Dani de la Orden: “M’encanta la pirotècnia i el cinema blockbuster”

Dani de la Orden, director de Barcelona nit d'estiu. Foto: Adrià Guxens

Ni Jean-Luc Godard, ni Xavier Dolan, ni Sofia Coppola, ni Jim Jarmusch. El jove cineasta Dani de la Orden defuig de tot tipus de postureig i declara, sense titubejar, que Armaggedon i La Roca són les seves pel·lícules preferides. Doncs sí, el seu ídol és Michael Bay, tot i que també m’ensenya, orgullós, una fotografia que es va fer de (més) jove amb Quentin Tarantino quan aquest va assistir al Festival de Sitges, ja fa uns quants anys. De la Orden és una de les joves promeses que han sortit de l’ESCAC, una escola on va conèixer els companys de viatge de la que seria la seva òpera prima, Barcelona, nit d’estiu. “Imagina’t que tu estàs boig i et foten en un manicomi amb gent més boja que tu”, comenta sobre el seu pas pel centre, fent broma. Ara està rodant la segona part, Barcelona, nit de reis, que és, en les seves pròpies paraules, “més comèdia i més romàntica”.

Adria’s News entrevista a Dani de la Orden, un jove cineasta que afirma que no té “cap necessitat de marxar a fora” a buscar-se la vida per fer cinema. És una conversa on passem contínuament del català al castellà i que acaba amb una petita sorpresa per part seva, ja que m’ensenya, en exclusiva, el nou videoclip dels Amics de les Arts, que ell mateix va realitzar i editar.

Barcelona nit d’estiu és una comèdia romàntica, un gènere que sovint és menystingut per la crítica i considerat quelcom senzillament comercial. Has notat prejudicis d’aquest tipus?

Potser una mica sí, però jo crec que la crítica no valora tant per gèneres, sinó que valora la pel·lícula en si, perquè m'he trobat que la crítica ha deixat pels aires Una cuestión de tiempo, de Richard Curtis, i la pel·lícula de Javi Ruiz Caldera [Tres bodas de más], que és una comèdia romàntica espanyola bastant “macarrilla”, amb alguns gags escatològics. Així doncs, no crec que hi hagi mala premsa de comèdies romàntiques, tot i que potser amb el tema dels festivals sí que és més complicat que s'introdueixin. Jo crec que l'Oscar al millor guió de Her està bé, però també podia haver recaigut en Una cuestión de tiempo, que per mi és la millor pel·lícula de l'any. I això també li està passant al cine de terror, que també li està costant d’entrar en el sector crític.

Barcelona nit d’estiu és la teva òpera prima. T’ha costat gaire aixecar el projecte?

En realitat no del tot. Jo tenia uns estalvis personals i aleshores vaig decidir ajuntar-me amb un equip de l’ESCAC recent graduat i els hi vaig dir que volia fer una comèdia romàntica a Barcelona. Tots s'hi van sumar i en cap moment vam parlar ni de cobrar, ni de pressupostos: res. O sigui, de la mateixa manera que tu ara et poses a fer un curtmetratge, doncs és el mateix, i ningú sabia a on anava a parar, això. La vam rodar fins al 60 o 70 per cent. Llavors, vam fer un paron perquè l'estiu es va acabar, la gent havia de reprendre feines i va ser quan El Terrat va veure la pel·li, i com que al Kike Maíllo, el Salvador i el Toni els hi va molar, van decidir que si l’acabàvem es posarien al darrere la producció.

Crítica “No crec que les comèdies romàntiques tinguin mala premsa”

Veig que va anar tot bastat rodat, doncs...

Sí. El que més va costar va ser gravar amb pocs diners, perquè aleshores t'has d’arrossegar i deixar que et deixin rodar gratis aquí, i el que has de rodar en quatre dies ho has de rodar amb dos, etc. Però sé que hi ha gent que tarda quatre anys a tirar endavant un projecte i jo no vaig tardar ni un any, com aquell que diu. Aleshores no puc dir que m'hagi costat gaire, tot i que és veritat que ha sigut una carrera a fons. Però l'estrena va anar meravellosament, hem fet força caixa a taquilla i ara l'objectiu principal és que això que va ser una aventura “d’aviam què passa” es formalitzi i es comenci a repartir tot el que hem anat guanyant per l’equip.

