TV3 i les xarxes socials: les dues cares de la moneda

Reportatge realitzat conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa.

Amb el present reportatge, Adria’s News vol apropar la realitat de la televisió pública de Catalunya, TV3, i analitzar quin ús fa de les xarxes socials per demostrar com l’aparició d’aquestes noves eines ha canviat les seves rutines periodístiques i la seva manera d’interactuar amb una audiència cada vegada més activa. Per això s’han escollit dos programes ben diferents: el primer, el TN Migdia, com a paradigma de programa que no utilitza les xarxes socials, i, el segon, el Banda Ampla, que desapareixerà de la graella aquest mateix dijous, com a exemple de mitjà que fa un servei exhaustiu de les xarxes socials.

Per aconseguir una bona anàlisi s’ha entrevistat els responsables dels dos programes –l’editor del TN Migdia, Daniel Bramon, i la directora i presentadora del Banda Ampla, Lídia Heredia–. Així mateix, també s’ha contactat amb Marc Mateu, màxim responsable de xarxes socials de TV3, amb Toni Sellas, expert en aquesta temàtica i, finalment, amb Ferran Clavell, cap de continguts dels Serveis Interactius de la Televisió de Catalunya.

Els diaris digitals: entre la censura i la participació ciutadana

Des que els diaris van començar a tenir presència (o a néixer) a la xarxa, han tingut entre les seves prioritats esdevenir comunitats on-line per tal de donar veu als ciutadans i fidelitzar-los al seu mitjà. Tot i així, aquesta voluntat de deixar participar a la societat ha esdevingut una arma de doble fil: per una banda la presència de comentaris acostuma a atreure més visites al lloc web però pot afectar, també, a la pròpia reputació del mitjà. I és precisament el creixement exponencial dels comentaris el que ha generat un enorme malestar entre els cibermitjans, que no saben com encarar-ne la gestió.

Cal dir que, per manca de consens, cada diari ha seguit un camí diferent per solucionar aquest obstacle: la majoria de les publicacions americanes, com el Wall Street Journal, han optat per deixar el control dels continguts en mans dels propis usuaris. Altres, com el USA Today, demanen un registre previ per poder comentar i un grup força nombrós, entre el que es troba el New York Times, filtra els comentaris abans de donar-los per vàlids. Tot i així, també hi ha altres mètodes menys utilitzats, com el que empra el diari Sun Chronicle: pagar 99 centaus per poder opinar digitalment.

Si mirem cap a casa nostra i agafem com a exemple quatre publicacions digitals prou diferents –La Vanguardia, l’Avui, Vilaweb i Racó Català– la situació és més o menys similar ja que tampoc compten amb sistemes de participació verdaderament directes. En el cas de la La Vanguardia, els seus lectors poden valorar les notícies i poden participar en el “Consell Editorial dels Usuaris de La Vanguardia”. La versió digital del diari Avui va crear la figura del Defensor del Lector (també existent al diari del Grupo Godó), que s’encarrega de transmetre les inquietuds dels usuaris a la xarxa. Si s’hi vol publicar comentaris, però, s’ha d’efectuar un registre. Una cosa semblant passa en el portal informatiu Racó Català, ja que també s’ha d’omplir un formulari d’ingrés per poder participar-hi. VilaWeb, en canvi, no permet que es comentin els articles, però ofereix una altra possibilitat: que es usuaris inscriguin els seus blogs a la pàgina. Això sí, pagant una quota anual de 36 euros.

El cinema vist des de dos pols oposats

El món del cinema és un món ben complex, amb nombrosos antagonismes i dissidències internes. Potser una de les picabaralles més evident és la que es disputen la indústria de Hollywood, molt tecnòfila i explotadora de les noves tecnologies i el Grup Dogma 95, molt més purità i tecnòfob. No cal posicionar-se a favor de cap bàndol per afirmar que la tecnologia avança de manera natural i amb una lògica pròpia. En el món del cinema això és ben evident ja que no només han estat els aparells i les càmeres els que han millorat amb el pas del temps, sinó també les maneres d’encarar la preproducció, el rodatge i la postproducció. També s’ha vist afectada la distribució, els mètodes de conservació i restauració de les pel·lícules i, fins i tot, la manera de narrar la història i escriure el guió ha canviat ben ràpidament. I malgrat haver viscut de manera simultània tots aquests canvis, Hollywood i el Grup Dogma 95 han encarat l’evolució de les noves tecnologies d’una manera oposada.

La indústria de Hollywood ha aprofitat les noves tecnologies per crear un nou cinema cada vegada més espectacular i ple d’efectes especials que té més amb comú amb la televisió i la publicitat que no pas amb el novè art. I l’única manera que té per aconseguir aquestes vicissituds són els pressupostos milionaris de les majors, que contribueixen a la constitució d’un producte cinematogràfic que permet que l’espectador se submergeixi en una espiral de sensacions cada vegada més al·lucinants i autèntiques.

Per altra banda, una altra aposta de la indústria de Hollywood és l’animació, un gènere que va creixent amb el pas dels any. I les pel·lícules amb aquest format precisament serveixen per atreure a les sales el públic més jove ja que les contínues millores en la tècnica permeten la creació de films cada vegada més detallistes i més precisos en el traspàs de les emocions humanes a figures inanimades que són un al·licient important per als més joves de la família.

