diumenge, 28 de setembre de 2014

Esteve Riambau: “No hem d'esperar que algú premiï una pel·lícula per reivindicar el seu valor artístic”

Opinió 
Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.   Foto: Adrià Guxens.

Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és crític i historiador de cinema, ha realitzat dos documentals (La doble vida del faquir i Màscares), que va coescriure i codirigir amb la també cineasta Elisabet Cabeza, i des de l’any 2010 també exerceix com a director de la Filmoteca de Catalunya. El seu bagatge porta a Adria’s News a voler-lo entrevistar per entendre el context del cinema al nostre país, per preguntar-li què s’hauria de fer per salvar l’exhibició cinematogràfica i per conèixer com veu el futur del setè art.


A la programació de la Filmoteca hi trobem films de diverses èpoques i nacionalitats, però la gran majoria són pel·lícules independents que busquen un públic molt cinèfil. És elitista, en certa manera, la seva programació?
A veure, la Filmoteca és un centre de divulgació de cultura cinematogràfica i, per tant, nosaltres no ens volem ni comparar ni equiparar a l'exhibició comercial, que té uns altres objectius i una voluntat d'actualitat absoluta. Nosaltres tenim tres grans línies de programació: una és la reivindicació i la revisió del cinema clàssic; una altra és l'exploració del cinema contemporani que no té accés a les pantalles comercials; i un darrer aspecte  és aquesta línia de col·laboració institucional amb altres equipaments culturals en els quals el cinema és el llenguatge comú. Per exemple, tenim un cicle que estem fent amb el MNAC sobre cinema i pintura que té una gran acceptació per part del públic. També celebrem el dia mundial del teatre, fem un cicle sobre biblioteques, fem cicles sobre psicoanàlisi... Per tant, reivindiquem d'una manera molt explícita la transversalitat del cinema a través d’aquests tres grans eixos.

Diu que es desmarquen de l’exhibició comercial, però la Filmoteca, especialment des que ha canviat de seu, s’ha convertit en molt més que un cinema alternatiu...
La Filmoteca està definida a la Llei Catalana del Cinema, que és la responsable de recolzar l'acció del patrimoni i el centre de divulgació de la cultura cinematogràfica. Abans, la Filmoteca era pràcticament una petita biblioteca, una sala de projecció cinematogràfica i  un arxiu, i en aquests moments la seu del Raval és un gran equipament polivalent en el qual l'espectador pot venir, pot veure una pel·lícula, pot anar a veure l'exposició, pot veure les nostres col·leccions, pot anar a la biblioteca, pot consultar DVD's i pot estar al dia de la informació cinematogràfica. Per tant, complim aquesta funció més amplia de divulgadors de la cultura cinematogràfica.

Dins del seu paper com a director de la Filmoteca què li falta per complir del seu projecte?
Jo crec que ens falta consolidar el projecte, però crec que gràcies al suport del mateix departament de cultura i a la resposta del públic, aquesta primera fase, que no era gens senzilla des d'un punt de vista de l'entorn de la crisi, crec que l'hem superat amb escreix, tot i que no ha estat tan àgil com hauria pogut estar en altres temps. Així doncs, crec que ara el què necessitem és una mica més de temps per acabar de consolidar aquest projecte, donar-lo a conèixer a la ciutadania, consolidar els espectadors i adquirir més reputació internacional. Per això penso que tenim la part més important, però encara ens falten coses per arrodonir el que era el meu projecte.

Funció “Totes les pel·lícules tenen missatge i totes les pel·lícules entretenen”

El cinema és un art força recent. Creu, doncs, que encara és vist com el germà petit per part de la música, el teatre, la dansa, la pintura i la resta d’arts clàssiques?
Bé, jo crec que el cinema és jove i té uns orígens molt poc nobles, ja que va néixer en una barraca de fira, pràcticament, i crec que encara arrossega aquest dèficit de ser reconegut per les arts majors, molt més veteranes, molt més nobles, molt més elitistes i molt més reconegudes... Però en algun moment, i crec que va ser entre els 50 i 70 del segle XX, es va aconseguir que el cinema pogués parlar de tu a tu amb les altres formes d'expressió artística. I en aquests moments ningú s'atreveix a menysprear el cinema, encara havent perdut una bona part d'aquest bagatge cultural. Però quan mires determinades pel·lícules és indubtable que són obres d'art. Hi ha una frase que no recordo de qui és però és molt il·lustrativa que diu: “El cinema bàsicament és una industria, però ocasionalment produeix obres d'art”, i jo estic completament d'acord. No tot el cinema és art, però és evident que la història de l’art també ha de contemplar el cinema com una manera més d’expressió.

