Carles Bosch (Barcelona, 1952) és un dels grans
referents del periodisme català modern. Implicat des del principi en el
naixement de Televisió de Catalunya i, molt en especial, en la creació del
programa 30 minuts, Bosch ha voltat per
desenes de països per donar les claus dels conflictes que han sacsejat el món des
de llavors. Tot això utilitzant una eina, la del reportatge audiovisual, que ha
anat masteritzant amb el temps. Però la seva vinculació amb el periodisme de
qualitat sembla que no ha estat suficient per garantir la seva vinculació amb
Televisió de Catalunya, ja que Bosch acaba de rebre un cop baix que l’ha deixat
tocat. “A mi m’han fet mal”, comenta, referint-se a l’ERO que ha afectat a tots
els majors de 61 anys de la televisió pública. A més a més, va ser una marxa que
no el va deixar amb gens bon gust de boca, doncs el seu penúltim documental,
que s’havia d’emetre en prime time, “el
van censurar”.
Però la trajectòria de Carles Bosch no només ha brillat
en el terreny del periodisme pur i dur, sinó que també ha triomfat en el
terreny del llargmetratge. Per això quedo amb ell a Bausan Films, la productora
que va ajudar-lo a tirar endavant el seu primer documental per a cinema: Balseros. Un debut, el seu, que arribar
fins al cim de la indústria del cinema mundial en ser un dels cinc nominats a
l’Oscar al millor documental l’any 2002. “El cinema documental serveix per
explicar la possibilitat d’un món millor”, comenta Bosch, admetent que aquesta
frase pot sonar una mica cursi. Aquest gènere, amb el que va repetir després a Setembres (2007) i Bicicleta, cullera poma (2010), on retratava com l’Alzheimer estava
afectant la vida de l’expresident Pasqual Maragall, li ha donat moltes
alegries, tot i que ara no descarta iniciar-se en el món de la ficció, ja que
sempre ha tingut al coco una pel·lícula sobre la Guerra d’Iran.
Adria’s News parla amb Carles Bosch per conèixer
què pensa sobre la Televisió de Catalunya actual, per saber com va viure l’experiència
de trepitjar la catifa vermella dels Oscars i per descobrir com veu la indústria
del cinema català.
Existeix el cinema català?
Jo crec que sí o, com a mínim, hi ha unes ganes de que hi
hagi una cosa que es digui cinema català; no forçosament cinema en català, però
sí un cinema que surti d'aquí. Crec que existeix un petit orgull que mostra que
sabem fer les coses i que es poden arribar a fer pel·lícules de nivell
internacional.
De fet, les pel·lícules catalanes més internacionals
curiosament han coincidit amb la crisi econòmica...
Tinc la sensació que la crisi ha donat excusa per
moltíssimes coses, i una de les últimes excuses ha estat amb el tema de la Televisió de Catalunya (TVC) i, per a mi, el paper de la televisió pública és fonamental.
És curiós com, fins ara, jo havia vist directors de cinema de fora de Catalunya
que sempre intentaven comptar amb TVC perquè s'havia convertit en un referent
d'excel·lent coproductor per cinema; de cinema català, evidentment, de cinema
espanyol i, a vegades, inclús de cinema europeu. Desafortunadament, veig per
companys meus que volen fer cinema, que cada vegada més, TVC es convertirà amb
un mini-coproductor, i és molt difícil anar a buscar finançament a l'estranger
si d'entrada la televisió pública del teu àmbit no ha apostat pel teu projecte.
És més, jo crec que no existirà cinema català si TVC no torna a ser el motor audiovisual
del nostre país.
Dius que TVC serà, a partir d’ara, un mini-coproductor
però, de fet, aquest any, ja no ha participat en cap coproducció. Creus, doncs,
que aquest problema s’acabarà amb la crisi o perdurarà com a manera de fer
d’ara en endavant?
Evidentment, s'han trobat amb la crisi, però la forma de
sortir de la crisi es pot fer de moltes maneres. Una de les maneres és apostar
fort. Per exemple, avui mateix he sabut d'un productor que està fent no se què,
que em sembla que es passarà al Canal 33 i que farà que la productora sobrevisqui
durant dos mesos i que TVC tingui una horeta més de programació. Aquesta no és
la fórmula. La fórmula és: “Som conscients que aquí hem assolit un nivell
internacional? Doncs anem a fer coses internacionals!” I això no vol dir que no
siguin coses d'àmbit local, també, ja que qualsevol pel·lícula que tu facis sempre
serà local en el sentit que estaràs explicant una història que passa en un lloc
concret i en un moment de la història concret, però segons com ho facis, allò
pot ser una cosa que interessi a tot el món. Serà així, com aquesta productora realment
aconseguirà sortir de la crisi i no senzillament limitar-se, com estan fent
tots, a arribar a final de mes.
