 |
| Zama (2017), de Lucrecia Martel |
Han passat deu anys
des que Lucrecia Martel va estrenar la seva anterior pel·lícula, La mujer sin cabeza (2008). És per això
que la recent estrena del seu nou treball, Zama,
ha acaparat tots els focus, tot i que la cineasta argentina ha volgut treure
ferro a la situació: “No hi ha ningú que esperi les meves pel·lícules, per sort
per a tothom. I tampoc crec que Zama
sigui el meu retorn, perquè mai me n’he anat. Tot aquest temps he estat fent el
que faig sempre: tractar d’entendre el món, la nostra atzarosa, minúscula i
poderosa existència, intentant estimar i que m’estimin, com fa tothom. Les
idees que funden el desig de fer una pel·lícula, és a dir, de fer públic un
procés íntim, a vegades necessiten temps. No és més que això”.
Zama és una
pel·lícula sensorial; una pel·lícula més concebuda a partir del so que de la
imatge, tot i que, com és habitual en el cinema de Martel, els enquadraments
fixes i la seva particular manera de composar fan que la fotografia també
brilli amb força. Es podrien dir moltes coses de Zama, però en aquest article em vull centrar en el viatge que fa el
seu protagonista, Don Diego de Zama. Ell és un oficial espanyol que espera contínuament
el seu trasllat, però aquest no arriba mai. Aquesta actitud plena d’esperança fa
que no vulgui establir lligams amb la gent de la seva colònia, amb qui mai ha
intentat entroncar amistat perquè imagina que està a punt d’anar-se’n. El que
desconeix, però, és que tots aquells de qui depèn per tornar s’han oblidat
d’ell. Finalment, despullat de la seva identitat, Don Diego de Zama s’embarca
en una aventura impossible que el durà a l’autodestrucció.
