Petita història a Cop de Rock

*Apunt: El text següent és totalment fictici; no s’ha basat en fets reals ni està inspirat en cap persona o moment en concret. És, tan sols, una petita història en homenatge al musical Cop de Rock i al rock català.

Quin dia, dijous passat! Va ser més que un bon dia ja que finalment, després de tant de temps esperant-ho, havia arribat el moment d’anar a veure el musical Cop de Rock. El matí em va passar molt ràpid i la tarda, volant. Va ser un dia d’aquells en què els minuts corren gairebé sense ni adonar-te’n. Un dia d'aquells que recordaré tota la vida.

***

Eren les vuit del vespre i estava al metro amb  la Júlia, la Núria i el Pau, els meus tres millors amics, més que la meva sang. La Pilar, en canvi, la noia que m’agradava, no havia pogut acudir a aquella cita que cap fan del rock català es podia perdre. Li vaig dir “Vine a la festa! Si no véns et perdràs una vetllada inoblidable. En canvi, si véns, ens ho passarem de conya! Però, malauradament, no la vaig convèncer.

La Pilar era una noia que vaig conèixer a l’Empordà l’estiu de fa dos anys. El seu pare treballava al far del sud d’aquell poble de pescadors i era un home d’allò més estrany. “El boig de la ciutat”, li deien alguns.  Ella, en canvi, no s’hi assemblava gens; era encantadora i molt atractiva. Va ser amor a primera vista. “Envia’m un àngel”, havia demanat no feia gaire. I allà el tenia, davant meu. Com he fet sempre, li vaig explicar tot al meu amic Pau ja que havia de prendre una decisió ben aviat perquè no ens estaríem gaires dies a les platges de la Costa Brava. “Trepitja fort, nano! Dius que és l’amor de la teva vida? Doncs aprofita-ho, llença’t! Qui sap, potser mai trobaràs ningú com ella”. Aquell vespre també vaig trucar a la Júlia perquè m’aconsellés. Des que tinc ús de raó he compartit els meus problemes amb ella i no me n’he penedit mai. “No tinguis pressa, el món no s’acaba amb la Pilar. Hi ha tantes coses a fer que segur que no vindrà d’aquí”. Eren dos suggeriments molt diferents, contraris. És per això que vaig estar rumiant durant força estona, estirat a la sorra de la Miami Beach amb la vista perduda a l’infinit. La meva terra és el mar, vaig pensar. És aquí, on  em sento més a gust, sense cap soroll que distorsioni els meus pensaments, només el murmuri suau de les onades, que acaricien la costa.

Després de una mitja hora llarga, em vaig aixecar. Estava decidit, tothom vol el que no té i jo no tenia xicota. Havia de parlar amb ella aquella mateixa nit perquè ja res podia apagar aquell foc al cor. En aquell moment havia d’actuar com un superheroi i no pas com un covard.

Quan Barcelona es converteix en la capital del glamour

El Passeig de Gràcia semblava una passarel·la de moda. Sabates de taló, vestits de lluentons, abrics de pell, bosses de mà de cuir, barrets amb llaços de colors, ulleres fosforescents i joies; sobretot joies: collarets, penjolls, anells, arracades i braçalets eren els protagonistes d’una nit en què Barcelona s’havia vestit de gala. Per un dia Barcelona arravataria a París l’estatus de capital del glamour ja que havia arribat la segona edició del Barcelona Shopping Night.

 S’havien preparat catifes vermelles a fora de les botigues més chic, les portes de les quals estaven ornamentades amb globus de tots colors amb els seus logos estampats amb lletres estilitzades ben grans i als aparadors s’hi havien col·locat les últimes adquisicions, les més trending. La festa, però, era a dins: cambrers d’etiqueta servien còctels gratuïts per a tots els gustos i els dependents i dependentes anaven tan atrafegats corrent amunt i avall per poder atendre tots els clients que la suor es carregava les tones de maquillatge que s’havien aplicat feia unes hores. Però era una ocasió molt especial; tant, que s’havien contractat els disc-jockeys més cool per assegurar un ambient festiu amb la millor música durant tota la nit.

Els llums de Nadal, encesos, acabaven de donar el toc de gràcia a aquella nit màgica. Una nit, que semblava deixar enrere tots els problemes actuals. Ningú pensava en la crisi, ningú parlava de política, ningú estava enganxat al mòbil. No. Tothom estava embadalit davant d’aquell escenari de somni, gairebé extret d’una pel·lícula americana. Homes i dones, joves i grans, barcelonins i estrangers. Tots compartien una cosa: la mirada; una mirada plena d’il·lusió ja que els seus ulls  brillaven amb força enmig d’un mar de flashos de desenes i desenes de càmeres de retratar, que eren còmplices d’un joc on qualsevol podia esdevenir  una estrella per una nit. De fet,brillaven més estels al Passeig de Gràcia que a dalt al cel, que cobria la ciutat com un vel negre.

Es van fer les dotze de la nit, però a diferència del conte de la Ventafocs, la festa no va acabar, ni les limusines es van convertir en carbasses. Al contrari, el bullici era cada vegada major, i l’ambient més dens. Cada cop hi havia més globus al carrer, cada vegada la gent carregava més bosses i cada cop es veien més copes a les mans de la gent. La catwalk continuava i tothom posava a la tarima que cada gran marca havia preparat al costat del seu aparador pensant en com presumirien l’endemà quan publiquessin totes aquelles fotos al Facebook  i al Twitter.

L'esdeveniment havia estat un gran èxit. Havia fet sortir la gent al carrer i els havia fet passar una vetllada memorable. L’intent de situar Barcelona com una de les ciutats més actives i modernes del món havia triomfat i aquest serà l’al·licient per què l’experiència es repeteixi l’any vinent. Crec que els organitzadors poden estar ben contents.

Un dia rodó

Escena de l'obra Desclassificats

Ahir va ser un dia rodó. Em vaig llevar força tard, a les vuit del matí, i vaig anar xino-xano cap a la facultat on vaig assistir a una classe que, afortunadament, va acabar abans de les dotze. Millor; així tindria més temps per preparar l’entrevista que havia de fer a un quart de vuit d’aquella mateixa tarda a l’actor i director, entre tantíssimes altres coses, Abel Folk.

L'Abel Folk i jo

Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè ¾l’Abel ja havia fet prou concedint-nos l’entrevista¾ vaig començar a fer les preguntes.

Gairebé vam estar una hora xerrant i vam quedar que després de la funció ens trobaríem de nou per comentar-la plegats. Perdoneu, és veritat. Que encara no us ho havia dit. El cas és que volíem amortitzar al màxim el nostre viatge a Barcelona, així que havíem comprat entrades per anar a veure Desclassificats, una obra que tracta sobre l’ètica periodística que, personalment, i més encara cursant la carrera de periodisme, tenia moltes ganes de veure.

L'Emma Vilarasau amb una companya i jo

Com suposàvem, no ens va decebre. L’hora i quart que va durar l’actuació va passar volant com si les meravelloses interpretacions dels tres protagonistes ¾Emma Vilarasau, com a Sílvia Utgés, Abel Folk, com a Cáceres i Toni Sevilla, com a Víctor Bosch¾ haguessin donat ales a les busques dels nostres rellotges. És una bona obra, que combina l’humor amb un profund missatge que et fa plantejar contínuament si el que fan els personatges és correcte o no i, certament, et fan posar en el seu lloc. Què faries tu en aquesta situació? Li hauries dit d’aquella manera? Hauria de vendre’m per diners? Podria suportar una pressió tan gran com aquesta? Eren preguntes, que no paraven de ressonar als nostres caps una vegada, una altra i una altra.

Com havíem quedat, ens vam trobar amb l’Abel al vestíbul i vam comentar la jugada. Vam ser molt sincers i, de fet, va estar tot dit amb una paraula: excel·lent. Els altres dos actors no van trigar a comparèixer i  els vaig felicitar. Bé, a l’Emma per partida doble ja que, a part d’haver ofert una brillant interpretació, celebrava el seu 52è aniversari.  

I ja fa un dia de tot això... Sembla mentida, va ser tot tan intens que encara retinc tots els detalls. Però bé, crec que ja va sent hora que acabi aquest article ja que d’aquí pocs minuts comença l’entrevista que farà Mònica Terribas al President de la Generalitat, Artur Mas. Amb tots els records de Desclassificats al cap, podré comprovar de primera mà si el paper de Sílvia Utgés s’assembla al de Mònica Terribas tal i com va dir la premsa quan es va estrenar l’obra. I probablement sigui així i hi hagi un paral·lelisme entre les dues dones, les dues tan crítiques, tan lúcides, tan incisives... Així doncs, apagueu els llums i els telèfons mòbils ja que, en breus instants i després de la primera part, ahir a la Villarroel, comença el segon acte!

Mònica Terribas entrevistant a Artur Mas

Robert De Niro aterra a Barcelona per rodar Red Lights

Només era un quart i cinc de vuit del matí quan un tímid Robert De Niro arribava als estudis de TV3, a Sant Joan Despí, amb un Mercedes blau. El motiu? Que al Plató número 1 de Televisió de Catalunya s’hi rodaran diverses seqüències de la pel·lícula Red Lights, la tercera del director Rodrigo Cortés i que coprodueix TV3. I és que la ciutat comtal ha estat escollida per filmar les escenes d’interiors del llargmetratge.

Cotxe amb el qual ha arribat Robert De Niro

Diversos periodistes han intentat de fotografiar i entrevistar a De Niro però l’actor novaiorquès no ha trigat a tapar-se la cara tant com ha pogut mentre passava de pressa i corrents entre tots els reporters sense respondre a cap de les seves preguntes. “Quan Robert De Niro està immers en un personatge no vol deixar-se fotografiar per no perdre’l”, van explicar els seus productors, Versus. Malgrat això, els membres de l’equip del film l’han descrit com una persona educada, propera i cordial, sense aires de celebritat.

La distribuïdora de la pel·lícula, Warner Bros. Pictures, ja ha anunciat l’argument de la pel·lícula, que explica la historia de Simon Silver (Robert De Niro), un llegendari psíquic, potser el més dotat de tots els temps, que apareix després de trenta anys d’absència per convertir-se en el major repte mundial per a la ciència ortodoxa i els escèptics professionals. Mentrestant, dos investigadors de fraus paranormals, la veterana doctora Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i el seu jove ajudant Tom Buckley (Cillian Murphy), estudien diversos fenòmens metafísics amb la intenció de demostrar el seu origen fraudulent.

Les dues escenes que s’han gravat avui tenen lloc en un plató. La primera correspon a un moment del film on el protagonista és entrevistat en un magazine després de 30 anys d’estar desaparegut. A l’altra, hi apareix un Silver 30 anys més jove interpretat per Eugeni Mira, director d’“Agnòsia i “The impossible”. "Per les meves característiques físiques m’assemblo a De Niro, però és que, a més a més, tinc facilitat per imitar-lo; sempre ho havia fet i per això no he hagut de preparar gaire per fer d’ell, però en jove”, assegura Mira. 200 extres, de races i edats diferents a petició de la direcció, hi han participat. “Ens van demanar que si volíem formar part del projecte havíem de presentar-nos, enviar un currículum i unes fotos”, ha explicat una de les figurants, que, com la resta, cobrarà 80 euros bruts.

Cortés va escriure el guió de la pel·lícula fa dos anys però ningú li havia fet cas fins que el va llegir una directora de càsting de Nova York que va oferir els papers principals a De Niro i a Weaver. “Va ser absurdament fàcil que acceptessin el paper”, va declarar el director Cortés ja que no esperava que accedissin. El director del film creia que hauria de recórrer als actors que es trobaven a la segona, tercera o quarta alternativa, ja que els sous que els va oferir eren la meitat del que els hauria pagat qualsevol companyia americana.

De Niro ja ha rodat a l’hotel Majestic i a l’Aeroport del Prat i la setmana vinent ho farà a L’Aliança del Poblenou. Abans de marxar a Toronto a filmar les escenes exteriors de la pel·lícula, però, l’actor ha assegurat que no es perdrà per res del món la gastronomia catalana.

29-S: Vaga general al país

Catalunya s’ha llevat aquest dimecres amb un ambient de dia festiu considerable. Carrers buits i silenci generalitzat ha sigut el més destacat durant les primeres hores del dia a la capital catalana, fet el qual ha sigut motiu de la jornada de vaga acordada pel sindicats però també per altres conseqüències de la jornada de parada general com ha sigut la pràcticament total aturadadels serveis de mobilitat, l’alteració de les emissions habituals dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el manteniment de l’emissió habitual en els mitjans privats, l’afectació en els serveis sanitaris i educatius del conjunt del país o l’aturada generalitzada en un sector, l’industrial, amb molta força sindical.

Ja a la tarda, a aquest seguiment s’hi ha afegit la protesta de milers de treballadors, que s’han manifestat en les marxes convocades a diverses ciutats del país com Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa o Sabadell.

