Joan Ollé
comenta que no acaba de saber si la seva versió d’El somni d’una nit d’estiu, que es pot veure al TNC fins el 18 de
gener, és una obra d’època o contemporània. I té tot el sentit del món, ja que
si bé la seva mirada al text de Shakespeare conserva el rerefons atenès del
palau del Duc Teseu i el món de les fades no deixa de ser un bosc, l’embolcall
amb que ho presenta tot plegat deixa veure una clara influència de la cultura
popular del darrer segle. D’aquesta manera hi trobem des de la Blancaneu fins a
dues fades amb l’estètica dels personatges de Rocky Horror Picture Show, passant per un Oberon que sembla tret
del món del Màgic d’Oz i un Puck amb la cara pintada de Joker.
Precisament,
aquest follet entremaliat que treballa pel rei de les fades és un dels personatges
més recordats de l’obra, que Ollé dota de molt més protagonisme en la seva
versió que no pas té al llibret
original. Potser perquè, al cap i a la fi és el nexe entre totes les històries
d’amor i desamor; o potser perquè és el personatge que té més matisos, jugant
sempre al límit del món dels humans i el de les fades. Amb tot, probablement la
decisió neix del voler aprofitar el gran talent de l’actor Pau Vinyals, que
dota de geni i histrionisme aquest personatge, ja de per si carismàtic. També està
enorme Xicu Masó, el teixidor que acaba convertit en un burro i que captiva a
Titània després que aquesta sigui presa d’un encanteri. Malauradament, però, Ollé,
en voler esprémer massa el talent d’aquests dos grans còmics, acaba allargant
massa algunes escenes, que perjudiquen el ritme global de la funció.
El somni d’una nit d’estiu és una obra plena de gent jove. A part de Vinyals,
hi trobem unes encerades Claudia Benito i Laura Pujolàs en els papers d’Hèrmia
i Helena, respectivament, i uns més regulars Albert Prat i Guillem Motos fent
dels sempre enfrontats Lisandre i Demetri, aquí massa infantilitzats i exempts
de la ironia que desprèn el text original. Amb tot, el més decebedor de tot és
veure que alguns dels més reconeguts actors del país, com Lluís Marco o Mercè
Aránega no aconsegueixen desprendre prou complicitat en els seus papers d’Oberon
i Titània, a més a més d’una desaprofitada Victòria Pagès en el petit paper
d’Hipòlita, promesa del Duc Teseu.