El Grup Dogma 95, en canvi, encara les transformacions tecnològiques d’una manera molt diferent. Els seus impulsors, Lars Von Trier i Thomas Vintenberg, demanaven un cinema més auster quan van firmar “El vot de castedat”, nom que li van atorgar a les bases del seu pensament. Aquest manifest parlava de naturalitzar el procés cinematogràfic oferint només pel·lícules de 35mm en color, sense cap mena d’efectes especials ni flashbacks temporals, i que estiguessin rodades en la seva totalitat en espais exteriors, sense la necessitat de platós o estudis. Aquests films, a més a més, no podien ser de gènere i el nom del director no podia aparèixer als crèdits. El resultat eren pel·lícules molt més profundes i dramàtiques, en certa manera, on la interpretació dels actors i la seva quotidianitat eren els elements més importants a tenir en compte. A més a més, la característica estructura de happy-end s’havia acabat.

El problema de tot plegat és que el públic no està gaire avesat al cinema del tipus Dogma 95 i allò que ells consideren normal, pels espectadors és més antinatural que les convencionals pel·lícules de Hollywood, els cànons de les quals ja han assimilat. Per tant, i com gairebé tota proposta avantguardista, el Dogma 95 pot acabar dissolent-se per falta de seguidors, per una banda, i per l’altra, pel fet que alguns dels seus membres no són conseqüents amb les bases firmades, que acaben esdevenint, sobretot, una provocació.

Neix el primer televisor en 3-D sense ulleres

La tecnologia està viva ja que com l’energia, es transforma. Aquest fet avui és més evident que mai ja que estem sent els protagonistes del que serà, ben probablement, un dels moments més rellevants de tot el segle XXI, que decidirà el rumb de la ciència dels pròxims anys: l’auge de les imatges tridimensionals. La irrupció del 3-D en el món del cinema ha generat un canvi de paradigma per la indústria tecnològica, que des de fa relativament poc temps, l’està començant a implantar al mercat televisiu.  Toshiba, en aquest àmbit, ha decidit fer un pas més, presentant, ara fa dos mesos, el primer televisor de gran format amb 3-D sense la necessitat de dur ulleres. Fins ara, tots aquests aparells que oferien les imatges de forma tridimensional requerien que els seus usuaris duguessin posades unes ulleres amb lents especials per tal de poder veure els continguts en 3-D. No obstant, aquesta obligatorietat generava una allau de protestes per part dels espectadors.

Per una banda, hi havia un col·lectiu que declarava que les ulleres impedien el desenvolupament simultani d’altres activitats quan es mirava el televisor mentre que un altre grup protestava per la seva incomoditat, que podia generar mal de cap. Tot i així, l’inconvenient més important era l’econòmic, ja que les ulleres costaven una mitjana de 150$ per unitat i la compra d’un d’aquests televisors només n’incloïa un parell. Aquest fet implicava que si es volia gaudir del 3-D amb la família o els amics, s’hauria de recórrer a una despesa important i, per si fos poc, aquestes ulleres no  serien compatibles amb els altres models de televisors en 3-D.

Toshiba ja ha trobat la solució a tots els problemes relacionats amb les ulleres, desenvolupant una pantalla capaç de crear l’efecte 3-D sense precisar l’ús de cap mena de lents. Aquesta nova tecnologia permet que l’espectador tingui la sensació de profunditat (que és la que causa el 3-D) fent que l’ull dret vegi una imatge lleugerament desplaçada respecte l’ull esquerre. Aquest aparell, el 55ZL2, també permet que fins a nou persones se sumin a l’experiència 3-D ja que el seu motor Cevo Engine és capaç de generar nou punts de vista diferents a partir de nous angles de visió que es generarien al detectar les cares dels espectadors, partint de la posició on es trobessin inicialment.

El model 55ZL2, però, també presenta diversos inconvenients, el primer dels quals és el preu. Si ja els televisors que utilitzaven el 3-D amb ulleres eren cars, aquest triplicarà el seu cost. Per altra banda, la conversió tecnològica als continguts tridimensionals encara no ha assolit el seu punt àlgid (els analistes afirmen que aquest moment arribarà en els següents cinc o deu anys) i això implica que els canals de televisió encara no ofereixen prou continguts en format 3-D, la qual cosa pot fer que més d’un s’ho pensi dues vegades abans de comprar un d’aquests aparells.

L’estiu de 2010 la Cable & Telecommunications Association for Marketing (CTAM) va fer un experiment per conèixer com reaccionava el públic amb el 3-D. La prova va comptar amb 425 individus, que van respondre una enquesta sobre la seva familiaritat amb el 3-D. Els resultats van ser que la majoria (57%) consideraven que la televisió en 3-D era més immersiva que la convencional. El 77% va indicar que el 3-D era millor que el 2-D per veure pel·lícules i esports i el 29% va respondre que es plantejarien de comprar-se una televisió en 3-D en els següents 12 mesos.

Els factors que els inhibien de comprar un televisor en 3-D en aquell mateix moment eren diversos: un 68% creia que el cost era molt elevat, un 57% es queixava de la manca de programació en 3-D i el mateix percentatge trobava molestes les lents tridimensionals, dins del qual hi havia un grup nombrós que remarcava que dur posades les ulleres dificultava les seves activitats multitasca (86%).

Així doncs, podem concloure que la gran majoria de la població esperarà a que baixin els preus d’aquests televisors i a què el mercat del 3-D agafi més volada, normalitzant aquest tipus de tecnologies i continguts ja que fins que la indústria audiovisual sencera no aposti de forma massiva pel 3-D, aquest, serà un negoci que penjarà d’un fil.