dijous, 5 de juliol de 2018

Pel·lícules sobre pel·lícules: l’altra cara de la moneda

Opinió 

Hitchcock dirigint a Janet Leigh a l'escena de la dutxa de Psycho (1960).

Podríem dir que el cinema és un art que es mira molt el melic. Si ens parem a pensar un moment, veurem que són moltes les pel·lícules que inclouen escenes en una sala de cinema, per no esmentar la ingent quantitat de ficcions metacinematogràfiques que coneixem, havent estat moltes de les quals, a més a més, premiadíssimes (La La LandThe ArtistArgo,...). Per tant, si hi ha hagut tanta producció de ficció no és d’estranyar que també hi hagi centenars de documentals sobre el setè art: alguns d’ells versen en torn a la figura d’algun actor o director famós; d’altres, sobre algun element històrico-social transversal que ha tingut un especial impacte en la indústria del cinema; i un últim grup se centra única i exclusivament en pel·lícules concretes, explicant-nos en profunditat alguna de les seves peculiaritats. 
El film que actua com a fil conductor en aquest article pertany en aquest darrer conjunt. Sota l’enigmàtic títol de 78/52 el director Alexandre O. Philippe dissecciona una de les escenes més mítiques de la història del cinema a través dels testimonis i comentaris de grans figures del setè art com poden ser Guillermo del Toro, Jamie Lee Curtis, Walter Murch o Danny Elfman. Si us dic que els números fan referència a la quantitat de plans i talls que té la seqüència imagino que ja estareu acotant més el film sobre el qual versa aquest documental. I si afegeixo que des que vau veure la pel·lícula el simple fet d’entrar a la dutxa s’ha convertit en un autèntic malson, ja haureu donat en el clau. Evidentment, 78/52tracta sobre Psycho (1960).

Però el film d’Alexandre O. Philippeno és una rara avis dins el gènere, al contrari. És només un exponent més d’una tendència que ja porta anys definint-se. Citizen Kane (1941), per exemple, un altre film que va marcar un abans i un després a la història del cinema, també compta amb un documental propi: The Battle Over Citizen Kane (1996). La diferència és que aquest títol en comptes de desgranar escenes concretes se centra en la campanya de difamació contra el projecte de Welles i en l’intent de l’establishment de destruir la seva carrera per atrevir-se a rodar una història que citava implícitament al magnat William Randolph Hearst. 
Igual de provocadora i reivindicativa és Inside Deep Throat (2005), que explica l’escàndol que va provocar l’estrena de la pel·lícula homònima l’any 1972, la més rendible de la història. El film narra tots els esforços de l’FBI i el govern de Nixon per apartar-la de la societat en un moment de plena agitació contracultural, al·legant la immoralitat de la cinta a causa del seu contingut altament pornogràfic.
Altres documentals comenten les peripècies i bogeries ocorregudes en rodatges que van acabar bé gairebé de miracle. L’exemple més clar és Hearts of Darkness (1991), un film creat pràcticament íntegrament amb material rodat per Eleonor Coppola al rodatge d’Apocalypse Now (1979) i que exposa les dificultats que es va trobar l’equip per tirar el projecte endavant per culpa d’un pressupost cada dia més gran i per les dures condicions ambientals. Un altre rodatge inoblidable va ser el de Werner Herzog a Fitzcarraldo (1982), que explora la seva mala relació amb Klaus Kinski i narra com el director va posar en perill a tot el personal per aconseguir acabar el seu somni megalòman de rodar un film impossible, gairebé en un gest similar al del protagonista de la ficció, que havia de traslladar un vaixell fins al capdamunt d’una muntanya. El cineasta Les Blanc ho va capturar tot al documental Burden of Dreams (1982). I si parlem de rodatges caòtics no ens podem oblidar del de From Dusk Till Down (1996): deu setmanes completament boges que queden retratades a Full-Tilt Boogie (1999).
Aquests darrers títols van acabar veient la llum malgrat totes les dificultats que es van anar trobant, però n’hi ha d’altres que no van tenir tanta sort: projectes maleits que van quedar-se al calaix, però que tenen un documental per reivindicar-los. És el cas de Jodorowsky’s Dune (2013), film que explica el projecte que tenia el realitzador xilè per adaptar la novel·la de Frank Herbert i que havia de comptar amb la presència d’Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger o Pink Floyd i que mai es va acabar realitzant. L’altre gran exemple és Lost In La Mancha (2002), que tracta sobre les peripècies de Terry Gilliam per intentar aixecar la seva particular visió de l’obra de Cervantes. Amb tot, el cineasta finalment s’ha redimit, ja que enguany ha pogut estrenar l’esperadíssima The Man Who Killed Don Quixote, deixant el documental previ com a film de culte.
Són moltes les pel·lícules famoses que tenen un documental que parla de les seves particularitats. The Matrix (1999) té The Matrix Revisited (2001); The Godfather (1972), The Godfather Family: A Look Inside (1990); i Jaws (1975), The Shark is Still Working (2007). Però si hi ha un home que destaca per haver dedicat gairebé tota la seva carrera a explorar l’univers que hi ha darrere les càmeres de grans films, aquest és Charles de Lauzirika, cineasta americà especialitzat en les trajectòries de dos grans directors: Ridley Scott i David Lynch. Així, destaquen els seus documentals Dangerous Days Making Blade Runner (2007), The Beast Within: The Making of Alien (2003) i Secrets From Another Place: Creating Twin Peaks (2007).
Les pel·lícules no deixen de ser com a una de les cares d’una moneda, ja que sovint, com demostren tots aquests documentals, el que amaguen al darrere són històries potser més fascinants i tot que les pròpies ficcions. 

David Lych i Michael J. Anderson a Twin Peaks (1990)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada