Per l’heterogeneïtat de la seva població, dividida principalment per motius lingüístics, Bèlgica és un dels països on la democràcia de consens s’ha establert de manera més notable. A més de les diferències en matèria d’orientació política, social i econòmica de les diferents formacions (entre les quals trobem grups liberals, democratacristians, socialdemòcrates, liberal conservadors, ecologistes i independentistes, aquests últims exclusivament al costat flamenc), s’ha de distingir, a més a més, entre partits arrelats a la regió valona, majoritàriament francòfona, i partits que pertanyen a la regió flamenca, de majoria neerlandòfona.
D’aquesta manera, és comú que a les negociacions per formar govern, iniciades per un informateur designat pel rei Albert II, hi participi un nombre considerable de partits importants francòfons i flamencs. Així, per exemple, els darrers governs des del 21 de desembre de 2007 han estat compostos per cinc forces diferents: l’Open VLD (liberaldemòcrates flamencs), CD&V (democratacristians flamencs), MR (Moviment Reformador francòfon, de centredreta), PS (Partit Socialista francòfon, socialdemòcrata) i CDH (Centre Demòcrata Humanista francòfon). De les negociacions prèvies hauria de sortir un formateur, encarregat de formar el govern definitiu i proper primer ministre nomenat pel rei belga. La necessitat d’aconseguir que tant la minoria francòfona (el 42% de la població belga) com la majoria neerlandòfona (el 57% de la població) es vegin representades al govern va provocar que el 1970 una reforma constitucional fes que cada meitat de l’executiu, exceptuant el primer ministre, estigués formada per membres d’una de les dues comunitats lingüístiques majoritàries. De fet, també és destacable l’existència d’una tercera comunitat lingüística, la germanòfona, però la gent que parla l’idioma suposa menys de l’1% respecte del total de la població belga.
Aquesta necessitat de consens entre diverses forces d’ideologies molt diferents i que, a més a més, defensen allò que és més positiu per a la seva regió d’origen, ha provocat en ocasions grans desacords que han perllongat considerablement la formació d’un govern o han provocat que aquests siguin molt inestables. Bèlgica està patint una crisi política des de l’any 2007 principalment a causa del desacord a l’hora de realitzar una reforma del model d’Estat i la situació del districte electoral de Brusel·les-Halle-Vilvoorde (BHV). En el primer cas, mentre que els flamencs majoritàriament són partidaris d’un augment de l’autonomia de les regions, la majoria dels valons opten per la conservació de la situació actual. Pel que fa a l’existència de la circumscripció electoral de BHV, els flamencs demanen la separació i els valons s’hi oposen.
La creació de Brusel·les-Halle-Vilvoorde, amb la llei electoral de 2002, va suposar l’annexió de Halle i Vilvoorde, part de la província del Brabant flamenc, a la circumscripció bilingüe de la capital, de manera que els francòfons residents en aquestes zones de Flandes poden votar candidats francòfons. El 26 de maig de 2003 la Cort Constitucional va considerar que la reforma era inconstitucional ja que en aquest cas els límits provincials no coincidien amb els de la circumscripció. Tot i això, la Cort no va derogar la llei sinó que va demanar al Parlament que trobés una solució abans de les eleccions de 2007, fet que no va succeir. Sis mesos després de les eleccions federals de 2007, que va guanyar la coalició entre democratacristians flamencs (CD&V) i independentistes flamencs (N-VA), es va aconseguir formar un govern amb Guy Verhofstadt, dels liberaldemòcrates flamencs (Open VLD), com a primer ministre fins que el març de 2008 Yves Leterme el va substituir. Leterme va haver de renunciar el desembre de 2008 quan va ser acusat de pressions al tribunal que decidiria el futur del banc Fortis. Es va formar llavors un nou govern dirigit per Herman Van Rompuy (CD&V), que va haver de deixar el seu càrrec el novembre de 2009 per ocupar el de President del Consell Europeu. Leterme va tornar al càrrec de primer ministre però l’abril de 2010 el govern es va tornar a desfer a causa del desacord existent en el cas de BHV, que va suposar la sortida del partit Open VLD del govern.
A les eleccions del juny de 2010, i com preveien els sondejos, la Nova Aliança Flamenca (N-VA), partit secessionista de centredreta, va ser la més votada a la regió de Flandes (27,8%) però també a tot l’Estat (17,4%). El partit de Bart de Wever va obtenir 27 escons (de 150 en total), un més que el Partit Socialista francòfon d’Elio di Rupo, la força més votada a la regió de Valònia i Brusel·les, que es va quedar en un 13,7% dels vots a nivell estatal. En total, la cambra baixa va quedar constituïda tal com es pot veure al gràfic.
