diumenge, 14 de setembre del 2014

Sergi Casamitjana: El cine no és aristocràtic, però gairebé!

El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana.                     Foto: Adrià Guxens.


L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) és l’únic centre de l’estat que ofereix estudis de cinema homologats a un grau universitari. Per tant, no és d’estranyar que el seu director, Sergi Casamitjana, descrigui el model de l’escola com a quelcom únic. “Nosaltres no només ensenyem cinema, sinó que manufacturem cinema”, comenta Casamitjana. Potser és per això que l’ESCAC no es troba a Barcelona, sinó a Terrassa, una ciutat amb una important indústria tèxtil durant la Revolució Industrial.

Entre costura i costura, l’ESCAC s’ha anat desplegant fins a convertir-se en un dels elements vertebradors de la indústria de cinema catalana i espanyola, i de les seves aules han sortit figures tan destacades com Kike Maíllo (Eva), Mar Coll (Tres dies amb la família), Dani de la Orden (Barcelona nit d’estiu), J.A. Bayona (El orfanato), Javier Ruiz Caldera (Tres bodas de más), Àlex Pastor (Los últimos días)... I aquests només són els directors, ja que l’ESCAC és sobretot coneguda per haver format a tècnics que poden fardar de tenir als seus prestatges més d’un Gaudí i d’un Goya.

Hem acordat 45 minuts d’entrevista a la mateixa seu de l’escola, a Terrassa, però quan arriba l’hora de la cita, en Sergi Casamitjana encara no hi és. Espero cinc minuts i pregunto a recepció, però em diuen que el director no ha arribat. Ja passen vint minuts de l’hora acordada i surto a fora de l’edifici. Per sorpresa meva, el veig assegut, en un banc, xerrant amb un company. En veure’m, es posa la mà al cap i es disculpa. Se n’havia oblidat. Però no perdem gens de temps. Pugem a la sala de professors gairebé corrent i m’ajuda a muntar l’equip de so mentre jo col·loco la càmera. En un moment ho tenim llest. Finalment seran només 15 minuts d’entrevista, ja que té una altra cita just després, però els aprofitem al màxim. Com si es tractés d’una pel·lícula que segueix fil per randa un pla de rodatge, acabo la nostra improvisada i intensa entrevista just a l’hora que hem acordat. Ni un minut més, ni un minut menys. En Sergi s’acomiada amb una nova disculpa i surt corrents de la sala per no fer tard a la seva pròxima trobada.

Adria’s News entrevista a Sergi Casamitjana, l’home que hi ha darrere de l’èxit de l’ESCAC, aquesta particular Masia del cinema de casa nostra que ja fa temps que s’erigeix com una de les potes més importants de la indústria audiovisual catalana i espanyola.

L’ESCAC és una escola que en vint anys s’ha convertit en tot un referent, no només a Catalunya i Espanya, sinó a tot el món. Quin ha estat el secret per aconseguir-ho?
L'objectiu de l’escola mai ha sigut el de créixer tant, sinó que és una cosa que poc a poc ha anat passant. De fet, el centre no es va muntar sota cap estructura ni sota cap concepte preestablert. Vam començar sent una escola molt petiteta, de 400m2, i ara fixa’t! Ocupem 12.000m2, però no ho hi ha hagut mai un pla per arribar fins aquí. La cosa s'ha anat fent orgànicament.

Dius que és una escola que s’ha anat fent a poc a poc, però ara ja apareix al rànquing de les millors universitats de cinema internacionals. Quina percepció teniu de l’impacte que causa l’escola a l’estranger?
Evidentment l’ESCAC està al top del món, sense cap dubte, i cada dia som més un referent perquè el model que fa servir l’ESCAC és molt industrialitzat: el fet que els alumnes accedeixin molt ràpid al mercat laboral, el fet que produïm les seves pel·lícules... La majoria d'escoles universitàries no poden entrar al sector industrial i les que són privades normalment estan molt limitades a fer negoci, amb lo qual tampoc busquen posicionar els seus alumnes. Nosaltres seguim un model mixt que ens ha fet pujar al top cinc del món perquè el fet de poder produir ens dóna molta més credibilitat fora.

Per tant, parlem d’una escola que ensenya uns fonaments teòrics, però que de seguida deixa que els alumnes toquin càmera i comencin a practicar...
Sí, perquè és una escola molt professionalitzadora. Nosaltres manufacturem cinema, o sigui, no només ensenyem, i això és el que ens fa diferents a la resta d'escoles.

Mentalitat “No volem aconseguir la millor formació individual, sinó la millor formació col·lectiva”


L'escola abans estava dirigida per Josep Maixenchs. Des que n’ets el director has volgut canviar la línia de treball o ha estat una successió continuista?
Bé, porto aquí tota la vida, i d’alguna manera, el Josep i jo hem estat dirigint l'escola junts des de sempre. Ara la porto jo, però tot i que està jubilat, ell continua venint per aquí, mentre que els anys que ell dirigia, jo actuava com a sotsdirector. Per tant, ha sigut un canvi absolutament continuista, no estem fent res que no féssim i no fèiem res que no fem ara.

