Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 d’agost del 2014

Adria's News estrena en exclusiva el reportatge audiovisual 'Les botigues de la memòria'




Aquest reportatge repassa alguns dels comerços històrics de les Rambles de Barcelona que han sobreviscut a amenaces tals com el turisme massiu i les cadenes de botigues internacionals. Documental realitzat per Cristina Ciudad, Adrià Guxens, Patricia Jiménez, Alba Mora i Xènia Santigosa.


dissabte, 3 de desembre del 2011

Quan Barcelona es converteix en la capital del glamour



El Passeig de Gràcia semblava una passarel·la de moda. Sabates de taló, vestits de lluentons, abrics de pell, bosses de mà de cuir, barrets amb llaços de colors, ulleres fosforescents i joies; sobretot joies: collarets, penjolls, anells, arracades i braçalets eren els protagonistes d’una nit en què Barcelona s’havia vestit de gala. Per un dia Barcelona arravataria a París l’estatus de capital del glamour ja que havia arribat la segona edició del Barcelona Shopping Night.

 S’havien preparat catifes vermelles a fora de les botigues més chic, les portes de les quals estaven ornamentades amb globus de tots colors amb els seus logos estampats amb lletres estilitzades ben grans i als aparadors s’hi havien col·locat les últimes adquisicions, les més trending. La festa, però, era a dins: cambrers d’etiqueta servien còctels gratuïts per a tots els gustos i els dependents i dependentes anaven tan atrafegats corrent amunt i avall per poder atendre tots els clients que la suor es carregava les tones de maquillatge que s’havien aplicat feia unes hores. Però era una ocasió molt especial; tant, que s’havien contractat els disc-jockeys més cool per assegurar un ambient festiu amb la millor música durant tota la nit.

Els llums de Nadal, encesos, acabaven de donar el toc de gràcia a aquella nit màgica. Una nit, que semblava deixar enrere tots els problemes actuals. Ningú pensava en la crisi, ningú parlava de política, ningú estava enganxat al mòbil. No. Tothom estava embadalit davant d’aquell escenari de somni, gairebé extret d’una pel·lícula americana. Homes i dones, joves i grans, barcelonins i estrangers. Tots compartien una cosa: la mirada; una mirada plena d’il·lusió ja que els seus ulls  brillaven amb força enmig d’un mar de flashos de desenes i desenes de càmeres de retratar, que eren còmplices d’un joc on qualsevol podia esdevenir  una estrella per una nit. De fet,brillaven més estels al Passeig de Gràcia que a dalt al cel, que cobria la ciutat com un vel negre.

Es van fer les dotze de la nit, però a diferència del conte de la Ventafocs, la festa no va acabar, ni les limusines es van convertir en carbasses. Al contrari, el bullici era cada vegada major, i l’ambient més dens. Cada cop hi havia més globus al carrer, cada vegada la gent carregava més bosses i cada cop es veien més copes a les mans de la gent. La catwalk continuava i tothom posava a la tarima que cada gran marca havia preparat al costat del seu aparador pensant en com presumirien l’endemà quan publiquessin totes aquelles fotos al Facebook  i al Twitter.

L'esdeveniment havia estat un gran èxit. Havia fet sortir la gent al carrer i els havia fet passar una vetllada memorable. L’intent de situar Barcelona com una de les ciutats més actives i modernes del món havia triomfat i aquest serà l’al·licient per què l’experiència es repeteixi l’any vinent. Crec que els organitzadors poden estar ben contents.

dimarts, 5 d’abril del 2011

“Si no hi ha feina, me la invento”


Tot just fa una setmana que el programa 30 minuts de TV3, que analitza temes d’actualitat, va tractar un problema estructural que, de sempre, ha preocupat molt a la societat: la feina i l’atur, dues paraules que avui en dia semblen indissociables. Aquesta és una matèria de la que s’ha parlat molt i per això es va optar per enfocar aquesta mateixa qüestió des d’un altre punt de vista en què l’atur, les dificultats econòmiques o la immigració no van ser pas els protagonistes sinó que ho van ser els joves.
Ens trobem en un moment crític. Les estadístiques revelen que més de 700.000 joves espanyols no estudien ni treballen ¾la coneguda generació “ni-ni”¾. Això vol dir que un 20 % de la població no realitza cap tasca productiva per a la societat. Afortunadament, no tot està perdut. Sota el lema "Inventant el futur", el programa 30 minuts va exposar els casos de sis joves emprenedors que s’han mogut, s’han espavilat i, en definitiva, han tingut la iniciativa suficient per iniciar un projecte de futur.
“Si no em cregués el que estic fent no ho estaria fent”
Víctor Guixer té 16 anys i està cursant 2n de Batxillerat. Fa un any que va començar a produir música disco pel seu compte ja que, al ser menor d’edat, no podia ser discjòquei ni entrar a determinades discoteques. “Jo he decidit que m’agrada fer això i ho gaudeixo molt”, explica Guixer, que ha contactat amb productors musicals d’arreu del món com Damion Daniel, un discjòquei de Miami que ha fet gires per tot Amèrica del Nord. Ells dos han fundat Dirty House Society i, recentment, han gravat un disc, Disco Bitch, que una companyia italiana promocionarà per tot el món. Guixer creu que hem de pensar en el present perquè si pensem en l’endemà, la curiositat ens podrà.
“No tinc por al fracàs. Si caic sé que tornaré a sortir”
Jordi Alacraz és empresari turístic des dels 17 anys. Tot va començar quan va crear una primera agència de viatges a Sabadell; ara en té més de 70 i la seva seu és a les Illes Canàries. “Sóc jove i això em permet tenir idees més fresques i gastar més en innovació i en noves tecnologies; Internet és la clau”. El seu pare, que el va ajudar a muntar el negoci ja que estava a l’atur, el defineix com un jove molt nerviós que li agrada tenir-ho tot controlat i portar tota la feina. Alacraz té un nou projecte en ment: muntar una cadena d’hotels.
“Amb pocs diners i amb molta il·lusió es poden fer mil coses”
Carlos Casas és publicista i ha tingut una idea que pot ser revolucionària: com que no es poden instal·lar tanques publicitàries en zones properes a aeroports, Casas ha pensat que pot fer un màrqueting ecològic, plantant milers de flors que configurin la imatge d’allò del que es vol fer publicitat. Amb aquest projecte, els avions veurien aquest terreny durant un interval que oscil·laria entre els 9 i els 14 segons ¾el que suposaria que més d’un milió i mig de passatgers mensuals veiessin l’anunci¾. Ple d’entusiasme declara: “Sóc el suficientment jove com per aixecar-me si fracasso”.
“Quan tu emprens o guanyes o aprens”
Josep Torres té 19 anys i vol crear plataforma a Internet per vendre productes de consum directament al consumidor, sense intermediaris. “El que ha de tenir una bona empresa és un bon equip de treball”, afirma Torres, que creu que els models arcaics de negocis s’han de trencar i vol apostar per la innovació tecnològica. L’emprenedor, que ha estat vivint a Estats Units, explica que a Espanya no es té el concepte de risc, que és vital a la societat nord-americana. “Aquí, quan algú té un projecte i fracassa el tatxem amb una creu. En canvi, als Estats Units, el promocionen com a emprenedor que és. El risc i el fracàs són el camí cap a l’èxit”, exposa amb determinació, “El que és trist, però és que tots els meus coneixements no provinguin de la universitat o de l’escola, sinó dels amics, dels familiars i, sobretot, de la xarxa. Això és preocupant i és un problema del sistema educatiu”.
“M’he mogut molt per instint”
Rafa Pons té 30 anys i s’ha convertit en el seu propi promotor musical en un moment on les productores musicals ja no aposten per ningú. Pons s’encarrega de tot: de la part artística, de la publicitat, de la gestió i de la comptabilitat. “Les xarxes socials han estat bàsiques perquè el nostre projecte arribés fins on ha arribat”, explica el jove mitjançant les quals manté un contacte directe amb els seus fans, parlant-los dels seus discos, escoltant opinions i informant-los de les futures gires que farà.
“Amb perseverança i fe es pot tirar endavant qualsevol projecte”
Pau Garcia-Milà té 23 anys, però amb tan sols 17 va fundar la companyia EyeOs amb el seu soci Marc Sarcós. “Quan vam presentar la iniciativa tothom se’n va riure de nosaltres. Ara, algunes multinacionals són sòcies nostres”, comenta el jove, que és contínuament convidat per a fer conferències a nombroses escoles de negocis arran de l’èxit de la seva empresa i de les bones relacions que manté amb empresaris molt importants, com un dels cofundadors d’Apple. García-Milà diu que el seu error més gran va ser no acceptar de col·laborar amb els fundadors de Twitter, que li van proposar de formar part de l’equip directiu quan encara no era una plataforma coneguda. Tot i així, això no l’ha enfonsat, al contrari, l’ha motivat per aconseguir una gran projecció internacional. Garcia-Milà, creu que els joves tenen un gran potencial perquè són prou ingenus per menjar-se el món. “No saben com, però estem convençuts que ho aconseguirem”
Aquest programa del 30 minuts va deixar palesa aquesta darrera frase presentant com a prova aquests sis casos de joves extraordinaris que, sense que la seva edat fos un obstacle, han aconseguit crear un projecte amb el seu esforç i amb les seves ganes. Ara ens toca a nosaltres: si volem menjar-nos el món només ens cal tenir una idea, un full, un llapis i fer unes quantes trucades. A què esperem, doncs?