Adria's News estrena en exclusiva el reportatge audiovisual 'Les botigues de la memòria'

Aquest reportatge repassa alguns dels comerços històrics de les Rambles de Barcelona que han sobreviscut a amenaces tals com el turisme massiu i les cadenes de botigues internacionals. Documental realitzat per Cristina Ciudad, Adrià Guxens, Patricia Jiménez, Alba Mora i Xènia Santigosa.

Les botigues de la memòria from Adrià Guxens on Vimeo.

Si Beethoven aixequés el cap…

Reportatge* d'Iris Baño, Adrià Guxens i Víctor Romero.

La música clàssica agrada o no agrada, però té tantes definicions com persones hi ha al món; segurament perquè és màgica, “és vida, és emoció i és sentiment, la unió de l’home amb el cosmos”, tal com expressa el músic i periodista  Fernando Argenta. Malauradament, la música clàssica encara és un estil minoritari per a la majoria del públic, especialment pel més jove. Ens disposem a investigar per què.

Un 28% de catalans escolten música clàssica de manera habitual, segons va registrar un estudi de consum i pràctiques culturals de la Generalitat de Catalunya el desembre de 2004. Aquest mateix estudi afirmava, també, que els joves són el col·lectiu que participa més activament en el consum cultural, situant-se per sobre de la mitjana europea. Però succeeix el mateix en el camp de la música clàssica? Els joves escolten més música clàssica que els adults? A peu de carrer, la realitat entra en contradicció amb les xifres ja que un experiment realitzat durant el mes de desembre a la ciutat de Tarragona va demostrar que els joves no tenen tendència a escoltar música clàssica de manera habitual.

La prova es va realitzar sobre vint persones d’edat, sexe i situació social diferent. Una primera pregunta els demanava si havien estudiat mai música. Els més joves van respondre que sí, a les escoles, mentre que els més grans no havien tingut aquest privilegi. Sorprenentment, però, era aquest últim col·lectiu, el que es considerava més coneixedor de la música clàssica, i n’escoltava més regularment. Tot i així, aquestes qüestions eren l’escalfament del que havia de ser la prova de foc, el detector de mentides que descobriria si realment totes aquelles persones tenien o no coneixements musicals.

En aquesta segona part de l’experiment se’ls va fer escoltar deu de les obres més famoses de la història de la música clàssica. Des de la Primavera de Vivaldi, a l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, passant pel El Danubi Blau de Strauss o el Para Elisa de Beethoven. Els resultats van ser desastrosos ja que els enquestats amb prou feina coneixien un parell de les peces que van escoltar. Aleshores va ser el moment de fer-se diverses preguntes: per què totes aquelles persones no identificaven aquestes peces que són tan o més famoses que el Yesterday dels Beatles o el Bad Romance de Lady Gaga? I aquest dèficit de coneixement a què es devia? Era un problema de les institucions musicals del país, dels mitjans de comunicació, de les escoles o d’algun altre factor?

La muntanya de l'amor

No veiem cap cartell ni cap mena d’indicació. Només carretera. Quilòmetres i quilòmetres d’una llarga i recta carretera de la qual no es divisa l’horitzó. A banda i banda, el desert. I a tot arreu, la calor i la sequedat.

Ens dirigim al sud de Califòrnia, en un punt a prop de Calipatria i Slab City, a pocs quilometres de la frontera amb Mèxic, on enmig del desert s’alça imponent una obra d’art modern, alhora que una icona hippy: la Salvation Mountain.

S’ha fet molta literatura sobre aquesta muntanya i fins i tot ha estat el fons triat per a diversos videoclips i l’escenari d’alguna que altra pel·lícula, com l’aclamada Into the Wild (Sean Penn, 2007). És curiós com, per contra, poca gent coneix aquesta obra d’un veterà de la Guerra de Corea anomenat Leonard Knight, que es va plantar un dia al desert de Califòrnia amb uns bons cinquanta anys disposat a tornar a Déu l’amor i la joia que li havia concedit. “God is Love”, pregonava arreu. I aquesta mateixa frase era la que volia esculpir en una muntanya com no se n’havia vist mai cap. Un monument únic, de tots i per a tots. I aquell indret, que l’havia d’acompanyar al principi només una o dues setmanes, es va convertir ben aviat en la seva llar.

Seguim a la carretera sense més acompanyants que els cactus i algun que altre tren que circula en paral·lel a nosaltres, carregant desenes i desenes de contenidors, direcció a l’Oest Mitjà. Per algú provinent d’un lloc tan compacte com és Europa, és força xocant circular per paratges on la natura i l’home no han fet més que creuar un parell de paraules, sense tractes ni compromisos. Però per a en Don i l’Autumn allò és el pa de cada dia. Tots dos són nascuts a Califòrnia i, tot i que han trepitjat diverses vegades Los Angeles, San Francisco i San Diego, cap d’ells ha estat mai a la Muntanya.

Segle XIX, el segle d’or del cinema?

No sé si es deurà a la crisi econòmica, a la crisi política, a la crisi social o a la crisi mediambiental, però als cineastes no els hi agraden els dies en què ens ha tocat viure ja que no paren de fer pel·lícules que ens transporten a èpoques pretèrites o futures. De fet, sembla que l’any 2012 només està de moda per a films apocalíptics sobre desastres naturals. A part d’això, per poca cosa més. 

Algunes pel·lícules de ciència-ficció tenen lloc en un futur proper, altres en un futur llunyà, però poques s’aventuren a posar data als esdeveniments que estan narrant. Per contra, les pel·lícules que ens traslladen al passat són molt més concretes i detallistes, informant-nos ja no només de l’any en què té lloc l’acció dels fets, sinó també del mes i el dia, en la majoria de casos.

Si repassem la història del cinema veurem que cada segle té un parell o tres de pel·lícules més famoses, des de Cleopatra (1963) i Spartacus (1960), com a representants del segle I abans de Crist, a The Last of the Mohicans (1992) i Amadeus (1984), com a exemples de films ubicats al segle XVIII. Amb tot, actualment es pot percebre una tendència creixent en rodar pel·lícules basades en el segle XIX, potser degut a l’enorme material que ofereix aquesta centúria, mare de revolucions, guerres i nombroses obres d’art. I sembla ser que  el segle XIX serà enguany el paraigües de tot un munt d’estatuetes daurades que recauran sobre quatre dels films més esperats d’aquest hivern, l’acció dels quals s’engloba dins d’aquest període històric.

Doblatge o versió original? Aquesta no és la qüestió

Reportatge publicat al número juny-agost 2012 de la revista DeCine.

El doblatge és un fenomen complex, el darrer engranatge d’una llarga cadena de producció i, ben sovint, un treball a l’ombra, gairebé oblidat i apartat dels focus mediàtics. Si algú parla del doblatge és més aviat per criticar-lo i titllar-lo de tergiversador de la feina dels cineastes. En canvi, poca gent valora la seva tasca social i, en el cas específic del doblatge en català, la seva aposta per a la normalització lingüística. Parlem amb diversos experts sobre aquest ofici que es remunta als temps de la Segona República.

Passant pàgines cap al llibre en digital

 Reportatge fet per la Montse Auguets, la Mireia Biel, la Cristina Ciudad i l'Adrià Guxens.

“Totes les profecies fracassen de manera increïble”. Josep Maria Espinàs ho veu clar: la desaparició del llibre en paper vers el digital no està assegurada. Però són moltes les estadístiques que donen peu en aquesta suposició. Segons estudis realitzats l’any 2011, la venda de llibres en paper va caure un 7% mentre que van créixer en format digital. Però si ens basem en percentatges, també cal dir que el llibre electrònic tan sols computa en un 1% en les estadístiques de lectura a Espanya. Així doncs, tot apunta que el llibre en digital ha vingut per a quedar-se, però es menjarà el paper? Opinions divergents, cap resposta vinculant. Ningú té la veritat absoluta. Tot és qüestió d’un procés de canvi progressiu amb un futur desconegut.