Oscar “Va aconseguir que se m’obrissin moltes portes, curiosament no tant
aquí com a fora”
Parlant de projecció, recentment s'ha creat l’Acadèmia
del Cinema Català i els Premis Gaudí, que ja n’has guanyat un. Calia, però, una
acadèmia de cinema catalana?
Jo sóc bastant crític, no amb l’Acadèmia del Cinema Català,
però sí amb els Gaudí, de la mateixa forma que sóc molt crític amb els Goya,
potser perquè jo he passat per l'experiència dels Gaudí, dels Goya i dels
Oscar. Crec que aquí ens estem equivocant perquè, en el cas dels Oscar, tot és
tan seriós, tan mil·limetrat i tan obligatori que només pugui votar aquella
gent que realment té capacitat d'opinar sobre maquillatge o sobre guió, i tan
obligatori que aquell que voti hagi vist totes les pel·lis que han arribat a la
final... En canvi, tant als Goya com als Gaudí tothom pot votar-ho tot sense demostrar
que hagi vist ni una pel·lícula, ni tan sols aquella que ha votat. Això
produeix coses tan estranyes com, per exemple, que Balseros (2002), el nostre documental que va estar nominat a
l’Oscar, no estigués nominat al Goya perquè l’èxit internacional va venir després
de la votació dels Goya. Llavors, als Goya va guanyar una cosa que era una lluita
contra el PP, com aquest any, que ha guanyat Las maestras de la República (2013), que sembla ser que no té cap
nivell, però alhora de votar tothom s’anima: “Vinga, visca l'escola pública!”.
I crec que tenir una acadèmia del cinema a Catalunya està bé, però no veig,
tampoc, que, en aquest sentit, s'estigui fent res potent.
Bicicleta,
cullera, poma (2010 )va guanyar el Gaudí, però ja venies d'una
nominació més potent, la de l’Oscar...
Mira, a mi quan em van dir que Bicicleta, cullera, poma estava nominat pels Goya i els Gaudí, la
meva reacció va ser la de dir: “No sé si és la millor pel·lícula, però aquest
any guanyarem”. Era un film que s'havia vist molt perquè teníem a Pasqual
Maragall, l’Alzheimer, molta premsa, vam estar a San Sebastián... I a l’hora de
votar sabíem que la gent votaria Bicicleta
cullera poma primer, perquè té un títol molt encertat, que no és meu, per
cert, i, a més a més, la gent diria: “Pobret Maragall i pobret Alzheimer”. Amb això no vull dir potser també
ens ho hauríem merescut, però potser aquell any algun director hauria pogut
quedar-se frustrat, com nosaltres vam estar quan no vam guanyar el Goya amb
Balseros. No és cap tonteria, això dels premis Gaudí, ni ho són els premis
Goya, i s'ha de fer bé perquè al darrera hi ha moltes frustracions personals i
molts catacracs econòmics. La gent vol guanyar els Gaudí i vol guanyar els Goya
per molt més que una qüestió d'ego, ja que el premi pot fer que aquella
pel·lícula aguanti o no aguanti a la cartellera o que aquella productora
sobrevisqui o no sobrevisqui.
Recolzament “És molt difícil anar a buscar finançament a l'estranger si d'entrada
la televisió pública del teu àmbit no ha apostat pel teu projecte”
Va ser Balseros
un gran punt d'inflexió a la teva carrera?
La meva carrera com a periodista ja estava consolidada, però
era la meva primera pel·lícula documental de cinema, tot i que ja havia dirigit
documentals breus per la tele. Així doncs, que amb la primera arribis a una
nominació a l'Oscar, d'alguna forma et consagra, la qual cosa és una mica
perillosa. Recordo que el codirector de Balseros,
Josep Maria Domènech, em va dir una frase molt encertada: “És veritat que ser
nominat a l'Òscar ja és un súper-premi, però encara no vol dir res perquè dins
del teu interior saps que encara no ho has aconseguit del tot, així que no te duermas en los laureles...” Però
vam aconseguir que se m’obrissin moltes portes, curiosament no tant aquí com a
fora, i la nominació va fer que si jo volgués demanar feina de professor de
taller de documentals o volgués anar a buscar diners als Estats Units, potser
no ho aconseguiria, però com a mínim es posarien al telèfon. De fet, sempre que
vaig a Estats Units i em presenten a algú, encara que no tingui res a veure amb
el món del cinema, ho fan com a Oscar
nominee. I aquesta etiqueta queda per
tota la vida.
Creus que
l’has sabuda aprofitar?