El rei Albert II va designar De Weber la tasca d’informateur, però el 8 de juliol De Weber va reportar al rei que no hi havia acord suficient en temes clau per a formar una coalició funcional i va ser rellevat del seu càrrec. El 9 de juliol el rei va nomenar Di Rupo pré-formateur, un nou càrrec creat amb la possibilitat d’esdevenir formateur i primer ministre si s’assolia l’èxit. Tot i això, Di Rupo no va aconseguir un consens, i l’N-VA i el CD&V van acusar els partits valons d’anar massa lents i de ser massa vagues i reservats en les negociacions a l’hora de pronunciar-se sobre les concessions que els flamencs desitjaven. El 29 d’agost Di Rupo va resignar al seu càrrec de pré-formateur però el rei no ho va acceptar. Di Rupo va dir que, si bé tots els partits involucrats en les negociacions estaven d’acord en matèria de control regional sobre ingressos i despeses, el conflicte de BHV i el finançament de la capital eren font de desacord. Di Rupo va tornar a renunciar el 3 de setembre. Els intents posteriors de formar un govern van fracassar, i el 4 d’octubre Bart De Weber va anunciar a la seu del seu partit que la seva formació sortia de les negociacions del moment perquè no havia trobat una resposta a les “preguntes vitals” formulades pels flamencs. Al seu torn, els partits valons van contestar que ja no el creien i van afirmar que havia ajornat deliberadament les negociacions.
Arran d’això, el rei va demanar Johan Vande Lanotte, un antic president de l’SP.a, que fos mediador per acabar d’una vegada amb les negociacions de formació de govern. Mentrestant, el govern sortint de Leterme ha estat nomenat pel rei com a govern gestor amb poders limitats. Actualment Bèlgica no té pressupost per a l’any 2011 i el pressupost mensual es va renovant mitjançant resolucions contínues.
S’ha de tenir en compte en primer lloc que, segons el mateix Lijphart, tant Bèlgica com Suïssa exemplifiquen el model de democràcia de consens però no de manera perfecta i per tant, com ja passava amb el Regne Unit i el model Westminster, els seus sistemes no s’adapten a un model pur.
És un bon exemple d’aquest allunyament la situació actual, és a dir, la que Bèlgica viu des de les eleccions de juny de 2010. La democràcia de consens es basa en la participació de grans coalicions en el poder executiu. Actualment, però, el més aproximat a un poder executiu és un organisme gestor amb poder limitat i provisional que es dedica a aprovar pressupostos mes a mes, integrada pels membres del govern sortint. Així doncs, el govern de Leterme exerceix una funció pressupostària i de manteniment de les institucions.
En aquesta situació s’hi ha arribat degut a la impossibilitat de formar una coalició que garanteixi un govern estable, ja que no hi ha formacions polítiques amb pes suficient per formar un govern en solitari o de pocs partits. Cal remarcar que la formació amb més diputats és una força que defuig del model d’Estat que té Bèlgica actualment perquè pretén la independència de Flandes.
Lijphart també assenyala que els governs belgues solen ser inestables i poc duradors. L’autor ho exemplifica argumentant que durant els anys 70 els gabinets van estar encapçalats per cinc primers ministres diferents, però sense anar tant lluny en el temps aquesta inestabilitat i poca durada s’ha manifestat en la crisi política iniciada el 2007. Tot i això, aquesta dificultat extrema per formar un govern (gairebé impossibilitat) que ha seguit les darreres eleccions de juny va més enllà de la inestabilitat acceptada pel politicòleg neerlandès.
Segons la teoria, el model democràtic de consens consta d’un sistema de partits multidimensional. En el cas de Bèlgica, Lijphart assenyala que la religió separa els partits socialcristians dels socialistes i liberals, mentre que socialistes i liberals estan separats per diferències de classe. Lijphart també reconeix que “la fissura lingüística a Bèlgica ha causat ulteriors ruptures”, dividint en partits més petits, tant francòfons com flamencoparlants, aquests tres partits dominants i creant-ne de nous. De fet, en la situació actual, l’independentista N-VA va ser la força més votada a nivell regional (Flandes) i a nivell estatal en les darreres eleccions. Per tant, podem afirmar que algunes diferències, com les existents entre flamencs i valons, se sobreposen a d’altres com la religió o la classe social, i a causa d’això, nous valors, com l’esmentat independentisme flamenc o l’ecologisme, han trobat un lloc al Parlament belga. No podem dir, doncs, que la multidimensionalitat dels partits hagi desaparegut o s’hagi transformat de manera radical, sinó que podem apreciar una disminució de la importància de certes dimensions i l’aparició i desenvolupament d’altres (per exemple, la fissura entre les dues comunitats lingüístiques, que ha estat portada fins a l’extrem de la independència flamenca) que han alterat el panorama polític belga, que ja era complex per sí mateix.
Un altre dels punts que Lijphart considera propis d’un sistema de consens com el belga és la descentralització i el federalisme. Aquest punt, com ja s’ha vist, és un tema vital de disputa i causant en part de les crisis polítiques belgues, ja que la reforma del model d’Estat és una de les causes del desacord entre forces flamenques i valones. Tot i això, les exigències dels principals partits flamencs ja no passen només per la descentralització i el retorn del poder i una major independència a les regions, sinó que el principal partit de Flandes aposta directament per la separació pacífica de la regió, que haurà de constituir un nou Estat membre d’una Confederació europea democràtica. Així doncs, i tot i que el sistema polític belga no ha canviat en cap direcció, és important tenir en compte que el partit més votat aposta obertament per una situació política radicalment diferent a l’existent en l’actualitat.
*Treball fet conjuntament amb Albert Sánchez i Daniel Fernández.