Jaume Roures: “El cinema català anirà on es mereixi”

Jaume Roures, productor i soci fundador de Mediapro.    Foto: Adrià Guxens.

No cada dia un té la possibilitat d’entrevistar a un emprenedor i empresari tan important com Jaume Roures (Barcelona, 1950), creador del diari Público, impulsor de La Sexta i, per descomptat, soci fundador de Mediapro, des de la qual ha produït films tan coneguts com Los lunes al sol (2002), Salvador (2006) i Camino (2008).

Però el seu nom no fa pas gaires anys que va sonar amb força arran de la col·laboració amb un dels cineastes en actiu més alabats per la crítica i el públic: Woody Allen, amb qui va fer Midnight in Paris (2011), You Will Meet a Tall Dark Stranger (2010) i Vicky Cristina Barcelona (2008), l’estrena de la qual va ocasionar una gran polèmica a la ciutat comtal. “Som el país de l’autoodi”, comenta Roures, que no considera que aquest sigui un dels millors films de Woody Allen, malgrat que el cineasta el col·loqui en el seu top sis. De moment, el realitzador està lligat a una altra productora, però Roures espera que quan acabi puguin tornar a treballar plegats aprofitant la bona sintonia que van tenir i encara gaudeixen.

Adria’s News entrevista a Jaume Roures, un home que odia que es parli de manera pejorativa de les pel·lícules comercials, ja que considera que “hem de fer les pel·lícules perquè les vegi la gent, perquè si no, farem una cosa de la que nosaltres estarem molt contens, les nostres mares també, els tiets i els cosins, però no estarem acomplint amb l'objectiu de per què serveix una pel·lícula, sinó que estarem mirant-nos el melic a nosaltres mateixos”.

Si entro a la pàgina web de Mediapro veig que hi ha una pestanya on hi diu equip, però per direcció o presidència no hi trobo res. Quin és el seu càrrec, doncs, senyor Roures?

Bé, jo crec que si la web està feta així i no tenim càrrecs és perquè no deuen ser pas necessaris. Així que jo sóc un soci d’aquesta casa, com d’altres.

Ha produït moltíssimes pel·lícules i està al capdavant d’una de les productores més potents de l’estat. Es considera el Citizen Kane català?

No, això són els tòpics que s'utilitzen per retratar a la gent o encasellar-la. Sóc un productor que fa televisió i fa cine, així com moltes altres coses molt desagraïdes, però és el que toca en cada moment.

Vostè no va estudiar cinema, però actualment podem dir que hi ha escoles de cinema a Catalunya bastant potents, com l’ESCAC...

Una extraordinària escola de cinema.

Una extraordinària pedrera, com la Masia del Barça. Però creu que és necessari anar a una escola de cinema per triomfar?

Home jo crec que la gent que té la vocació i la possibilitat d'anar a una bona escola de cinema aquí o a fora doncs sempre ajudarà; mai anirà en contra seva, i l’ESCAC jo crec que ha format a grans professionals del cinema, no només directors, que al final són els coneguts, tot i que jo espero que surtin una mica de fer cinema de gènere. Amb tot, lo important és que el que fan ho intenten fer bé.

Mediapro “Si no tenim càrrecs és perquè no deuen ser pas necessaris”

També és veritat que amb la crisi hi ha molta gent que prova de trobar èxit a fora. Com valora aquest èxode de joves que intenten fer carrera a l’estranger?

Home, jo crec que cadascú ha de buscar el seu camí, però anar a fora, més enllà de si arribes a anar a un lloc amb més o menys nom, jo crec que va molt bé perquè obres la ment a gent diferent i la dinàmica et porta a fer coses que si estàs aquí normalment no et plantejaries. Segur que s’aprèn molt, així que tothom que tingui la possibilitat de desenvolupar un estudi o treballar a fora, que ho faci.

Vostè també va participar en la creació de Televisió de Catalunya, una emissora que potser ara no està en el seu moment més àlgid...

Bé, jo no sé si està o si no està en el moment més àlgid perquè fer televisió és molt complicat, però jo crec que el paper de mitjà públic important a Catalunya el continua jugant, i per això va ser feta. Després, clar, les conjuntures polítiques potser no són les més favorables, la crisi econòmica tampoc fa bé i potser és massa víctima de dinàmiques internes...