Serveis de mobilitat
El dels serveis de mobilitat ha sigut un dels sectors més afectats per la convocatòria de vaga general d’aquest dimecres, tant a Barcelona i la seva àrea metropolitana com a la resta del Principat. Per a la jornada d’avui, el Departament de Treball i els sindicats convocants de l’aturada havien dictaminat uns serveis mínims del 25% a Metro, autobusos, tramvies, Ferrocarrils de la Generalitat i línies de Rodalia únicament per a les considerades “hores punta”. Això s’ha traduït en què de 6:30 a 9:30 del matí i de 17 a 20 de la tarda els transports públics hagin ofert una quarta part del seu servei habitual i que, durant la resta del dia, hagin tancat les seves portes seguint l’aturada general.

Estació de Plaça Catalunya a les 8:56

Mitjans de comunicació: Catalunya Ràdio i RAC1


Manel Fuentes, director i presentador dels Matins de Catalunya Ràdio

 Catalunya Ràdio, així com els grup de mitjans pertanyents a la CCMA, és una de les moltes empreses que han patit de ple aquesta vaga amb els pertinents serveis mínims acordats entre el comitè d’empresa i la direcció de l’emissora. Així ho explicaven en les seves respostes els periodistes de Catalunya Ràdio Manel Fuentes i Jofre Llombart, director i coordinador del magazine matinal de l’emissora, respectivament.

Joan Maria Morros, cap d'informatius de RAC1

Per altra banda, RAC1, la ràdio privada amb més audiència de Catalunya, va aprofitar la jornada de vaga general del 29 de setembre, per a treballar més que ningú ja que tan sols un dels seus treballadors va fer vaga. Fins i tot, part de la plantilla del cap de setmana es va sumar a l’equip durant aquell dia que es portava preparant des de feia més d’una setmana amb l’objectiu d’oferir tota la informació de la jornada als seus oients oferint així una programació de servei.

Sanitat: Hospital General de Catalunya
Mentre els piquets barraven el pas als treballadors de grans empreses, als hospitals de l'àrea metropolitana hi havia plena normalitat pel que fa a la plantilla de treball. La única anormalitat va ser, en el cas dels hospitals de la perifèria de la capital, el nombre de pacients. És el cas de l’Hospital General de Catalunya, situat al terme de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Les plantes restaven pràcticament buides, simplement ingressats i les seves famílies i es que la dura restricció dels transports públics i la por a possibles piquets a les carreteres que envolten les clíniques, van fer que la majoria dels pacients optessin per cancel·lar les seves visites.

Hospital General de Catalunya

Indústria: CIM Vallès

Els piquets dels sindicats es trobaven al CIM Vallès des de les 12 de la nit i van començar a bloquejar-ne l’accés. En les primeres hores del matí, els camions de mercaderies no van poder accedir al CIM a causa del bloqueig dels piquets i es van començar a acumular fins que, de tant en tant, els piquets en deixaven passar uns quants, acord al qual havien arribat amb la policia. Dins el poble, l’aparença era la d’un dia festiu amb la diferència que les botigues tancaven i obrien per temor als piquets. A primeres hores de la tarda, es va restablir la normalitat.

Piquets al CIM Vallès

Marxa sindical: Manifestació de CCOO i UGT a Barcelona

La manifestació, que va comptar amb la participació d'unes 400000 persones, s’inicià a les sis de la tarda a la confluència de Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal. La comitiva de manifestants amb el lema “ Així no!” va recórrer el Passeig de Gràcia fins arribar a Plaça Catalunya, on Gerard Quintana (conegut cantant i compositor) va fer la lectura del manifest que tancava l’acte.

Els principals sindicats durant la manifestació

Manifestació a Sabadell

La Vaga General del 29 de setembre també s'ha traduït en una manifestació sindical a la ciutat de Sabadell. Els protestants en contra de la nova reforma laboral han començat el seu recorregut a l'Eix Macià i l'han finalitzat, havent expressat el seu descontent atacant a diferents entitats bancàries amb boles de pintura i pintant graffitis als carrers, a la plaça de l'Ajuntament, on s'han llegit una sèrie de comunicats reivindicatius.

Sabadellencs començant la manifestació

Sindicats mediàtics

A diferencia d’altres vagues generals, aquesta ha estat protagonitzada per la polèmica creada entorn del paper dels sindicats i la seva legitimitat alhora de representar la classe obrera i actuar en nom seu. Sindicalistes i obrers tenen diferents opinions al respecte i mostren el contrast existent entre els dos col·lectius, això sí, coincidint en el mal paper del govern i la necessitat de canvis importants.

Protestes sindicals