Una manera d’expressió que sovint conté algun missatge, explícit o implícit, per part del director. La funció del cinema ha de ser, doncs, la de reivindicar i reflexionar, o una pel·lícula pot buscar, només, entretenir?
Totes les pel·lícules tenen missatge i totes les pel·lícules entretenen. És a dir, jo en aquest sentit fujo molt de les etiquetes, i justament ara hi ha hagut una coincidència que m'ha fet pensar molt, que és la mort d’Alain Resnais i els Oscar. Doncs clar, te n'adones que quan algú es diu en Resnais i ha fet les pel·lícules que ha fet, aquestes quedaran com a referents i que, en canvi, molt probablement 12 años de esclavitud i Gravity no seran recordades d’aquí quatre, cinc o quaranta anys...

Per tant, veig que no té els Oscars com un referent de gaire qualitat cinematogràfica...
És que els premis mundials són uns premis gremials, i els gremis es premien entre ells. En aquest cas, el gremi és tan ampli i tan potent que la resta del món els considera premis mundials, quan són els premis dels sindicats de l'acadèmia de cinema dels Estats Units...

Pirateria “Quan les pel·lícules eren sacs amb bovines de 35 mm i pesaven 15 kg, allò no hi havia ningú que ho pirategés”

I on queden situats els premis dels grans festivals, com Cannes, Berlin o Venècia, pel que fa a la representativitat i a la dotació de valor d’un film?
Els premis ajuden, però el que existeix i el que queda són les pel·lícules, i el que els hi dóna valor és la seva naturalesa. Citizen Kane va guanyar un Oscar al millor guió i és el que és. No hem d'esperar que algú premiï una pel·lícula per reivindicar el seu valor artístic.

Existeix el cinema català?
El cinema català existeix,  indubtablement, i entenc per cinema català tot el cinema que es produeix a Catalunya.

Està anant cap a millor o cap a pitjor?
El cinema català i tot el cinema, en general, està intentant, no diré sobreviure, perquè crec que la seva supervivència està garantida, però està intentant trobar el seu nou paper en una de les moltes mutacions que el cinema ha patit al llarg de la seva història. No és la primera, ni serà l'última. Sí que probablement és una de les més importants perquè és una mutació substancial, ja que estem canviant de suport i, per tant, estem canviant la relació entre el cineasta i la realitat i això és molt més important que el canvi del mut al sonor, o del blanc i negre al color. Estem parlant d'una nova dimensió amb múltiples implicacions des de la creació fins a la que a mi em pertany, que és la conservació. Per tant, el cinema català, igual que la resta del cinema mundial, el que ha de trobar és el seu encaix en aquest nou context que, evidentment avui, ja és una  realitat absolutament irreversible.

Una altra realitat és que el cinema català està guanyant molts premis, tenint exemples recents en Albert Serra, Neus BallúsMar Coll... Podríem parlar d’una petita renaixença del cinema català, doncs?
No. Jo crec que el cinema català contemporani, el dels darrers 20 anys, s'ha posicionat en dues clares tendències molt assequibles, almenys fins ara. Una és una tendència més avantguardista, més experimental, o més minoritària que té les seves arrels a l'Escola de Barcelona. Aquesta línia ha adquirit prestigi en festivals, ha tingut retrospectives a cinemateques, i té com a representants a gent com l'Albert Serra, el Pere Portabella, l’Isaki Lacuesta, el Marc Recha... D'altra banda, hi ha hagut una vessant més industrial, molt arrelada al cinema fantàstic, com ara la productora Filmax o el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, que han aconseguit tota una línia de producció amb una vocació internacional. Són pel·lícules moltes vegades rodades en anglès i amb repartiments internacionals que també han trobat el seu públic. Després hi ha Pa Negre, que és un fenomen atípic, ja que no és una peça experimental ni per al gran públic, però sí que va tenir el recolzament de l'Acadèmia Espanyola, el qual tampoc està gens malament, i va ser una pel·lícula que reflectia una realitat local i que tenia, al mateix temps, un discurs universal.

Crisi “La pèrdua d'espectadors a les sales és anterior a la pirateria”

Quines reformes s'haurien de fer al sector del cinema català?
Això t’ho dirà el meu jefe, el Conseller de Cultura. Jo aquí no entraré.

Doncs parlem de les sales de cinema, que han perdut molts espectadors, darrerament. Quin creu que és el factor que més ha incidit en aquesta davallada d’audiència?
Jo crec que la davallada d'espectadors a les sales de cinema és una història que ve de molt lluny. De fet, arrenca quan es comença a fer la competència amb ell mateix, quan es fragmenta el sistema d'estudis i comencen a invertir en televisió. És llavors quan la televisió es converteix en la competència directa del cinema. Tot i així, jo crec que malgrat totes les amenaces d'extinció, i això ja fa anys que ho sentim a dir, el cinema sobreviurà com una gran pantalla de promoció i farà d'aparador de les franquícies. És a dir, Harry Potter, Batman o El Senyor dels Anells no són pel·lícules, ni són videojocs, ni són còmics: són franquícies, i en aquest sentit el millor aparador per aquestes franquícies segueix sent la sala de cinema.

Són franquícies de cinema comercial, però tant els blockbusters com el cinema independent han perdut espectadors a les sales...
Potser a les sales convencionals, sí, però jo puc assegurar-te des de la meva modesta perspectiva que a la Filmoteca hem fet en un any 145.000 espectadors, la qual cosa vol dir un promig de 100 espectadors per sessió, molt més que el del cinema comercial. Per què? Doncs perquè oferim un bon producte i amb un preu polític. Jo no vull competir, però, en canvi, el que sí que estic dient és que si ofereixes un bon producte a bon preu, el públic segueix assistint a la projecció cinematogràfica. I ha un altre factor de reflexió, que és que el cinema de fet no va néixer com un espectacle públic, sinó que abans dels Lumière, Edison va inventar un aparell de consum individual, tot i que va fallar amb l’estratègia comercial. Així que van ser els Lumière els que van dir: “No, individual no. Col·lectiu”. Aquest espectacle col·lectiu dels Lumière ha viscut durant 100 anys, i en aquests moments estem tornant als orígens del cinema, que és el consum individual. D’aquesta manera, cada espectador en potència té una pantalla a la seva butxaca, a casa seva, o al seu despatx, on pot consumir imatges de forma individual, i això és el que, de mica en mica, ha anat devaluant l'assistència al cinema com a fenomen col·lectiu.

IVA “Ha ferit de mort un malalt que ja estava molt greu, tot i que no és la causa principal”

Un consum individual que, amb tot, ha tingut sovint una companya: la pirateria...
Exactament, l'altre gran factor de disminució d'assistència del públic a les sales és la pirateria, i aquest també ha sigut un factor generat per la mateixa indústria, no d'una forma perversa, però sí amb uns resultats extraordinàriament nocius. És a dir, quan les pel·lícules eren sacs amb bovines de 35 mm i pesaven 15 kg, allò no hi havia ningú que ho pirategés, però en aquests moments en que una pel·lícula és un suport digital que et fiques a dintre d'una disquetera, automàticament és molt llaminer la possibilitat de piratejar-ho. I tot això va acompanyat d'una laxitud molt preocupant per part de molts governs, i d'uns molt més que d'altres, que ha afavorit que aquesta pirateria acabés fent un forat important en el consum. Insisteixo, però, que la pèrdua d'espectadors a les sales és anterior a la pirateria. La pirateria agreuja una tendència que les mateixes pràctiques de consum ja van incentivar en aquesta direcció.

Clar, parlem de la pirateria, però aquesta afecta, realment, al cinema català?
Es va fer un estudi sobre la incidència de la pirateria i, a veure, lo fàcil és extrapolar-ho universalment i dir: “La pirateria ens afecta igual a tots”, però no és veritat, ja que la pirateria afecta molt selectivament a aquelles pel·lícules més comercials perquè el perfil dels usuaris il·legals correspon al perfil de públic que va a veure les pel·lícules més comercials. I, per tant, el cinema espanyol i el cinema català també està perjudicat, evidentment, però no en una proporció tan alta com els hi passaria a les grans pel·lícules comercials americanes.

I suposo que la situació encara queda més agreujada pel famós IVA cultural...
L'IVA ha sigut la puntilla, i espero que sigui una puntilla temporal, però evidentment ha ferit de mort un malalt que ja estava molt greu, tot i que no és la primera causa. De fet, encara podem afegir una quarta causa que seria la necessària i imprescindible reacció per part de la indústria a acomodar-se als nous temps. Els paradigmes han canviat i, per tant, la tècnica no és la mateixa. El suport digital té altres prestacions i la capacitat de reproducció de les imatges té altres vies que no són les convencionals que es feien servir fa només 10 anys. Així que, probablement, ja no caldrà un equip de 150 persones per rodar una pel·lícula a partir d’ara...

Política “A vegades corre més la pròpia realitat que no pas els mecanismes legals per regular-la”

És perjudicial que la indústria del cinema català estigui tan atomitzada? Ja que hi ha moltes petites productores que únicament produeixen una pel·lícula cada diversos anys...
Això ha estat una constant del cinema català i del cinema espanyol. Fa deu anys amb el company Casimiro Torreiro vam publicar un mamotreto sobre la producció de cinema a Espanya i una de les conclusions més llampants del llibre era que cap empresa de cinema espanyol havia sobreviscut a la mort del seu creador. És a dir, estem parlant d'un país amb una tradició de producció cinematogràfica molt més artesana que no pas industrial i, per tant, la tendència ha sigut la de tenir moltes empreses produint molt poques pel·lícules.

Anem a la part més política. La Llei del Cinema s'acabarà aplicant?
La Llei del Cinema és vigent, està aprovada pel Parlament amb una amplíssima majoria i en aquests moments s'està treballant en el desenvolupament del reglament, un desenvolupament que va en paral·lel amb l’evolució tan ràpida dels formats cinematogràfics. A vegades corre més la pròpia realitat que no pas els mecanismes legals per regular-la.

La Llei també parla del doblatge i de la versió original, un altre dels grans dilemes del cinema actual a Catalunya i a Espanya. Què en pensa?
El doblatge és una perversió que es va instaurar a Espanya i a altres països, especialment els que tenien règims totalitaris, com Itàlia, Alemanya i la pròpia Espanya. En canvi, Portugal és l'excepció, perquè Portugal dobla molt poc. El cas és que a Espanya la imposició del doblatge va durar cinc o sis anys i després va ser la mateixa demanda del públic la que ja va instaurar la tradició. A Catalunya, per altres motius de normalització lingüística, també hi ha hagut una aposta pública molt important pel doblatge i això fa que el consum de cinema en versió original sigui minoritari. Nosaltres, com a filmoteca, el que fem és respectar la integritat de l'obra original i, per tant, llevat d'alguna pel·lícula infantil molt puntual, tota la resta es projecten estrictament en versió original.

Doblatge “A Espanya la imposició del doblatge va durar cinc anys i després va ser la mateixa demanda del públic qui va instaurar la tradició”


En el cas del doblatge en català s’hi sol barrejar la normalització lingüística. Cal aplicar-la, però, tractant-se de productes d’entreteniment?
Aquí no entraré. Si no et fa res, m'estimo més que li preguntis al Conseller.

Cal subvencionar el cinema?
No contesto.

...
Bé, si vols, sí. Et faré la resposta. A veure, hi ha una altra frase d'aquestes per emmarcar, que diu: “El cinema nord-americà és un negoci i, en canvi, el cinema europeu és un problema”. I és un problema perquè la colonització nord-americana és tan important que la part del pastís a repartir dins els propis estats o nacions europees és tan petit que comercialment és inviable i, per tant, si no hi ha prou mercat, el que s'ha de fer és un recolzament polític en forma de subvencions. El que ha canviat al llarg de la història han estat els mecanismes de les subvencions. N'hi ha dos de bàsics: la subvenció automàtica, és a dir tantes entrades, tanta subvenció, i l'altre són uns criteris qualitatius, comissions,  valoracions sobre projecte, sobre guió, i el recolzar aquelles pel·lícules que tinguin un potencial alt de resultar ser pel·lícules interessants. Per tant, més enllà d'altres consideracions que no entraré, crec que a nivell europeu les subvencions no són discutibles, ja que són imprescindibles per a la supervivència del nostre cinema.

Tenen por els productors d’apostar per pel·lícules en llengua catalana?
Hi ha de tot. Hi ha productors que han apostat molt fort pel cinema català, i estic pensant, per exemple, en Ventura Pons, que no fa res més que produir pel·lícules en català, i amb uns bons resultats tant de taquilla, com de difusió internacional, i n'hi ha d'altres que aposten pel castellà o per l'anglès. Aquí sí que crec que cada productor ha de valorar les seves expectatives. Que el català és un impediment? Pot ser-ho segons com es plantegi, però també hem vist pel·lícules on gairebé és motiu de ridícul que la gent no parli amb l'idioma en el qual s'expressaria normalment.

Ajudes “A nivell europeu les subvencions no són discutibles, ja que són imprescindibles per a la supervivència del nostre cinema”

Recentment, ha nascut l'Acadèmia del Cinema Català i també els Premis Gaudí. Calia tenir una acadèmia i uns premis propis?
A veure, l'Acadèmia del Cinema Català i els Premis Gaudí són una rèplica a escala catalana del que han estat els Goya a escala espanyola, o del que han estat els Cèsar a escala francesa o els David de Donatello a escala italiana, i tots tenen el mateix model genèric, que són els Oscar. Per què tothom vol tenir la seva acadèmia, i tothom vol tenir els seus premis? Doncs perquè indubtablement el públic encara es regeix per aquest factor, i una pel·lícula que guanya un premi d'un cert ressò té dret a una segona vida o a una extensió de la seva carrera comercial. Mirem el cas dels Goya d’aquest any, en que la pel·lícula del David Trueba va passar més o menys bé per l'estrena, però després, encara ha tingut una segona vida molt més potent. Així doncs, les acadèmies són agrupacions de treballadors del sector que el que fan és autopromocionar-se o buscar complicitats a l'hora de posar de manifest el seu treball per tal que arribi a un major nombre de persones.

I la Filmoteca també obre alguna finestra a aquestes pel·lícules premiades?
Aquí, a la Filmoteca tenim un cicle des de fa molts anys, que és el de les pel·lícules candidates als premis Goya i Gaudí. Això tenia molt de sentit quan no hi havia altres finestres, però ara que les mateixes acadèmies posen a disposició dels seus socis sistemes informàtics per poder accedir als films, la veritat és que d’acadèmics que van a veure pel·lícules candidates a la Filmoteca n’hi ha ben pocs, però sí que ens sembla que és una finestra interessant perquè el públic local pugui veure un ventall de la producció cinematogràfica anual i pugui venir a veure aquestes pel·lícules que, a més, solen estar presentades per membres del seu equip tècnic o artístic. És una forma més de promoció del cinema local, que des de la Filmoteca assumim amb molt de gust.

Creu que avui en dia és necessari estudiar a una escola de cinema per fer cinema?
Jo crec que a les escoles s'estudia la tècnica, però això no implica el talent. El talent el té cadascú i cadascú aprofita d'una manera millor o pitjor el què aprèn en una escola. Que hi hagi escoles penso que augmenta les possibilitats que aquest talent es manifesti. I la prova està en que escoles de cinema potents o importants de França, Anglaterra, Polònia o ara l’ESCAC, aquí, a Barcelona, generen promocions de cineastes que ràpidament troben lloc en el mercat.

Formació “El cinema és un món prou anàrquic perquè algú sense certificat ni diploma pugui fer una gran pel·lícula si té talent”


Però una persona amb talent que no està dins dels cercles que et pot proporcionar una escola té possibilitats de fer carrera?
Jo crec que, per sort, el cinema és un món prou anàrquic perquè algú sense certificat ni diploma pugui fer una gran pel·lícula si té talent.

Darrerament, veiem que una bona part del talent català marxa a l’estranger, però...
A veure, la crisi econòmica no és gratis i provoca desajustos i pèrdues i, per tant, no només en el terreny cinematogràfic, sinó en tots els terrenys, hi ha una part important dels joves d'aquest país que veuen que hi ha altres països amb situacions menys desesperades, així que marxen a buscar-se la vida. D'altra banda, això també és factible gràcies a que el món és més petit, o tot està més a prop. És a dir, abans, anar d'un poble a estudiar a Barcelona era una mena de cataclisme, i ara trigues menys d'anar de Barcelona a Londres, que de Cuenca a Barcelona.

Clar, això provoca casos com el de Bayona i Lo Imposible, una pel·lícula que la majoria de gent d’aquí considera americana, mentre que els americans la consideren espanyola. Com és que es produeix aquest rebuig o falta de pertinença d’aquest tipus de produccions internacionals quan, precisament, tot apunta a que cada vegada n’hi haurà més?
Jean Renoir deia: “Jo sóc un ciutadà del cinematògraf” i, per tant, crec que abans de voler posar banderes i etiquetes a les pel·lícules l’important és que les pel·lícules hi siguin i estiguin bé. D'allà d'on siguin, des del meu punt de vista, és secundari i, per tant, si es troben fórmules de coproducció o de transnacionalització que donin com a resultat una pel·lícula que tingui una dimensió internacional, benvinguda sigui.

