diumenge, 27 d’octubre de 2013

Elio Quiroga: “Tarantino ens va demanar pòsters i guions dedicats”

Opinió 
Elio Quiroga. Foto d'Adrià Guxens

Si volen, també poden llegir l'entrevista en  castellà (VO).
Traducció de Mª Montserrat Chaparro 
Que en Quentin Tarantino senti admiració per la teva pel·lícula no passa molt sovint, però el cineasta canari Elio Quiroga pot dir que el seu film Fotos, que va guanyar millor guió i el premi especial del jurat al Festival de Sitges de 1997, va causar una gran impressió sobre el director de Pulp Fiction. Adria’s News entrevista a Elio Quiroga en el marc del Festival Celsius 232 d’Avilés per conèixer què va sentir quan va estar nominat al Goya, quan va estar preseleccionat a l’Oscar, quan Stephen King li va cedir un conte perquè en fes un curtmetratge i per preguntar-li sobre la seva nova novel·la, El Despertar, que parla d’un món postapocalíptic amb un president zombi i gai.



Com et passes d'estudiar enginyeria informàtica a dedicar-te al cinema?
Sempre havia fet pel·lícules de Súper 8 amb la càmera del meu pare i tenia aquest cuquet. Llavors, mentre estudiava va sorgir una convocatòria del Centre de Producció de Televisió Espanyola a les Illes Canàries. Tu podies enviar guions i ells et produïen les pel·lícules. Doncs vaig presentar dues històries de ciència ficció, precisament, i les dues van ser acceptades. També vaig fer els dos curts amb un grup d'amics. Aquest va ser el primer pas. Televisió Espanyola ens va donar la infraestructura, les càmeres, que eren de 16 mm i bé, va ser una passada.

El teu primer llargmetratge, Fotos, va obtenir premis al Festival de Sitges. Van ajudar els guardons a donar una tomb a la teva carrera?
Bé, Fotos va ser una pel·lícula molt peculiar perquè és una pel·lícula molt rara, molt radical i experimental, que és el que sempre sol fer un com a primera pel·lícula. Fins i tot vam intentar de fer nosaltres mateixos la música, com en els curts que havíem fet per a Televisió Espanyola. Recordo que allí, al festival, jo estava molt espantat perquè la meva era una pel·li molt radical, i sorprenentment va obtenir el premi a millor guió i una menció especial del jurat. El que va passar, bàsicament, va ser que una part del jurat volia donar-me el millor premi però un membre va dir que no, o sigui que al final van dir: “Doncs li donem una menció especial” i l'experiència va ser xocant perquè la va veure també en Tarantino i li va encantar.

Com va ser la trobada amb Tarantino?
Va ser a la roda de premsa, espontàniament. Ell estava allí perquè havia produït la pel·lícula Tu Asesina que Nosotras Limpiamos la Sangre (Curdled), de la qual ningú se'n recorda, i el bo va ser que en Tarantino només va parlar de la nostra pel·lícula a la roda de premsa: només “Fotos cap amunt, Fotos cap avall, aquest rifle que és fantàstic, m'encanta...”. Ens va demanar pòsters dedicats i el guió signat, va ser molt fan i molt divertit.

Com és tractar amb Tarantino?
Doncs molt intens. La major part dels que ens dediquem a això i tu segurament ho veuràs, som gent hiperactiva, tenim un tipus de trastorn... Doncs Tarantino és un diable que no pot parar, que sempre està ideant. O sigui, un tio molt divertit i molt enèrgic. Es va portar molt bé i va ser molt afectuós.

Quina pel·lícula de Tarantino t'agrada més?
Doncs la que més m'agrada és sens dubte Pulp Fiction, que em va semblar un exercici meravellós de narrativa i edició. Et quedes amb la boca oberta.

Indústria “El problema de Hollywood és que tot és mentida”


Vuit anys després de Fotos quedes nominat al Goya pel curt El Último Minutero i al 2010 quedes preseleccionat a l’Oscar per My Name is Maria...
El Último Minutero és un documental molt petit que vaig fer sobre un senyor que estava en el barri on feia les pràctiques de vídeo, a Las Palmas. Era un senyor que feia les fotos al minut, o sigui, un minuter; era un senyor que tenia una càmera i anava  pels pobles, parlo d'anys enrere, perquè això ja no s'utilitza, anava amb la seva càmera, feia la fotografia i en mitja hora te la donava i te l'emportaves. Això era l'òstia en els pobles del segle passat i de l'anterior perquè no havia cap altra forma de tenir una foto familiar. Era el darrer minuter que hi havia a l'illa i se'm va acudir entrevistar-lo.

Que t'atrau més, doncs, el documental o la ficció?
Són dues formes molt complementàries. Ara hem acabat un documental sobre Max Linder, que és un actor francès dels pioners del cinema. Diguem que vius una altra forma de narrativa, que és la narrativa amb testimoni, amb la persona que ho ha viscut.