Creus que és clau, doncs, tenir a la pel·lícula algunes figures conegudes com El Terrat, Kike Maíllo o el mateix Joan Dausà, que també actua, per tal que sigui un èxit?

T’ajuden, perquè si tu ets un inexpert desconegut com jo, el millor que pots fer és rodejar-te de gent que només el seu nom ja et doni publicitat. Però, per exemple, en el cas d’en Joan, jo això no ho vaig fer perquè fos conegut ni res, ho vaig fer perquè m'agradava la seva cançó, i va ser després que vaig descobrir que tenia una espineta d'actor i vaig trobar com cachondo que ell fes com d'ell mateix, entre cometes, però sí que t'ajuda molt tenir una estructura com El Terrat al darrere, perquè en una pel·lícula, l’important és la promoció. Si fas una pel·lícula bé però no la promociones bé, no arribes enlloc.

Ara que ja està estrenada creus que tens més pressió en fer una segona pel·lícula i repetir l’èxit o la primera vegada feia més respecte?

Jo crec que ara n’hi ha més, però intento disfrutar-ho i oblidar-me’n. Ara farem la segona part, la seqüela, i vull millorar les coses que no es van fer bé des de direcció o aprendre d’alguna cosa de les històries que m'agradaria haver canviat, però que per una qüestió de temps, no vam poder fer-ho llavors... Així, ara que tinc l’oportunitat de fer una pel·lícula bé, si em donen el finançament amb un pressupost tancat, i podem escriure un guió amb més temps, doncs em fa molta il·lusió reprendre l'aventura, però aquest cop no anant tant a cegues. Pressió? Sí, però és que només és una pel·li, no és “el fin del mundo”.

Marca “Si ets inexpert i desconegut com jo, el millor que pots fer és rodejar-te de gent que només el seu nom et doni publicitat”

A Barcelona nit d’estiu vau aplicar un model curiós: estrenar-la al cinema i posar-la, poc després, online i en DVD. És aquest el futur del cinema?

És complicat, perquè hi ha un acord amb els grans cercles de cinemes que et demana que la pel·lícula no estigui al mercat domèstic fins al cap de vuit mesos o nou, i el fet que nosaltres la volguéssim moure seguint aquesta estratègia va fer que alguns no la volguessin. És un tema peliagudo perquè, per una part, fas que la pel·lícula sigui molt més propera a la gent i la fas molt més assequible però per l'altra, clar, el cinema no deixa de ser un negoci.

Però creieu que va funcionar la vostra idea?

Bé, en el nostre cas no va acabar de cuajar del tot, perquè sí que les xifres van anar molt bé, però no van ser suficientment altes. A més, hi ha la pirateria pel mig i, aleshores, tot es complica.

Se’ns dubte, la pirateria està fent molt de mal a la indústria. Com a algú jove, nadiu digital, què s’hauria de fer?

Mira abans era un “Mira, bueno...”, però quan et trobes el números que podrien haver estat i el que ha acabat sent per culpa de la pirateria... És una qüestió que s'ha de perseguir perquè no deixa de ser que ens hem acostumat que la cultura és gratis i la cultura no és gratis; la cultura s'ha de pagar, i sobretot al cine, perquè és un ofici del qual menja moltíssima gent i mou molts diners. Doncs si tu petes aquesta indústria ens estem tirant pedres a nosaltres mateixos perquè fa que fem menys pel·lícules. Per això ara estan tancant tants cines. Però també és veritat que s’ha de fer una contraoferta. No pot ser que l'entrada valgui vuit euros o nou.

Exhibició “No pot ser que l'entrada valgui vuit euros o nou!”

Creus, doncs, que aquesta davallada d'espectadors a part de la pirateria també és deguda a l’IVA del 21%?

Tot suma, no és només l'IVA, és un tot, és la facilitat que es dóna ara, que pots veure qualsevol pel·lícula a casa i que ja trobes Her penjada en alta qualitat. Sembla que políticament no es vulgui que es vagi al cine, ja que no posen les coses fàcils. Tampoc es dóna suport i fins i tot les autoritats fan comentaris, en plan: “Si la gente no va al cine es porque a lo mejor el tipo de cine que se hace en España no gusta”. No sé qui ho va dir, això.

El Ministre Montoro...

El Montoro... I vaig dir “home, només que vegis les pel·lícules que s'han fet, jo crec que hi ha molt bona feina...”

Creus que el cinema s’ha de sustentar per les subvencions públiques, ara que sembla tant difícil trobar inversors?

Parlo des de la meva ignorància, perquè jo soc director i la producció és una cosa que estic aprenent de mica en mica, però amb el tema de les subvencions sembla que no mirem la realitat. És que no hi ha diners, o sigui, no hay liquidez, i si no hi ha diners no es poden fer pel·lícules. Aleshores, anem confiant amb les subvencions però hi ha alternatives. Jo crec que les marques privades, les grans marques que es poden gastar 300.000 euros en fer un anunci, haurien de començar a entrar en el món de la ficció, perquè no podem dependre d'un sistema de subvencions que ja està quasi obsolet. No acaba de funcionar.

Cultura “Sembla que políticament no es vulgui que es vagi al cine”

Una de les noves vies d'ingressos és el micromecenatge, que he vist que vas utilitzar en el teu curt Nadador. És una bona alternativa?

Per curt sí, està bé, i per pel·lis també, però després hi ha el tema de les recompenses... A mi se’m faria raro fer un micromecenatge per una pel·li i que després aquesta pel·li recapti diners. Aleshores, què faig amb aquesta gent que ha posat els diners pel Verkami? Llavors, jo crec que està molt bé, però per Barcelona nit d’estiu no ho volia fer; no volia tenir 300 mecenes. Crec que havia d’intentar controlar d'on venia cada part dels ingressos: jo, el meu pare, un inversor que va posar uns euros... Tenir-ho tot bastant controlat, per tal que després, a l’hora de fer números, saber què ha posat qui i a qui se li han de donar tants diners. Amb tot, estic a favor que es facin pel·lícules a partir de micromecenatge. Com dius, vaig fer Nadador, i és feixuc. Per un curt esta bé perquè no té una voluntat lucrativa, però una pel·lícula sí. I si estàs fent una cosa que té una voluntat de fer negoci, el micromecenatge es complica.

Tant a Nadador com a Barcelona nit d’estiu hi surten nens. És una temàtica que t’interessa en especial?

Sí, no ho sé... També tinc un altre curt que es diu Luciano i està Filmin, que també és d'un nen, i és que, no ho sé. La innocència que tenen els nens i la manera que tenen de veure el món em meravella. Lo bo de Nadador és que el nen veu l'amor d'una manera súper naïf  i creu que la vida dependrà de si li diu alguna cosa a la noia de la que està enamorat. I això quan tens 20 anys és una mica de madura un poquito, però amb 13 anys veus el món d'una altra manera i crec que és maquíssim retratar-ho amb el cine.

Barcelona nit d’estiu ja té segona part, Barcelona nit de Reis. Què me’n pots dir?

Bé, en aquesta pel·lícula no continuen totes les històries, sinó només alguns personatges i el que vam fer a la primera amb una nit a Barcelona, ara ho repetim, però amb una part més hivernal. És més comèdia i més romàntica. És a dir, pugem el grau del que va funcionar a la primera i també crec que les històries són bastant més elaborades, els cruces no són casuals... O sigui, intentem que totes tinguin un sentit i les anem creuant. És el resultat de tenir temps per escriure un guió ben parit.