Abans ha mencionat el Festival de Sitges, el més important de Catalunya, però no l’únic. Quina funció tenen els festivals de cinema a Catalunya?
Hi ha una bipolarització important entorn dels festivals de cinema a Catalunya. Sitges és el festival estratègic, en tots els sentits. És un festival que dins de la seva categoria ha adquirit un cert renom internacional, tot i que dintre del conjunt de l'estat espanyol clarament està per sota del Festival de San Sebastián, però, en canvi, està molt per sobre de la resta de festivals que hi ha a Catalunya. Sense que hi hagi un gran festival de Barcelona, que en algun moment es va intentar, en aquest moment el que hi ha és una suma de petits festivals que proporcionen una programació gairebé estable al llarg de tot l'any. Nosaltres, per exemple, n'acollim mitja dotzena, que són clients habituals de la casa des de fa molts anys, com la Mostra de Cinema de Dones, el Festival de Cinema Gay i Lèsbic i d'altres, com el Festival de Cinema D’Autor, que són molt més recents. Però el que nosaltres busquem dintre d'aquesta política de programació és apropar-nos al cinema contemporani que no arriba a les sales. I estem obtenint molt bons resultats de públic.

Sector “Cap empresa de cinema espanyol ha sobreviscut a la mort del seu creador”

Als festivals les pel·lícules se sotmeten a la crítica per primera vegada. Però la crítica fa més bé o mal al cinema?
Jo crec que la crítica forma part de la indústria i del joc i, de fet, la crítica ben entesa és un intermediari entre la pel·lícula i el públic i, per tant, és una cadena de transmissió que hauria de facilitar la comunicació. Tinc un col·lega que utilitza una expressió molt afortunada que és la de crític de capçalera. Aleshores, l'espectador que té el seu crític de capçalera té una referència mitjançant la qual pot saber si una pel·lícula li pot interessar o no. I en un moment en que tot està tan mediatitzat i que la publicitat d'una forma o d'una altra és tan incisiva, que existeixi o que pugui seguir existint, que no es fàcil, tampoc, una crítica objectiva, seriosa i reflexiva, lo qual no vol dir elitista, sempre és un instrument a favor d'aquesta comunicació entre l'espectador i la pel·lícula.

Aquest any La plaga, de Neus Ballús, va ser la pel·lícula guanyadora dels Premis Gaudí. Fa pocs anys l’afortunada va ser Mar Coll, i Isona Passola és la presidenta de l’Acadèmia. Creu que el paper de la dona al cinema cada vegada està més normalitzat?
Jo crec que el cinema és un espectacle masculí que va néixer fet per homes i pensat per homes, en el qual les dones van jugar uns papers interessants. Per exemple, diverses guionistes americanes dels anys 20 van jugar un paper decisiu en la configuració dels models de l’star-system femení i que a partir dels anys 60, quan esclata la revolució feminista sobre unes bases ja de drets adquirits des de feia uns quants anys, doncs el cinema també es beneficia d'aquest moviment. Des d’aleshores cada vegada hi ha hagut més dones al cinema i fent cinema, la qual cosa crea debats interessants. Per exemple, hi ha directores, com Agnès Varda, que rebutgen absolutament el gueto de festivals de cinema de dones, ja que el que volen és que les seves pel·lícules es vegin en igualtat de condicions, i jo penso que és un debat teòricament superat, però que a la pràctica encara li queden uns anys de maduració per tal que s’escullin les actrius per mèrits artístics i no a efectes sexuals.

Es pot viure del cinema avui?
Es pot viure del cinema, sí. Hi ha qui viu del cinema. És una industria, és una professió i, per tant, està afectada per la crisi igual que altres professions, però no és un hobby, ni és un entreteniment. La cultura en aquest país, a Catalunya, dóna uns rendiments econòmics molt importants i l'audiovisual és un dels sectors més potents dintre de la nostra cultura.

Cap on  va el cinema català?
No ho sé! [Riu]. Ja ho he dit abans, el cinema català dependrà de l'assentament dels moviments de terra que hi ha en aquests moments a molts nivells i de com s'aposenten valors que ja no hi són, d'altres que puguin aparèixer i d'altres que probablement desapareixeran.

Nacionalitat “Abans de posar banderes i etiquetes a les pel·lícules l’important és que hi siguin i estiguin bé”


  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada