‘The Handmaiden’: un haiku ple de lucidesa i erotisme

'The Handmaiden', de Park Chan-wook.

Park Chan-wook no dirigia un film a la seva Corea del Sud natal des que va estrenar Thirst l’any 2009. Així, no és gens d’estranyar que després de rodar diversos curtmetratges i tenir un breu idil·li amb els Estats Units l’any 2013, del que va néixer Stoker, els seus fans més fervorosos esperessin amb candeletes el seu nou treball: The Handmaiden, un film certament singular, ja que barreja elements molt diversos.

En primer que hem de dir és que The Handmaiden és una pel·lícula d’època, ja que els fets passen durant l’ocupació japonesa de Corea, quelcom que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el film es basa en una novel·la de Sarah Waters que originalment té lloc a Anglaterra. Per tant, que la pel·lícula hagi arribat a bon port encara té més mèrit, donada la dificultat d’adaptar la trama i l’atmosfera de la història a l’Orient Llunyà. Un altre fet que crida l’atenció és la seva peculiar estructura, que divideix la història en diversos capítols, quelcom que denota que l’ombra de Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) segueix ben vigent. També cal parar-se un moment a parlar del gènere al qual pertany The Handmaiden, doncs neix d’una curiosa barreja que balla entre el drama, el romanç, el thriller i l’erotisme. Finalment, no ens podem oblidar d’un dels pilars que sostenen el film: les relacions amoroses i, concretament, les relacions lèsbiques, que són el motiu d’aquest article.

Maren Ade: “After ‘Toni Erdmann’ I think I will never need therapy in my life anymore!”

Maren Ade at the European Parliament. Photo: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista traduïda al català aquí. 

Maren Ade (Karlsruhe, Germany, 1976) talks with us at Strasbourg with a gracious smile, still not believing the good reception her third film, Toni Erdmann, is having everywhere. Winner of the critic’s prize at Cannes and San Sebastián film festivals, it now has been awarded the LUX Film Prize.

The LUX Prize is a great ambassador for European movies. However, on the other hand, it is a bit sad that we need awards like this to promote our own cinema in order to face the Hollywood invasion in our own countries. Which do you think is the main problem European cinema has to reach audiences?

I think that its biggest issue is to reach a younger audience because of the time they tend to spend nowadays in their laptop. That’s a sad thing, and that’s why I think it’s really important to preserve cinema in its original form: as a place where you can watch a film with other people. Toni Erdmann was really a good example of that, because you could feel a different experience when the cinema was full.

So what would you do the get this young generation back to the movies?

Actually, after the first two weeks Toni Erdmann had been playing at the theatres, I thought it would have been a good idea to make the entrance free or cheaper to people under 25 for the first month. This may had helped young people to rediscover cinema in its original form. When my parents were younger, they went to the cinema every day because they could rely on its program, but this doesn’t exist anymore and cinemas are not those very special places they used to be.

Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.

El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...

És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?

Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.