Joe Abercrombie. Fotografia d'Adrià Guxens |
Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.
Joe Abercrombie té molt bon gust, ja que indica que dos dels seus grans referents literaris no són altres que J. R.R. Tolkien i George R.R. Martin. Possiblement el que més el diferencia dels dos mestres de la literatura fantàstica són les R.R. que ell no s’ha posat entre nom i cognom, ja que pel que fa a la resta, la prosa d’Abercrombie és tan poètica com la de Tolkien i tan brutal com la de Martin. Trets que ja es veuen en el seu debut, la trilogia La Primera Ley, i que perduren a les novel·les independents que ha anat traient després.
Adria’s News parla al
Festival Celsius 232 d’Avilés amb Joe Abercrombie, que tot i la seva joventut, tot
sembla indicar que el seu nom aviat es trobarà entre els més destacats de la
literatura de gènere, tot i que ell no vol encasellar-se. Ha escrit novel·la
d’aventures, novel·la bèl·lica i fins i tot un western. “Ho he provat tot, com
en Tarantino”, diu Abercrombie, “tot i que jo ho fet molt millor”.
L'escriptor Adrian Tchaikovsky m'ha dit que mossegues. Hauria d'estar preocupat?
[Riures] Jo, de tu, no tindria por.
Només mossego quan estic enfadat o disgustat, i estic segur que les teves
preguntes seran agradables, així que no hauria d'haver-hi cap problema.
Jo tampoc ho crec. Vas venir al Festival Celsius 232 l'any passat. Per què has tornat aquest any?
Bé, m'ho van demanar i l'any passat m’ho
vaig passar molt bé, a més, m’avinc molt amb els organitzadors i m'agrada
passar l'estona aquí. Crec que és un bon lloc per tornar-hi; l'ambient és bo.
El nom més gran l'any passat va ser George R.R. Martin. Suposo que vas parlar amb ell…
Sí! Crec que és un home que toca de
peus a terra. No se li ha pujat la fama al cap. És molt normal, la veritat, i
li agrada molt treballar en antologies amb altres escriptors, a més sempre ha
format part del fandom i és una
figura a les convencions.
Potser té els peus a terra perquè el reconeixement li ha arribat a la seva mitjana edat…
Exactament. A més, sempre ha estat
molt proper i una persona amb qui és molt fàcil de parlar. Òbviament, ara que
és famós és força intimidador. És un dels pocs escriptors vius que m'ha influït
de manera important. Vaig llegir Joc de
Trons als 1990 i va ser com una bombeta per a mi.
Vaig llegir un article a la teva pàgina web en què dius que si no haguessis llegit Joc de Trons probablement no haguessis escrit la trilogia de La Primera Ley.
Sí, crec que en certa manera hauria
estat molt diferent, així que sí. A més, a part d’ell, no hi ha gaires
escriptors que hagin tingut aquesta aportació en el meu estil, així que
realment em va marcar.
George
R.R. Martin “Va ser com una bombeta per
a mi, ja que és un dels escriptors vius que més m’han influït”
La Primera Ley està composta per llibres molt gruixuts. És un debut on trepitges ben fort…
Mirant enrere, en certa manera no és
la millor jugada. Hauria hagut de començar amb un parell d'històries curtes, hauria
estat el més assenyat. Però suposo que acabes escrivint el mateix tipus de
coses que has llegit i aquest era el format que m'interessava; pensava en
escriure fantasia èpica i les trilogies sempre m'han interessat. És el que
volia fer.
Per què una trilogia?
El Senyor dels Anells és una
trilogia…
Així que suposo que ets un d'aquests escriptors pels quals El Senyor dels Anells és com una Bíblia…
Sí, perquè en certa manera ho és;
per a mi ho és. A més, és la manera natural d'escriure, té sentit. Hi ha un
començament, una part intermèdia, i un final, quelcom semblant a la
introducció, nus i desenllaç. Té sentit que hi hagi tres actes, és com el
teatre… I tres llibres gruixuts em van semblar una opció sòlida.
Després de la trilogia vas publicar unes quantes novel·les independents, però totes tenien lloc després de la trilogia i no abans. Per què?
Suposo que el que la gent em demana més
és que escrigui la història d’en Logan, la seva infància. M'ho han demanat
durant molt de temps i no ho sé, crec que anar cap a endavant sol ser el millor.
És més fàcil cometre errors anant cap a enrere i pots espatllar una mica la
cronologia; i a mi ja m'agrada la idea que hi hagi una mica d'ambigüitat en el
passat. Suposo que el passat està format per les històries de la gent del
present, així que no saps exactament què és veritat. He escrit alguns relats
curts que són com episodis de coses importants de La Primera Ley, una col·lecció que sortirà d’aquí un any, però crec
que seguiré avançant en les novel·les llargues.
La teva primera novel·la independent és La Mejor Venganza. Tenies la història pensada des de feia temps o vas començar a pensar en ella després d'acabar La Primera Ley?
Crec que quan comences una gran
trilogia de fantasia èpica sembla impossible acabar qualsevol dels llibres,
però en arribar al final del tercer llibre vaig començar a preguntar-me què faria en acabar. Va ser horrorós, vaig pensar que potser hauria d'escriure uns
30 o 50 llibres si volia fer d’això una carrera.
Final
“Va ser horrible perquè vaig
pensar que potser hauria d’escriure 30 o 50 llibres més abans de poder fer
d’això una carrera”
Així
que necessitaves idees…
Em va agradar la idea d'escriure alguna cosa més curta,
més centrada. No volia fer una sèrie enorme, volia escriure alguna cosa a la qual
la gent hi pogués tornar i que tingués sentit, així que vaig decidir escriure
novel·les independents, cadascuna amb un estil diferent. Sens dubte no són tan
complicades ni denses, però succeeixen al mateix món i tracten sobre algun dels
personatges secundaris portats al primer pla. Per decidir l'estructura bàsica
d'aquestes novel·les pensava en pel·lícules. Vaig basar l'estructura bàsica de La Mejor Venganza en A Quemarropa (John Boorman, 1967), que
tracta sobre l'assumpte de la venjança dels gàngsters, però volia un personatge
principal femení perquè la trilogia ja era molt masculina.
Hi ha set capítols principals, set personatges a cada equip, set ciutats i set víctimes. Per què set?
Suposo que set em va semblar un bon número. Vaig
pensar en sis o potser cinc, però hauria estat massa poc; una longitud
inadequada per a mi, i crec que el set funciona bé. Volia repetició: una
ciutat, algú que és assassinat… M'agradava la idea i volia fer-ho el més variat
possible i desenvolupar la personalitat dels antagonistes i les ciutats per
donar a cadascun d'ells un sentiment de realitat que es traslladaria al llenguatge
en tot el seu sentit. Sipani és una ciutat amb boira i…
Sipani s'assembla a l'anagrama d'un país real força conegut. Ho vas fer expressament?
No, crec que no, però les coses passen. Styria sembla
ser una part d'Àustria, però quan ho vaig escriure no me’n vaig adonar. La idea
era donar la major varietat possible. A més, crec que set relats curts
unificats en un és una cosa bona.
Vas basar el llibre en el renaixement italià i molts dels noms semblen venir del llatí: Vitari, Stolicus, Victus, Verturio, etc. Va ser a propòsit?
Sí, sempre faig que els noms imitin la vida real, i
volia que sonessin italians o fins i tot espanyols, especialment si m'apropo a
una cultura. Això dóna unitat i convida el lector a capbussar-se un ambient
coherent.
Estil
“La tècnica del punt de
vista et dóna el millor i el pitjor de cada personatge i també involucra molt
al lector”
Per què vas utilitzar la tècnica del punt de vista?
Per a mi sempre ha tingut sentit, és la manera
d'escriure. Crec que a l'era de Tolkien la tendència era utilitzar el narrador
omniscient, la qual és bastant poderosa i flexible, però dóna un sentiment de
distanciament. No involucra tant al lector. El que m'agrada del punt de vista
és que et dóna el millor i el pitjor de cada personatge en primera persona, i un
sentit d'immediatesa que alhora et permet guardar secrets. Així que és una manera
d'escriure molt flexible, però que també involucra molt al lector.
Entre cada bloc de capítols vas escriure diverses pàgines sobre la història de la Monza, la protagonista.
És despietada, però al llarg de la història ens adonem
que és molt més que això. La idea era utilitzar aquests capítols per revelar la
seva història personal, la justificació de les seves raons i potser sentir-se
una mica més bé amb ella, coneixent la seva trajectòria.
La Monza acaba estant embarassada. De qui és el fill?
Bé, suposo que es pot viure sense saber-ho. Podria ser
d’Escalofríos o de Rogont. El dubte està aquí; saps que el fill creixerà sent
fill de Rogont, encara que potser en realitat no ho sigui. M'agrada escriure
sense estar segur d'algunes coses.
Crec que Nicomo Cosca és un dels millors personatges de la teva història.
Sí, suposo que és el clàssic condotiero, algú amb un gran sentit de l'humor i una personalitat
extravagant, amb grans qualitats però també amb grans defectes que acaben
desembocant en conseqüències tràgiques. Em vaig basar una mica en el Quixot. I,
de fet, Nicomo Cosca també apareix als tres primers llibres, però em fascinava
la idea d’una persona sense por de les batalles i amb un gran carisma, però que
també fos demagoga i una influència negativa per a ella mateixa.
Nicomo
Cosca “Em vaig basar una mica en
Don Quixot perquè és algú amb un gran sentit de l’humor i una personalitat
extravagant”
George R.R. Martin va escriure que el teu millor llibre és La Mejor Venganza...
El que m'agrada molt de les meves novel·les
independents és que volia provar alguna cosa lleugerament diferent cada vegada.
Los Héroes és una història de guerra
narrada des de la tècnica del punt de vista, però que es duu a terme en un lloc
i un temps concrets. Red Country és
gairebé un western amb dos punts de
vista principals, així que és una mica més centrat. Intento fer una cosa
diferent cada vegada i per això la gent té diferents opinions sobre quin llibre
els agrada més, i això m'agrada molt perquè manté l'audiència fresca. Crec que La Mejor Venganza és, dels meus llibres,
el més desagradable. És salvatge i els personatges són més foscos. Suposo que
vaig anar tan lluny com vaig voler a l'hora de fer personatges antipàtics. Crec
que hi ha qui ho troba massa fred. Potser em vaig adonar més tard que el fet de
tenir personatges antipàtics porta a qüestionar-ho tot més i més. Així que crec
que és el llibre més divisiu, però això està bé. No vull que tothom estigui
encantat tota l'estona perquè llavors correria el risc de ser avorrit.
Solies
ser editor de cinema.
Sí, solia ser editor de cinema, sobretot de música,
esdeveniments i alguns documentals. Però vaig començar a escriure al mateix
temps.
Crec que ho noto en el teu estil. A La Mejor Venganza jugues molt amb el muntatge en paral·lel, per exemple en la part del Cardotti. Com t'ha influenciat haver estat editor a l'hora d'escriure?
Sens dubte m'ha influenciat molt. Tot el que t'agrada
i el que no t'agrada té una influència en tu. Ser editor em va ajudar a l'hora
de crear el ritme de la història. També aprens coses. Si estàs construint una
seqüència, per exemple, comences a adonar-te del que no has d'ensenyar. Escriure és sobre les coses que
no escrius. No cal descriure-ho tot. L'error típic de l'escriptor de
novel·les és voler descriure-ho tot i no centrar-se en les coses importants.
T'agraden les pel·lícules de Tarantino? Perquè puc veure una mica de La Nòvia en la Monza…
Sí, molta gent m'ho ha dit i òbviament són històries
similars, però no crec que m'influenciés Kill
Bill. La pel·lícula no em va agradar gaire, però crec que la tradició de la
dona venjadora es remunta amb anterioritat: els drames de venjança italians,
Shakespeare… Curiosament pensava en A Quemarropa.
L'última pel·lícula de Tarantino va ser un western, igual que la teva última novel·la.
Aquesta m'agrada molt més. Crec que és un cineasta
frustrat, Reservoir Dogs i Pulp Fiction van ser genials al seu
temps, però s’ha distret provant masses gèneres diferents, cosa que de fet
també he fet jo, però sens dubte jo ho he fet millor [Riu]. Django Desencadenado em va agradar,
encara que la vaig trobar incòmoda perquè els westerns solen ser basats en el
silenci, així que és una combinació estranya.
Obra “No vull que tothom estigui encantat amb
ella perquè correria el risc de ser avorrit i m’agrada mantenir l’audiència
fresca”
Recentment has signat un acord per escriure quatre novel·les més. Sabem que una d'elles serà una novel·la independent. seran les altres tres una trilogia?
Sí, aquest és el pla. Seran llibres més curts dirigits
a un públic juvenil, i la trama estarà plena de girs.
Ets un escriptor jove. Construiràs un món nou o planeges utilitzar el de La Primera Ley durant un temps?
El que escriuré ara passa en un món nou, però crec que
tornaré a La Primera Ley perquè
m'interessa menys el món que la gent que viu en ell, i crec que hi ha infinites
històries que es poden explicar en aquest món. A més, m'agrada força que en
incorporar un personatge a la història puguis triar-ne un altre de secundari ja
utilitzat, que passa a ser més important. M'agrada la sensació d'un món viu i
canviant.
Veurem una sèrie de televisió?
Espero que sí. Tens 300 milions de dòlars?
Potser després de vendre aquesta entrevista…
Si els tens, avisa’m. Sempre hi ha coses que van
passant, però crec que com a escriptor t'has de centrar a escriure, i si es
presenta un cineasta bé, genial, però no pots comptar-hi. Però si al final la
gent adequada vol comprar els drets, doncs millor.
En la teva sèrie hi ha regnes que volen separar-se de la resta i d’altres que volen unir-se en un per ser més grans. Aquí a Espanya hi ha diverses regions, com Catalunya, que volen ser independents. Què en penses?
Bé, al Regne Unit tenim Gal·les i Escòcia. És una
pregunta difícil: on traçar la línia. La història és diferent en cada cas. A
Escòcia la violència queda en el passat, mentre que al País Basc el record és
bastant recent. La guerra civil espanyola és gairebé una memòria latent, mentre
que la britànica és molt més remota. No sé gaire sobre Catalunya excepte que
produeix gairebé tots els diners, veritat? Doncs és difícil.
Univers
“Me interessa menys el món
que la gent que viu en ell i crec que hi ha infinites històries que es poden
explicar al món de La Primera Ley”
Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013
- Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellà, català).
- Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellà, català).
- Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
- Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (anglés, castellà, català).
- Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellà, català).
- Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellà, català).
- Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglès, castellà, català).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada