Albert Serra: “Em molesten els falsos autors i el fals cinema d'autor”

El cineasta Albert Serra.                                                    Foto: Adria's News

Més d’una vegada he sentit que algú qualifica l’obra d’Albert Serra (Banyoles, 1975) com una autèntica bogeria. Potser és per aquest motiu que no m’estranyo quan em diuen que la seu de la seva productora, Andergraun Films, on hem quedat per fer aquesta entrevista, es troba a la Plaça Narcís Oller de Barcelona.

Quan arribo, Albert Serra em rep de manera afable i cordial amb una encaixada de mà i em deixa triar si prefereixo tractar-lo de tu o de vostè. També m’indica que puc anar preparant-ho tot al pis de dalt mentre ell acaba d’enviar uns correus, però m’adverteix que no li agrada gens parlar d’ell mateix. Tot i així, veuré poc després que és una màquina de fer titulars.

Albert Serra comenta que no té gaire relació amb els cineastes d’aquest país i que els únics que respecta, de fet, són Pere Portabella i Adolfo Arrieta. En canvi, sí que considera que forma part de la indústria del cinema català. Guanyador del Gaudí l’any 2008 per El cant dels ocells, Serra és un dels pocs catalans vius que pot dir que ha triomfat en un festival de Classe A, ja que el seu film Història de la meva mort es va endur el Lleopard d’Or al Festival de Locarno 2013, tot i que avisa que els premis no li interessen gens.

En el moment que ens coneixem, Serra no duu posades les seves famoses ulleres de sol, però les recuperarà just abans de l’entrevista, que iniciem una vegada ha buidat el contingut d’una petita tassa de cafè d’un glop. Són les quatre de la tarda, i comencem a parlar a la mateixa hora que Congrés dels Diputats dóna el tret de sortida al debat sobre la consulta. Però a ell no li interessa la política; ni la política ni el futbol, ja que afirma que no ha vist mai ni cinc minuts d’un partit. Conversarem durant una llarga estona, en la qual em repreguntarà i em comentarà que faig preguntes massa generals. També divagarà sovint, però al final, compartirà amb Adria’s News la seva visió sobre el seu cinema, la seva persona i el seu futur.

Vas estudiar Filologia Hispànica, Literatura Comparada i vas començar Història de l'Art. Per què, finalment, vas decidir dedicar-te al cinema?

Va ser casualitat, perquè no sabia què fer i perquè vaig veure que el món de la literatura, que és el que a mi m'interessava, requeria molt de sacrifici, era molt avorrit i tenia una sèrie d'inconvenients. En canvi, el món del cinema era molt més fàcil, molt més divertit i, sobretot, com que tota la resta eren molt inútils vaig pensar que seria fàcil sobresortir. La història ha dictaminat que en aquest cas no em vaig equivocar.

La teva carrera ha estat sempre al marge de les escoles de cinema. Què en penses, però, de l’ESCAC, que darrerament no para de recollir èxits?

Trobo que pot servir per a moltes coses, però no pas pel món del cinema. Pot servir per formar gent que pot desenvolupar diverses tasques en el món audiovisual, però estrictament al cinema, tal com l'entenem tradicionalment, com a forma d'art, doncs no, no serveix de res, de la mateix manera que les escoles d'escriptura no han donat mai cap bon escriptor, ni les escoles de belles arts no han donat mai cap bon pintor o, com a mínim, no han sigut essencials o decisives en la formació de ningú seriós. Per tant, com a mecanisme industrial no hi tinc res en contra, simplement que trobo que no tenen el dret d'apropiar-se fins i tot de la paraula cinema, però bé... Deixem-ho amb la idea de cinema com a forma d'art.

El cert és que estudiar a una escola de cinema és bastant car. Creus que està sortint massa gent que fa un cinema excessivament burgès?

Bé, penso que no pel fet que estudiar cinema sigui car, la gent deixi o no de ser burgesa. Més que rés, el que representen aquestes persones són uns certs valors de confort estètic, moral i humà, fins i tot; i això és el que caracteritzaria el cinema burgès. Mira, recentment vaig estar a un rodatge de l’Alexandr Sokurov a París, el primer de la meva vida, i em va semblar que la seva metodologia era molt avorrida i que estava més a la vora d'una escola de cine que no pas de mi, però tot i així en va sortir una gran pel·lícula. No és el cas, probablement, d'aquestes escoles a les quals tu et refereixes, ni del tipus de gent que tu et refereixes...