I el documental també dóna més peu a la improvisació...
Totalment, ja que són pel·lícules que s'escriuen durant el rodatge, i l'aventura d'anar a buscar aquest tio, en el cas del documental, és més lliure. En realitat ens hem mogut molt i hem hagut de viatjar perquè la filla de Max Linder viu a París, després, perquè hi ha un expert que viu als Estats Units i, clar, hi hem anat tres persones, el càmera, jo i el tio del so. Doncs has de treballar així...

Com és trepitjar la catifa vermella?
Als Oscar no la vam trepitjar perquè només vaig ser preseleccionat i vam caure pel camí, però als Goya va estar bé. Recordo que vaig trepitjar sense voler un ull de poll a Querejeta (Gracia Querejeta), i li vaig dir: “¡Perdona'm, perdona'm!”, li va fer mal i em va mirar amb una cara d'absolut odi i crec que es recorda de mi per això, però després vam estar parlant una estona i se li va passar. La catifa vermella està bé perquè coneixes a tota la gent que està a la fama i també et permet parlar i fer contactes.

En quin estat creus que es troba el cinema, a Espanya?
El cinema espanyol està patint una cosa que em sembla lamentable, que és una venjança institucional. Em costa molt dir això perquè jo pensava que en aquest país aquestes coses no passaven, però alguna cosa ha passat entre l'IVA al 21% que està causant danys terribles a l'exhibició, entre la congelació absoluta de les ajudes, que han baixat de 25 milions per a projectes no realitzables que hi havia fins fa 2 anys, fins a 4 milions que hi ha hagut aquest any i, finalment, per acabar, hi ha una cosa brutal que és la incertesa legal, el que sembla un enorme ajust de comptes que està fent mal a molta gent i portant a moltes famílies a l'atur.

Espanya “Seria tota una fita que hi hagués un president zombi i gai”


Espanya té por al cinema de gènere?
Et diré una cosa molt curiosa: els distribuïdors i els productors tenen molt clar que el gènere funciona, sobretot el terror, ja que el terror funciona com un canó. El problema és que per l’altra banda no passa el mateix. Les televisions, que són les que han de finançar una part de les pel·lícules, no compren terror perquè diuen que llavors la gent no el veu quan el posen a la tele.  Això no crec que sigui cert, però tu vas amb una pel·lícula de zombis avui en dia a Tele Madrid, i no te la compraran perquè és de por, però tu els hi dius: "Jo tinc aquí les xifres, les recaptacions...", però a la tele no funciona. Doncs això complica el finançament.

Has anat alternant llargmetratges i curtmetratges. És perquè t'agraden els dos gèneres o perquè no sempre es tenen recursos per fer un llarg?
Doncs per ara he fet documentals d'animació, sobretot per anar fent múscul i perquè són laboratoris molt bons, hi ha poc diner, tenim unes condicions molt dolentes, i també està clar que cada cop hi ha més temps entre un projecte gran i un altre, i així t'ajuda a matar el cuquet.

Què li diries avui a un jove espanyol que vol ser director de cinema?
Doncs que ho tindrà bastant dur perquè primer, aquesta professió és un assumpte de sort i de suor i la suor és bàsicament moure’t molt, fer moltes coses, però llavors està el component de la sort. Has d'assumir i tenir fortalesa personal i tenir també una formació prèvia per disposar d'un pla B. Pot ser que siguis un director extraordinàriament bo i tinguis un material meravellós però que mai aconsegueixis dur a terme els plans que tens. Això és el que es diu sempre, que hi ha un gran contrast entre el que un vol fer i el que la vida et porta. I, avui en dia, i tal com està anant l'audiovisual a Espanya, jo tindria sempre un pla B, el que sigui.

Si tan malament està la situació a Espanya recomanaries a algú que volgués fer cinema que vagi a l'estranger?
Et diria que sí i que no. És fàcil si domines idiomes, si domines el del país al qual aniràs, no té perquè ser l'anglès, pots anar a Alemanya si vols, o a Itàlia, que tampoc està gaire bé ara que ho penso, o a l’Índia... El problema és que tot el món intenta  anar a Hollywood, però allí competeixes amb molta més gent. L'altre dia, Adrián Guerra, que és un tio que està produint cinema per a Hollywood a les Canàries, i que acaba de fer una pel·lícula titulada Grand Piano, em va dir que el problema de Hollywood és que tot és mentida. Vas allí, aconsegueixes un agent, et venen la moto però llavors ningú et truca, i realment estar allí representa una despesa econòmica molt gran, t'has de buscar la vida, i total, per esperar unes trucades que mai arribaran.