Doncs no ho sé, perquè també sóc bastant mandrós a l’hora
de vendre'm a mi mateix, i crec que una de les coses que falta a Catalunya, i
ha faltat sempre al món del periodisme, al món del reportatge i al món del
cinema, és una figura intermèdia entre els creadors i el capital. Mira, a
l'últim projecte que vaig fer em vaig gastar 12.000€ per arribar a la conclusió
que aquella pel·lícula no donaria de si, que no valia la pena continuar perquè
aquell personatge no em garantia res que aconseguís fer una gran pel·li. Crec que hauria estat bé tenir al costat un productor que s'hagués sentit atret pel projecte i que hagués confiat en mi, ja que així ens hauríem pogut partir les despeses i potser el film hauria arribat a diferent port. Insisteixo
que està molt bé fer petites cosetes per sobreviure, però tinc molt clar que si
volem sortir de la crisi i si volem refermar la nostra carrera professional,
hem de pensar en coses internacionals, i per això has d'invertir; per
assegurar-te que no estàs venent fum al possible productor. I per aconseguir-ho
falta aquesta figura que agafi la meva idea i que la comenci a treballar per
acostar-la als productors.
Ideologia “Aquella televisió de la qual estaven orgullosos els catalans no és la
televisió que volen els actuals directius”
Però,
sovint, la ficció funciona millor a nivell internacional que no pas un
documental, que acostuma, precisament, a documentar situacions més properes al
director i el seu entorn.
Tens raó, i a mi m'està succeint ara. Des de fa temps que
arrossego una possible pel·lícula de ficció que sempre he tingut al coco. És
una cosa de la que vaig ser testimoni a la Guerra d'Iran. Jo en aquells moments
no pensava ni que faria cinema documental, ni que tindria èxit fent cinema
documental, ni que algun dia em plantejaria la possibilitat de fer ficció. I al
darrera hi ha una excel·lent pel·li de ficció, però entre la meva idea i els
diners hi ha un recorregut en què faria falta aquesta figura que en altres àmbits
seria una mica com el mànager de l'artista. I no és que jo estigui pensant que
jo necessito un mànager, que seria d’un luxe i d'un ego brutal.
I què
hauria de ser, doncs?
La veritat és que no estaria malament que l’Acadèmia del Cinema
Català fos una eina per aconseguir-ho. Esclar, jo segueixo dient que a
Catalunya tenim un nivell absolutament de primera divisió. Com accedir als
diners de primera divisió? Aquí és on els creadors ens quedem aturats. I en el
cas de Balseros, com que era una bona
pel·li, vaig decidir anar-me’n jo amb els meus diners a Estats Units, a Cuba, a
Miami, a Sundance... I repeteixo, van ser els meus diners, i no els de TVC, que
era el principal coproductor.
Per cert,
he vist que no ets membre de l’Acadèmia del Cinema Català...
No, no sóc membre de l'acadèmia. M'agradaria, crec que ja
em toca, i també podria ser membre de l'acadèmia espanyola i de la de
Hollywood, a l’haver estat nominat. En el cas de Hollywood suposo que no ho sóc
perquè em va fer molta mandra la paperassa, que sembla ser que era molt fàcil,
però en el cas dels Gaudí i els Goya, i fixa’t que parlem d'acadèmia, però jo
de seguida me'n vaig a la cirereta: els premis... Perquè segueixo dient que
aquestes acadèmies no podrien viure sense aquesta meravella, aquesta trufeta a
dalt del pastís. De fet, crec que no existiria l’acadèmia de Hollywood sense
els Oscar. I no existiria Hollywood sense la pantalla dividida amb la cara dels
nominats esperant el premi. Doncs no sóc membre de l'Acadèmia del Cinema Català
perquè ja fa temps que tinc ganes de veure que tenen la voluntat de canviar una
sèrie de coses. Per mi, participar-hi, si no és perquè es puguin canviar les
coses des de dins, és com donar el vist i plau a una cosa amb la que no estic
d’acord. I, a veure, no és que la critiqui globalment, ja que valoro molt a les
persones que estan donant el seu temps gratuïtament perquè això funcioni, però
crec que s'han de plantejar una sèrie de coses. I en aquest sentit, la primera
cosa que s’hauria de fer és que els Gaudí es donessin d'una forma molt més
seriosa, que la gent que es mereix guanyar no sortís amb profundes decepcions,
i canviar el mecanisme de la votació.
Tractament “L’etiqueta d’Oscar nominee queda per tota la vida”
Podríem dir que Balseros
ha estat el punt àlgid del cinema català?
No ho sé. Si parlem de cinema en termes de glamour i
notorietat internacional, potser sí, ja que Hollywood, afortunadament, ja no està només a
les mans del cinema purament comercial, sinó que accepta pel·lícules de
qualitat, i al terreny del cinema documental s'hi arriba amb qualitat, i no amb
comercialitat... [Pensa] Home, la veritat és que fa deu anys de l’Oscar, però
recordo que la televisió i que tots els diaris d'aquí van parlar-ne molt. Jo em
sentia una mica superat, perquè no deixava de ser un periodista que l'havia
encertat fent una molt bona pel·li. No sabíem que un documental que surt de
Catalunya podria arribar a estar nominat com a millor documental internacional.
Realment és un súper-èxit, i en el seu moment es va vendre com el gran èxit del
cinema català. Però a partir d'aquí no passa res, ja que a la següent
pel·lícula, que vaig fer al cap de dos anys, vaig tenir molts problemes en
trobar un productor.
Recentment, també hi ha hagut diversos èxits, com Pa negre (Agustí Villaronga, 2010), Lo Imposible (J.A. Bayona, 2012) o Història de la meva mort (Albert Serra, 2013), cadascun a la seva manera. Estem en una edat d’or del cinema català?
Bé, a Catalunya sempre ens ha caracteritzat la rauxa i el
seny. La rauxa seria la creativitat, que jo crec que és inherent en nosaltres,
i el seny ve a l’hora de plantejar-se els projectes, però sí que crec que aquí
s'han fet coses prou pirades i tocades del bolet, però al mateix temps prou
serioses, com a voluntat de fer una cosa valenta. Mira sinó a Dalí, que jo
estic segur que tenia molt clar que estava fent coses absolutament creatives i
avançades al seu temps, però al mateix temps sabia que allò havia de ser
professional perquè hi havia tota una indústria al seu darrere. I crec que
molts dels èxits que han sortit del cinema català estan composats d'aquestes
dues vessants: la rauxa i el seny. Aleshores, els èxits que has comentat, i jo
també afegiria coses de l’Isaki Lacuesta, el José Luis Guerín, la Isabel
Coixet i destacaria els esforços i la dedicació d'alguns productors com Tono Folguera, que darrerament està fent moltíssimes coses, entre les que destaca el film 10.000 KM. Crec que d’aquí sempre que han sortit coses, millors o pitjors, que s'han
parit amb la voluntat d'agradar-nos a nosaltres, però oblidant-se, també, de la
frontera de l’Ebre i l’estatal. Sempre s'han fet les coses pensant en que tenim
capacitat de jugar a les grans lligues.
Humilitat “Sóc bastant mandrós a l’hora de vendre'm a mi mateix”
Aquest any ha estat Neus Ballús qui ha guanyat el Gaudí
per La Plaga (2013), que té un format
proper al documental. Què en penses?
D'entrada jo crec que La
Plaga no és un documental. No estic dient res en contra de la Neus Ballús, i
potser ella és la primera que està encantada de sentir això, ni tampoc estic
dient que el documental sigui un gènere menor a la ficció. Amb tot, jo crec que
ni el fet que els personatges siguin real, ni que es basi en una història real,
fa que una pel·lícula acabi sent un documental. Això ho fa docu-drama, que és
un concepte cinematogràfic diferent que prové dels anys 70. El que dic és que
és un contrasentit que la pel·lícula sigui un documental quan dos dels seus
protagonistes han optat a premis al millor actor; alguna cosa està fallant...
Crec que és un gènere en què tot és més o menys vàlid si l'espectador ho té
clar. I és possible que la Neus Ballús pensés que l'espectador tindria molt
clar quin era aquest joc, llavors perfecte, tot és absolutament honest.
Passa sovint aquesta ambigüitat, en els documentals?
Mira, fa deu anys, quan jo estava defensant Balseros per festivals nord-americans,
vaig coincidir amb Agustí Villaronga, que presentava un film que es deia Aro Tolbukhin: en la mente del asesino
(2002). És una pel·lícula excel·lent, i de fet va ser la representant mexicana als
Oscar. Doncs a la pel·lícula hi ha un moment on volen que l'espectador es
cregui que allò és un documental, quan en realitat tots són actors. Val, en
aquell cas era fonamental que l'espectador no sabés que tot allò era fals, però
ell mai no va presentar aquell projecte com a pel·lícula documental, sinó com a
pel·lícula de ficció. Hi havia honestedat.
Diries que
el documental és el gènere català per excel·lència?
Jo crec que el documental ha estat una de les grans potes
de la indústria audiovisual catalana, igual que actualment una de les grans
potes de la ficció és tot el que s’està fent a l’ESCAC. En el cas del
documental, jo crec que la Pompeu ha tingut molta importància, tot i que sóc
bastant crític que diguin que el que ells fan és documental de creació perquè
sembla com si les altres universitats no estiguessin creant els documentals. Jo
t'asseguro que utilitzar com a matèria prima el periodisme pot ser de vegades
molt més creatiu perquè no pots inventar res, ja que els que provenim del
periodisme, lo que no has filmado, no
existe. I que tu amb aquesta matèria prima inamovible i sagrada puguis
arribar a fer una cosa que faci que la gent s'ho passi bé, vol dir que sense la
necessitat d’una mentida, hem fet quelcom que té molt de mèrit. Jo em podria
sentir una mica ofès si algú digués que a Balseros
no hi ha creativitat.
Documental “Crec que el documental ha estat una de les grans potes de la indústria
audiovisual catalana”
Per tant la
Pompeu seria la gran pota actual dels documentals...
