Ocho Apellidos Vascos ho tenia tot per convertir-se en el fenomen de
masses que ha acabat sent: un guió fàcil (de Borja Cobeaga i Diego San José)
que té alguns gags bons, tres de les cares més conegudes del cinema espanyol (Clara
Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde) i una “simpàtica” polèmica: burxar en els
tòpics dels andalusos i els bascos. Això ja feia que, com a mínim, dues de les
regions més importants d’Espanya acudissin en massa a aquesta cita mogudes per
la curiositat. El boca orella faria la resta.
El director del film, Emilio Martínez-Lázaro
ha tocat molts gèneres, des del thriller al drama, passant pel terror, però
sembla que és amb la comèdia com millor connecta amb el seu públic. Pel·lícules
com Los peores años de nuestra vida
(1994) o El otro lado de la cama (2002)
en són la prova. Ara, en la seva nova cinta, torna a utilitzar una fórmula
clàssica d’aquest gènere, que consisteix en desenvolupar una història a partir
d’una premissa que és, en si mateixa, difícil de creure, però que una vegada
l’acceptes –si ho acabes fent–, pots gaudir de la pel·lícula amb normalitat. En
aquest cas, l’equip ha portat aquest element massa lluny, ja que en un intent
de mostrar-nos el màxim d’estereotips dels
bascos i els andalusos, han acabat convertint la seva pel·lícula en una mera
caricatura on moments com quan Clara Lago surt de casa per la finestra amb el
vestit de núvia posat o quan Elejalde llança tot el seu equipatge al mar “per
un impuls” són, senzillament, inversemblants.