Cinema “Aquesta professió és un assumpte de sort i suor”

És necessari haver anat a una escola de cinema?
Et diria que complementa i ajuda; sobretot ajuda a la gent que vol començar i que vol fer coses, a la gent que sempre li agrada muntar equips, i si et fiques en una formació regulada tindràs gent que treballarà amb tu, i això ajuda molt i et dóna ofici, que és el que realment importa, perquè aquí el que importa és rodar d'ofici, et permet que els productors es fixin en tu, que vegin que ets un tipus que pot acabar una pel·lícula en condicions, complir amb el teu treball, complir amb les teves obligacions i entregar-la bé, que és el que es busca i et dóna aquest ofici. Si no tens aquesta formació pots entrar d'una altra forma, treballant, però et costarà més.

Quins directors t'inspiren?
És que depèn del dia.

Doncs quin t'agrada avui? Ara...
M'ho poses pitjor... Mira, Peter Jackson, de qui vaig llegir una entrevista, em va semblar un tipus fantàstic, un tio que s'ho ha fet tot sol enmig d'una illa perduda a la quinta forca, bonica però perduda, i em va semblar un gran tipus que està sempre lluitant per explicar històries tal com ell vol explicar-les i està creant tecnologia i indústria i, al mateix temps, té els peus a la terra i és un bon financer, que al final acabes havent de ser-ho, vulguis o no.

Ara t'has passat a la literatura amb un llibre: El Despertar.
Doncs sí. És una novel·la zombi que dóna un pas més enllà, que explica una història sobre què passaria després de l'apocalipsi zombi. En la majoria de novel·les es preocupen d'explicar l'apocalipsi zombi, on un grup de persones intenta sobreviure davant d'aquesta cosa que se li tira  damunt, en les que, de sobte, et despertes en un hospital, surts i et trobes que tot el món està pres per aquesta raça. Llavors, la idea tracta sobre la hipòtesi que una gran part de la població es converteix en zombi però queda una altra gran part que no ho és i hi han de conviure. Imagina que el teu pare s'ha tornat zombi i has de viure amb ell, Com ho arreglem? Doncs la protagonista, que es diu Amelia, té una vida molt dura, un marit que és un bastard i un fill que és un pobre imbècil. Doncs un dia va al metge i li diu que està morta, que s'ha convertit en una zombi.

Represàlies “El cinema espanyol està sofrint una cosa que em sembla lamentable: una venjança institucional”


També apareix un president zombi gai. Espanya aniria millor amb un president zombi gai?
Crec que si arriba a succeir una cosa així els zombis que visquessin amb la gent podrien ser una espècie de minoria racial que rebrien moltes òsties i molts cops de puny per part de la gent i potser seria tota una fita que hi hagués un president zombi i, a més, gai. Seria com les minories, que estarien lluitant pels seus drets.

Suposo que t'agradaria adaptar la novel·la al cinema...
Sí. De fet existeix un guió escrit que l'està movent el meu agent de Los Angeles, perquè es tracta d'una novel·la que es desenvolupa tècnicament en tots els barris de Santa Mónica i Los Angeles. Doncs bàsicament està intentant moure-ho i a l'editorial també li interessa, clar, però només la part central de la trama perquè hi ha una part de la història que és massa bèstia.

També vas adaptar Home Delivery, de Stephen King. Com va ser tractar amb ell per tal que et cedissin els drets?
Doncs el tio va ser molt amable, es va portar molt bé. Bàsicament, el que vam fer va ser molt de treball previ. Vam fer el guió, vam contactar amb en Javi Rodríguez, que és un colorista dibuixant fantàstic que actualment treballa per a Marvel, i ell ens va dissenyar personatges. Doncs ho vam enviar al representant i li va agradar perquè veia una cosa bonica i gent seriosa darrere, i ens va donar el vistiplau perquè mai s'havia adaptat aquest conte. I al final, quan ho vam acabar, el tipus es va quedar encantat. Tots els beneficis que vam fer els vam enviar a la Fundació Vicenç Ferrer. A més, va ser a cent i escaig festivals, tots en sessió competitiva.

Quins projectes de futur tens?
Doncs moltes coses. Tenim un projecte d'animació que adapta un còmic dels anys noranta de Germán García, que s'anomena Tess Tinieblas i, a part, tinc un possible projecte a Nova Zelanda, una pel·lícula de ciència ficció, que a veure si surt, ja que seria molt bonic. Estem també amb el remake de Nodo, per veure si ho podem fer per als Estats Units i una pel·lícula d'acció... Una cosa que em va dir Guillermo del Toro fa molts anys, quan va presentar Mimic a Sitges, va ser que cal  manejar sempre deu projectes, perquè la regla bàsica d'aquest negoci quan hi estàs consagrat, que és el seu cas, és que de cada deu en sortirà un. Llavors sempre diu: “Tingues diversos projectes en la recambra i mou-los sense parar”.

Feina “Hi ha que manejar sempre deu projectes perquè de cada deu te’n sortirà un”



Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

  • Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellàcatalà). 
  • Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
  • Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (angléscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglèscastellàcatalà).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada