I ara què?

Ens trobem en un moment molt difícil. La situació actual ja no s’aguanta per enlloc. El món ha estat pres per la corrupció, la mentida i la falta d’ètica i moral i aquesta situació s’ha generalitzat estenent-se per tots els àmbits.

En el sector econòmic podem parlar de frau, de paradisos fiscals i de la bombolla immobiliària, que ha anat creixent més i més. De fet, el rescat bancari global generat entre el 2008 i el 2011 ha suposat una despesa de 2.700.000 milions de dòlars (54 vegades el pressupost que estipulava l’ONU per eradicar la fam al món durant més de 50 anys).

També s’ha notat una cisis política amb el declivi de les esquerres (per discrepàncies internes i manca de discurs) i l’auge dels partits xenòfobs com PxC o el propi PPC de Badalona, representat per García Albiol. I és precisament la immigració la que aporta riquesa cultural a un país. Per aquest motiu hauríem d’estar orgullosos de poder dir que un 6% de la població de Catalunya correspon a gent de fora.

També hi ha hagut una crisi ecològica. El món ja no és capaç de produir el que consumeix. Talem més arbres que mai, estem extraiem la mica de petroli que queda, estem contaminant l’atmosfera, destruint la capa d’ozó i contribuint a augmentar l’efecte hivernacle i l’escalfament global. Paral·lelament, la petjada ecològica és cada cop més gran.

Finalment, trobem una crisi dels mitjans de comunicació, que s’estan frivolitzant i tornant morbosos contractant a personatges que només diuen ximpleries i insulten a tort i a dret. Tot això ha contribuït ha desenvolupar una moral lamentable a tota la seva audiència –que no és precisament poca–.

Tot això ha generat una gran massa de damnificats i/o indignats que s’ha anat fent cada vegada més gran a mesura que el sistema s’ha anat corrompent i aquesta roda ha anat creixent. Aquesta allau d’indignats ja provocat el que es coneix com Spanish Revolution.

Ara bé, hem arribat a un punt mort. Les acampades ja no són el que eren en un principi: han perdut la força i la vitalitat inicial. N’és un bon exemple la situació de la Plaça Catalunya que pateix un gran desgast i ja comença a fer pudor. Les reivindicacions generals –protesta contra el bipartidisme i  els bancs– s’han afeblit i han donat peu a d’altres molt més personals, com poden ser la no-discriminació de sexe, la protecció dels animals o el respecte pel col·lectiu homosexual i tot i que estic d’acord amb aquests tres factors considero que no és el moment ni el lloc adequat per tractar-los ja que precisament ha estat això, la divisió i la fragmentació de discurs dels ‘indignats’ el que ha afeblit el fenomen. Evidentment, cal dir que els mitjans de comunicació han contribuït en aquest desgast ja que alguns d’ells ni n’han parlat i els que sí ho han fet criticaven les acampades amb un to despectiu, inadequat i de poc rigor periodístic. El que cal fer ara és pedagogia política i elaborar un consens de mínims eficient. És a dir, redactar les bases de la protesta, cinc o sis punts que siguin comuns per a tothom.

El que va esclatar a la Plaça Catalunya i a la Puerta del Sol va ser la llavor inicial, el cor del moviment. El que ara toca és que això s’expandeixi de manera efectiva i uniforme per tots els pobles i ciutats de l’estat. Aquest és l’objectiu de la convocatòria que s’ha fet pel 19 de juny que és una crida general per protestar amb més força que mai. Només d’aquesta manera podrem reivindicar els nostres drets amb una sola veu i podrem dir, finalment, que el nostre missatge ha estat escoltat de veritat pels que estan més amunt.

El taló d’Aquil·les de les acampades

Escric aquest text en resposta a l’article que va publicar Quim Monzó a La Vanguardia del passat 19 de maig. Com ja és habitual en ell, Monzó es va mullar de cap a peus defensant la seva postura respecte les acampades que estant tenint lloc a diferents punts d’Espanya. A Monzó no li agraden els termes mitjos i quan ha de donar el seu punt de vista sobre alguna cosa sempre es col·loca en un dels dos extrems. Jo, en canvi, opino diferent. No crec en el blanc ni en el negre en estat pur sinó que penso que hi ha una extensa gama de grisos entre ambdós colors. La meva resposta al seu article es troba dins d’aquests tons intermedis.

M’agradaria començar dient que estic molt a favor de les manifestacions, reivindicacions i, en general, de qualsevol expressió d’opinió personal, però en el cas de les acampades de la Plaça Catalunya i de la Puerta del Sol crec que, tot i que hi ha força gent que té molt clar contra què protesta, la gran majoria de manifestants no estan units per una reclamació comuna: alguns critiquen el bipartidisme, altres els polítics, altres les retallades i altres el sistema en general. Això no és una manifestació uniforme. Només cal comparar la xifra del diumenge 22 de maig –150.000 revoltats a tot l’Estat– amb la de les autèntiques protestes com la del 10 de juliol –amb més d’un milió de manifestants a Barcelona–. I quina va ser la clau de l’èxit aquesta última? Doncs que molta gent va sortir al carrer unida en un clam per aconseguir la independència de Catalunya. En canvi, els manifestants de la Plaça Catalunya estan disgregats i no hi ha cap consens entre ells. De fet, a la Plaça Catalunya no hi ha les mateixes persones cada dia, fermes sota els seus ideals, sinó que la gent va i ve constantment. Això demostra que no és un moviment estable ara per ara. I, tal com diu Monzó, aquells que es queixen només del bipartidisme –que, almenys, és la versió oficial del per què de les acampades– ja tenen la solució: votar a partits minoritaris que satisfacin la seva manera de veure el món. Que aquests no surten vencedors de les eleccions? Doncs una de dos: o bé els acampats són una minoria o bé ells mateixos es traeixen votant a partits majoritaris en comptes dels que ells realment volen, pensant que ni que els hi donessin el seu vot obtindrien representació política. Això, l’únic que fa és afavorir que els ajuntaments siguin monocromàtics.

A més a més, el fenomen de les acampades s’està allargant tant que la situació s’està frivolitzant i ja se n’està fent un xou mediàtic; només cal veure com s’ha batejat aquest moviment: Spanish Revolution. De fet, les mateixes acampades s’han convertit en un atractiu turístic important. La gent que ve a Barcelona passa expressament per Plaça Catalunya per fer-se una fotografia amb els manifestants i així poder-la ensenyar a amics i familiars tot dient: “Vaig ser a la revolució d’Espanya del 2011”. I no sóc l’únic que he sentit més d’una vegada a algú, ja sigui a la universitat, als ferrocarrils o al bar, dient: “L’acampada ja dura molts dies i encara no hi hem anat. Més val que hi anem abans que no es dissolgui”. I és precisament aquest tipus de gent qui fa que aquest moviment de protesta perdi credibilitat. És cert que la situació actual és insostenible i també crec que hem de posar fil a l’agulla contra aquells que ens enganyen i es gasten els nostres diners. Però per això els manifestants haurien d’elaborar unes propostes comunes, un full de ruta, ja que l’única manera de fer-se escoltar i obtenir resultats tangibles és que tots ells actuïn com una sola persona, amb una sola veu. Serà llavors quan veurem satisfetes les nostres expectatives.