diumenge, 27 d’abril de 2014

La muntanya de l'amor

Ubicació: Salvation Mountain, Niland, Califòrnia 92257, Estats Units d'Amèrica
Opinió 




No veiem cap cartell ni cap mena d’indicació. Només carretera. Quilòmetres i quilòmetres d’una llarga i recta carretera de la qual no es divisa l’horitzó. A banda i banda, el desert. I a tot arreu, la calor i la sequedat.
Ens dirigim al sud de Califòrnia, en un punt a prop de Calipatria i Slab City, a pocs quilometres de la frontera amb Mèxic, on enmig del desert s’alça imponent una obra d’art modern, alhora que una icona hippy: la Salvation Mountain.
S’ha fet molta literatura sobre aquesta muntanya i fins i tot ha estat el fons triat per a diversos videoclips i l’escenari d’alguna que altra pel·lícula, com l’aclamada Into the Wild (Sean Penn, 2007). És curiós com, per contra, poca gent coneix aquesta obra d’un veterà de la Guerra de Corea anomenat Leonard Knight, que es va plantar un dia al desert de Califòrnia amb uns bons cinquanta anys disposat a tornar a Déu l’amor i la joia que li havia concedit. “God is Love”, pregonava arreu. I aquesta mateixa frase era la que volia esculpir en una muntanya com no se n’havia vist mai cap. Un monument únic, de tots i per a tots. I aquell indret, que l’havia d’acompanyar al principi només una o dues setmanes, es va convertir ben aviat en la seva llar.
Seguim a la carretera sense més acompanyants que els cactus i algun que altre tren que circula en paral·lel a nosaltres, carregant desenes i desenes de contenidors, direcció a l’Oest Mitjà. Per algú provinent d’un lloc tan compacte com és Europa, és força xocant circular per paratges on la natura i l’home no han fet més que creuar un parell de paraules, sense tractes ni compromisos. Però per a en Don i l’Autumn allò és el pa de cada dia. Tots dos són nascuts a Califòrnia i, tot i que han trepitjat diverses vegades Los Angeles, San Francisco i San Diego, cap d’ells ha estat mai a la Muntanya.

Escena de la pel·lícula Into the Wild.

Finalment, després de dues hores de trajecte veiem quelcom diferent uns quants metres més enllà, a la llunyania; una dissonància, per bé o per mal. Sembla una gasolinera, o potser un motel, però som massa lluny per dir-ho del cert.
“Prepareu els passaports” –comenta l’Autumn, reduint la velocitat.
Resulta que és un dels molts punts de control de papers que hi ha repartits per tot el sud del país. Certament, devem ser molt a prop de la frontera amb Mèxic.
Qui ens para és un home de mitjana edat amb un barret de cowboy que duu unes ulleres de sol molt fosques. Té accent sureny, diria que texà, però no n’estic segur. Mentre comprova la identitat dels meus companys busco desenfrenadament el meu passaport, però no el trobo. Quan es dirigeix a mi, amb la mà estesa, desestimo la possibilitat que el dugui a sobre i li mostro tot allò que trobo a la cartera que penso que pot ajudar, sentint el neguit de l’Autumn i el Don in crescendo. Les seves cares indiquen que no volen que el viatge acabi aquí. Jo tampoc. Finalment, després de repassar atentament tota la documentació, el guarda em torna el carnet de conduir, el D.N.I. i l’I.D. de la Universitat de Califòrnia i s’alça una mica les ulleres de Sol per veure’m millor.
“Recorda de dur el passaport la pròxima vegada” –m’adverteix–. “I sort a la universitat. Jo també vaig estudiar allí.”
La tanca s’alça i podem passar. Ens considerem salvats –i pels pèls–, abans i tot d’arribar a la muntanya. Seguim en direcció a l’esperada Salvation Mountain.
            Leonard Knight és originari de Vermont, un dels estats més septentrionals del país. Llegeixo que la seva va ser una adolescència plena de rebel·lia i enfrontaments. No va abraçar la fe fins als 36 anys, moment en què decideix deixar-ho tot per començar de zero. Amb una nova missió en ment, la de difondre la paraula, però sobretot l’amor de Déu, Knight creua els Estats Units. De punta a punta. I deixa el fred abismal del nord, juntament amb el seu passat, per renéixer a les àrides terres del sud-oest. Allí construirà la seva obra magna. El seu gran temple.
            A mesura que ens apropem a la Salvation Mountain la temperatura també s’acosta al límit del termòmetre del cotxe. Ja superem els 105 graus. Fahrenheit, és clar, l’equivalent a uns 40 graus Celsius. No triguem a arribar a una àrea de descans i parem un moment per reomplir les nostres cantimplores d’aigua fins a dalt de tot, ja que en Don comenta que aquell és, possiblement, el darrer nucli urbà que hi ha abans de la Muntanya. I deu tenir raó, ja que quan reemprenem la marxa veiem per primera vegada un cartell que indica la seva localització. És més, el seu contorn ja es comença a perfilar a l’horitzó.

 
Cartell de benvinguda a la Salvation Mountain.            Foto: Adrià Guxens



Salvats a la muntanya de l’amor
El primer que fem quan aparquem el cotxe a l’esplanada que hi ha davant de la Salvation Mountain és quedar-nos drets al seu costat, immòbils, gaudint d’aquell moment tan esperat. Han estat més de tres hores de viatge i veure, finalment, la nostra Ítaca particular és un premi gratificant. “God never fails”, anuncia, amb un punt d’humor, la placa de benvinguda a aquell indret. I té raó. El viatge ha valgut la pena.
Tots coincidim que aquell lloc és especial. No perquè sigui especialment gran, ni bonic, més aviat per la seva singularitat; és una explosió de color enmig d’un mar monocromàtic de sorra marró i un cel blau pla, sense cap núvol. Colors i missatges pertot. “God is Love” és el que més destaca, amb unes lletres pintades de rosa i vermell. I just a sobre d’aquesta frase, al cim, la cirereta del pastís: una enorme creu blanca que corona l’estructura.
Molt a prop d’on hem aparcat veiem que hi ha una caravana que sembla formar part del mateix conjunt al qual pertany la Muntanya. Està tunejada, però d’una manera molt particular. La paraula ‘Bíblia’ és la que més es repeteix i en un lateral hi trobem pintat el versicle 14:6 de l’Evangeli segons St. Joan, el que diu: “Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare sinó és per mi”. Es tracta de la caravana de Leonard Knight, on ha viscut els darrers 30 anys. Mirem a través del vidre, però a dins és fosc i no sembla que hi hagi pas ningú. Ens dirigim a la part posterior i truquem amb molt de compte, ja que la porta és en si una pintura que il·lustra les nou benaurances. No respon ningú. Més tard descobriríem que Leonard Knight feia diversos mesos que estava ingressat a una clínica de El Cajón a causa d’una diabetis greu.