Recentment he parlat amb Susanna Jiménez, de coproduccions, i em va explicar que aquest any no han coproduït cap pel·lícula. Fins a quin punt la indústria del cinema català necessita TV3 com a motor?

Bé jo ho plantejaria al revés, és a dir: com es pot fer cultura o quina cultura cinematogràfica interessa fer en aquest país ara i quines són les institucions que poden col·laborar. Però també cal saber quina és la responsabilitat de la gent que fa el cinema, ja que la gent també s'ha d'espavilar i no pot pensar que sempre podrà fer pel·lícules perquè algú les pagarà. Que és molt difícil fer cinema sense ajudes? Això és evident. Que tampoc hem de pensar que tot ens vindrà de fora? També és evident. Ara que s'està dient això de que cobrarem a les telecos no sé quin percentatge, doncs a mi, la veritat és que no em sembla bé, perquè el tema no és si li cobrarem a les telecos. El tema és: quan hi havia diners, què vam estar capaços de construir? Doncs segurament no massa cosa perquè ha vingut la crisi i ens hem quedat sense res. Llavors, el que manca és la reflexió sobre el que s'ha de fer, com s'ha de fer i com s'ha de consolidar una indústria audiovisual o una indústria del cinema i en quines potes es pot recolzar. I mentre no es prenguin mesures en funció d'aquesta reflexió no resoldrem el problema.

Múltiplexs “Per una inacció del govern hem perdut nou canals de televisió”

A Mediapro també són propietaris de llicències de Fórmula 1 i de futbol, però no està l'esport ocupant massa espai a la televisió?

No. Jo crec que no. I al marge d'Esport3 i Teledeporte, que son canals ultraminoritaris, aquí no hi ha els grans canals com hi ha a molts països europeus i a molts d’altres d’Amèrica del Nord i del Sud. Molts d’aquests països tenen canals temàtics d’esports molt variats, i aquí això no existeix. Per tant no hi ha massa oferta esportiva a la televisió.

La Sexta, de Mediapro, es va fusionar ja fa un temps amb el grup Atresmedia. Ara que ja tenen una certa perspectiva, com ha afectat la fusió?

Doncs jo crec que el resultat és molt positiu perquè les senyals d'identitat de La Sexta no només s'han mantingut, sinó que s'han ampliat. Era una tele innovadora, crítica i divertida, i jo crec que Salvados, El Intermedio, Al Rojo Vivo i els informatius, que són els elements més característics, no han parat de créixer. Així que la fusió no només no l'ha perjudicat, sinó que l'ha ajudat a expandir-se. Estem molt contents.

La Sexta 3 tancarà... [quan es va fer l’entrevista encara funcionava, tot i que va desaparèixer poc després]

Bé, ara hi ha el tema dels nou canals que el Tribunal Suprem i el Govern es poleixen i el grup ha de suprimir tres canals i un d’ells és La Sexta3. Amb això vull dir que no és una desgràcia nostra, però és una desgràcia global, ja que per una inacció del govern ara perdem nou canals de televisió. I això no només és el problema de les cadenes, sinó també del ciutadà, a qui li treuen alternatives...

Atomització “Molta gent et dirà que prefereix tenir una botigueta al Passeig de Gràcia; doncs jo prefereixo el 10% del Corte Inglés...”

Vostè també va ser un dels impulsors del Diario Público, que va desaparèixer en format paper. El paper a la premsa té data de caducitat?

Jo crec que té caducitat, però no sé quan desapareixerà, tot i no m'estranyaria que d'aquí a 10 anys el paper fos testimonial perquè és el més car de tot el procés i el que està en davallada; cada dia es venen menys diaris en paper i es consumeix més informació i desinformació digitalment. Per tant, jo crec que és un procés irreversible. Després, doncs, hi ha les inèrcies i les tradicions. A mi encara m'agrada molt llegir un diari en paper, però segurament a tu no.

A mi també. Aquí coincidim...

Vull dir que es tracta d’una diferència generacional. Els joves d'ara han mamat una altra cosa i ja es belluguen amb altres paràmetres, i això farà que a mig termini el paper hagi de desaparèixer, però tampoc serà una desgràcia. El que serà una desgràcia és que no es faci un bon periodisme, però això no va lligat al paper com a tal.