Inversió “Les marques privades haurien de començar a entrar en el món de la ficció”

T'he sentit dir que t'interessa molt el món del thriller i fins i tot pensaves algun dia en fer una Barcelona alienígena...

Sí, però això era més per la conya del còmic aquell... La meva pel·lícula favorita és Armaggedon i La Roca, i m'agrada molt Transformers i el Michael Bay, ja que m’encanta la pirotècnia i el cinema blockbuster. Tot i així, també m’agraden les històries humanes entre personatges i els seus amors.

T'has format a l’ESCAC, una escola on les pel·lícules de gènere són bastant populars. Per què aquest estil en concret?

Perquè allà et preparen per fer pel·lícules, no diré d'una manera concreta, però tots els que entrem a l’ESCAC comencem a veure el cine que ens agradaria fer: un cine que sigui vendible i que pugui funcionar a taquilla. Així, el plano de la persona en las olas, murmurando, siendo una imagen símbolo, és una qüestió de deixar-ho por tu mundo privado. Aquí t'ensenyen a explicar una història que s'entengui i sobretot que emocioni. Aleshores, jo crec que per això surten tanta varietat de gèneres, perquè és molt narratiu tot.

Com de crucial ha estat la teva experiència a l’ESCAC?

Molt, perquè és increïble. Imagina’t que tu estàs boig i et foten en un manicomi amb gent més boja que tu. Llavors, l'únic que pots fer és bogeries i això es viu molt i, a més, a partir de segon i tercer no tens vida privada perquè et foten a rodar; lo primer és rodar, rodar, rodar, rodar i la teoria està molt bé i te l'ensenyen, però el millor que pots fer per fer cine és equivocar-te i no parar de rodar. És una maquinària que engegues des de primer curs, que et donen una càmera, i et diuen sal i a ver lo que haces. Això és el que té l’ESCAC que no té cap altra universitat. I a més, sortim bastant preparats, ja no tècnicament, sinó amb les idees molt clares.

Ajudes “No podem dependre d'un sistema de subvencions que ja està quasi obsolet”

Estudiar cinema és molt car. Significa això que el cinema que surt avui en dia és una mica aburgesat?

Sí, pot ser, però hi ha de tot. És a dir, sí que la majoria de gent que va a l’ESCAC és perquè s'ho pot pagar o li poden pagar, però també he vist gent que està estudiant i fent de cambrer a la vegada, dormint quatre hores diàries. Hi ha una mica de tot... Però sí que és veritat que surt poc cine social i jo el primer, perquè jo vinc d’on vinc i no se’m plantejaria fer una pel·lícula en una Barcelona que no he viscut. I si a l’ESCAC comencés a entrar gent de La Mina segurament el cine que es faria seria súper diferent.

Creus que és indispensable avui en dia estudiar en una escola de cinema per dedicar-se a aquest món?

No, però t'ajuda a aconseguir la gent, l'equip i la sinergia, perquè per llegir-te un llibre sobre la teoria del cine ho pots fer a casa i desglossar El Padrino també ho pots fer a casa. O sigui, anar a una escola no és necessari, però ajuda molt.

Precisament, ara també hi ha molta gent que va a estudiar fora, com un dels germans Pastor, el Jorge Torregrossa, el Carlos Marqués-Marcet... Tu t'has plantejat mai marxar?

M'ho vaig plantejar, però vaig veure que a fora és tot tan gran i la competència és tan alta que... No ho sé, aquí em sento més còmode perquè he fet una pel·lícula molt petitona, però que la gent d’aquí n'ha sentit parlar i és com més fàcil, perquè no tinc cap altra història que necessiti ser més universal. O sigui, si estigués per rodar un thriller en anglès, sí, però és que també es pot rodar des d'aquí, saps? És a dir, tu pots rodar una pel·lícula en anglès, però la pots produir a Barcelona. Si no, mira lo que ha fet Bayona amb Lo Imposible. Aleshores, de moment no tinc cap necessitat per marxar a fora. I una cosa és estudiar allà i entrar al seu mercat just després, però començar aquí i entrar a fora és difícil.

