diumenge, 26 d’octubre de 2014

Camilo Tarrazón: “Si tanquen tants cinemes és perquè hi aneu molt poc i pirategeu molt, punyeteros!”

Opinió 
Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cine de Catalunya. Foto: A. Guxens

Arribo a la seu del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya una mica abans de la meva cita amb el seu president, Camilo Tarrazón. Tot just entrar, la seva secretària m’avisa que la seva darrera reunió s’ha endarrerit una mica, així que aprofito aquests vint minuts que se’m regalen per preparar la càmera i el micròfon amb tranquil·litat. Un cop està tot llest, m’assec en una de les cadires de la gran sala on celebrarem l’entrevista, que compta amb una enorme taula rodona al centre. M’adono que és un indret força acollidor i, sense cap dubte, cinèfil, tal com mostren els diversos pòsters que pengen de les parets i la presència de les revistes cinematogràfiques més importants de l’estat espanyol.
Quan arriba el senyor Tarrazón em saluda jovialment i es pren una aspirina pel refredat, abans no s’asseu al lloc que li he preparat. Serà una entrevista molt llarga (s’allargarà fins a les dues hores i mitja), doncs s’abordaran temes que han estat darrerament en el punt de mira dels mitjans i la societat: el tancament de sales, els costos de la digitalització, l’IVA cultural i el preu de les entrades de cinema... Amb tot, Camilo Tarrazón respon amb seguretat, argumentant molt les seves respostes que, sovint, acompanyarà d’exemples per convertir allò més tècnic en quelcom més assequible.
Adria’s News entrevista a Camilo Tarrazón, un home que no està gens d’acord amb la Llei del Cinema de Catalunya, que pensa que el cinema en versió original trigarà a massificar-se, i que diu “no saber què és el cinema català”.


Per què estant tancant tants cinemes, darrerament?
Tot el sector audiovisual està en una transformació molt potent. Actualment, la distribució d'una imatge es pot fer amb molta facilitat a través d’Internet, ja no hi ha només una pantalla, sinó moltes, i la televisió ha evolucionat. Aleshores, per quins cinemes em preguntes: per l'Alexandra? Per l'Urgell? L'Urgell és com si Ferrocarrils de la Generalitat hagués retirat l'última màquina de vapor; és molt romàntic pels que hem anat amb tren de vapor, però des del segle passat l'Urgell ha sigut un privilegi mentre l'hem tingut; que tanqui és el més normal, doncs ja hauria d’haver tancat fa temps. També em molesta que ningú diu que la mateixa empresa que ha tancat l'Urgell ha obert un 12 sales amb un equipament fabulós a Balmes. Ens estem renovant, i no s’estan tancant tants cinemes.

Clar, els que obren pertanyen a grans cadenes d’exhibició i els que pateixen més la crisi i tanquen són sales més petites que no formen part de cap gran grup. Com se soluciona aquest desequilibri?
Estem davant d'un consumidor que té una diversitat d'oferta brutal, potser infinita. Però clar, tal com ens hem organitzat la vida tu surt a passejar a les nou de la nit qualsevol dilluns o dimarts i estaràs sol, perquè hi ha una oferta a casa i ja no té sentit que una sola pel·lícula concentri quatre vegades al dia suficient gent per a sostenir un aforament de 1.600 localitats. Amb un públic tant atomitzat per l'oferta que té, per a convocar-lo i trobar la viabilitat econòmica has de donar-li un ventall més ampli de pel·lícules.

Jo sóc de Tarragona capital, una ciutat que ha estat forces anys sense cinema, essent capital de província.
Bé, heu tingut Gavarres, que té 16 o 18 pantalles, i tornem amb lo mateix. El director decideix on posa la càmera i on posi la càmera m'estàs condicionant l'òptica, i tu aquí ja m'has fet trampa, m'has posat el pobre huerfanito que s'està morint de gana i no m'has enfocat el Corte Inglés ple. Sempre hi ha pressió a les ciutats, perquè quan hi ha un cine no hi aneu i quan el tanquen sortiu davant de la càmera a plorar, fins i tot els alcaldes ho fan. Mira, allà es dóna una circumstància que és la següent: Lauren [l’empresa del cinema que va tancar] és una empresa que arrastra molts problemes, i la ubicació que tu m'estàs parlant és un centre comercial, que té un casero. Llavors hi ha hagut tot un procediment administratiu al voltant de redefinir l'estructura del centre comercial, i ara Yelmo ha obert un cine molt competitiu, tot i que potser amb poca oferta, de sis o set pantalles. Però repeteixo que heu tingut Les Gavarres i tampoc heu estat orfes. L'únic territori dins de Catalunya que realment es pot dir que hi està, i és el fruit de ser una àrea molt poc densament poblada és la part nord de Lleida, Però si tanquen tants cinemes és perquè hi aneu molt poc i pirategeu molt, punyeteros! Aquesta és la realitat.

Oferta “Tenim l'oferta de cinema en obert més alta del món”

Parlem, doncs, de la pirateria. És la causa principal de l’actual davallada d'espectadors?
No, a veure, Europa té cinc mercats grans, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, França i Espanya, i aquests mercats cada vegada perden més pes a favor dels mercats emergents a Àsia, Rússia i Xina. Si jo analitzo del 2004 al 2012 veig que tots es mouen a l'estil de les oscil·lacions, excepte Espanya, que declina cap a baix d'una manera constant. I si te'n vas a l'estudi general de mitjans i veus l'índex de penetració dels diferents canals, veuràs que el cinema cau i Internet puja. Llavors, indubtablement, es deu a la proliferació d'ADSLs. A l'any 2006 o 2007 es va dir que “Espanya tiene que ser líder en la sociedad de la información” i Telefónica ha anat guanyant presència en el mercat, aprofitant-se de la pirateria de continguts. I això va associat a què el cinema ha deixat de tenir valor i si algo no té valor, qualsevol preu que li cobris serà car, però en qualsevol país del món quan jo me'n vaig a comprar el diari el diumenge no em regalen la pel·li de set Oscar i aquí tenim l'oferta de cinema en obert més alta del món.

Potser podem aconseguir una pel·lícula de set Oscar amb el diari, però aquesta pel·lícula l’hem de pagar igualment...
Per un euro o un euro i mig. No estàs pagant el preu real. El que estàs pagant és el preu de saldo d'un mercat que és el domèstic carregat. Perquè la pirateria té dos arguments de venda i dos moments. Primer, quan la pel·lícula s'estrena, et filtren males còpies de qualitat i tal perquè el que tu estàs comptant és aquella gent que la vol veure ja. I segon, quan ja existeix una versió amb qualitat domèstica en qualsevol lloc, llavors ja és un videoclub gratuït, i res és gratis en aquesta vida. Llavors la pirateria és un problema no només des d'un punt de vista quantitatiu, que és el que intentava dir, sinó des d'un punt de vista qualitatiu, perquè el que baixes per Internet no té valor.

Cinema català “Si volem més cinema en català el primer que necessitem és que hi hagi més cinema”

Ha comentat el tema de les operadores, i ara la Generalitat treballa per aplicar una llei que obligarà a pagar un cànon a aquestes companyies d’ADSL. És una bona mesura per intentar solucionar aquest problema?
No és una manera d'intentar solucionar aquest problema perquè qui es baixa el contingut no és l'operador, que és qui fa el seu negoci, en això. Mira, si tu vas a Estats Units, contractes una IP i et baixes una pel·lícula il·legal, rebràs un missatge que et dirà que t'acabes de baixar tal volum de dades il·legals, amb la conseqüència que si se't torna a detectar et tallaran la senyal. Llavors, aquí sortim amb totes aquelles coses de dir: “No! És que això va contra la llibertat d'expressió i tal...”. Perdona, qui manipula material robat se'l tanca no? Llavors, feta aquesta consideració, jo no conec el projecte al que li diuen “el cèntim audiovisual”, però els instigadors d'això són els productors.

Els productors?
Ja fa molts, molts, molts anys Hollywood va inventar la fórmula perfecta per produir cinema: es produïa amb els diners d'un altre. I els productors estan produint amb els diners d'un altre, i no només amb les subvencions i totes aquestes històries... Llavors, és evident que durant molt de temps no podran obtenir diners com treien abans per dotació directa del pressupost o s’han de buscar un altre que ho posi. Fins i tot van arribar a proposar la taxa de taquilla, com el model francès.

