 |
| Frantz (François Ozon, 2016) |
L’amor, l’amistat, el
rancor i el perdó són alguns dels temes que explora el director francès François
Ozon en el seu darrer film, Frantz,
que no va entusiasmar ni a la crítica ni al públic del darrer Festival de
Venècia. Però a mi sí, i força. De fet, va ser una de les millors pel·lícules
que vaig veure a la Mostra, per una senzilla raó: tots els matisos i capes que
té. Ja al principi del film se’ns presenta un misteri: un jove francès que
deixa flors a la tomba d’un soldat alemany en un petit poble germànic. Allà
coneixerà la promesa del difunt, un encontre que serà el germen d’aquesta
història senzilla a nivell narratiu, però complicada a nivell emocional, que
Ozon desgrana amb subtilesa a poc a poc, respectant sempre l’enginy de
l’espectador. Filmada en un bellíssim blanc i negre pel director de fotografia
Pascal Marti, és impressionant com la figura absent d’un soldat caigut s’acaba
convertint en coprotagonista involuntària del metratge.
Frantz és un drama romàntic,
però amb un teló de fons molt concret, el de la Primera Guerra Mundial.
Arribats aquí m’agradaria destacar diverses pel·lícules que també se sustenten
per l’amor prohibit entre dos bàndols enfrontats. I si parlem de conflictes
bèl·lics, és evident que hem de parlar del que més s’ha tractat al cinema: la
Segona Guerra Mundial. Aquest és el cas de Suite
francesa (S. Dibb, 2014), on una Michelle Williams que encarna a una jove gala
que espera el retorn del seu marit s’acaba enamorant d’un soldat nazi
interpretat per Matthias Schoenaerts.