Joventut “La innocència que tenen els nens i la manera que tenen de veure el món em meravella”

Per què és important el cinema?

Per moltes coses. La primera és perquè tots necessitem una finestra que ens doni un món que no tenim aquí, i fa una funció que existeix des de l’Antiguitat, que és explicar-nos una història que no podem viure; una vida paral·lela que necessitem veure, perquè expliquem històries des de sempre i no deixa de ser una evolució de la literatura. Després, és necessari perquè ens hem d'emocionar. O sigui, el cos té la necessitat d'emocionar-se i potser al dia a dia no vivim moltes emocions. Jo avui m'he aixecat, he tingut una reunió i ara estic parlant amb tu. Per tant, no és que hagi sigut un dia increïble però, segurament, avui aniré al cine a veure Dallas Buyers Club, i visc l'aventura d'un tio que em farà plorar i replantejar-me coses. Aleshores, el cine serveix per sentir emocions, expiar els teus problemes i evadir-se d'una realitat, però també és un medi per provocar, un medi de denúncia i també és l’apologia de l'ego d'un director. Són moltes coses, ja que el director és una persona molt obsessiva i hi ha gent que sacrifica molt de la seva vida per una pel·lícula.

Has dit, entre altres coses, que el cinema serveix per provocar i denunciar. Creus, doncs, que les pel·lícules han de tenir sempre un missatge al darrere?

No, no sempre. O sigui, a vegades no cal que tingui un contingut moral, ja que una pel·lícula et pot dir el amor es así porque ésta es mi tesis, però a vegades es pot donar que una pel·lícula t'ensenyi una realitat i que l'espectador valori la tesi i digui “òstia, doncs jo crec que això parla d'això”, i pren les seves pròpies conclusions. Aleshores, hi ha d'haver de tot, i crec que si tot el cine fos blockbuster, el cinema moriria, però si tot el cine anés carregat d’un missatge de denúncia, doncs també... Jo crec que hi ha suficients pel·lícules i sales de cine perquè hi hagi de tot...

Aprenentatge “El millor que pots fer per fer cine és equivocar-te i no parar de rodar”

Existeix el cinema català?

Sí. En català ja no tant, però jo mai rodaré res com a objecte lingüístic, sinó que crec que la llengua s'ha d'adaptar a la història. Clar, seria de tontos fer Barcelona nit d'estiu, que vull que sigui una pel·lícula propera a l'espectador, en castellà, perquè no és la realitat de Barcelona; a Barcelona es parla molt, el català. Però ojalà l'hagués pogut fer en anglès, perquè lo que vull és que la pel·lícula la vegi el màxim de gent possible. Aleshores, fer-la en català és un petit risc. Però és cert que bona part de l’equip de pel·lícules increïbles, com El Orfanato, Mientras duermes o REC, és català. I la veritat és que s’ha rodat moltíssim a la ciutat.

Fins i tot Vicky Cristina Barcelona va tenir part de l’equip d’aquí...

Fins i tot aquesta, tot i que no demostra una cultura catalana. Aleshores, hi ha més el rotllo del Cesc Gay, el rotllo de En la Ciudad, o pel·lícules com la meva, o La Plaga, amb visions que fins i tot xoquen.

Creus que el cinema català té bona salut?

Jo crec que té bona salut, per una banda, perquè s'han fet pel·lícules molt interessants, i les que estan nominades als premis Gaudí jo crec que totes tenen algo, des de presentar una Barcelona post apocalíptica, fins a la història d'una dona que té 50 anys i que s'està recuperant d'un trauma. Són històries que guanyen més o menys diners però són històries que tenen enginy a l’hora de fer-se perquè no són còmodes de rodar. Per tant, jo crec que el talent ara s'està posant a prova, ja que t’has d'esforçar més i has de tenir més energia. Jo crec que ara és el moment on els que realment volen fer algo ho faran, és el moment en què algú diu “jo he tingut aquesta idea, així que la rodaré amb l’iPhone perquè em surti més barata” o “jo tinc la idea de fer una gira perquè la gent la vagi a veure abans perquè no tinc diners per la publicitat”.