Vas estudiar a la New York University (NYU) amb una beca. Com de diferent és el que pots estudiar allí del que pots trobar-te a l’ESCAC?
És totalment diferent. Les universitats americanes són com els restaurants a la carta i l’ESCAC és com un menú, com una degustació. En una universitat americana pots estudiar assignatures increïblement bones, però el problema és que com que tu et fas el menú, i selecciones els plats, no fas una progressió amb els equips i amb la gent amb la que treballes. O sigui, tu dissenyes un currículum específic per a tu i  comparteixes alguns moments amb alguns equips, però mai acabes de formar un nucli sòlid. A l’ESCAC és un menú tancat on tots els alumnes es mengen absolutament els mateixos plats i absolutament al mateix moment. Això el que provoca és que els plats et poden sentar millor o pitjor, però fa que tothom vagi molt coordinat i que tots els alumnes avancin plegats. Perquè, al cap i a la fi, una de les aptituds més importants del cinema és la de treballar amb equip, amb lo qual el Bayona continua treballant a dia d'avui amb el director de fotografia, el muntador i el sonidista que va conèixer a l’ESCAC.

És el que alguns anomenen “fer generació”.
Sí. És crear aquesta sensació de generació, que és d'un valor increïblement nat per el cinema. Llavors, el fet de que l’ESCAC t'obligui a un menú tancat, cosa que fan molt poques universitats, ni les d'aquí, provoca que tots els alumnes facin des del primer dia fins l'últim exactament el mateix, i tots junts amb lo qual tens quatre, cinc, sis o set anys per anar consolidant aquets col·lectius que fan que després sigui impensable deixar-los de banda. Però si és que avances fins i tot amb gent que no és del teu curs! Això que sembla que no és vinculant, és altíssimament vital dintre de la formació dels estudiants; el fet no només d’aconseguir la millor formació individual, sinó la millor formació col·lectiva. I, probablement, si deixéssim més llibertat als estudiants,  escollirien coses més interessants per a ells, però es dispersarien.

Estudis “El que és un autor nat i pur pot ser director de cinema sense passar per una escola”


De quin model beu, doncs, l’ESCAC?
De cap.

Però d’algun punt devíeu partir...
És que no sé per què ho vam fer així, però ha funcionat. I ara, evidentment, és una cosa que no es pot tocar, ja que és molt important crear aquesta sensació de grup.

Li diries a algú que es vol dedicar al cinema que estudiar en una escola és imprescindible?
Per fer un grup sí, però estudiar cinema sona tan abstracte... Però sí que és molt millor que vagis a una escola, tot i que això no vol dir que sense anar a una escola no ho puguis fer. O sigui, el que és un autor nat i pur pot ser director de cinema sense passar per una escola, però sí que és veritat que una escola crea molts autors, crea molta indústria, crea molta gent, crea moltes afinitats i crea unes coloracions geomètriques de la gent que està treballant. Llavors es pot ser director de cine sense anar a una escola? Evidentment sí. És millor anar a una escola? Evidentment també, perquè el factor multiplicatiu és molt més gran. Abans els directors de cinema començaven a fer les primeres pel·lícules als 35 anys i eren joves; ara els que surten de l’ESCAC s’estrenen als 25 anys i ja són grans. Però és que hi ha un factor multiplicatiu que fa que amb quatre anys avancis el que abans podies avançar en deu o dotze.

L’ESCAC és l'única escola de cinema del país homologada al grau universitari. Deveu estar particularment orgullosos...
Sí, però això és una cosa que es va fer fa 20 anys amb una certa por, ja que temíem que els pares pensessin que el cinema era una cosa rara de xavals. Evidentment, avui en dia estudiar cinema és com estudiar dret, però en aquell moment ens feia molta por pensar que els pares no voldrien pagar una escola privada, i menys encara una escola privada de cinema, i si no donàvem un títol era com dir: “Fill meu, on estàs anant?” Ara penso que els pares ja han assumit aquestes coses i que la societat espanyola i catalana ja entén perfectament el fet d’estudiar cinema.

Escola “El que converteix l’ESCAC en una universitat top és el fet de poder produir les seves pròpies pel·lícules”


Es menja l’ESCAC les altres escoles de cinema catalanes?
Home, jo penso que fem coses diferents, però una miqueta sí. És a dir, l’ESCAC és l'escola de cinema i després hi ha facultats de comunicació audiovisual.

El grau de cinema a l’ESCAC ha donat coneguts directors, com J.A. Bayona, Mar Coll o Dani de la Orden, a més a més de multipremiats tècnics, però l’escola també té un màster. Quin futur li veieu, tenint en compte que la carrera acapara tant els focus i no para de recollir èxits?
El màster encara ha de trobar el seu lloc, però vindria a ser com una càpsula concentrada que es fa per a gent que no pot assistir o pagar els quatre anys que dura la carrera. Evidentment, no és el mateix fer una pastilla concentrada que estar aquí cinc anys, però tot just ha començat fa un any. Tot i així, en certa manera recupera el Projecte Òpera Prima que tenia ESCAC a través de la seva productora i que ara es fa a través del màster oficial. O sigui, el màster oficial en dos o tres anys ja donarà uns resultats i, de fet, ja s'estan produint simultàniament sis pel·lícules que veurem d'aquí a molt poc temps.