La pota de la Pompeu és evident, però hi ha una altra
pota important que s'ha de considerar que és TVC. Fa 30 anys es va inventar una
televisió amb una voluntat innovadora, cosmopolita, que és el que crec que en
aquests moments s'està perdent. Els reportatges del programa 30 minuts s'han venut a televisions de
tot el món. Per tant, aquí ja hi ha una llavor del que després, sumat també amb
els esforços de la Pompeu, ha confluït amb el documental que es feia a
Catalunya. Aconseguir que el 30 minuts
estigués en prime time durant 30 anys
i que, ara, el Sense ficció també
sigui prime time vol dir que se'ns està demanant als autors ser periodistes i
al mateix temps ser entertainers. El 30 minuts va ser una excel·lent escola
d’on van sortir professionals com Paco Escribano (productor de Descalç sobre la terra vermella),
Francesc Relea (director de Serrat y
Sabina: el símbolo y el cuate), etc. Tots provenim del periodisme, i fa 30
anys érem uns pringats que estàvem en
un despatxet i que se’ns va demanar que féssim una molt bona televisió.
Per tant, amb aquests orígens, suposo que et consideres
més periodista que cineasta...
A mi em va costar molt utilitzar la paraula cineasta, malgrat
que la paraula periodista ha estat molt desprestigiada, i ho entenc. Jo encara
segueixo estimant la professió de periodista, que m’ha permès explicar
històries de conflictes armats o de temes socials durant molts anys, i ho he
fet sabent que era periodista. Però el dia que vaig fer el salt a la gran
pantalla amb Balseros jo no tenia la
sensació que m'estava reconvertint en cineasta; estava mantenint la meva
professió de periodista però utilitzant un suport que era diferent. I el que és
curiós és que la primera vegada que vaig sentir la paraula cineasta va ser a
Amèrica Llatina, ja que ens van dir “Ah,
ustedes son el equipo de cineastas”, i jo pensava “Però si som tres
desgraciats amb un trípode i una càmera! Què tenim de cineastes?”. El que vaig entendre
és que hi ha països on no existia llibertat d'expressió, on no existia una
televisió pública com cal o, en el cas d'Estats Units, eren tot televisions
privades que apostaven per una televisió molt més comercial. Les televisions no
produïen documentals i, en canvi, a Europa s'havia arribat a un nivell de
llibertats en que les televisions públiques estaven apostant per aquest format
constantment, i fins i tot explicaven coses que anaven en contra dels
governants d'aquell moment.
Polítics “Tinc claríssim qui són els bons i qui són els dolents en aquesta
pel·li”
I ara ja no
passa, això?
Jo tinc la sensació que, tant a Catalunya com a Espanya,
però sobretot a Catalunya, per explicar moltíssimes coses els periodistes ens
veiem obligats a reconvertir-nos en cineastes perquè la televisió pública ens
posarà moltes barreres per l'excusa econòmica, tot i que aquesta amagarà moltes
vegades una excusa ideològica.
Com a treballador de la televisió pública catalana, t’has
vist afectat per l’ERO i t’han prejubilat. T’ho esperaves, però?
Si vols que et digui la veritat, no m’havia plantejat mai
quan s'acabaria la meva vinculació a TVC. Per mi, era com el medi natural en el
qual havia pogut desenvolupar la meva professió i sé que en els últims anys
estaven fent una cosa de la que em sento una mica pioner, que és ajuntar la pública
amb el capital privat. Balseros ja
era una primera experiència de coproducció amb diners públics però amb productores
privades i tant de bo no es perdi mai. Bicicleta,
cullera, poma també és un altre exemple, ja que no va ser ni idea meva,
sinó del director de TVC, que va em va dir: “Escolta’m, m'agradaria que
pensessis la possibilitat de dirigir una pel·lícula documental sobre aquest
tema”. Després, la idea de que Pascual Maragall fos un únic personatge i tot
això ja va ser meu, i com que era una bona oportunitat de fer una pel·lícula amb
bastant de pressupost, vam anar a buscar productores privades i a donar-los
negoci, en el bon sentit de la paraula. Però, esclar, de cop i volta tot
canvia, comença una crisi econòmica i arriba al poder Convergència, i no perquè
sigui aquest partit en concret, sinó pel tipus de persones que en aquests
moments estan fent d'executors de la forma de pensar, que ens hem trobat que
tot ha canviat, i que ara estan manant unes persones amb qui jo no tinc res a
veure i que possiblement tot el que jo hagi pogut fer prèviament els importa un
pepino.
Quina
solució s’hauria d’haver pres, doncs, per “salvar” TVC?
Home, quan es decideix que a la TVC han de fer a fora
molta gent perquè és la seva forma d'afrontar la crisi, evidentment nosaltres
des de dins de la televisió veiem moltes altres fórmules de sortir de la crisi
que no passen per fer fora a dos-cents i pico treballadors i reduir com està
reduint el sou dels meus excompanys. Bé, doncs en el moment en què es plantegen
que faran fora una sèrie de persones podien seleccionar-los per molts motius:
haurien pogut dir els que són menys productius, els pitjors, els no-sé-què... És
molt difícil de definir, i al final van treure aquesta solució de fer fora els
més grans. Bé, ves a saber si al darrera no hi ha una mica d'ideologia, perquè
els més grans no deixem de ser aquells
que vam parir aquella televisió de la qual tots, fins i tot els convergents, estaven
absolutament orgullosos; aquella televisió que va aconseguir ser líder
d'audiència, que feia uns productes que s'estaven venent a l'exterior, i una
televisió que jo crec que era bastant més plural que no pas la televisió
pública que s'estava fent a d'altres autonomies, i ja no diguem des de Madrid. Doncs
potser aquella televisió de la qual estaven orgullosos els catalans no és la
televisió que volen els actuals directius.
ERO “M'agradaria que la Acadèmia del Cinema Català i el Col·legi de
Periodistes m'haguessin trucat i fet costat”
Clar, dius que fan fora els més grans, però precisament
perquè estan fent fora a treballadors, no en poden entrar de nous, en aquest
cas els més joves que surten de les facultats de periodisme. On porta tot això?
Jo recordo que al 30
minuts moltes vegades dèiem: “Ei, compte, xavals, que nosaltres ens estem
fent grans, i potser no estem veient temes perquè ja no tenim l'edat de
veure’ls”. Aquesta era una preocupació que teníem sempre, però jo em quedo
bastant content quan segueixo veient que moltes de les coses que a mi
m'interessen, inclús a nivell musical, quadren perfectament amb el que interessa
a generacions que no tenen res a veure amb la meva, que vénen molt després. És
a dir, l'obligació del periodista és no envellir suficientment i agafar
experiència per no perdre de vista que hi ha una gent que no té la teva edat
que té formes de pensar i inquietuds diferents. Per tant, t'has de renovar
constantment i, de fet, jo crec que ho he fet sempre, doncs a les meves
pel·lícules sempre agafava un equip que era molt més jove que jo.
Aquesta és
la fórmula que has trobat, però quina ha de ser la fórmula de TVC per renovar
la seva gent?
Esclar, si per renovar tu has de fer fora a la gent que
hi és jo no estic d'acord; has de trobar altres fórmules... Bé, recordo que, a
més a més, una de les propostes que jo vaig fer és que, en lloc de fer fora a
un percentatge de gent, i jo en aquells moments no sabia que a més a més estava
a la llista dels que farien fora, era la de reduir part del nostre sou. Jo
estaria disposat a baixar part del meu sou si aquest sou se'n va a que les
noves generacions puguin començar a entrar a treballar a la tele, encara que
sigui menys hores. També he de dir que jo, fins a una certa edat, també me la
vaig jugar, i amb els quatre duros que tenia, o treballant per aquí, treballant
per allà, me n'anava pel món a fer de periodista. Però ara que hem marxat els
que ja hem fet 61 anys, de fet, s’ha convertit automàticament en una de les
televisions més joves del món, ja que és absolutament impensable en cadenes de
fora que respectem molt que un govern hagi decidit que una persona amb 61 anys
ja no és vàlida. Parlem clar, jo em sento deu mil vegades més jove d'esperit
que el senyor que m'ha fet fora i em sento més jove que l'Artur Mas, i estic
més connectat amb el que és el món i amb les coses que passaran en el futur que
els governants d’aquests moments.
No és una
qüestió d’edat...
No, és una qüestió de coco, i tinc clar que sortirem de
la crisi amb un esperit molt més jove que el que tenen precisament els nostres
dirigents. Jo quan veig polítics com l'Homs, o quan veig el Brauli Duart a la Corporació
Catalana de Mitjans Audiovisuals estic veient uns tios que em semblen antiguos, a més m'encanta dir-ho en
castellà, els veig, casposos, i no va
per aquí la solució als nostres problemes, al contrari. Jo recordo haver fet
reportatges i documentals pel món o aquí i, a vegades, em trobava algun polític
convergent que em reconeixia i em deia: “Escolta'm, Carles, he vist aquell
reportatge teu, i et volia donar les meves felicitacions”. És a dir, no és un
tema de que siguin convergents o no, són aquest tipus de convergents, com
serien també aquest tipus de gent de dretes que no té cap coneixement de les
eines que ens faran sortir de la crisi, almenys de l'àmbit del que jo entenc,
que és el de la cultura.
Feina “No m’havia plantejat mai quan s'acabaria la meva vinculació a
Televisió de Catalunya”
A vegades el món de la cultura, i el del documental més
especialment, rep una etiqueta: “és avorrit”. Per què aquest prejudici?
És curiós, perquè jo de vegades he vist directors de
cinema de ficció tan boníssims com Jonathan Demme (director d’El silenci dels anyells) o, fins i tot,
Wim Wenders (director de Buena Vista
Social Club) que ens podien donar mil lliçons de com fer una cosa atractiva
i divertida. No oblidem que el cinema documental quan s'anunciï a les pàgines
dels diaris sortirà a les pàgines de cultura, però sortirà a les pàgines de
cultura allà on hi ha espectacles, de manera que la paraula entertainment no s’ha de mal interpretar,
i hem de fer que la gent s'ho passi bé, que tampoc és un concepte merament comercial:
t'ho pots passar molt bé perquè t'han donat art por la vena, de manera que el
cinema documental no forçosament ha de ser una cosa absolutament light. Agafa a Werner Herzog, un tio que
t'està explicant el cinema documental amb un ritme de pel·lícula de ficció. Perquè
siguem francs: una pel·lícula d’hora i mitja amb algú parlant-te de l’Alzheimer
no se la menja ningú, i la nostra obligació era precisament que la gent s'ho
mengés, perquè, si no, per què ho fem?
Quina és la funció que ha de tenir el cinema?
Qualsevol funció. És a dir, no hi ha una sola funció del
cinema. Tot depèn del projecte que tens a les mans, d'on han sortit els diners
i què t'han demanat aquests diners. Uns diners públics et poden demanar unes
coses, uns diners privats et poden demanar unes altres. Uns diners privats et
poden dir: “Escolta'm, no m'importa si fas una pel·li absolutament d'autor i
que la vegin quatre gats perquè ja tinc ganes d’experimentar”. A mi m’encantaria
que, en un moment donat, vingués un productor i em digués: “Escolta'm, sempre
has estat obligat a que les teves pel·lis arribessin a molta gent perquè havia
uns diners públics, perquè tocaves temes socials, no tens ganes de fer una
palla mental?”. I respondria: “Jo sí, però són els teus diners, tu estàs d'acord
que jo em jugui els teus diners? Perfecte”. I suposo que en un moment donat, i ara
ja ens traslladem a un altre tipus de cinema, si una persona li està demanant a
un director que faci Loca academia de
policia 8, o jo que sé, o Santiago
Segura 12, t'està demanant això perquè vol guanyar duros. Bé, és un negoci;
a més a més d'altres coses també és un negoci. Jo defenso que el cinema documental,
i ara em poso una mica cursi, serveix per explicar la possibilitat d'un món
millor. Ei! Que el cinema de ficció també i, afortunadament, ara, fins i tot a
Hollywood, és impressionant quan veus pel·lis amb diners nord-americans de
directors consagrats que s'estan dedicant a explicar-li a la seva pròpia gent com
d’egoistes van ser a Iraq.
És injust
que siguem tan crítics amb els nord-americans, doncs?
Està bé ser crític, però a vegades els nord-americans ens
donen lliçons de llibertat i de democràcia de les que hauríem d’aprendre molt,
i més ara que la nostra televisió pública cada vegada és menys democràtica. Els
meus pares eren una gent molt conservadora i no es creien el que jo, un rojillo, els hi explicava del que
estaven fent les dictadures a Amèrica Llatina; no es creien coses que ara tothom
dóna per acceptades, com que es torturava a la gent, que robaven els nens de
les mares, que llançaven la gent d'esquerra des dels avions a l'oceà. Bé, doncs
Costa-Gavras va fer una pel·li que es deia Missing
(1982) amb diners de Hollywood i que estava basada en fets reals que van
succeir a Xile durant el cop d'estat de Pinochet, amb Jack Lemmon com a actor
principal. I ell era un actor comercial, que no esperaries pas que es posés a
fer aquest paper d’un cine més compromès. Doncs el meu pare va anar a veure
aquesta pel·li perquè era fan de Jack Lemmon i va sortir aprenent una cosa que
ni mil diaris ni deu documentals televisius li haurien ensenyat.
TVC “La nostra televisió pública cada vegada és menys democràtica”
Aleshores, per què creus que és tan important el cinema?
Jo penso que és important que tinguem cinema si considerem
que el cinema és pur entreteniment, però sobretot és important si el cinema és
cultura i si la cultura l'estem utilitzant perquè la gent s'enriqueixi, perquè
la gent aprengui, perquè la gent tingui matisos, perquè la gent ompli el seu
coco. Amb el cinema li estàs donant a la gent eines de coneixement de la
realitat del món i, en el cas més concret del cinema documental, però, per què
no, també del cinema de ficció, li estem ensenyant unes veritats que existeixen
i que estan passant, així que el cinema és tan fonamental com la llibertat
d'expressió.
Dius que el cinema és fonamental, però actualment pateix
diversos obstacles. Per una banda, l’IVA del 21%, i per l’altra la pirateria,
la reducció d’espectadors, els costos de la digitalització, etc. Quin és el
problema més greu?
Jo ja fa un temps que he tirat la tovallola en aquest
terreny perquè considero que hi ha gent que està més al tanto. Penso que potser he estat més ficat en una guerra personal per
tot el tema del desmantellament de la televisió pública de Catalunya i no he
pogut estar pendent de la decepció global que veig en el sector, de com de
difícil li estan posant a l'autor per arribar a crear i a l'espectador arribar
a poder gaudir de la creació dels autors. No seria correcte que jo digués si el
que s'hauria de fer és això o el que s'hauria de fer és allò, ja que tinc
claríssim quins són els bons i quins són els dolents en aquesta pel·li. En
aquests moments, els governants, tant a Catalunya com a nivell d'estat, tinc
claríssim que són els dolents i que la resta de ciutadans estem perdent la
guerra. De fet, el meu penúltim documental a la tele s'havia d'emetre en prime time i el van censurar, passant-lo
a les dotze de la nit perquè era sobre les retallades i l'estat del benestar, de
manera que jo he sigut víctima de tot això. I jo, dins d’aquesta pel·lícula que
sembla de l’oeste, no m’he callat
mai. Fins i tot vaig entrar al Parlament amb companys de la tele i vam
intervenir mentre estava parlant el Brauli Duart al crit de “Visca Catalunya
democràtica!”. Bé, suposo que estava signant la meva sentència de mort...
T’han fet
fora del sistema...
En aquests moments, ni nominacions a l'Oscar, ni Premi
Nacional de Cultura, que me'l va donar Jordi Pujol, ni el Premi Onda
Internacional em serviran de res. M'agradaria que la Acadèmia del Cinema Català
m'hagués trucat o que el Col·legi de Periodistes m'hagués trucat i que
m'haguessin fet costat, que em diguessin: “Òstia, les estàs passant putes...”,
encara que només fos això. Però jo no tinc la sensació de que pertanyo a una
cosa sòlida. Esclar que pertanyo al cinema català; molts centenars pertanyem al
cinema català, però quan arriben les vacas
flacas, o quan ens fan mal, perquè a mi m'han fet mal, no tinc la sensació
de que hi hagi un col·lectiu que m'estigui donant suport, i no tenen res en
contra meva, al contrari. Em consta que em valoren i que agraeixen el meu gra
de sorra, però en aquest sentit no tenim força.
Futur “El cinema català no sobreviurà fent només pel·lis en català”
I m’imagino que els Gaudís, que són més de casa nostra,
tampoc ajuden gaire...
Clar, tu has dit abans que jo tinc un Gaudí, però jo no
tinc un Gaudí. El té la productora i t'asseguro que l'ànima he sigut jo. Qui ha
ajuntat els productors he sigut jo. I, en canvi, en el cas de l’Oscar al Millor
Documental, qui té el premi, o qui està nominat i té dret a pujar a l'escenari,
és el director. El productor només pot pujar si el director ho vol i si està en
el projecte des del seu inici. Aquí que volem copiar tant a Hollywood, què passa?
A mi, per exemple, amb Bicicleta, cullera,
poma, em va trucar l'acadèmia dels Gaudí per dir-me que havia d'anar a fer
la foto dels nominats i l'endemà em truca una senyoreta dient: “Disculpi, hi ha
un errada que és que vostè no ha d'anar a la foto perquè no està nominat”.
Doncs, òstia, ho sento, però em va fer molt de mal perquè jo vaig patir molt
amb Bicicleta, cullera, poma i, en
aquest cas, el suport de TVC va ser excel·lent però, en canvi, la productora
que va coproduir em va deixar amb pilotes moltes vegades. I pel que fa a
l'estatueta, finalment he de dir que tinc un Goya perquè els meus productors es
van enrotllar, van demanar una còpia i la van pagar ells, i estic molt content
amb aquest Goya perquè el meu pare va morir la nit de l’entrega dels premis i
per mi tenia un valor afegit.
A Catalunya es dóna una gran atomització a nivell de
productores. És bo?
Pel que fa al tema de les productores, jo no puc
parlar-te’n, però tinc la sensació de que, com a mínim, s'estan reunint cada
vegada més. Penso que PROA ja comença a ser alguna cosa.
Cap on va el cinema català?
Ui, no en tinc ni idea, jo, però el que tinc clar és que aquí
realment sí que no han d'existir fronteres. Hem d’anar a vendre les nostres
pel·lícules a França, Anglaterra, Estats Units, Amèrica Llatina... El cinema
català s'ha de plantejar que no sobreviurem, ni en broma, fent pel·lis només en
català i no sobreviurem si no recordem que tenim nivell de primeríssima divisió
i que hem d'aspirar a fer coses internacional. Si tu em preguntes cap a on ha d'anar,
doncs ha d'anar a que sorgeixin figures intermèdies entre els productors i els
creadors que sàpiguen parlar idiomes, fer un bon dossier de premsa i jugar-se
uns duros per anar a visitar a una sèrie de persones perquè tu, com a creador,
sàpigues que hi ha una persona que està cavalcant al teu costat.
Llibertat “El cinema és tan fonamental com la llibertat d'expressió”
Cicle de cinema català
- ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
- ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
- ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
- ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
- ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
- CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
- CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
- DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
- ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
- FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
- JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
- JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
- MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
- MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
- NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
- NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
- PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
- PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
- SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
- SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)
Felicitats per l'entrevista. Estic totalment d'acord amb el que diu el Carles Bosch.
ResponElimina