L'altre dia llegia que sortiran a Borsa d’aquí a dos anys. Per què dos?

Això és l’expressió d'un desig que té que veure amb el desenvolupament per poder fer més salts endavant. Lo de dos anys es deu a que vam patir molt la crisi, al començament, tot i que ja fa dos anys que ens hem recuperat bastant i anem amb una bona dinàmica, però ens hem de consolidar. Per això vam assenyalar com a referència el 2016.

Tornem al tema del cinema. Què és el que més valora en una pel·lícula per poder produir-la?

Jo crec que nosaltres hem tingut sempre una línia bastant coherent amb el cinema que hem fet i que a vegades resumiríem dient que fem les pel·lícules que no es fan normalment. I d’això no només n'estem orgullosos, sinó que, en general, ens ha sortit bé, perquè fer cinema és car i normalment es perden molts diners, però crec en el concepte de fer allò que és necessari. Per això nosaltres fem el cinema que és més necessari pel país.

Vicky Cristina Barcelona “Un percentatge important de creueristes que arriben a Barcelona visiten la ciutat perquè han vist la pel·lícula”

A Catalunya hi ha una gran atomització de productores, i en aquesta edició dels Premis Gaudí vèiem com La Plaga arrasava. Tenint en compte que presideix un gran conglomerat, com valora la potent atomització catalana i espanyola?

Jo crec que el que fa mal és que no hi hagi talent, ja que el talent pot estar en una gran productora o en una de més petita, i la Neus Ballús té talent, llavors és igual on estigui. Amb tot, crec que l'atomització no és bona per a un país com aquest, perquè som pocs, i hauríem de ser capaços que hi hagués més concentració per tal que hi hagués més muscle i més indústria. És llavors que es podrien fer més coses. Molta gent d’aquí et dirà que prefereix tenir la seva botigueta al Passeig de Gràcia, però jo prefereixo el 10% del Corte Inglés.

Vostè es declara comunista, però, en canvi, té molts diners...

Això de que tinc molts diners ho dius tu, eh? Perquè Hisenda no diu res! [Riu].

S’ha sentit alguna vegada, però, mecenes d’algun artista que li ha proposat de tirar endavant una pel·lícula compromesa que no tenia un èxit comercial assegurat?

No, no. Insisteixo que nosaltres, en general, i jo en particular, som productors audiovisuals, i això és el que vam aprendre a fer fa molt temps i el que ens encanta fer. A i vegades guanyem i a vegades perdem, però jo crec que lo important és estar orgullós del que fas. Després, lògicament, si sempre perds, doncs al final no podràs fer més. Per això intentem no perdre.

A part de col·laborar amb directors catalans i espanyols, també ha treballat amb grans noms de l’escena internacional, com Oliver Stone, Roman Polanski o Woody Allen. És diferent fer pel·lícules amb aquestes figures de capçalera que amb gent d'aquí?

Home, diferent ho és perquè també tenen trajectòries molt diferents. I en Woody ha fet 50 pel·lícules i d’altres amb els quals hem treballat només n'han fet cinc. Així que sí, és diferent, però jo crec que per a nosaltres és tan bo treballar amb la Isabel Coixet i en Fernando León [de Aranoa] com amb en Woody o en Polanski, i crec que el que hem fet amb ells continua estant dins dels paràmetres del que volem fer.

Públic “Quan fem una cosa i la gent no la mira, o bé ens hem equivocat nosaltres, o són estúpids i només miren grans pel·lis americanes”

Van produir Vicky Cristina Barcelona, una pel·lícula que aquí no agrada gaire però que Woody Allen situa com una de les seves sis pel·lícules preferides. Deuen estar contents d’haver-hi participat...

Bé, jo no la situaria com una de les sis millors pel·lícules del Woody, però el que és cert és que en el seu moment va batre tots els rècords històrics del Woody Allen, i per alguna cosa deu ser. Ell sempre deia que nosaltres no l'apreciàvem perquè no ens sabíem posar a l'altre costat de la història. I l'altre costat de la història és el que fan uns turistes americans quan venen a Barcelona. No deu ser casualitat que un percentatge important de creueristes que arriben els caps de setmana a Barcelona diuen que visiten la ciutat perquè han vist la pel·lícula.

Però, més enllà de les males crítiques de la pel·lícula, hi va haver més enrenou...

Bé, aquí hi ha polèmica per tot perquè som el país de l'autoodi i la pel·lícula ha quedat com una cinta que algú ens va pagar. Això ha sigut mentida sempre, però com que s’anava repetint va haver-hi un moment que em vaig cansar d'anar enviant rectificacions. Hi va haver un dia que vaig llegir un diari que tenia una rectificació a la pàgina deu i a la vint hi havia un article que encara en parlava. És allò que fan els diaris de: “com que m'has putejat, et putejo...”. Però lo bo és que vam guanyar molts diners i van ser tots per nosaltres.

I amb el Woody quina relació personal hi té?

Doncs bastant bona des del punt de vista professional i, a més, les nostres famílies s'han entès molt bé. Llavors, ells vénen a casa i nosaltres anem a la seva, i totes aquestes coses que fan els amics de quan en quan.

Política cultural “Només cal agafar la llei francesa, traduir-la i aplicar-la”

Faran més pel·lícules junts?

Espero. Ell ara té un compromís de dues pel·lícules amb altra gent, però quan se li acabi espero que continuï estant en forma, que de moment ho està molt, i nosaltres, evidentment, hi estarem per continuar fent pel·lícules.

Perquè és important el cinema?

Perquè el cinema queda. Jo crec que la diferència amb la tele és que la tele té l'avantatge de que la fas i la veus immediatament, però és mor molt aviat. Així, la nostra primera pel·lícula, La espalda del mundo, que deu tenir 14 anys, és una pel·li que avui la pots mirar i tot el que plantejava, inclosa la pena de mort, el treball infantil i la qüestió nacional, continuen sent del tot vigents.

Pel que fa al tema nacional que menciona, està més vigent que mai. Vostè es declara catalanista, però diu que segurament votaria que no en una consulta...

Bé, el dia que hi hagi la consulta, que és el que hi ha d'haver, perquè lo important és que la consulta existeixi, i que tots anem en aquesta direcció, doncs ja veurem el que cadascú votarà, però el fet que la consulta es faci, és el que és determinant pel futur del país.

Deia que el cinema queda, i algunes pel·lícules potser volen emocionar, d’altres volen denunciar... Ha de tenir una funció concreta, el cinema?

Bé, jo crec que el que ha de fer el cinema és emocionar. Després, la història serà més o menys dura, o serà més o menys suau, però el que busques quan fas cinema és això... i, en canvi, el documental ha de descriure la realitat.

Ajudes “Aquest sistema que prioritza o premia les petites produccions crec que és un error”

Existeix el cinema català?

No ho sé. El que hi ha aquí són grans professionals de totes les branques del cinema que han fet bon cinema aquí i que han fet bon cinema a fora. Definir si existeix el cinema català, no ho sé... Jo el que tinc clar és que el cinema català no pot ser el cinema de festivals perquè hi ha hagut moltes teories sobre això, i no estic d'acord que el cinema català sigui el cinema dels documentals perquè també hi ha hagut moltes teories que diuen: “Fem de la diversitat virtut, si no tenim diners...” I si volem fer pel·lícules d'aquestes, les farem per un públic reduït, i crec que el més important és que les pel·lícules les consumeixi el major número de gent possible i això és amb el que ens hauríem de focalitzar: hem de ser capaços de projectar les nostres històries i el nostre imaginari a través de les pel·lícules, però connectant amb la gent. Quan fem una cosa i la gent no la mira penso que ens hem equivocat nosaltres o que la gent és estúpida i només li agraden les grans pel·lícules americanes...

Però el cinema català i l’espanyol pateixen el prejudici d’aquells que el consideren “dolent” o “avorrit”. Per què hi és aquesta mentalitat?

Bé, contra el cinema tothom ha disparat, fonamentalment per raons polítiques, però bé, potser el cinema espanyol abusa massa de la comèdia i potser aquí a Catalunya, per les raons que deia abans, que teoritzem una mica la nostra situació, ens perdem. Jo crec que hauríem de ser una mica més ambiciosos i no crec que sigui positiu que a Catalunya es facin 70 o 80 pel·lícules i que presumim d'això, perquè ens estem equivocant moltíssim, ja que algunes d’aquestes pel·lícules no arribaran al cinema, i les altres no les vol veure massa gent. Un país com el nostre necessita resultats si vol projecció, si vol dimensió i si té ambició.