Creus que l’ESCAC dóna més bons tècnics que directors, de manera general?
Clar, però és que això és una altra de les coses que fa especial a l’ESCAC respecte a altres universitats. Com que és una universitat privada, tots els estudiants han pagat igual, amb lo qual tots els estudiants tenen els mateixos drets. Així doncs, totes les especialitats han de tenir la mateixa importància. La majoria d'escoles, històricament, estan buscant directors, productors, guionistes i autors, i consideren que les altres feines són menors. L’ESCAC, en canvi,  se centra moltíssim en donar una formació tècnica per tal que pugui haver-hi nou especialitats, tenint la de direcció i les altres vuit els mateixos drets. Per això la formació tècnica és tan exhaustiva; perquè tots els estudiants se sentin en un mateix nivell.

Tinc la sensació que a l’ESCAC predomina el cinema de gènere per sobre de tots els altres...
No és que es faci cinema de gènere, sinó que cada estudiant fa el cine que vol fer. Després, cadascú troba certes afinitats i nosaltres l'únic que fem és ajudar a desenvolupar allò que els nostres clients porten dins. Ens és igual que sigui de gènere, que sigui social, documental o animació. Totalment igual.

Lleis “Hem tingut moments on hi ha hagut polítiques prou encertades però acte seguit de fer-les, les desfem...”


Els estudis a l’ESCAC són molt cars, la qual cosa fa que qui s’ho pot pagar sigui de la classe mitjana alta o alta, directament. Afavoreix això a que en surti un cinema excessivament burgès?
Evidentment, sí que existeix un problema aquests últims anys en el qual els estudiants que han estudiat aquí són de classe força alta, un problema que estem solventant últimament a través de les beques, per tal que el personal que entri a l’ESCAC estigui més diversificat. Però, evidentment, tens tota la raó. El cine no és aristocràtic, però gairebé!

La vostra productora, Escándalo, ha canviat recentment el seu nom pel d’ESCAC Films. Per què?
Bé, perquè ja feia diversos anys que s'havia de fer i volíem redireccionar el projecte Òpera Prima. Llavors, vam pensar que ESCAC Films era més adient per fer unes pel·lícules que estaven total i absolutament integrades dintre de la nostra pedagogia.

És curiós, però, que enguany, aquest projecte Òpera Prima, que ha de donar suport a primeres pel·lícules, ha produït el segon film de Mar Coll...
Sí, però com deia abans, el model de l’ESCAC és una cosa que no està mai pensada, que sempre es va fent. Llavors, vam fer la segona pel·li i després ens vam donar compte que segurament no l’hauríem hagut de fer mai, però aquestes coses no es pensen; es fan.

Quina importància ha tingut Escándalo amb l'escola?
Total. O sigui, l’ESCAC no seria el que és si Escándalo no hagués produït les Òperes Primes, ja que això és el que fa l’escola diferent. El que la converteix en una universitat top al mercat del món és el fet de poder produir les seves pròpies pel·lícules.

Identitat “El cinema és una cosa molt universal on els autors estan completament per sobre de les nacionalitats que tenen”


Per què és important el cine?
El cinema és important perquè, com la cultura, és una manera de fer-nos pensar. O sigui, el cinema, la literatura, la pintura i qualsevol activitat que no estigui orientada només al comerç ens aporta coses interessants. És a dir, el comerç ens fa menjar i la cultura ens fa pensar. Llavors, és molt important que pensem perquè si només mengéssim estaríem ben tips i ben gordos [Riu].

Quines reformes s'haurien de fer a nivell de cinema, aquí, a Catalunya?
Totes, perquè si cada cop que es crea una política al cap de dos dies es desmunta... Hem tingut moments on hi ha hagut polítiques prou encertades però acte seguit de fer-les, les desfem... Així que és molt difícil de crear una nova política, tot i que, a vegades, només caldria mirar algunes que hem tingut i aplicar-les, perquè, ara, en aquest moment, hi ha molt poca política cinematogràfica.

Existeix el cinema català?
Bé, sí, igual que l'espanyol o que l'anglès. Sí que existeix el cinema fet en català i fet per catalans, però no penso que sigui distintiu pel món. No hi ha ningú al món que digui: “Això és cinema català”, penso.

Per què hi ha tants prejudicis contra el cinema català i l’espanyol?
Això són tonteries. Hi ha cinema català avorrit i hi ha cinema americà avorrit; hi ha cinema americà dolent i hi ha cinema americà bo. El cinema és una cosa molt universal on els autors estan completament per sobre de les nacionalitats que tenen. I la gran majoria del cinema americà el fan directors estrangers que van als Estats Units, o sigui que el cinema està més lligat al país on es produeix perquè és qui el posa al mercat. I ara parlem de cinema americà com a objecte, però no existeix un cinema concret. Existeix el cinema, i ja està.

Acceptació “Avui en dia estudiar cinema és com estudiar dret”

  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada