“Ja hi tornem a ser, altra vegada al col·legi electoral” Busco la mesa on he de votar i espero, impacient. “Aquest cop he portat la butlleta preparada i tancada amb un sobre des de casa, però, no les tinc totes. No sé si faig bé votant aquest partit, però si no a quin? Avui en dia, tots ells tenen més defectes que virtuts... Estic fet un embolic”.
Ja és el meu torn, així que allunyo tots aquests pensaments del cap. Em demanen el meu nom i m’indiquen que els mostri el DNI. “Ja pot votar”, em diuen. Observo una darrera vegada el sobre tancat i noto que totes les mirades del consell de la mesa recauen en la meva persona. Estan esperant i ja hi ha gent al meu darrere. No hi ha volta enrere així que insereixo el meu vot a l’urna. Surto de l’edifici i m’eixugo les gotes de suor. “Bé”, penso, “només és un vot; un vot entre mils, que quedarà perdut enmig d’una munió de papers ridículs. Tan se val si m’he equivocat dipositant la confiança en aquest candidat. Total, un vot no serveix per a res. Però ben mirat, potser ni m’hauria hagut de preocupar de venir a votar...”
Possiblement aquest és un pensament concorrent entre els votants ja que nombrosos estudis constaten que hi ha una tendència general a menysprear el valor del vot, sobretot a les grans ciutats.
Vull deixar clar, ja de bon principi, que respecto la posició d’aquells que no van a votar perquè no estan d’acord amb el sistema polític actual. Ara bé, hi ha molta gent que no va a votar per vagància, per indiferència i fins i tot hi ha alguns que, intentant legitimar la seva decisió, donen la següent excusa: “Com que no sé res de política, no voto i així no perjudico els meus conciutadans amb la meva ignorància”. Cal dir, però, que les persones amb aquest últim perfil no s’esmeren mai a preguntar res per adquirir una mínima cultura política i als següents comicis ja hi tornen a ser amb el mateix... I per aquells que sí que van a votar, també hi ha prototips fixats com ara la típica persona que vol votar un partit petit però com que no creu que obtingui representació, vota un partit més gran o bé aquella que sempre ha votat la mateixa formació política per tradició i no es para a pensar que els partits van evolucionant amb el temps, canviant de prioritats i de líders. Aquestes són algunes de les maneres de perdre part de la nostra llibertat –n’hi ha moltes més–, ja que refusen una de les poques oportunitats a decidir que tenim avui en dia.
Els resultats de les eleccions municipals de Tarragona 2011 van mostrar que només hi havia 3 vots de diferència entre CiU i el PPC
Els resultats de les eleccions municipals del maig de 2011 a Tarragona van deixar palesa la importància del vot. Tot i que el PSC guanyés els comicis i aconseguís 12 regidors, CiU i el PPC en van obtenir set cadascun i si haguessin fet un pacte, s'haurien pogut fer amb l’alcaldia de la sisena ciutat de Catalunya. Però el més curiós de tot és que només tres vots separaven les dues formacions polítiques, posant per davant a CiU. En altres paraules: tres vots, i repeteixo, tan sols tres vots en una ciutat de més de 140.000 habitants –que en circumstàncies normals poden semblar insignificants– haurien decidit en cas de pacte que CiU liderés la ciutat de Tarragona en comptes del PPC. És cert que aquest és un cas molt puntual que no se sol produir però segurament molts tarragonins i tarragonines es van penedir de no haver anat a votar, pensant que si haguessin exercit aquest dret bàsic haurien pogut canviar el rumb dels propers quatre anys d’una gran ciutat. Perquè la llibertat és poder i votar també. I és un poder que tenim a les nostres mans –cosa poc comuna–, no ens el deixem perdre. Aprofitem-lo.