Molts cineastes joves es plantegen marxar a l’estranger a provar sort. T’ho has plantejat mai, tu, això?

Be, és que jo no em plantejo res, diguéssim. Potser sóc de les persones que viu més el seu present a partir de l'atzar de lo que passa cada dia i que no es programa absolutament res de l'endemà. Tot el que faig és perquè algú em crida o em crea un estímul, però no visc la vida de manera programada. Ni a curt termini, de fet.

Talent “Com que al món del cinema tota la resta eren molt inútils, vaig pensar que seria fàcil sobresortir. No em vaig equivocar”

El teu cinema és un cinema completament d'autor, i si mirem Honor de Cavalleria (2006) i Història de la meva mort (2013) veiem el segell d'Albert Serra. Tot i això, consideres que formes part de la indústria del cinema català?

I tant! De fet, és una de les poques coses de les que estic orgullós de formar part, encara que això sigui una mica trist i una mica terrible, sobretot per alguns productes que fabrica aquesta indústria, però sempre he tingut vocació per contribuir en això que anomenen indústries culturals, ja que un cop el sistema decideix fer una empresa, aquesta ha d’estar el millor ben feta possible en la mesura de les possibilitats i de les eines que té al seu abast. De fet, he participat molt des del principi amb les associacions de productors i em vaig implicar, també, en la fundació de l'Acadèmia del Cinema Català. O sigui, que no sóc una espècie de persona estrambòtica...

Estrambòtica no, però sí que és cert que el teu cinema és completament diferent de les pel·lícules que es fan aquí...

Clar, des d'un punt de vista estètic és incompatible amb el cinema comercial, que crec que hauria de desaparèixer. Però donat que la majoria de la gent el vol i que vivim en una societat democràtica, es dóna per suposat que això ha d'existir... I que consti que tinc bones relacions amb gent que està a la indústria. A mi només em molesten els falsos autors i el fals cinema d'autor. Això és l'única cosa que m'irrita, però tampoc gaire... Almenys hem d’evitar o, com a mínim, no posar-los-hi fàcil que es produeixi la confusió que aquesta gent diabòlica porta tant de temps creant i que, de tant en tant, hi hagi algú que intenti recordar a l'opinió pública que això és mentida... Perquè si no, a lo millor s’obliden que el verdader cinema d'autor representa a ben poca gent i, de manera seriosa, encara menys. És un petit criteri estètic que s'ha de matisar.

Gaudí “No necessita premi el que ja ha demostrat el que podia fer”

Per què vas deixar l’Acadèmia del Cinema Català, doncs?

Bé, jo hi vaig tenir una certa implicació perquè que m'ho van demanar –no va ser per iniciativa meva–, però sí vaig ser un dels socis fundadors és perquè crec que sempre és positiu que es creïn aquest tipus de coses, perquè bé vol dir que és símptoma de que hi ha una energia i una gent amb ganes de fer coses. Això, a priori, sempre és bo, però després, per una deriva excessivament bastant informal, ja que confiava que fos una cosa més seriosa, representativa i, sobretot, rigorosa en les formes, doncs vaig marxar. Vaig trobar que no teníem la mateixa idea del que volia dir rigor formal i me'n vaig desfer simplement perquè no m’hi sentia identificat i per no haver-me de preocupar per coses que considerava errònies, i punt.

Vas guanyar el Gaudí per El Cant dels Ocells. On el guardes?

No el guardo, jo. No m'interessen els premis. El vaig regalar. M’és igual, això. És una cosa estúpida. És com els que es consideren més importants perquè porten moltes medalles.  Amb això vull dir que el premi és irrellevant, ja que no necessita premi el que ja ha demostrat el que podia fer.

És, com a mínim, curiós que l’Acadèmia no hagi nominat enguany Història de la meva mort a la categoria de Millor Pel·lícula, havent-se emportat el prestigiós Lleopard d’Or al Festival de Locarno...

Bé, de fet jo ho entenc perfectament. Totes les acadèmies nacionals sempre tenen aquesta tirada d’apadrinar o donar suport a coses més mediocres. Tampoc li dono importància al fet que no guanyés, però que no estigués ni nominada sí que és una mica grotesc, perquè totes les altres produccions eren bastant nefastes i tampoc hi havia cap producció destacada en la majoria dels apartats, i això sí que és un símptoma de ceguera... Precisament, aquest és el motiu pel qual vaig decidir marxar de l'Acadèmia. Evidentment, s’entén que una pel·lícula industrial ha de guanyar més Gaudís que la meva, i amb això vull dir, per exemple, que el fet de que guanyés El Cant dels Ocells, per mi, és una perfecta anomalia, ja que no calia ni que guanyés, però d'això a lo altre hi ha un punt entremig que no s'està aconseguint, i si no hi ha aquesta voluntat denota altra vegada que tot això és poc formal.

Premis “Les acadèmies nacionals sempre tenen tendència a donar suport a coses mediocres”

I només passa a l’Acadèmia del Cinema Català?

No. Això passa a totes les acadèmies, ja que l’espanyola és igual o pitjor. El dissabte passat donaven els premis de l'Acadèmia de Cinema de Bèlgica i jo estava allà, a Brussel·les, amb la gent de la seva indústria. I era un desastre total. Ni tan sols es dignaven a anar a la gala, i hi estaven tots invitats: el director de la cinemateca, l'altre, l'altre... tots invitats i ni tan sols hi eren perquè estaven sopant amb mi, perquè ho trobaven completament grotesc, fins i tot una mica insòlit.

Has dit alguna vegada que no t'agraden pel·lícules de directors d'aquí d'Espanya i Catalunya...

D'ara. Del passat sí.

Del passat sí, però el cert és que actualment tenim una mostra de cinema bastant eclèctica: des de Neus Ballús a Mar Coll, passant per Dani de la Orden o Agustí Villaronga...

A mi l'eclecticisme, quan tots són dolents, és que m'és absolutament indiferent. Vull dir que prefereixo una uniformitat hitleriana on tots són bons que no pas un eclecticisme on tots són dolents. La qualitat és el primer que compta. Que sigui més variat o menys, no ho sé... Això per a la gent que li agrada lo exòtic, però els que ens agrada la qualitat per sobre de lo exòtic ens és indiferent. De fet, ja saps que no tinc relació amb directors d'aquí, malgrat que no tinc cap problema amb ells, a part de considerar la seva obra poc interessant, des del meu punt de vista. Realment, a Espanya, només he tingut contacte i tracte personal amb dos directors que, d'alguna manera, no és que m’hagin influenciat en la meva estètica, però sí que els hi tinc un cert respecte per a la seva obra, i fins i tot afecte personal. Són en Pere Portabella i Adolfo Arrieta. A part d'aquests dos no he tingut cap més relació propera amb ningú, i tampoc crec que ningú més s'ho mereixi.  

Manera de ser “Em comporto de manera bastant menys hipòcrita que la majoria de la gent”

T'agraden les etiquetes de ‘provocador’ i ‘enfant terrible’?

M'és igual l'etiqueta que em fiqui la gent, a mi.

Però t’agrada?

Doncs ni m'agrada, ni em desagrada. No ho sé, són superficials, i aquesta seria la definició d'una etiqueta, de resumir un contingut i fer-lo entenedor. Doncs bé, si a ells els hi sembla així... No sóc jo qui me la poso, per tant no en sóc pas responsable.

Un dels teus trets més característics són les ulleres de sol, un element que comparteixes amb altres cineastes, com Pedro Almodóvar o Tim Burton...

Jo crec que les ulleres de sol, tradicionalment, han estat lligades als directors de cine, perquè d'entrada t'entrevisten i hi ha aquests focus que molesten [em senyala un focus que estic utilitzant per il·luminar l’indret on desenvolupem l’entrevista] i aquesta és una bona raó. A més, el director de cine és algú que observa i no una persona a qui li agrada ser observada. Per això ja tenim aquests espanta-pájarus ridículs dels actors.

De fet, tu utilitzes actors no professionals i a la darrera gala dels Gaudí fins i tot vas arribar a afirmar que “els haurien d’enviar tots a Guantánamo”...

