dimecres, 22 de juny del 2011

Aquest curs he après...

Ubicació: Tarragona, Catalunya
Si voleu saber què pensava abans de començar la carrera entreu a: Carta a un futur estudiant de periodisme.




 
Per fi s’ha acabat el curs! Un curs que no ha estat excessivament lent ni feixuc però que, sobretot durant les darreres setmanes –plenes d’exàmens i entregues–, tenia ganes d’acabar. Per què? Doncs perquè les vacances d’estiu sempre són rebudes amb els braços ben oberts. Arribat aquest moment, però, toca parar-se a pensar què he après aquest any i us puc ben assegurar que no és precisament poca cosa:
En l’àmbit acadèmic he après la tècnica de la piràmide invertida, he après que víquing, Arquimedes i Eufrates són paraules planes, he après  que Gutenberg no va inventar la impremta, sinó que ho va fer Pi Sheng quatre-cents anys abans que ell, he après què és un pla americà i què és l’eix extradiegètic, he après què és el model de democràcia de Westminster i el model de consens, he après a locutar una notícia de ràdio i a fer una crònica de televisió, he après què volen dir paraules castellanes tals com arúspice, aquilón o paremia, he après quines són les set majors de Hollywood i quines són les productores independents més importants, he après a fer una entrevista informativa i una entrevista de personalitat i també he après que la Guerra de Crimea va repercutir directament en l’economia catalana.
Però tot això no hauria estat possible sense tots els professors que he tingut que, com a l’institut, hi ha hagut de tot: alguns han estat molt bons, amb grans coneixements i una gran capacitat per explicar-se, però també n’hi ha hagut d’altres que no ho han estat tant. Dins d’aquest grup –més gran que el primer– cal fer una divisió entre aquells professors que només fan publicitat dels seus llibres i t’obliguen a comprar-los, aquells que s’estudien el que han d’explicar a classe el dia abans, aquells que et fan fer les coses perfectes quan ells no les fan ni mitjanament bé, aquells que fan més faltes d’ortografia que els nens de primària i que no te’n deixen fer cap, aquells que no paren de remarcar els màsters, tesis i estudis que han cursat, aquells que tenen un ego més gran que el de tots els alumnes junts i aquells que es pensen que estem en una dictadura i ens tanquen amb pany i clau a classe prohibint-nos gairebé qualsevol cosa, com beure aigua, sovint sota l’amenaça d’expulsió.
Aquest  any també he tingut el plaer de fer moltes amistats, tantes que no puc anomenar-les individualment però que quan llegeixin aquest text ja sabran que m’estic referint a elles. Però també he tingut l’honor de conèixer i conversar amb persones amb un cert prestigi al nostre país com el Ramon Pellicer, el Manel Fuentes, la Mònica Terribas, l’Iñaki Gabilondo, l’Arturo Pérez-Reverte, l’Emílio Pérez de Rozas, el Martí Anglada, el Joan Maria Morros, el Marc Martínez Amat, el Joaquim Maria Puyal, l’Eduardo Mendoza, el Sergi Belbel, l’Emma Vilarasau, l’Abel Folk, el Julio Manrique, la Mar Ulldemolins, el Josep Maria Espinàs, el Toni Puntí, el Jaume Figueras, el Roger Pera i el Joan Pera, entre altres.
També he començat a treballar per un mitjà de comunicació professional, la Revista Musical Catalana, he anat a les meves primeres Decennals, he fet un blog que ja té més de 22.200 visites, fet blog del dia 10 de febrer pel portal informatiu 3/24, la Warner m'ha acreditat per assistir a la preestrena de Harry Potter i les Relíquies de la Mort (Part II) a Barcelona com a periodista, m’han convidat al programa Ànima de TV3 on he pogut veure quin és el ritme de treball real d’un mitjà de comunicació professional, he estat, juntament amb uns quants companys, a la zona de premsa de la vaga general del 29-S i amb ells he fet el seguiment periodístic tant de les eleccions municipals com de les autonòmiques. A l’Escola Catalana de Doblatge he après què és un take i he doblat documentals, sèries, pel·lícules i dibuixos animats i he estat el clarinet principal de l’Orquestra de la UAB, amb la que hem estrenat una obra.

El termòmetre de la Plaça Cívica de la UAB
Però han estat moltes més que aquestes, les coses que he fet i he après que, tot i que puguin semblar molt més quotidianes, no són pas menys importants: he votat per primera vegada en una consulta per la independència, en unes eleccions municipals i en unes eleccions autonòmiques, he après on és l’Arc del Triomf, he entès per què els carrers de l’eixample de Barcelona es diuen d’aquesta manera, he anat al Saló del Manga i al del Còmic i, per primera vegada, he assistit a un concert del Palau de la Música. He guanyat una beca, he descobert què són els FGC i he après que per anar a la UAB he de pagar per dues zones, he après que hi ha una pubilla i un hereu que representen Catalunya, he après que els de Terrassa es diuen egarencs i egarenques i que tenen una rivalitat històrica amb els de Sabadell, així com els de Tarragona i Reus, els de Tortosa i Amposta i els de Cardona i Solsona no es poden veure. He descobert quants escons té el parlament i he descobert que a la UAB hi pot arribar a fer "59 graus de temperatura" segons marca el termòmetre de la plaça cívica.
També m’he independitzat parcialment, traslladant-me a La Vila Universitària durant tot aquest curs. Allà he après que no sempre tens sort amb el company de pis, he deixat de creure en la superstició dels gats negres, he descobert que al seu supermercat, una barra de pa et pot costar un ull de la cara, que el Wi-fi de tota aquella zona és inviable i que quan et diuen que només compartiràs pis amb una persona no acaba de ser cert del tot ja que amb el contracte hi anaven un gran número de bestioles que t’anaves trobant ocasionalment –i no tan ocasionalment– pel pis.
Però tot això m’ha portat a una altra conclusió: malgrat que hi ha hagut moments més durs que d’altres, punts on l’estrès i l’ansietat eren molt alts i instants en què paties ja fos per una cosa o per una altra, el balanç del curs és més que satisfactori perquè, per sobre de tot, n’estic segur d’una cosa:
HE ESTAT FELIÇ.
Per això vull dir GRÀCIES a tots aquells que ho han fet possible.
Fins el curs que ve companys, fins el curs que ve Autònoma, fins el curs que ve Barcelona!
Bon estiu a tots!


dissabte, 18 de juny del 2011

Abel Folk: “La Llei del cinema és un error i és impossible que s’apliqui”

Ubicació: Barcelona, Catalunya
Abel Folk és un actor i director de cinema, televisió i de doblatge. És la veu habitual, en català i castellà, de l'actor Pierce Brosnan i Hugo Weaving i destaca per haver posat veu al programa de síntesi de parla Loquendo. Com a director ha realitzat diversos projectes com la pel·lícula Xtrems, on va ser codirector juntament amb Joan Riedweg. Parlem amb ell de la seva trajectòria professional i de temes que es troben en debat permanent, com l’eterna polèmica entre el doblatge i la versió original i la Llei del Cinema.

Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè vaig començar a fer les preguntes.

dimarts, 14 de juny del 2011

Carta d’un adéu per sempre

Ubicació: Tarragona, Catalunya
Ottavia, la ciutat-aranya

Italo Calvino va escriure un llibre que es diu Les Ciutats Invisibles, on descriu una gran quantitat de ciutats, entre les que destaca Ottavia, una ciutat suspesa sobre una teranyina gegant:


"Si queréis creerme, bien. Ahora diré como es Octavia, ciudad telaraña. Hay un precipicio entre dos montañas abruptas: la ciudad está en el vacío, atada a las dos crestas por cuerdas y cadenas y pasarelas. Uno camina por los travesaños de madera, cuidando de no poner el pie en los intersticios, o se aferra a las mallas de una red de cáñamo. Abajo no hay nada en cientos y cientos de metros: pasa alguna nube; se entrevé más abajo el fondo del despeñadero.
Ésta es la base de la ciudad; una red que sirve para pasar y para sostener. Todo lo demás, en vez de alzarse encima, cuelga hacia abajo: escaleras de cuerda, hamacas, casas en forma de bolsa, percheros, terrazas como navecillas, odres de agua, piquera de gas, asadores, cestos colgados de cordeles, montacargas, duchas trapecios y anillas para juegos, teleféricos, lámparas, tiestos con plantas de follaje colgante.
Suspendida en el abismo, la vida de los habitantes de Octavia es menos incierta que en otras ciudades. Saben que la resistencia de la red tiene un límite."


A mesura que passava el temps, els habitants d’Ottavia van anar desertant fins que només hi va quedar un petit reducte que va morir quan la teranyina es va trencar. Entre les runes del que havien estat les cases dels ottaviencs hi van trobar una carta mig esquinçada. Era una carta on un dels antics habitants de la ciutat-aranya s’acomiadava de la seva estimada, que havia emigrat. És una carta senzilla, humil i en certa manera estranya però, tot i que els ottavians no són de la mateixa raça ni s’expressen de la mateixa manera que nosaltres es pot apreciar que les paraules que hi ha escrites són molt tendres i que la carta expressa molts sentiments ja que és una carta d’un adéu per sempre. Aquí la teniu:



Apreciada Hannanana,

Segurament quan t’arribi aquesta carta jo ja no hi seré. La teranyina ja no suporta més el pes de tots els nostres disbarats i ximpleries. I és que ara tot és molt diferent de quan tu vas venir: les cases són velles, la gent té por, alguns fins i tot prefereixen emigrar a terres desconegudes abans de caure al no-res quan tot això peti. Però jo no; restaré aquí fins al final, destinant el meu últim alè al que ha estat per a mi, una terra, una llar.