V. O. “Si no te n'enteres del que està dient, que em diguis que t'encanta la veu d’aquest actor és una pedanteria com la Sagrada Família”

Però el model francès no està tan malament, no?
Necessitaríem cinc hores per explicar-lo, però, breument: si jo agafo un Ferrari i només li copio les rodes, no tinc un Ferrari, oi? Doncs el model francès el que ha fet és generar públic i en el currículum escolar el cinema té un pes molt important. Llavors, si jo tinc espectadors ja sortirà, si jo tinc la necessitat desplego el òrgan no? Però, a veure, que volem diners per produir pel·lícules? Però si ja les hem produït i ningú les ha vist. Si realment volem ajudar a la indústria audiovisual, el que s'ha de fer és invertir en tota la cadena de valor: s'han de fer les pel·lícules, s'han de vendre aquestes pel·lícules, s'han de distribuir aquestes pel·lícules i han d'arribar a les sales i tenir públic. És igual que en treguin un 0,20 cèntims de cada línia ADSL! La manera més honrada que té un productor de guanyar els calers és amb el percentatge que s'ha dut a cada entrada, que són molts més calers, i això ha de ser el seu objectiu.

Tornem a les sales, moltes de les quals encara no s’han digitalitzat completament i, en conseqüència, tanquen. És aquest un canvi tan rellevant com el pas del cinema mut al sonor? 
A veure, sí, no, sí, i no t'estic fent la resposta a la consulta. És un canvi imposat que requereix una enorme inversió, i hi ha tota una sèrie de cinemes que estan a la corda fluixa. A més, si ho fas en un moment de crisi econòmica brutal, de nul accés al crèdit... El teixit d'empreses a Catalunya és majoritàriament de petites i mitjanes empreses i aquestes es troben amb les mans lligades, fet que fa que no puguin renovar. Tu em parlaves del cinema que havia tancat a Tarragona, doncs és que pertanyia a una cadena que no ha pogut digitalitzar les seves sales, i potser cauran una darrera l'altra.

Deia que era un canvi imposat...
Sí, imposat pels distribuïdors per abaratir els costos logístics i per guanyar velocitat en l'explotació. I no és equiparable al canvi del so perquè l'espectador no notarà la diferència, tot i que, últimament, les còpies en trenta-cinc que portaven eren de molt baixa qualitat. Per tant, per a l'espectador no ha estat substancialment una millora i, en canvi, per a nosaltres, és molt més que la diferència del sonor o del mut: hem canviat tota la cadena de la producció i hem canviat la manera d'entrada del nostre producte. És com fer una sabata artesanalment i fer una sabata en línia de producció a la Xina de cola sintètica. I, indubtablement, les sales de cine segueixen essent el format d'excel·lència de l'audiovisual i la inversió digital té moltíssimes avantatges, ja que també permet obrir les teves pantalles a altres continguts. L'únic que estem fent és passar a parlar un idioma universal, que és el digital. I com tot són bits i arxius podem fer virgueries.

Doblatge en català “Un mercat de 7 milions de consumidors potencials no generarà prou volum de negoci per assumir els costos de doblatge”

Ha parlat dels distribuïdors i és coneguda la tradicional batalla entre el distribuïdor i l’exhibidor, que, em temo, que molt té a veure amb els percentatges que es queda cadascú a la taquilla. Encara dura?
A veure, no és una batalla, ja que hi ha intencions bilaterals, però tots compartim un primer gran objectiu, que és arribar al públic amb grans quotes d'excel·lència. El que jo diria és que hi ha un gran desajust entre el pes d'un i de l'altre, i això el que fa que hi puguin haver friccions, però bé, és pot mirar de la manera positiva: tenim Hollywood treballant per a nosaltres; i de la manera negativa: és molt car. Llavors sí que hi ha una lluita comercial, i ja no parlo de l'estat espanyol, sinó que a tot arreu hi ha el desnivell entre la força econòmica del distribuïdor amb uns exhibidors tremendament atomitzats.  A més, som dels països on paguem més car el cost de la pel·lícula, i això no s'ha vist compensat pel producte autòcton.

Està subvencionat el cinema espanyol i català?
El cinema espanyol no està subvencionat perquè el cinema és la producció, la distribució i les sales. Les sales no han vist ni un duro, el distribuïdor n'ha vist mig i els productors, i tota generalització és injusta, s'han forrat a costa del contribuent espanyol. Tu imagina’t que sóc un productor i vaig a fer una pel·lícula. Molt bé, tinc o tindré una reducció fiscal del 30% de tot el que posi i, a més, tindré unes ajudes automàtiques. Però clar, vull distribuir-la i aquí només no tenim un bon sistema de distribució propi, així que els hi demanem a les majors, amb grans professionals i molta força comercial. I encara que tinguin un petit sobrecost per anar amb elles, ho faran molt bé i, sinó, mira Lo imposible i companyia. Llavors vendré a l’exhibidor espanyol aquesta pel·lícula, ja que sense ell no podria estrenar la pel·lícula, juntament amb Los Vengadores i altres èxits que vénen de Hollywood. Això és un mal plantejament, perquè distribuir no és col·locar còpies, sinó és crear comunicar el concepte que farà que la gent vegi aquesta pel·lícula primer en sales i després en formats domèstics legals i a les emissions de televisió.

Cinema català “No hem estat capaços de generar pel·lícules en català que tinguin públic”

Ha parlat de preus, i ha dit que aquest sistema és car pels exhibidors, però també ho és pels espectadors, que diuen que les entrades són cares...
A veure, la percepció és que és car, però la percepció també és que els sous són baixos, que les pensions són baixes, que els impostos són alts, no? El que tenim és un consumidor molt egoista, però la realitat és que el mercat t'ho marca. Pots tenir un Ferrari, però si no tens un preu perquè arribi al comprador no el tens. Llavors, car no ho és, passem tots els test que tu vulguis: som dels més barats del preu d'entrada net a Europa, tenim un aparell de sales brutal i modern, tot i pagar rendes de les més altres d'Europa, i tenim una càrrega impositiva desmesurada, no ja només el 21% de l'IVA, ja que, com deia abans, portem temps caient.

Però quan jo era més jove recordo que l'entrada valia sis euros i ara ja pugem a vuit...
Això és mentida. Quan mires el preu d'un cotxe mires el model base, i no el que té tots els equipaments. Clar tothom ens està parlat del que costarà l'entrada diumenge al prime time, però ahir [dimecres] trobaves pel·lícules a 3,90€ sense que et baixéssim la qualitat, perquè clar, quan tu vas a comprar aliments a menys preu, a partir d'un punt t'estan venent coses d’una altra qualitat i nosaltres et passem la mateixa pel·li. A més, hi ha cinemes que tenen ofertes a dies laborables per sota dels 5€. D’aquests, un euro i poc ja son impostos. Si, a més, d'aquests quatre la meitat se'n van al distribuïdor te'n queden dos, i comença a pagar uns 80.000 euros per sala digitalitzada, els lloguers, el personal, perquè la gent vol cobrar, oi?

És clar...
Llavors el cinema no és car, el que passa és que el valor percebut és molt baix. Però tu intenta prendre una copa per menys de sis euros. No pots. I el nostre prime time són els dies on la majoria de la gent no treballa, per això el venem a un millor preu. Tot això que és car és voler posar la càmera cap a un costat. Tothom ha vist el dolents que són els mossos, que han ostiat un tio al Raval, però la resta de dies, algú ens ha parlat de tot lo bé que fan?

Audiovisual “Es té accés a l'audiovisual des d'abans, inclús, de tenir consciència d’un mateix”

Ha comentat que ahir [dimecres] vam trobar el cine barat. Es deu a la iniciativa els “Miércoles de cine”, i també hi ha la reeixida “Fiesta del Cine”. Com les valoren?
A veure, és una promoció, però no és una solució. Ara utilitzaré un concepte del Rodrigo Cortés, que és el següent: si jo et poso al Bruce Springsteen al Camp Nou a 70 euros, arrasaré; si te'l poso cinc dies seguits, aniré bé; si te'l poso cada dimecres, encara que baixi les entrades, no hi acabarà anant ningú. Per això és una promoció, i va quedar clar que hi havia moltes ganes de consumir cinema a un preu reduït. Però poder oferir aquestes pel·lícules significa un sacrifici a tota la cadena de valor; un sacrifici que només estan fent els distribuïdors i els exhibidors. Hisenda no ho ha fet i la SGAE tampoc.

Clar, si poséssim el Bruce Springsteen cada dimecres potser al final no hi acudiria ningú, però és que de pel·lícules n’hi ha moltes, i cada dimecres pots veure’n una de diferent...
L’important és que tinguis l'hàbit i que els dimecres enlloc d'anar-te'n al camp a avorrir-te amb el Manchester City vinguis al cinema que, a més a més, et garantim que acabarà bé, que al futbol no sempre passa. I si abans em preguntaves quina avaluació en fem et diré que és un èxit, i també hem crescut de dilluns a dijous, però no hem ingressat ni un duro més. De fet, hem ingressat algo menys, perquè el preu mig ha baixat. El problema és que la gent vol cinema gratis, i això no pot ser. S'ha de generar espectadors, i els espectadors existeixen, el que passa és que un espectador és imbècil si algú no li educa la mirada. I en el nostre sistema l'audiovisual està al marge del model d'ensenyament. Aquest és el principi: no pots valorar de la mateixa manera El Padrino que una píndola de cinc minuts d'un gatet coix tocant el piano a YouTube. La gent ha d'entendre aquesta diferència, encara que les dues coses l'entretinguin. Però és ara es té accés a l'audiovisual des d'abans, inclús, de tenir consciència d’un mateix.

Educació “En el nostre sistema l'audiovisual està al marge del model d'ensenyament”

Actualment s’està intentant legislar amb la famosa Llei del Cinema. Hi està d’acord?
No, és una molt mala llei.
I per què és una molta mala llei?
Doncs mira, perquè la van aprovar per procediment d'urgència i va entrar en vigor l'1 de gener del 2014 i estem a vint-i-pico de març de 2014 i no ha produït cap resultat. És un debat complex que, a més, s'ha distorsionat. Sembla ser que el missatge estrella de la Llei del Cinema sigui tot allò de doblatge sí o no en català, i en una Llei del Cinema, això hauria de ser l’anècdota. La Llei del Cinema es fa a Catalunya amb un objectiu polític, ja que avui en dia, qualsevol cos normatiu que reguli el cinema té que abordar els problemes que son realitat: la pirateria, la protecció intel·lectual, la nova realitat audiovisual, la generació de públics...

És una llei que s'arrossega des de l'era de Tresserras i ara som a l'era Mascarell. S’ha avançat?
No, i sincerament, amb tots els meus respectes pels dos consellers, ni era Mascarell ni era Tresserras. Avui en dia el llenguatge audiovisual el portem tots a la butxaca al mòbil i, en canvi, és una llei que incorpora uns criteris proteccionistes propis del segle XIX per intentar regular els instruments de l'exhibició cinematogràfica del segle XX per donar solucions pel segle XXI. Total, un complert fracàs. Per tant, no ens enganyem. És una mala llei, no ha complert cap dels seus objectius; és tan dolenta com la llei estatal. I avui en dia jo no entenc, amb tot el mercat audiovisual i producció audiovisual que tenim, perquè es té que limitar el que passa per les pantalles de cinema. Hi ha moltes més coses a fer, no? Ara, m'imagino que si no et parlo del doblatge en català no et quedaràs satisfet.

Fiesta del cine “És un sacrifici que només estan fent els distribuïdors i els exhibidors, però no Hisenda ni l’SGAE”

Doncs no. Molta gent afirma que no troben sales doblades en català i la llei vol garantir un 50% d’oferta en català i un 50% en castellà.
A veure, això és el que diu la llei, però a mi m'agradaria que algú m'expliqués en quina activitat de l'administració catalana tens accés al català i al castellà al 50%. En quina? L’ensenyament és tot és en català, no tens 50%-50%. Així que aquest argument que no s’aguanta per enlloc i és absurd. Per què el 50% en català? Perquè he de posar un sostre a la meva llengua? Llavors, el gran problema que hi ha en el consum del cinema en català és que no hi ha un hàbit. I per què no hi ha un hàbit? No hi ha un hàbit perquè no som capaços de generar pel·lícules en català que tinguin públic. Però és que tenim televisió en català? No, tenim televisió pública que és l'única oferta en català, i que costa molts diners.

I també 8Tv, no?
Sí. Suma-li un 2% o un 3% i quasi és pública quan governa qui governa... Tenim teatre en català, però qui és el primer empresari teatral de Catalunya? L'administració. Ells han creat la demanda; han creat l'oferta, però també controlen la demanda, Llavors, la teoria que la demanda es genera a partir de l'oferta s'ha demostrat falsa, perquè nosaltres posem al mateix nivell una pel·lícula en català i en castellà i com que els usos lingüístics no són homogenis al territori, unes van bé en uns llocs o van bé als altres. I el principal problema és el següent: un mercat amb set milions de consumidors potencials mai generarà suficient volum de negoci per assumir els costos de doblatge, que no és ni un posicionament econòmic ni un posicionament polític.

Què és, doncs?
És una eina comercial per arribar al màxim de gent, però requereix una inversió. No hi ha cap territori de set milions de consumidors potencials on es doblin totes les pel·lícules. Quan vas a altres territoris equiparables, aquests no tenen una llei del cinema, sinó un bon sistema d'ensenyament. Nosaltres presumim molt, però no ho tenim, això. En canvi, tenim una molt bona indústria de doblatge i encara que els puristes em critiquin, a veure: si no te n'enteres del que estan dient, que em diguis que t'encanta l'accent de la veu d’aquest actor és una pedanteria com la Sagrada Família. I el doblatge, tot i ser una transformació de l'original, és una reinterpretació, i abans se'n feien de molt bons, ara ja no. Dit tot això, no hi ha cap problema, és natural que s'incrementi l'oferta en català i l'última paraula l'ha de tenir l'espectador. A tu t'han venut que TV3 és “la teva”, encara que és seva, d'ells, però t'han venut que és la nostra, t'han fet campanyes per llibres en català, t'han escolaritzat en català, t'han fet concessions administratives de radiofreqüències i amb això han generat una nova oferta; això son polítiques de demanda. O sigui, tot s'ha de fer amb una política.

Preu “El cinema no és car, el que passa és que el valor percebut és molt baix”

Ara que comentava el tema del doblatge, hi ha membres d’aquest col·lectiu que veuen en la Llei del Cinema una manera encoberta per afavorir la versió original i, de fet, ara s’han inaugurat uns cinemes d’aquest tipus a Balmes. Cada vegada hi ha més demanda del subtitulat?
A veure, aquí hem tingut tradicionalment els Icaria i els Verdi.

I els Renoir...
I els Renoir, correcte, i la resta del territori? O és que sempre ens hem de mirar el melic de Barcelona? Primer és una aposta comercial diferenciada, i hi ha una quota marcada per la versió original però trigarà molt a massificar-se, i et segueixo dient el mateix: ves a qualsevol estudi sobre el nivell d’ensenyament i no som l’excel·lència, amb el tema d'idiomes... I si no doblem en català és perquè no hi ha l'eficiència econòmica per fer-ho, no hi ha cap posicionament ideològic ni cap menyspreu, més enllà dels complexos que arrossegava el legislador que va fer aquesta llei. I les companyies no tenen cap problema amb això perquè ells només parlen un metallenguatge, que és el del diner; ells exploten els seus productes a qualsevol lloc on hi hagi seguretat jurídica i hi hagi possibilitats de negoci. El que fa aquesta llei és carregar-se la seguretat jurídica i anul·la les possibilitats de negoci perquè els hi diu com ho han d'explotar, no basant-se amb la demanda. Llavors, amb el nou conseller, que mira la realitat des d'un altre prisma, no tan marcadament ideològic, el que entén és que si volem més cinema en català el primer que necessitem és que hi hagi més cinema, i amb això estarem tots d'acord.

Totalment...
Desafortunadament, cada cop tenim menys cinema, i segon, entén que si jo vull que tu puguis veure una pel·lícula o un producte en català he d'arribar a un acord amb el propietari d'aquesta pel·lícula i ja se'n va encarregar l'anterior conseller de destruir tots els ponts possibles amb aquestes companyies, ja que a ell el que li interessava era crear un conflicte. En canvi, el conseller actual des del primer dia sap que ell ha de treballar per una solució i arribar a un acord. A més, tècnicament la nostra llei de cinema en català està paralitzada perquè la Comissió Europea li va obrir un expedient, perquè quan el legislador català parla de pel·lícules en versió original castellana o catalana, li agradi o no, són pel·lícules de nacionalitat espanyola, i si les pel·lícules franceses o alemanyes tenen unes condicionants per accedir al mercat que les pel·lícules espanyoles no tenen, no hi ha igualtat i la lliure circulació de productes i serveis és un element bàsic del mercat comú.