Bé, una cosa és el treball artístic en cinema i una altra cosa és el teatre; sempre he fet aquest matís. En cinema crec que sí, que realment hi ha una diferència abismal i brutal. I si la gent no els utilitza més en les grans produccions és per motius de temps, perquè qualsevol director amb dos dits de front està molt més a gust amb actors “no professionals”. Una vegada Polanski va dir, referint-se a en Travolta, que havien de fer una adaptació de El Doble, de Dostoievski, i va acabar malament, la història. “Un actor intel·ligent és una paradoxa”, va dir en Polanski en una entrevista, perquè “pagant-te tretze milions d'euros per fer una pel·lícula –en aquella època, tota una aventura– fins i tot jo em tornaria idiota”. Bé, doncs, salvant les distàncies a aquestes quantitats enormes de diners, és que ells no fan res. És com si, no sé, et donessin una medalla perquè t'ha tocat la loteria...

Percepció “El director de cine és algú que observa i no una persona a qui li agrada ser observada”

Albert Serra és un personatge que t'has creat?

No, no és cap personatge, és que no sé el que vol dir jo, això... Vols dir que tu no ets un personatge? Quan estàs amb els teus amics no ets un personatge? Et comportes igual que quan estàs amb els teus pares o quan estàs a la feina? Oi que no és el mateix? Així que fas un personatge cada vegada... Bé, doncs no es pot ser igual per tot arreu i, de totes maneres, considero que em comporto de manera bastant idèntica amb tota la gent amb qui vaig i de manera bastant menys hipòcrita i bastant més íntegra que la majoria de la gent, incloent-t'hi a tu mateix, que no deus ser el mateix quan estàs amb els teus pares que quan estàs amb els teus amics, per exemple. I ara ho estic focalitzant en tu, però vull dir que la diferència segurament no és més petita que la que deu haver-hi entre aquests dos moments de la teva vida. Doncs això ho pots aplicar a qualsevol que ens escolta i ja està. Personatge? És que no sé el que vol dir...

Lluís Miñarro et va produir Honor de Cavalleria.

Bé, va ser coproductor d’Honor de Cavalleria; d'una petita part.

Doncs va dir ara en un acte a l’Institut Ramon Llull que quan vas anar-la a presentar eres força tímid. Tu t’hi consideres?

No ho sé, però primer, no m'agrada gens parlar de mi mateix, no té interès ni m'interessa a mi. I segon, menys encara en categories psicològiques. Jo sóc el que faig, i a mi m'agrada jutjar a la gent per lo que fa. Si vull indagar en com és la gent, només cal llegir un llibre, que ja hi ha hagut els grans psicòlegs de la història que ens van explicar molt millor tot això del que pugui pensar jo, tu, o qui sigui. Si tens cinc milions de persones, creus que trobaràs cinc milions de maneres de ser diferents? No. Vull dir, la gent és molt similar; som com borregos.

Parlem, doncs, de la part artística. Les teves pel·lícules desprenen una aura de religiositat o espiritualitat important. També vas estudiar a una escola de l’Opus, de petit. Des de llavors has tingut interès per tot el tema religiós?

Bé, què vols dir a partir de llavors? És que la pregunta és una mica... Què vol dir “des de llavors”?

Fem-ho així, doncs: D’on et ve el teu sentit més espiritual?

No, no es que em vingui. Tampoc és que tingui un interès tan especial; són temes de les pel·lícules com podria ser qualsevol altre. Però són temes que configuren bona part de l’imaginari de tots els grans realitzadors de la història del cine. I això que tu et refereixes és un background de coneixement que de forma natural et porta a conèixer tot un llegat cultural. Però no hi ha més d'això; és un tema més, com tants d'altres es poden haver tocat.

...com el dels silencis, que és un altre dels temes que tractes. Hi ha molts punts sense diàleg, a les teves pel·lícules. Per què?

Al silenci no li dono cap valor, jo... No sé, i la gent parla d'això, però és que el que silenci és silenci, i qualsevol pot fer una pel·lícula silenciosa i, de fet, n'hi ha moltes i són molt dolentes. Com diu el personatge de Casanova, “val més fer silenci, si no tens res a dir”, però diguem que el silenci en si mateix no és un valor. Crec que en el meu cas està més lligat al temps, al pas del temps, i hi ha tota una manera d'enfocar aquest problema del temps per tal que el silenci adquireixi un valor estètic o artístic.

Mal cinema “Quan tu vas a veure una pel·lícula de l’Scorsese surts pitjor persona”

Parlant de temps, les teves darreres pel·lícules són bastant llargues. Com tries la durada?