Quines reformes s'haurien de fer en el panorama del cinema català?

Jo crec que hem d'agafar la llei francesa, traduir-la i aplicar-la, i ja està. No té més secret que això. I serveix per Espanya i serveix per a Catalunya perquè, al final, hem muntat un sistema. I ara amb la crisi se n'ha anat tot una mica a norris, però aquest sistema que prioritza o premia les petites produccions crec que és un error.

Català “Aquí tenim una llei que defensa la versió original, però si vols emetre una pel·li a TV3 l'has de doblar...”

Està d'acord en què es donin subvencions a la cultura?

Jo estic d'acord en què hi hagi ajudes, però, per exemple, a França, si amb la tercera pel·lícula has punxat doncs ja no tens més ajudes. No es pot muntar un sistema del qual es visqui perquè es volen fer pel·lícules. Vull dir, és com tota la vida: si les coses les fas bé podràs continuar fent-les. Si no les fas bé, no tant, però evidentment el cinema, com moltes altres indústries, necessita que les administracions creïn marcs adients per al seu desenvolupament però també ha d'haver-hi la contrapartida de que funcioni i creï una indústria i de que hi hagi un retorn, que no vol dir un retorn econòmic, però sí un retorn social.

Tinc la sensació que les subvencions no fan més que enriquir els productors i, en canvi, els distribuïdors i exhibidors no veuen ni un duro...

Jo crec que és al revés, però bé... Igualment, el distribuïdor no arrisca res. Un distribuïdor és un senyor que, en general, és una major. El distribuïdor no ha invertit ni cinc en aquesta pel·lícula i llavors parla amb el senyor que té la sala de cinema i li treu un percentatge determinat per l'exhibició, però no paga ni les còpies, ni la publicitat... El distribuïdor no paga res i l'exhibidor té despeses perquè les sales tenen moltes despeses, i si la pel·lícula funciona farà un bon negoci i si la pel·lícula no funciona no farà un bon negoci. El problema dels exhibidors és que no tenen paciència o mitjans per ajudar més a les pel·lícules d'aquí, que no poden competir amb les de les majors, ja que aquestes et posen 500 còpies i et fan fora físicament de les sales. Aquí l’Administració també hauria d'intervenir perquè l’impacte de les majors no afavoreix al sector. Aquí els exhibidors estan obligats a menjar-se una pila de pel·lícules que no són bones, però és la llei de la selva. I de la mateixa manera aquí a Catalunya hi ha una ràdio i una tele pública, doncs potser ens hauríem de plantejar si hi hauria d’haver una xarxa de cinemes públics que siguin més assequibles, que siguin còmodes i que puguem fer pel·lícules en català...

És una opció que sembla difícil...

És un tema a discutir, i això pot ser tan important com que hi hagi diners o no per produir una pel·lícula. Al final, el productor d'una pel·lícula rep el 20% de la recaptació. I el productor segurament no es jubilarà a les Bahames amb els diners que pugui guanyar d'una pel·lícula, però lo important és que tot aquest ecosistema estigui compensat.

Quotes lingüístiques “Salvador no es va poder beneficiar de la promoció de ser una pel·lícula catalana perquè algú es va posar a mesurar”

Que es faci indústria, oi?

Sí, que hi hagi una xarxa, i que es controlin els percentatges que cobren els distribuïdors, que hi hagi polítiques específiques sobre la llengua, però que ho siguin de veritat, perquè ara no ho són. Aquí tenim una llei que defensa la versió original, però si vols emetre una pel·li a TV3 l'has de doblar... I per què he de doblar, jo, al senyor Bardem?

La llengua és una qüestió delicada. Tenen por els productors d’aquí a produir en català?

Bé, jo parlo per mi, i nosaltres el que volem és explicar històries que vagin el més enllà possible, i això a vegades condiciona la llengua, però, per exemple, nosaltres hem fet Salvador, que ningú amb dos dits de front em discutirà que és una pel·lícula catalana i en català i, en canvi, el Conseller de Cultura no ens la va reconèixer perquè els torturadors parlen castellà, Això no és culpa de la producció, era la realitat, però aquí ens movem amb uns paràmetres que no tenen en compte la realitat. Llavors, Salvador no es va poder beneficiar de la promoció de ser una pel·lícula catalana per això i perquè algú es va posar a mesurar. Em sembla que hi havia un 38% en català i un 62% en castellà, o sigui, el que parlaven els funcionaris, els policies, els militars, i tal. A algú se li acudeix que a aquesta gent se li havia de fer parlar en català? Doncs no, però així funciona l'Administració.

Vostè va ser un dels fundadors de l’Acadèmia del Cinema Català però va marxar. Per què?

Vaig marxar perquè, per mi, l'Acadèmia no era qui havia de donar certificats de catalanitat; els meus certificats de catalanitat els tinc des de petit i amb aquella primera edició, a part de Vicky Cristina Barcelona, nosaltres teníem Camino, que és una valentíssima pel·lícula contra l'Opus Dei amb la meitat de personatges catalans, com el Jordi Dauder, la Carme Elías, un servidor, etc, però com que l’havíem rodat a Pamplona no es considerava catalana. Llavors, em va semblar que és una d'aquelles tonteries que en aquest país fem funcionar de quan en quan. Després, els premis, i malgrat que ens en vam endur quatre, crec recordar, ja no hi vam tornar perquè no valia la pena. Ja sóc massa gran per anar discutint. El cinema que fem nosaltres és català.

Acadèmia del Cinema Català “Vaig marxar perquè no era qui m’havia de donar certificats de catalanitat, que ja tinc des de petit”

Premis o taquilla? Què és el més important per una pel·lícula?

Home normalment va lligat, eh? El que passa és que quan algú parla de pel·lícules comercials es diu des d'un punt de vista pejoratiu i jo insisteixo en què hem de fer les pel·lícules perquè les vegi la gent, perquè si no, farem una cosa de la que nosaltres estarem molt contens, les nostres mares també, els tiets i els cosins, però no estarem acomplint amb l'objectiu de per què serveix una pel·lícula, sinó que estarem mirant-nos el melic a nosaltres mateixos.

Es pot viure del cinema avui?

Home... [Riu]. Suposo que hi ha molta gent que viu del cinema, per tant, suposo que sí.

Amb quins projectes de cinema està treballant Mediapro, actualment?

Avui hem presentat la pel·lícula El Somni, aquell experiment que vam fer amb els germans Roca que estrenem el 9 de maig amb onze llengües diferents que van des del xinès, al rus, passant pel català i el castellà. Vull dir que intentem fer una cosa que pugui arribar al més ampli nombre de gent possible a través de tots els mitjans coneguts. També estem acabant una pel·lícula en 3D sobre Barcelona, amb el Manel Huerga, que ara no sé com l'estrenarem, ja que no sé si anirem a Cannes o una cosa d'aquestes, perquè crec que és una pel·lícula de llarg recorregut, ja que retrata molt bé la ciutat. A més, en tres dimensions, que és una virgueria; no tornarem a fer més en tres dimensions perquè és un maldecap terrible. És una pel·lícula que està narrada també amb moltes llengües, amb el Woody Allen per l'anglès, l'Oriol en català, el Serrat en castellà, el Daniel Brühl en alemany, etc. També hem començat a rodar amb el Fernando León de Aranoa una història sobre monges a la Guerra de Bòsnia amb en Tim Robbins, el Benicio del Toro i l'Olga Kurylenko i, ara, el mes que ve, començarem a rodar amb la Isabel Coixet una història d'aquestes seves que passa a Bulgària i a Finlàndia, que és una coproducció. Ah, sí! I estem acabant amb l’Álex de la Iglesia la pel·li del Messi, i ara hem començat a rodar l'última part de la trilogia que es diu El botón de nacar a Xile, amb el Patricio Guzmán, amb qui ja havíem fet una pel·lícula de l'Allende...

Cap on va el cinema català?

No ho sé. El cinema català anirà on es mereixi. Si ho fa bé anirà endavant i si no ho fa bé... [fa una pausa] Es dissoldrà.

Exhibició “Potser ens hauríem de plantejar si hi hauria d’haver una xarxa de cinemes públics que siguin més assequibles”

 Cicle de cinema català

1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)