Renta “Si a l’ESCAC comencés a entrar gent de La Mina, el cine que es faria seria súper diferent”

A més, malgrat la crisi econòmica, s’han fet tres pel·lícules completament diferents entre elles que han tingut molt de recorregut: Pa Negre, Lo Imposible i Història de la meva mort. Podem parlar, creus, d’una petita edat d’or del cinema català? 

Edat d'or? Sí, no? Però és que edat d'or és com molt gran... No, jo no crec que sigui una edat d'or perquè a mi que una pel·lícula guanyi a Locarno o que una pel·lícula estigui al Festival de Venècia, sí ajuda a promocionar el cinema d'aquí, però qui mana és la taquilla. La taquilla és qui mana i manarà sempre la taquilla. I jo crec que ara la taquilla en el cinema català li costa d’arrencar per moltes coses. Però és que no tenim cap tipus de llei de protecció, com a França, perquè a França no sé quina moguda tenen, que una part dels diners que pagues van a parar a la indústria del cine francès. Aquí lo que es diu és el cine espanyol, una mierda. És com un clixé, així que jo no veig una edat d'or. Edat d'or seria que poguessis fer una pel·lícula i sabessis que recaptarà. Ara tu fas una pel·lícula i saps que t'enfrontes a un monstre i primer t’has de fer a la idea.

Quin paper juguen els festivals catalans?

Els festivals catalans ajuden moltíssim. Sitges és un festival reconegut internacionalment i jo crec que ajuden sobretot perquè la gent de fora vegi que aquí ens interessa tot tipus de cine. Aleshores, jo crec que ajuden a nivell de promoció, bàsicament, i també de difusió de lo que hi ha aquí.

Diversitat “Si només hi hagués blockbusters, el cinema moriria, però si tot el cine anés carregat d’un missatge de denúncia, doncs també...”

M’imagino que ara que has estrenat el teu primer llargmetratge t’has llegit les crítiques. Què en penses? Els crítics fan més bé o més mal al cinema?

Han de fer la seva feina, però també és cert que quan has fet una pel·lícula que t'ha costat Déu i ajuda fer-la i algú te la destrossa amb quatre cops de màquina, te jode, però, de la mateixa manera, quan tu i jo anem al cine i diem “vaya puta mierda” i comencem a escampar-ho a tothom... Doncs potser el director s'hi ha deixat quatre anys de la seva vida... És com aquell que veu Gravity i diu “me he aburrido un montón”, i el director ha dedicat cinc anys una cosa perquè després una persona saque a relucir en plan: “Bueno, está bien”. És frustrant, però has de viure amb això. O sigui, tens la part bona, on llenas salas de cine i la gent va a veure i paga 9 € per veure la teva pel·lícula, però cal saber jugar en aquest joc. I ho has d'acceptar. Jo me les llegeixo, però per aprendre. Per aprendre i veure què és lo que no ha acabat de cuajar, intentar trobar-li un sentit al per què aquella persona deu haver pensat així. I ja està, però aquesta no deixa de ser l’opinió d'un tio.

I ara ha nascut l’Acadèmia del Cinema Català i els premis Gaudí, on heu estat nominats, i fins i tot n’heu guanyat un. Quina valoració en fas?

És un regal perquè jo crec que hem caigut molt bé. Vam sortir del no-res i vam fer una pel·lícula molt silenciosa i després vam començar a fer soroll, però ningú sabia que estàvem rodant aquesta pel·lícula. Aleshores la gent va començar: “Qui són aquests?” o deien “Una gira?” I jo vaig començar a fer aquesta pel·li perquè em va donar la gana. Ni vaig presentar el guió; vaig fer la pel·lícula que jo volia fer, de la manera que jo volia fer-la, i aleshores crec que ha sigut un reconeixement per a aquesta gent jove. Més jo no demanava, però crec que era just el premi de la banda sonora, perquè artísticament crec que està de puta mare. Com a pel·lícula no esperava que guanyés el Gaudí perquè n’hi ha moltes altres de molt més ben treballades i jo ho entenc. I la nostra no deixa de ser una comèdia romàntica.

Ha estat un procés llarg, però ha pagat la pena...

Sí. Per a mi ha sigut un regal. Quan rodàvem estàvem menjant entrepans de Frankfurts comprats als Pakis perquè no hi havia ni diners, i vam rodar sense permisos pels carrers i quan la poli venia, amagàvem el trípode i passàvem fred. Vam rodar amb unes condicions precàries, entre cometes. L'últim que jo pensava és que aquesta pel·lícula la veuria al Verdi i que jo hi aniria per veure Cruce de caminos i els del costat dirien: “Òstia, anem a veure Barcelona nit d’estiu!”. I llavors penses: “Òstia, que guai!”, perquè no ho has fet pensant amb això. I que després et diguin lo dels Gaudí, doncs maravilloso i me'n vaig a Taiwan el dilluns perquè l'estrenen al Festival de Taipei. És surrealista.

Crítica “Quan has fet una pel·lícula que t'ha costat Déu i ajuda i algú te la destrossa amb quatre cops de màquina, te jode”

Es pot viure del cinema avui?

No. Jo de moment no visc. Per això estic vivint aquí [Riu, i senyala el seu voltant, el pis familiar]. Sí, home. Clar que es viu, que sinó no es farien pel·lis! Però és complicat. I únicament del cinema... Crec que has d'anar fent algun anunci de mentres, però és que viure de fer una pel·lícula cada cinc anys és súper complicat.

T'has sentit infravalorat alguna vegada per la teva edat?

Al cine no, tot el contrari. Em molesta una mica que em diguin: “Òstia, per lo jove que ets està molt bé!” Llavors jo dic: “Òstia, no m'agrada que em diguis això, perquè no està tan bé com a tu t'agradaria, independentment de la meva edat”, saps? Jo no jutjo el llibre per l'edat que té una persona i no jutjo un concert por si el compositor és joven o gran. Em dóna igual. És cultura i tu ho veus, i si t'agrada, t'agrada, i si no t'agrada, no t'agrada. És igual l'edat que tinguis. I sobretot en publicitat sí que és complicat, perquè hi ha un client que és molt potent i aquesta agència et mira amb una mica de desconfiança.

Hi ha més prejudicis en el món dels anuncis, doncs...

Sí, perquè clar, quan no tens ni barba, com aquell que diu, que jo per això me la deixo, per aparentar més, doncs millor agafar un tio de 35 anys que ja porta anys fent anuncis, que no un que està començant perquè en publicat no acostuma a agradar.

Cap a on va el cinema català?

No ho sé, va a seguir explicant històries i tenir una mica d'enginy. Jo crec que ara hi ha dues parts: primer hi ha un cine súper personal que potser no acaba de quadrar amb el públic, tot i que pot estar bé, però hem d'aprendre a funcionar. O sigui, nosaltres critiquem molt a Hollywood i aquestes coses però allò és un engranatge i és un negoci al cent per cent. I està molt bé pensar que el cine és art, però ells des del principi pensen que estan fent negoci. Llavors jo aquí crec que em falta això, pensar que el cine és un pati de butaques que has d'omplir. Això es diu cine, un pati de butaques, ni videoarte ni mierdas. I ho pots omplir de moltes maneres, però si no tens aquesta mentalitat, passa el que passa: crítiques molt bones, cinco estrellas, i sales buides. Podem intentar apropar aquests dos conceptes una mica? Podem mantenir las cinco estrellas però anar omplint amb sales? Hi ha pel·lícules americanes que tenen cinco estrelles i les sales estan plenes. Què està passant?

Mentalitat “A la indústria catalana li falta pensar que el cine és un pati de butaques que han d'omplir”

  Cicle de cinema català

1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)