La caravana on vivia en Leonard Knight.                       Foto: Adrià Guxens

En aquell instant la calor ataca de nou. Les temperatures al desert de Califòrnia poden esgarrapar sense problema els 50 graus Celsius i, si bé no creia que hi haguéssim arribat, no hi devíem estar pas gaire lluny. Era tanta, la calor, que m’aboco l’aigua de la cantimplora pel cap. Uns segons de frescor que s’evaporen en un instant, per la qual cosa decidim començar la visita, abans que el Sol arribi al seu zenit.
Descobrim que l’entrada és gratuïta, tot i que una llauna vella ens convida a dipositar-hi una donació. Acceptem amb molt de gust i ens dirigim al peu del monument. A part d’un gat gris que ens observa uns quants metres més enllà, sembla que estem sols. Com si es tractés del conte infantil de L. Frank Baum, El meravellós Màgic d’Oz, una placa ens indica que seguim la “yellow brick road”. I, com la Dorothy, comencem a descobrir un món tan singular com el que ella devia buscar a sobre l’arc de Sant Martí.
Pel que es veu, aquesta és la segona Muntanya. Leonard Knight ja n’havia construït una just al mateix lloc, que va acabar esfondrant-se per no ser prou sòlida. L’anterior era feta de ciment i pintura, però com que el ciment era car i difícil d’aconseguir, l’escultor havia optat per barrejar-lo amb sorra, fet que va augmentar la seva inestabilitat. Quan la Muntanya es va desfer, Knight no es va pas queixar, al contrari. Va agrair que Déu li mostrés que no era segura i va tornar a començar, aquesta vegada “d’una manera més enginyosa”. El gran canvi va ser en els materials. Va substituir el ciment per l’adob, el guix i la palla, una combinació que protegiria el temple de l’erosió del vent i de la –minsa– pluja que, de tant en tant, assotaven la regió.


Una de les capelles amb ofrenes dels viatgers.               Foto: Adrià Guxens


En un racó de la Muntanya queden bastants pots de pintura, alguns encara mig plens. Pel que es veu, quan en Leonard encara vivia aquí, era el regal habitual que li oferien els visitants, la majoria cristians que trobaven en la Salvation Mountain un destí de pelegrinatge, però també eren recurrents els hippies i els artistes bohemis. Alguns d’ells fins i tot l’ajudaven a mantenir la muntanya i, de tant en tant, aplicaven amb ell una capa dels 400 litres de pintura que, juntament amb altres elements, com portes i vidres de cotxes vells, inservibles, alimenten ara aquesta estructura tan peculiar.
Vista la cara principal, ens endinsem fins al cor de la Muntanya. S’hi està més fresc, allí, i dos gats que dormen a l’ombra semblen estar-hi d’acord. De seguida arribem fins a una zona on hi ha diverses capelles per a l’oració. En Leonard dóna amor, però ell també en rep, i en grans quantitats, ja que totes elles estan plenes d’ofrenes. Veig moltes fotografies, postals, cartes i esqueles. També hi ha carnets de conduir, carnets universitaris, banderes americanes, collarets, escultures, nines i pintures. Fins i tot diversos premis i trofeus i una entrada al parc de Disneyland que predica un “we get happier”, en perfecta sintonia amb el pensament de l’escultor. Però el que més em crida l’atenció és una polsera blanca que està lligada a una petita cadira de fusta. En ella unes lletres vermelles marquen un lema inequívocament compartit per molts dels visitants:
“Desitjo viatjar”.
Està escrit així, literalment. En català.

"No beveu!", ens adverteix un dipòsit.                           Foto: Adrià Guxens


Sortim de la zona de les capelles disposats a girar cua. Tenim més de tres hores de trajecte de tornada i la calor de les quatre de la tarda ja és insuportable. Veig un dipòsit d’aigua en un racó i m’hi acosto, assedegat, però unes grans lletres de color vermell m’adverteixen:
“Do not drink”.
No sé ni sabré mai si la pintada la va fer el mateix Leonard o algun dels pelegrins de la Muntanya. Però sigui qui sigui, confia que aquell indret és suficient en si mateix per salvar-nos de temptacions com aquella. En aquell instant, surt un gat pèl-roig just de darrere el dipòsit. Fa cara de cansat i deu tenir set. Li ofereixo el cul d’aigua que resta a la meva cantimplora. És un gat més sense nom però, com els seus companys, ajuda a mantenir la Muntanya amb vida, ara que el seu amo ha marxat.
Leonard Knight va morir el passat 10 de febrer a El Cajón amb 82 anys, però ens va deixar, amb molt d’amor, una herència formidable: una immensa obra d’art pública, de tots i per a tots. I en les seves pròpies paraules: “A Estats Units hi ha el Mt. Rushmore i hi ha la Salvation Mountain”.


Leonard Knight, mort el 2014 als 82 anys a El Cajón



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada