Quan les imatges fixes comencen a moure’s

'The Human Flow' (2017), d'Ai Weiwei

Que el cinema és la unió de totes les arts ja ho sabem. És per això que, de tant en tant, algun artista consagrat en una disciplina diferent a l’audiovisual s’aventura a rodar una pel·lícula, trobant en aquest mitjà un nexe comú amb el seu camp on pot aferrar-se. És el cas del polèmic artista xinès Ai Weiwei, que va estrenar al passat Festival de Venècia la seva primera pel·lícula, The Human Flow (2017), que arriba ara a les sales de cinema.

Es tracta d’un documental que aborda el tema de les migracions massives des d’una aproximació principalment visual. Així, veiem habitants de 23 països diferents que, a causa de la gana, la guerra o altres factors, se senten obligats a deixar la seva llar per dirigir-se a indrets que creuen que els tractaran millor. És un film sobre marees humanes que arriba en el moment més oportú, tenint en compte la contemporaneïtat de la crisi dels refugiats a Europa. 

Sens dubte, la lluita i reivindicació social és una de les principals motivacions pels artistes que decideixen fer un pas endavant i saltar al format cinematogràfic, mitjançant el qual segurament podran obtenir una major projecció i arribar a més públic. Aquest és el cas de la iraniana Shirin Neshat, qui a Women Without Men(2009) va voler explicar el que va passar l’any 1953 al seu país, quan els anhels de tota una nació van ser aixafats pels poders estrangers, derivant a la Revolució Islàmica del 1979. 

Desmuntant els Estats Units d’Amèrica

Com dos col·legues que es retroben després de força temps, Ramon Miravitllas i Albert Garrido xerren de manera distesa minuts abans de l’inici de la conferència. Amb roba informal l’un i amb corbata i americana l’altre, queda clar qui en serà el protagonista.

La presentació que fa el professor Miravitllas del convidat és passional, tot repassant els èxits de Garrido amb un cert to edulcorant. Però també en destaca un dels punts menys amables: “Ens van acomiadar junts de la feina”, explica. Però Garrido, fins ara assentint com un senyor gran que recorda velles batalletes, trenca el seu silenci per corregir-lo: “A tu et van acomiadar primer. Després vaig venir jo”. El professor Miravitllas rectifica ràpidament i veient-ho com una bona ocasió per canviar de tema, aprofita per parlar d’un dels llibres de Garrido, que no sap si qualificar com a guia o com a llibre d’investigació. “Totes dues coses”, matisa Garrido. Ja és la segona vegada que parla i la segona vegada que fa un comentari afilat. Miravitllas ho entén ràpidament i es retira a primera fila, al costat dels alumnes, per deixar parlar, ara sí, a Albert Garrido.

Segle XIX, el segle d’or del cinema?

No sé si es deurà a la crisi econòmica, a la crisi política, a la crisi social o a la crisi mediambiental, però als cineastes no els hi agraden els dies en què ens ha tocat viure ja que no paren de fer pel·lícules que ens transporten a èpoques pretèrites o futures. De fet, sembla que l’any 2012 només està de moda per a films apocalíptics sobre desastres naturals. A part d’això, per poca cosa més. 

Algunes pel·lícules de ciència-ficció tenen lloc en un futur proper, altres en un futur llunyà, però poques s’aventuren a posar data als esdeveniments que estan narrant. Per contra, les pel·lícules que ens traslladen al passat són molt més concretes i detallistes, informant-nos ja no només de l’any en què té lloc l’acció dels fets, sinó també del mes i el dia, en la majoria de casos.

Si repassem la història del cinema veurem que cada segle té un parell o tres de pel·lícules més famoses, des de Cleopatra (1963) i Spartacus (1960), com a representants del segle I abans de Crist, a The Last of the Mohicans (1992) i Amadeus (1984), com a exemples de films ubicats al segle XVIII. Amb tot, actualment es pot percebre una tendència creixent en rodar pel·lícules basades en el segle XIX, potser degut a l’enorme material que ofereix aquesta centúria, mare de revolucions, guerres i nombroses obres d’art. I sembla ser que  el segle XIX serà enguany el paraigües de tot un munt d’estatuetes daurades que recauran sobre quatre dels films més esperats d’aquest hivern, l’acció dels quals s’engloba dins d’aquest període històric.

De miserables, res de res

Les Misérables ho tenia tot: bones cançons, bones interpretacions, bones veus, bon muntatge, bona escenografia, bones coreografies i una bona història. I és que l’adaptació musical de la novel·la de Víctor Hugo de miserable no en té res, al contrari, va ser un dels grans luxes de Barcelona fins ahir a la nit, que el Teatre Musical de Barcelona (BTM) va oferir la darrera actuació, després de gairebé mig any d’actuacions.

L’espectacle estava assegurat i el BTM es va omplir de gom a gom. El públic era totalment heterogeni, tant pel que fa al sexe, l’edat i la nacionalitat. Però Víctor Hugo ja ho deia: “Les Misérables es va escriure pensant en un públic universal. No sé si tothom llegirà la novel·la, però sense cap mena de dubte és una novel·la que va dirigida a tothom”. Només va caldre que l’orquestra entonés els primers acords per què el públic embogís, amb la intenció d’assaborir aquella darrera actuació. Segurament, aquest va ser el motiu que va impulsar els espectadors a aplaudir els actors i actrius a gairebé cada número, com a homenatge a la seva feina. Aquest fet, però, va fer empipar forces assistents, que argumentaven que d’aquesta manera “s’aixafaven els finals de les peces musicals” i, alguns, fins i tot declaraven que “les interferències del públic podien provocar que els actors desafinessin en algun moment”. I és ben cert. Musicalment, hi va haver moments que van ballar una mica, però allò no restava importància al conjunt de l’obra, que va aconseguir transmetre la història de Víctor Hugo satisfactòriament.

La premiere de la pel·lícula Harry Potter i les Relíquies de la Mort arriba a Londres

Milers de fans van acudir ahir a Leicester Square per poder veure les estrelles de la darrera pel·lícula de Harry Potter, la setena de la saga creada per J.K. Rowling. El nou pentinat d’Emma Watson a l’estil garçon va ser el focus de totes les mirades.

Emma Watson (Hermione Granger)

Tots hi van ser presents. Des dels actors principals fins als secundaris passant pel director, David Yates, i la mateixa Rowling; estrelles que van desfilar per la catifa vermella de Leicester Square després de deu anys de rodatge. “Em vaig sentir buit en certa manera quan vam acabar”, assegurava Daniel Radcliffe (Harry Potter). Però aquella nit el centre d’atenció no va ser pas el protagonista de les pel·lícules, sinó Emma Watson (Hermione Granger) que lluïa un tallat de cabell molt curt, que contrastava amb la visió que tothom tenia d’ella fins aquell moment. “El contracte em va posar moltes limitacions, entre elles la de no tallar-me el cabell i ara que he acabat de filmar, tenia necessitat de fer-ho”, explicava a tothom, que li feia la mateixa pregunta. L’actriu va afegir que tots aquests anys han estat una gran aventura per a tots, però que cal tirar endavant.   

Cartell de Harry Potter i les Relíquies de la Mort

La pel·lícula, que s’estrenarà el proper 19 de novembre a tot el món, és només la primera part del setè llibre de la saga Harry Potter mentre que el final de la història arribarà als cinemes al juliol de 2011. “És la pel·lícula més tenebrosa de totes, plena d’assassinats”,  descriu Kate Muir, columnista del diari The Times.  Un altre fet innovador és que la major part del film passa a fora de Hogwarts, l’escola de màgia on es desenvolupaven les trames anteriors, ja que els protagonistes han de trobar els horricreus que els falten abans de desafiar Lord Voldemort a l’última batalla. La durada de la pel·lícula -146 minuts- també li ha fet guanyar alguna crítica com la de Baz Bamigboye, columnista del Daily Mail: “N’estic segur que hi ha un encanteri que podria haver fet que almenys vint minuts desapareguessin”.

És evident, que el nom de Harry Potter no s’oblidarà fàcilment, ja que ha marcat una generació. I és que J.K. Rowling ha fet enlairar el gènere fantàstic fins als núvols amb la seva saga de set llibres que ha deixat una empremta inesborrable a milions de persones d’arreu del món, sobretot als més joves. En són un clar exemple els tres protagonistes de les pel·lícules, que han crescut llegint aquests llibres. Però el “fenomen Harry Potter” no només ha afectat als lectors sinó que fins i tot la societat britànica ha canviat, introduint paraules com ara muggle (persona no-maga) a l'Oxford Dictionary of English o bé elaborant segells dedicats a cadascun dels set volums.