dissabte, 10 de febrer de 2018

Lucrecia Martel colonitza les sales amb 'Zama'

Opinió 
Zama (2017), de Lucrecia Martel

Han passat deu anys des que Lucrecia Martel va estrenar la seva anterior pel·lícula, La mujer sin cabeza (2008). És per això que la recent estrena del seu nou treball, Zama, ha acaparat tots els focus, tot i que la cineasta argentina ha volgut treure ferro a la situació: “No hi ha ningú que esperi les meves pel·lícules, per sort per a tothom. I tampoc crec que Zama sigui el meu retorn, perquè mai me n’he anat. Tot aquest temps he estat fent el que faig sempre: tractar d’entendre el món, la nostra atzarosa, minúscula i poderosa existència, intentant estimar i que m’estimin, com fa tothom. Les idees que funden el desig de fer una pel·lícula, és a dir, de fer públic un procés íntim, a vegades necessiten temps. No és més que això”.
Zama és una pel·lícula sensorial; una pel·lícula més concebuda a partir del so que de la imatge, tot i que, com és habitual en el cinema de Martel, els enquadraments fixes i la seva particular manera de composar fan que la fotografia també brilli amb força. Es podrien dir moltes coses de Zama, però en aquest article em vull centrar en el viatge que fa el seu protagonista, Don Diego de Zama. Ell és un oficial espanyol que espera contínuament el seu trasllat, però aquest no arriba mai. Aquesta actitud plena d’esperança fa que no vulgui establir lligams amb la gent de la seva colònia, amb qui mai ha intentat entroncar amistat perquè imagina que està a punt d’anar-se’n. El que desconeix, però, és que tots aquells de qui depèn per tornar s’han oblidat d’ell. Finalment, despullat de la seva identitat, Don Diego de Zama s’embarca en una aventura impossible que el durà a l’autodestrucció.