Però el que em sap més greu de tot això és el no haver-me pogut acomiadar dignament, cara i mitja a cara i mitja i sé que ho lamentaré per la resta de la meva vida tot i que sé que aquesta no trigarà a acabar. Per això aprofito aquesta carta per dir-te que tu vas ser molt important per a mi. Em vas canviar la vida i em vaig enamorar perdudament de tu; dels teus cabells polsosos, dels teus llavis atzabeges, gruixuts com a braços, de les teves dents perfectament irregulars del color del Sol, dels teus ulls tan profunds i inescrutables que no en podia veure el final, del teu cos dignament desestructurat... Ho eres tot per a mi, i encara ho ets. I ho seràs fins que la lluïssor dels meus ulls s’apagui per sempre i el meu cos caigui a l’oblit de tothom... excepte de tu, o això espero ja que per tu hauria donat fins i tot el meu pàncrees.

Espero que ens puguem retrobar, tard o d’hora, ni que sigui al fons de l’abisme on tothom va a parar algun dia.

Un petó, Hannanana, com el primer que ens vam fer, gronxant-nos a la teranyina.

Del teu i sempre teu,

Hedrididri

divendres, 10 de juny del 2011

I ara què?

Ubicació: Universitat Autònoma de Barcelona

Ens trobem en un moment molt difícil. La situació actual ja no s’aguanta per enlloc. El món ha estat pres per la corrupció, la mentida i la falta d’ètica i moral i aquesta situació s’ha generalitzat estenent-se per tots els àmbits.
En el sector econòmic podem parlar de frau, de paradisos fiscals i de la bombolla immobiliària, que ha anat creixent més i més. De fet, el rescat bancari global generat entre el 2008 i el 2011 ha suposat una despesa de 2.700.000 milions de dòlars (54 vegades el pressupost que estipulava l’ONU per eradicar la fam al món durant més de 50 anys).
També s’ha notat una cisis política amb el declivi de les esquerres (per discrepàncies internes i manca de discurs) i l’auge dels partits xenòfobs com PxC o el propi PPC de Badalona, representat per García Albiol. I és precisament la immigració la que aporta riquesa cultural a un país. Per aquest motiu hauríem d’estar orgullosos de poder dir que un 6% de la població de Catalunya correspon a gent de fora.
També hi ha hagut una crisi ecològica. El món ja no és capaç de produir el que consumeix. Talem més arbres que mai, estem extraiem la mica de petroli que queda, estem contaminant l’atmosfera, destruint la capa d’ozó i contribuint a augmentar l’efecte hivernacle i l’escalfament global. Paral·lelament, la petjada ecològica és cada cop més gran.
Finalment, trobem una crisi dels mitjans de comunicació, que s’estan frivolitzant i tornant morbosos contractant a personatges que només diuen ximpleries i insulten a tort i a dret. Tot això ha contribuït ha desenvolupar una moral lamentable a tota la seva audiència –que no és precisament poca–.
Tot això ha generat una gran massa de damnificats i/o indignats que s’ha anat fent cada vegada més gran a mesura que el sistema s’ha anat corrompent i aquesta roda ha anat creixent. Aquesta allau d’indignats ja provocat el que es coneix com Spanish Revolution.
Ara bé, hem arribat a un punt mort. Les acampades ja no són el que eren en un principi: han perdut la força i la vitalitat inicial. N’és un bon exemple la situació de la Plaça Catalunya que pateix un gran desgast i ja comença a fer pudor. Les reivindicacions generals –protesta contra el bipartidisme i  els bancs– s’han afeblit i han donat peu a d’altres molt més personals, com poden ser la no-discriminació de sexe, la protecció dels animals o el respecte pel col·lectiu homosexual i tot i que estic d’acord amb aquests tres factors considero que no és el moment ni el lloc adequat per tractar-los ja que precisament ha estat això, la divisió i la fragmentació de discurs dels ‘indignats’ el que ha afeblit el fenomen. Evidentment, cal dir que els mitjans de comunicació han contribuït en aquest desgast ja que alguns d’ells ni n’han parlat i els que sí ho han fet criticaven les acampades amb un to despectiu, inadequat i de poc rigor periodístic. El que cal fer ara és pedagogia política i elaborar un consens de mínims eficient. És a dir, redactar les bases de la protesta, cinc o sis punts que siguin comuns per a tothom.
El que va esclatar a la Plaça Catalunya i a la Puerta del Sol va ser la llavor inicial, el cor del moviment. El que ara toca és que això s’expandeixi de manera efectiva i uniforme per tots els pobles i ciutats de l’estat. Aquest és l’objectiu de la convocatòria que s’ha fet pel 19 de juny que és una crida general per protestar amb més força que mai. Només d’aquesta manera podrem reivindicar els nostres drets amb una sola veu i podrem dir, finalment, que el nostre missatge ha estat escoltat de veritat pels que estan més amunt.

dilluns, 6 de juny del 2011

Gemma Ibáñez: “Els nens de nova fornada estaran acostumats a sentir pel·lícules en català”

Gemma Ibáñez ja fa més de vint anys que es dedica al món del doblatge. Durant tot aquest temps ha estat la veu de nens i de noies de sèries d’anime per televisió i cinema, tant en català com castellà. També és la veu habitual de la Beyoncé, la KK Dodds, la Kim Director o la Jennifer Beals, entre altres i ha fet de protagonista de la reeixida sèrie infantil Inuyasha. Puntualment treballa com a directora de doblatge i és membre actiu de Replica. Ibáñez ens parla de la seva professió, de la versió doblada i la versió original i de la polèmica que ha sorgit arran de la Llei del cinema.

L'actriu de doblatge Gemma Ibáñez


Versió doblada o versió original?
Estic a favor de totes dues opcions.
Tot i així, si t’haguessis de decantar per una de les dues quina triaries?
Clarament a la versió doblada. Si tothom conegués perfectament tots els idiomes en els que estan fetes les pel·lícules, és a dir, no només l’anglès, també el francès, l’alemany, el japonès, etc., em semblaria molt bé la versió original. Però si has de posar un etiquetatge amb unes lletres que transcriuen els diàlegs o has d’optar per una versió doblada, evidentment prefereixo la versió doblada que no pas una lectura. És cert que el doblatge fa una adaptació de l’obra, però intenta variar-la el menys possible. Crec que amb uns subtítols es retallen gran part dels diàlegs. L’espectador es passa mitja pel·lícula llegint i crec que en una pel·lícula és més important una mirada o un moviment de cos que no pas una interpretació sonora. Si som uns bons professionals intentem desvirtuar el mínim possible l’obra que ens cau a les mans.
I no creus que si es comencessin a projectar més pel·lícules en versió original ajudaríem a fomentar les llengües estrangeres?
Jo ja fa 22 anys que doblo pel·lícules de tots els idiomes, tot i que la majoria són en anglès. Per aquesta regla de tres hauria de dominar l’anglès a la perfecció ja que el sento cada dia... i no el domino. Ara bé, és cert que si els nens petits només sentissin les pel·lícules en versió original aprendrien aquella llengua de forma natural perquè tenen una capacitat d’aprenentatge més gran que els adults. Per tant, jo estic molt a favor que existeixi el sistema dual i que tu puguis escollir quina versió escoltes. Les opcions són lícites i si em forces a triar això o allò, jo sempre escolliré al versió doblada, però no sóc radical. Crec que hi ha d’haver la possibilitat de i amb la tècnica que tenim avui és molt fàcil que l’espectador pugui triar com vol veure el producte.

“Els subtítols retallen gran part dels diàlegs i l’espectador es passa mitja pel·lícula llegint”

Has dit que intenteu desvirtuar el mínim l’obra que heu de doblar però no és inevitable una marca d’interpretació personal?
Sí. Sempre, qualsevol obra subtitulada o doblada està manipulada, tal com passa en  els llibres. L’objectivitat total és impossible. El que intentem o fem la majoria, no tots, és ser el màxim de curosos amb aquella obra, fixant-nos en com s’ha fet la feina per tal que la nostra intervenció no es noti. Quan tu no te n’adones que una pel·lícula està doblada, vol dir que està ben doblada i això passa tant en català com en castellà i els mals doblatges també estan en català i en castellà.
Molta gent es queixa que en el doblatge sempre se senten les mateixes veus...
La gent les identifica quan els dobladors són també actors d’imatge que, a l’aparèixer a moltes telenovel·les de TV3, els hi reconeixen la veu i com que saben qui són es pensen que sempre estan escoltant a les mateixes persones. Cal dir, però, que dels actors que doblen a Barcelona en català només hi ha un 5% que només treballin en català. La resta doblem en els dos idiomes. Per tant, si la gent està cansada de sentir les mateixes veus en català també hauria d’estar cansada de sentir les mateixes veus en castellà perquè gairebé totes són les mateixes.
Però, tot i així, s’estan introduint noves veus?
Sí. Últimament entra moltíssima gent però en molts casos la indústria no ho fa per necessitat sinó que els agafa perquè en pot abusar econòmicament. Això es deu a les retallades, que estan a tots els sectors i en el doblatge també. Personalment, estic molt a favor d’afavorir la introducció de nous actors i actrius perquè això és sumar i per a mi sumar és una cosa molt important ja que aporta una gran riquesa. Si el que es fa és que entri gent perquè cobra menys és una resta de qualitat i de moltes altres coses.
Has doblat tant en català com en castellà. Què significa la llengua catalana per a tu?

dijous, 2 de juny del 2011

El taló d’Aquil·les de les acampades



Escric aquest text en resposta a l’article que va publicar Quim Monzó a La Vanguardia del passat 19 de maig. Com ja és habitual en ell, Monzó es va mullar de cap a peus defensant la seva postura respecte les acampades que estant tenint lloc a diferents punts d’Espanya. A Monzó no li agraden els termes mitjos i quan ha de donar el seu punt de vista sobre alguna cosa sempre es col·loca en un dels dos extrems. Jo, en canvi, opino diferent. No crec en el blanc ni en el negre en estat pur sinó que penso que hi ha una extensa gama de grisos entre ambdós colors. La meva resposta al seu article es troba dins d’aquests tons intermedis.
M’agradaria començar dient que estic molt a favor de les manifestacions, reivindicacions i, en general, de qualsevol expressió d’opinió personal, però en el cas de les acampades de la Plaça Catalunya i de la Puerta del Sol crec que, tot i que hi ha força gent que té molt clar contra què protesta, la gran majoria de manifestants no estan units per una reclamació comuna: alguns critiquen el bipartidisme, altres els polítics, altres les retallades i altres el sistema en general. Això no és una manifestació uniforme. Només cal comparar la xifra del diumenge 22 de maig –150.000 revoltats a tot l’Estat– amb la de les autèntiques protestes com la del 10 de juliol –amb més d’un milió de manifestants a Barcelona–. I quina va ser la clau de l’èxit aquesta última? Doncs que molta gent va sortir al carrer unida en un clam per aconseguir la independència de Catalunya. En canvi, els manifestants de la Plaça Catalunya estan disgregats i no hi ha cap consens entre ells. De fet, a la Plaça Catalunya no hi ha les mateixes persones cada dia, fermes sota els seus ideals, sinó que la gent va i ve constantment. Això demostra que no és un moviment estable ara per ara. I, tal com diu Monzó, aquells que es queixen només del bipartidisme –que, almenys, és la versió oficial del per què de les acampades– ja tenen la solució: votar a partits minoritaris que satisfacin la seva manera de veure el món. Que aquests no surten vencedors de les eleccions? Doncs una de dos: o bé els acampats són una minoria o bé ells mateixos es traeixen votant a partits majoritaris en comptes dels que ells realment volen, pensant que ni que els hi donessin el seu vot obtindrien representació política. Això, l’únic que fa és afavorir que els ajuntaments siguin monocromàtics.
A més a més, el fenomen de les acampades s’està allargant tant que la situació s’està frivolitzant i ja se n’està fent un xou mediàtic; només cal veure com s’ha batejat aquest moviment: Spanish Revolution. De fet, les mateixes acampades s’han convertit en un atractiu turístic important. La gent que ve a Barcelona passa expressament per Plaça Catalunya per fer-se una fotografia amb els manifestants i així poder-la ensenyar a amics i familiars tot dient: “Vaig ser a la revolució d’Espanya del 2011”. I no sóc l’únic que he sentit més d’una vegada a algú, ja sigui a la universitat, als ferrocarrils o al bar, dient: “L’acampada ja dura molts dies i encara no hi hem anat. Més val que hi anem abans que no es dissolgui”. I és precisament aquest tipus de gent qui fa que aquest moviment de protesta perdi credibilitat. És cert que la situació actual és insostenible i també crec que hem de posar fil a l’agulla contra aquells que ens enganyen i es gasten els nostres diners. Però per això els manifestants haurien d’elaborar unes propostes comunes, un full de ruta, ja que l’única manera de fer-se escoltar i obtenir resultats tangibles és que tots ells actuïn com una sola persona, amb una sola veu. Serà llavors quan veurem satisfetes les nostres expectatives.