Digitalització “No és equiparable al canvi del so perquè l'espectador no notarà la diferència”

Però clar, aquesta igualtat de condicions perjudica films d’autor com Història de la meva mort, que han de competir amb els blockbusters...
Però això no té res a veure amb el doblatge. Història de la meva mort és un producte fet d'esquenes al públic i venut d'esquenes al públic per retroalimentar l’ego del seu creador, que és molt lliure de fer-ho. Però el que jo t'estic dient és molt diferent: Intocable, que és una pel·lícula massiva, té uns condicionants per entrar al mercat català que Fill de Caín no té, i això no té sentit a la Unió Europea. Llavors, ara es veuen obligats a transformar-ho perquè el que ells parlen de quota lingüística es tradueix en una restricció d'accés del mercat; s'utilitza la llengua d'excusa, però el que estàs posant és una condició. Qui fa pel·lícules originals en català? Pel·lícules espanyoles. Qui fa pel·lícules originals en castellà? Pel·lícules espanyoles i sud-americanes. I totes les franceses, alemanyes, angleses, belgues, holandeses i italianes tenen una restricció per accedir a un mercat que ha de ser comú. Senzillament, és una chapuza legislativa de l'alçada de la Sagrada Família. També sapiguem una cosa: a Catalunya es poden estar estrenant de l'ordre de 350 pel·lícules. Les 50 primeres pel·lícules fan el 80% del negoci o més. Llavors, aquella pel·lícula tan petiteta que està allà, obligar-la a traduir al català ja definitivament l'expulsa del mercat, per lo qual es va en contra de l'objectiu de la llei, que és la diversitat cultural. A una pel·lícula que fa 7.000€ no li dóna per pagar el doblatge. Llavors ens hem de centrar en els grans títols.

Hi ha hagut algun moment que hagin vist un gran èxit de pel·lícula doblada en català?
Sí. L'any que hem tingut més espectadors en cine doblat al català va ser l’any 2007, que van coincidir un Harry Potter [la cinquena de la saga: L’Ordre del Fènix] i una de dibuixos molt important [probablement es refereix a Ratatouille]. I no va tenir res a veure amb aquesta llei. Doncs vam fer més doblant només nou títols i col·locant-los a cinemes estratègics. I hi ha qui deia que el català anava a cinemes de segona, lo qual és un despreci total als increïbles cinemes que té Girona, Manresa o Vic. I si els vam posar allà és perquè els hàbits lingüístics en català a Manresa són diferents als de Santa Coloma, no? Llavors, posant-los en aquests locals vam aconseguir millors resultats. Perquè sí, hem de treballar per millorar, però en el món real, i no en el fictici. Llavors, es pot utilitzar un tema tan sensible com la llengua per generar un conflicte, però tots els que vivim a la Catalunya real sabem que la llengua no és el conflicte, gràcies a Déu. La llengua agermana i normalment els governs mai poden viure junts, però els pobles hem demostrat que podem viure junts. Llavors, el problema no el tenim tant la gent com el tenen els governants. Així que hem de treballar per la realitat i no per un titular polític.

Existeix el cinema en català?
Jo mai he sabut el que és el cinema català. Hi ha moltes definicions de cinema català, així com també n’hi ha moltes de cinema espanyol. Jo només entenc el que és el cinema, i tampoc entenc ni el bon cinema ni el mal cinema. Cada espectador veu una pel·lícula, li agrada o no li agrada. Les pel·lícules són productes i hi ha productes que van destinats a un públic i a un altre potser no li agradarà, no? Llavors, si fas una aproximació al cinema català primer em tindries que donar quina és la definició oficial. Hi ha l'administrativa, que serveix per donar les subvencions; hi ha la que ha creat per punts l’acadèmia catalana i hi ha la irracional, que utilitzen els mitjans de comunicació, així que no sé el que és el cinema català. Si ho mirem des de quina és la salut de la indústria audiovisual catalana, el cinema català te un enorme problema: és un mercat molt petit i l'audiovisual és un dels llenguatges més universals que hi ha.

