No
sé si es deurà a la crisi econòmica, a la crisi política, a la crisi social o a
la crisi mediambiental, però als cineastes no els hi agraden els dies en què
ens ha tocat viure ja que no paren de fer pel·lícules que ens transporten a
èpoques pretèrites o futures. De fet, sembla que l’any 2012 només està de moda
per a films apocalíptics sobre desastres naturals. A part d’això, per poca cosa més.
Algunes
pel·lícules de ciència-ficció tenen lloc en un futur proper, altres en un futur
llunyà, però poques s’aventuren a posar data als esdeveniments que estan
narrant. Per contra, les pel·lícules que ens traslladen al passat són molt més
concretes i detallistes, informant-nos ja no només de l’any en què té lloc
l’acció dels fets, sinó també del mes i el dia, en la majoria de casos.
Si
repassem la història del cinema veurem que cada segle té un parell o tres de
pel·lícules més famoses, des de Cleopatra
(1963) i Spartacus (1960), com a
representants del segle I abans de Crist, a The
Last of the Mohicans (1992) i Amadeus
(1984), com a exemples de films ubicats al segle XVIII. Amb tot, actualment es
pot percebre una tendència creixent en rodar pel·lícules basades en el segle
XIX, potser degut a l’enorme material que ofereix aquesta centúria, mare de
revolucions, guerres i nombroses obres d’art. I sembla ser que el segle XIX serà enguany el paraigües de tot
un munt d’estatuetes daurades que recauran sobre quatre dels films més esperats
d’aquest hivern, l’acció dels quals s’engloba dins d’aquest període històric.
.jpg)