La durada em tria a mi, diguéssim, o es tria a ella mateixa, ja que és la durada que li correspon a una pel·lícula. Precisament, l'altre dia estava en un debat i una persona em va  preguntar si no podria haver explicat el mateix amb menys temps; “en mitja hora”, em diu. Bé, doncs si ho hagués fet amb menys temps ja no seria aquesta pel·lícula, seria una altra. Com pots pensar el temps deslligat d'unes imatges? No pots pas pensar el temps que necessiten unes imatges en abstracte, no sabria com fer-ho, ni com posar-m'hi, ni com pensar-ho, però no crec que ningú pugui tenir la suficient capacitat intel·lectual com per fer aquesta abstracció; és massa gran. Per tant, vull dir que tothom ha de muntar les imatges veient-les, ja que no aniria la recerca d'una veritat estètica.

A Història de la meva mort hi ha dos mons que xoquen: el de Casanova i el de Dràcula; o el que és el mateix: el Segle de les Llums i el Romanticisme. A casa nostra està passant una cosa semblant. Catalunya i Espanya estan xocant...

No ho sé, però la veritat és que no m'interessa, això de la política. Ho segueixo perquè és una realitat evident que està per tot arreu; és com el futbol, que no segueixo però no pots evitar d'enterar-te'n dels resultats. No he vist mai ni cinc minuts d'un partit de futbol, i això és el mateix. Ja s'ho faran.

Alguna vegada has dit que no votes. Ho faràs el 9-N?

És que si dius que votes sembla que t'interessi més la política i, en canvi, si dius que no votes, la gent entén que realment no t'interessa i això està més a prop de la veritat o de la percepció que la gent pot arribar a tenir de la realitat. Si dius estrictament “una vegada vaig anar a votar”, potser és perquè alguna vegada m'interessa més, però vull dir que essencialment no voto, que no vol dir que pugui aportar algo en un moment determinat. I encara que vagi a votar, o quan hi vagi, jo accepto lo que decideixin els altres. Sóc, en aquest sentit, la persona més conformista que hi ha, i em sento plenament identificat amb l'estupidesa de la gent.

I tens opinió pública respecte a la consulta?

No, no massa. No ho sé... És un tema polític que, en la mesura de lo cultural, m’afecta d’una manera poc clara o poc decisiva, em sembla. No hi veig cap correlació directa i, per tant, no és el meu objectiu prioritari.

Pel·lícules “Faria desaparèixer el cinema comercial. El prohibiria”

El Festival de Locarno és un festival de Classe A i, si no m’equivoco, només dos altres directors catalans vius n’han guanyat un. N’estàs orgullós?

Bé, orgullós... orgullós potser no és el mot més idoni...

Doncs, satisfet....

No. Tampoc seria aquesta, la paraula. Simplement és una qüestió significativa per tal que no es creï confusió entre el verdader cine d'autor i el fals cine d'autor. Si això ajuda una mica a què tot es vagi clarificant i que el gran públic o el ciutadà que dedica part dels seus recursos a la promoció o al finançament del cinema vegi la diferència, doncs està bé... Però no en el sentit d'haver-ho demostrat per mi, sinó perquè aquest cine és el millor, i és l'únic que existeix, i això és lo important. En aquest cas casualment sóc jo, però si fos un altre, també el defensaria igualment o em semblaria igual de bé.

La crítica de cinema ajuda a defensar aquest tipus de cinema o, al contrari, el perjudica?

Bé, n'hi de molts tipus, ja que també n'hi ha del món ignorant. Però és com dir de qualsevol altra cosa. Sempre hi ha un expert que t’ha de verificar, sancionar o rebutjar lo que estàs plantejant, i la crítica crec que pot ajudar a descobrir certs aspectes ocults en determinades obres i facilitar l'accés a gent a l’hora estimular una mica la seva curiositat. No ho sé, per mi la crítica és positiva si és intel·ligent.

Recentment, hi ha hagut l’escàndol que ha esquitxar a Woody Allen arran d’unes declaracions de Dylan Farrow. I anteriorment també hi ha hagut casos similars, com l’afer Polanski. Es barreja massa la figura personal del director amb la seva obra?

Jo crec que no solament la dels directors, sinó la vida de tothom hauria d’estar completament barrejada amb la seva feina. Per mi el món ideal seria aquell en què la gent no té vida privada i jo crec que tot lo que tendeixi cap a aquest ideal és un avenç en el benestar de la gent, una manera democràtica de pensar més en allò col·lectiu. Jo crec que una de les mesures bàsiques hauria de ser aquesta: anar reduint aquesta distància i que tothom sigui una figura pública.

Són més importants els premis o la taquilla?

Depèn dels premis, ja que la majoria de premis estan lligats a la taquilla, com ara els Oscar, així que tenen una dependència mútua. Però si són més importants per a qui?

Intèrprets “Els actors no fan res. És com si et donessin una medalla perquè t'ha tocat la loteria...”

Per a Albert Serra. Preferiries omplir sales o guanyar premis?

Jo preferiria premi, segons quin fos.

Llavors per a qui fas cinema?

Bé, per a ningú, no ho sé. Ho faig perquè existeixi. Ho faig perquè crec que és una cosa que mereix existir.

I per què mereix existir?

Perquè és una forma més d'art, i crec que pot aportar una mica més de bellesa al món i pot intensificar la nostra percepció estètica del món. I a partir d'aquí, potser a la llarga pot millorar-nos, fins i tot, humanament. Sí que és veritat que és una possibilitat una mica dubtosa que s'ha discutit molt tot al llarg de la història, però personalment ho faig per l'obra en si. Jo crec que pot tenir un tipus de valor dintre del marc de la història del cine i de la història de l'art.

Hi ha pel·lícules que han quedat dintre del marc de la història del cine que han estat més reivindicatives i d’altres que han complert més la funció d’entretenir. Han de tenir missatge, però, les pel·lícules?

És que tu fas servir la paraula molt a la lleugera i molt indistintament. Per mi el cinema és només el cinema d'autor. Tot el que no sigui això hauria d'inventar-se una altra paraula, que ja podria ser entreteniment o show business, com diuen els americans, i no caldria aplicar-li aquesta el mot cinema. I aquest problema de paraules lo que farà serà que el verdader cine, davant d'aquesta impossibilitat quasi conceptual de separar-se de la resta de productes, on s'hi engloba tanta merda i tanta basura, ja no es dirà cine, i ho he pronosticat sempre. S'inventarà una altra paraula: o seran peces audiovisuals o serà art audiovisual, digues-ho com vulguis, perquè això ja no es pot sostenir més en aquest calaix. I crec que al futur se separarà, i això és bo, perquè s'haurà de finançar d'una altra manera.

Existeix el cinema català?

Cinema català? Què entendries tu per cinema català?

Per això t'ho pregunto. Què entén Albert Serra per cinema català?

És una pregunta complexa. Des d'un punt de vista cultural, ja que tampoc no vull entrar en cap polèmica, perquè és que és una mica difícil de definir,  té a veure amb la llengua, com passa amb el teatre o la literatura. I, tradicionalment, a tots els països que tenen una cultura pròpia va lligat a aquest element. Per tant, si em dius: “Existeix el cinema en català?”, Doncs sí, evidentment, de la mateixa manera que n'hi ha en castellà.

Actors “Qualsevol director amb dos dits de front està molt més a gust amb actors ‘no professionals’”

Si fossis el Conseller de Cultura quina reforma faries en el camp de l’audiovisual?

Suprimir completament qualsevol tipus d'ajuda al cinema comercial i dedicar tots els esforços a ajudar al cinema artístic més radical.

Clar, però així ens trobaríem amb el problema que hauríem de saber distingir el que entraria a un sac o a l’altre...

Tu m'has preguntat “què faries?”, oi?

Sí...

Sempre has de ficar les coses en un sac o l'altre. Des del moment en què fas una distinció algú haurà de marcar aquesta distinció. No són criteris objectius, evidentment, però jo crec que aquesta és l'única mesura i, a més a més, contribuiria a la felicitat i al bé del poble i de la humanitat en general. Quan tu vas a veure una pel·lícula de l’Scorsese surts pitjor persona i, en canvi, si en vas a veure una del (Jean-Marie) Straub o d’en (Jean-Luc) Godard surts millor persona. Per tant, només partint d’això, i si l'obligació de governant és mirar d’aconseguir la felicitat i el bé del poble, que és una cosa del tot evident, s'hauria de suprimir completament el cinema comercial. De fet, jo el faria desaparèixer. El prohibiria.

Per tant, deus estar d’acord en què existeixin les subvencions al cinema, sempre i quan aquestes siguin per aquest tipus de pel·lícules que comentes...

L'art necessita aquesta ajuda per conservar el seu llegat cultural. Per tant, sí. S’ha de fer amb els productes més exigents des d'un punt de vista estrictament del valor cultural i valor artístic. No té sentit donar diners a vulgaritats o coses absurdes i patètiques. I és que no hi ha cap més solució que aquesta, i això no ho discuteix ningú.

Es pot viure del cinema?

Bé, és que sempre fas preguntes molt generals. Quin tipus de cinema?

El teu. Aquí parlem de tu.

Ah, d'acord, del meu... Doncs bé, amb dificultats. Jo tinc una situació personal determinada, i això cadascun també ho ha de posar en relació amb la seva situació personal. Hi ha gent que té més diners, hi ha gent que en té menys; hi ha gent que ha de pagar una hipoteca molt gran, hi ha gent que té família, hi ha gent que no en té... Però per una persona que té les responsabilitats normals d’un ciutadà mitjà amb família, amb una casa, i un lloguer per pagar, doncs diria que no, i de fet és que no.

Reformes “S’haurien de suprimir les ajudes al cinema comercial i dedicar tots els esforços al cinema artístic més radical”

Cap a on va el cinema català?

No ho sé. Jo sé on vaig jo, i el cinema català no crec que vagi enlloc, perquè tampoc hi ha una directriu oficial que digui cap on ha d’anar, ni cap consciència comuna, no? Jo crec que són suma d'individualitats, com sempre, i ara més que mai, perquè el concepte de cinematografia nacional, per la rapidesa de les comunicacions d'avui en dia, està perdent sentit. Abans sí que tot estava regit clarament per unes produccions i per un organigrama pensat per l'Estat pel qual tot havia de passar, i ara ja hem vist que la majoria de pel·lícules interessants que han tingut èxit als festivals internacionals són pel·lícules que no han passat per aquest concepte clàssic d'estructures de finançament, de difusió i de promoció. Per tant, no et puc dir cap on va el cinema català. Només et puc dir cap a on vaig jo...

I cap a on vas? En quins projectes estàs treballant?

Bé, com sempre amb alguna cosa, idees atzaroses que arriben, i en aquest cas una pel·lícula sobre el món de l'art contemporani, que crec que és una cosa que valdrà molt la pena. És un tema que m'interessa molt perquè té la seva ambigüitat i la seva polèmica, diguéssim, però alhora té aquest punt atractiu una mica idealista, ja que l'art contemporani és l'art que no podem deixar de tenir perquè és el nostre.

És a dir seria una pel·lícula que miraria el present i no el passat, com els teus anteriors treballs...

És que l’art contemporani és un art que no podem de deixar de suportar perquè és que no n'hi ha cap altre i, per tant, no es tracta de fer una comparació amb el passat, sinó simplement d’intentar viure de la millor manera possible amb aquest art, tot i que no sé, encara, de quina manera es pot fer.

Tens 38 anys. Què et queda per fer?

Home, molt!

Vull dir, que ets jove, però ja has aconseguit tota mena de reconeixements...

El que vull, d'entrada, és fer calers. Això seria una cosa bastant important i bastant decisiva. Com diria Dalí, sempre lúcid: “Convertir-me en multimilionari és la garantia d’aconseguir més llibertat”. I una mica més de llibertat no estaria pas malament...

Societat “Per mi, el món ideal seria aquell en què la gent no té vida privada”

Just quan apago la càmera de vídeo i deso la gravadora ressorgeix aquell Albert Serra afable que m'ha rebut ja fa ben bé una hora. Es treu les ulleres de sol i em pregunta si l'entrevista ha quedat bé, al que responc, rotundament, que sí. Amb tot, no triga a fer-me una altra pregunta, abans d'acomiadar-nos: "A qui més has entrevistat de la indústria del cinema català?" Li recito la llarga llista de noms, intentant no descuidar-me a ningú, i veig que queda prou satisfet. De fet, només necessita tres paraules per respondre'm: "Bah, tots dolents". 

Definitivament, tenim sort de tenir a casa nostra un cineasta com Albert Serra, ja que, agradin més o menys els seus films, és algú que aporta a la nostra cinematografia una pinzellada d'innovació, diversitat i, encara que ell no ho vulgui dir obertament, provocació.

  Cicle de cinema català

1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)