Pirateria “Qui manipula material robat se'l tanca, no?”

Pa Negre, Lo Imposible i Història de la meva mort són tres grans èxits del cinema d’aquí. Que hagin coincidit en el temps ens pot dur a pensar que ens trobem en una edat d’or del cinema català?
Et segueixo dient que no sé què és el cine català, però anem pas per pas. Pa Negre ha sigut una producció feta dins la categoria de producte especial que va tenir un gran ajut de TV3, on es va donar una gran qualitat artística i on hi havia una productora amb molt seny. A més, va tenir un recorregut extraordinari i, tot i que la gent diu que quasi arriba als Oscar, va estar molt lluny d’aquests premis, però n’hem guanyat molts d’altres. Desafortunadament, però, ha fet menys públic a Catalunya que una comèdia tonta americana. Segon exemple: Lo Imposible. Mira, hi ha una cosa que la indústria audiovisual catalana té molt forta, que són les escoles de cinema. Tothom parla de l’ESCAC, que és la història d'una passió. I lo bo d’ESCAC és que t'ensenyen que l'audiovisual és una feina d'equip, perquè sinó tothom vol ser director de cinema, i ningú vol ser muntador, o tècnic de so. Tenim una gran pedrera, Llavors, a Lo Imposible hi ha un director que ho viu com una autèntica passió, que és Bayona. Ell, de fet, renuncia a dirigir una pel·lícula molt important per poder acompanyar Lo Imposible a tota la seva estrena mundial, perquè és una pel·lícula que és una emoció. I té Naomi Watts i Ewan McGregor. Llavors, és cinema català o és cinema universal fet per catalans? I el senyor Albert Serra no és indústria del cinema. A partir d'aquí, el seu sentit d'autoria i la seva marcada personalitat genera bastantes simpaties en alguns festivals, però jo no el definiria com un exemple del que pot fer la indústria audiovisual catalana. Va per lliure. És un autor.

Perquè és important el cinema?
A veure, primer de tot perquè és universal, ja que els codis narratius audiovisuals són els mateixos per a un xinès, un americà i un espanyol, mentre que els seus llenguatges són diferents. La història del segle XX son les pel·lícules i el cinema culturalment ha tingut moltíssim pes perquè ha generat icones universals. L'adolescència començà a existir amb Rebelde sin causa. Abans tenies 18 anys i eres un puto pringat. A l'Edat Mitjana tot deuria fotre molta pudor i tots deurien anar bruts, però tenim una idea de l'edat mitja diferent perquè ens l'han creada. Llavors, el cinema és el mitjà de comunicació per excel·lència, i no ens oblidem que al cinema li diuen el séptimo arte, però no és que sigui el séptimo en una seqüència d'arts. És el séptimo arte per acumulació; ho té tot dintre. A més, és un metallenguatge que acapara els cinc sentits. Ningú s'ha tornat a banyar en una platja sense pensar en el dan, dan, dan, dan de Tiburón, no? La Guerra de las Galàxies va redefinir tot el que és la ciència ficció. Vull dir, que és un llenguatge tan potent que fet amb talent pot derribar les barreres.

Quins reptes tenen, com a exhibidors, de cara en endavant?
Doncs fer-ho encara més entretingut per l'espectador. Nosaltres tenim una responsabilitat i creem un valor, som els que presentem, i hem de fer un enorme esforç perquè ho tinguis en les condicions òptimes, en sales perfectes, amb unes comoditats que s’adaptin als teus hàbits i quan vinguis a la sala gaudeixis molt. Som una empresa de serveis i cada vegada ens ho posen més difícil, perquè el nostre format tradicional encaixa menys en els hàbits dels nous públics. Per sort tenim el millor talent del món treballant per nosaltres. Ens costa diners, però cada divendres ens entreguen unes pel·lícules que són brutals, que tenen al darrera una gran inversió econòmica, un gran treball en equip i un gran esforç, i nosaltres tenim la responsabilitat de fer que l'espectador pugui gaudir-ho.

Subvencions “El cinema espanyol no està subvencionat cinema és la producció, la distribució i les sales, que no han vist ni un duro”

   Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada