Jaume Roures: “El cinema català anirà on es mereixi”

Jaume Roures, productor i soci fundador de Mediapro.    Foto: Adrià Guxens.

No cada dia un té la possibilitat d’entrevistar a un emprenedor i empresari tan important com Jaume Roures (Barcelona, 1950), creador del diari Público, impulsor de La Sexta i, per descomptat, soci fundador de Mediapro, des de la qual ha produït films tan coneguts com Los lunes al sol (2002), Salvador (2006) i Camino (2008).

Però el seu nom no fa pas gaires anys que va sonar amb força arran de la col·laboració amb un dels cineastes en actiu més alabats per la crítica i el públic: Woody Allen, amb qui va fer Midnight in Paris (2011), You Will Meet a Tall Dark Stranger (2010) i Vicky Cristina Barcelona (2008), l’estrena de la qual va ocasionar una gran polèmica a la ciutat comtal. “Som el país de l’autoodi”, comenta Roures, que no considera que aquest sigui un dels millors films de Woody Allen, malgrat que el cineasta el col·loqui en el seu top sis. De moment, el realitzador està lligat a una altra productora, però Roures espera que quan acabi puguin tornar a treballar plegats aprofitant la bona sintonia que van tenir i encara gaudeixen.

Adria’s News entrevista a Jaume Roures, un home que odia que es parli de manera pejorativa de les pel·lícules comercials, ja que considera que “hem de fer les pel·lícules perquè les vegi la gent, perquè si no, farem una cosa de la que nosaltres estarem molt contens, les nostres mares també, els tiets i els cosins, però no estarem acomplint amb l'objectiu de per què serveix una pel·lícula, sinó que estarem mirant-nos el melic a nosaltres mateixos”.

Pere Portabella: “Aquesta entrevista no la faig”

El cineasta Pere Portabella al seu estudi.                         Foto: Adrià Guxens.

El 24 de març és el dia que em proposen per entrevistar a un dels cineastes més veterans de Catalunya, Pere Portabella (Figueras, 1929). Des de la seva productora, Films 59, ha produït a directors com Carlos Saura (Los Golfos), Marco Ferreri (El cochecito) o José Luis Guerín (Tren de sombras), però potser el seu èxit més sonat va ser Viridiana, de Luis Buñuel, film guanyador de la Palma d’Or de Cannes l’any 1961.

Aquest serà un dels temes de l’entrevista, en la qual també comentarem la filmografia de Portabella com a director (Vampir, cuadecuc, El pont de Varsòvia, El silenci abans de Bach, entre d’altres), li preguntaré pel rodatge d’Umbracle, on va comptar amb Christopher Lee com a protagonista, i arribarem, a l’últim tram de la conversa, al terreny polític, ja que Portabella va ser un gran militant antifranquista, a més a més de diputat al Parlament de Catalunya i senador entre els anys 1980-1984.

Aquest era el pla, un pla que no es durà mai a terme, ja que la mitja hora d’entrevista que havíem acordat no arribarà ni als cinc minuts de duració, finalitzant per pròpia petició de Pere Portabella.

Nora Navas: “Què és més important, quin vestit et poses o com actues en una pel·lícula?”

 

L'actriu catalana Nora Navas.                             Foto: Adrià Guxens.

Quan entrevisto a Nora Navas (Barcelona, 1975) ja queden pocs dies perquè finalitzi l’obra que protagonitza al TNC, Doña Rosita la soltera. “És l’esprint final”, em diu. I és per això que ens citem al mateix teatre a mitja tarda, per tal de no cansar-la i pugui tenir una horeta lliure abans de la funció del vespre després de l’entrevista. 

Nora Navas és una actriu que ha confiat en els instints a l’hora de guiar-se per la vida. “He anat agafant d’aquí i d’allà el que m’agradava”, explica Navas, que ha passat per la carrera d’Humanitats, l’Institut del Teatre, l’escola Nancy Tuñón i que, fins i tot, va viure una temporada a Buenos Aires. Aquesta recerca contínua que li ha permès decidir cada moment quin camí vol seguir també és el mètode que ha fet servir a l’hora de triar els guions als quals ha volgut participar. “Sempre hi ha d’haver alguna cosa estranya a la història i que el personatge em cridi l’atenció”, comenta.

Recentment, hem vist a Navas a pel·lícules de gran èxit, com Pa Negre o Tots volem el millor per a ella, on ha brodat interpretacions que li han valgut més d’un premi. Curiosament, es tracta de dues pel·lícules catalanes, però l’any vinent s’estrenarà amb Gracia Querejeta a Felices 140, un film en el qual compartirà cartell amb Maribel Verdú i Eduard Fernández, entre d’altres. “Ja tenia ganes de dir a Madrid que també sé fer pel·lícules en castellà”, bromeja Navas, que creu que aquesta pot ser una bona porta d’entrada al cinema espanyol.

Adria’s News entrevista a una de les actrius del moment per esbrinar què en pensa del cinema català, per descobrir com aconsegueix les seves reeixides interpretacions i per conèixer la raó per la qual no té intenció de marxar a provar sort a Hollywood.

Susanna Jiménez: “No crec que la llengua sigui un factor d’èxit o fracàs en una pel·lícula”

Susanna Jiménez, cap de coproduccions de TV3.           Foto: Adrià Guxens

“En l’últim any no hem participat en cap pel·lícula com a coproductors, sinó que només hem fet compra de drets d’antena”. Així de contundent es mostra la responsable de coproduccions de TV3, Susanna Jiménez, quan li pregunto per les retallades pressupostàries que han afectat durant els últims anys a Televisió de Catalunya. Pel·lícules com Bicicleta, cullera, poma, Tres dies amb la família, La plaga o Pa Negre són alguns dels seus grans èxits, tot i que recentment TV3 també ha apostat molt fort pel format de les TV-Movies, que, com comenta Jiménez, acostumen a girar a l’entorn “d’un context històric, d’un biopic, d’un retrat d’una època o d’una novel·la”.

Adria’s News entrevista a Susanna Jiménez per parlar de llengua, de subvencions i de coproduccions per poder, així, fer una radiografia d’un dels motors audiovisuals més importants del país.

Àngel Comas: “Aviat no hi haurà càmeres de cinema”

L'historiador i crític de cinema Àngel Comas. Foto: Adrià Guxens.

En un principi aquesta entrevista amb l’historiador i crític de cinema Àngel Comas s’havia de fer a Sant Cugat, però finalment la canviem d’ubicació i ens trobem a Valldoreix, tot pensant que allí gaudirem d’una major tranquil·litat. Gran error. De fet, és l’entrevista que més vegades he interromput per la presència de motos, cotxes i gossos. Sobretot gossos, que amb els seus lladrucs impossibiliten una captació neta d’àudio i fan inintel·ligible la nostra conversa cinèfila. A més, fregant a la hipèrbole i el surrealisme, a mitja entrevista ens interromp un personatge que sembla ben bé sortit d’una pel·lícula de Woody Allen. “Què hi feu aquí amb una càmera? Sou de la televisió, oi?”. Però ni la meva negativa evita que ens tracti amb desconfiança i males puces. “Per què heu triat el meu carrer, doncs?” Em disposo a respondre-li un “perquè és tranquil”, però m’aturo, adonant-me de com d’absurda sonaria aquesta frase enmig de la simfonia de gemecs canins que ens envolta. Com aquell qui té preparat un discurs, aquell senyor gran ens explica que “el seu carrer” havia estat una carretera que donava a una riera i a un molí (d’aquí el nom de Calle del Molino). De fet, fins i tot assegura que és el carrer més antic de Valldoreix. Dit això, s’esfuma, com si fos el vell samarità d’una pel·lícula de fantasia que estem protagonitzant sense adonar-nos, com si fóssim en Jim Carrey a The Truman Show.

Adria’s News entrevista a l’historiador i crític de cinema Àngel Comas per conèixer més a fons la realitat de la indústria del cinema de Catalunya i per descobrir quins són els elements que han fet entrar el setè art en una crisi d’infraestructura i de públic.