Joe Abercrombie: “Escriure és sobre allò que no escrius”

Joe Abercrombie. Fotografia d'Adrià Guxens

També podeu llegir l'entrevista en anglès (VO) i en castellà (T).

Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.

Joe Abercrombie té molt bon gust, ja que indica que dos dels seus grans referents literaris no són altres que J. R.R. Tolkien i George R.R. Martin. Possiblement el que més el diferencia dels dos mestres de la literatura fantàstica són les R.R. que ell no s’ha posat entre nom i cognom, ja que pel que fa a la resta, la prosa d’Abercrombie és tan poètica com la de Tolkien i tan brutal com la de Martin. Trets que ja es veuen en el seu debut, la trilogia La Primera Ley, i que perduren a les novel·les independents que ha anat traient després.

Adria’s News parla al Festival Celsius 232 d’Avilés amb Joe Abercrombie, que tot i la seva joventut, tot sembla indicar que el seu nom aviat es trobarà entre els més destacats de la literatura de gènere, tot i que ell no vol encasellar-se. Ha escrit novel·la d’aventures, novel·la bèl·lica i fins i tot un western. “Ho he provat tot, com en Tarantino”, diu Abercrombie, “tot i que jo ho fet molt millor”.

L'escriptor Adrian Tchaikovsky m'ha dit que mossegues. Hauria d'estar preocupat?

[Riures] Jo, de tu, no tindria por. Només mossego quan estic enfadat o disgustat, i estic segur que les teves preguntes seran agradables, així que no hauria d'haver-hi cap problema.

Jo tampoc ho crec. Vas venir al Festival Celsius 232 l'any passat. Per què has tornat aquest any?

Bé, m'ho van demanar i l'any passat m’ho vaig passar molt bé, a més, m’avinc molt amb els organitzadors i m'agrada passar l'estona aquí. Crec que és un bon lloc per tornar-hi; l'ambient és bo.

El nom més gran l'any passat va ser George R.R. Martin. Suposo que vas parlar amb ell…

Sí! Crec que és un home que toca de peus a terra. No se li ha pujat la fama al cap. És molt normal, la veritat, i li agrada molt treballar en antologies amb altres escriptors, a més sempre ha format part del fandom i és una figura a les convencions.

Potser té els peus a terra perquè el reconeixement li ha arribat a la seva mitjana edat…

Exactament. A més, sempre ha estat molt proper i una persona amb qui és molt fàcil de parlar. Òbviament, ara que és famós és força intimidador. És un dels pocs escriptors vius que m'ha influït de manera important. Vaig llegir Joc de Trons als 1990 i va ser com una bombeta per a mi.

Vaig llegir un article a la teva pàgina web en què dius que si no haguessis llegit Joc de Trons probablement no haguessis escrit la trilogia de La Primera Ley.

Sí, crec que en certa manera hauria estat molt diferent, així que sí. A més, a part d’ell, no hi ha gaires escriptors que hagin tingut aquesta aportació en el meu estil, així que realment em va marcar.

George R.R. Martin “Va ser com una bombeta per a mi, ja que és un dels escriptors vius que més m’han influït”

La Primera Ley està composta per llibres molt gruixuts. És un debut on trepitges ben fort…

Mirant enrere, en certa manera no és la millor jugada. Hauria hagut de començar amb un parell d'històries curtes, hauria estat el més assenyat. Però suposo que acabes escrivint el mateix tipus de coses que has llegit i aquest era el format que m'interessava; pensava en escriure fantasia èpica i les trilogies sempre m'han interessat. És el que volia fer.

Per què una trilogia?

El Senyor dels Anells és una trilogia…

Així que suposo que ets un d'aquests escriptors pels quals El Senyor dels Anells és com una Bíblia…

Sí, perquè en certa manera ho és; per a mi ho és. A més, és la manera natural d'escriure, té sentit. Hi ha un començament, una part intermèdia, i un final, quelcom semblant a la introducció, nus i desenllaç. Té sentit que hi hagi tres actes, és com el teatre… I tres llibres gruixuts em van semblar una opció sòlida.

Després de la trilogia vas publicar unes quantes novel·les independents, però totes tenien lloc després de la trilogia i no abans. Per què?

Suposo que el que la gent em demana més és que escrigui la història d’en Logan, la seva infància. M'ho han demanat durant molt de temps i no ho sé, crec que anar cap a endavant sol ser el millor. És més fàcil cometre errors anant cap a enrere i pots espatllar una mica la cronologia; i a mi ja m'agrada la idea que hi hagi una mica d'ambigüitat en el passat. Suposo que el passat està format per les històries de la gent del present, així que no saps exactament què és veritat. He escrit alguns relats curts que són com episodis de coses importants de La Primera Ley, una col·lecció que sortirà d’aquí un any, però crec que seguiré avançant en les novel·les llargues.

La teva primera novel·la independent és La Mejor Venganza. Tenies la història pensada des de feia temps o vas començar a pensar en ella després d'acabar La Primera Ley?

Crec que quan comences una gran trilogia de fantasia èpica sembla impossible acabar qualsevol dels llibres, però en arribar al final del tercer llibre vaig començar a preguntar-me què faria en acabar. Va ser horrorós, vaig pensar que potser hauria d'escriure uns 30 o 50 llibres si volia fer d’això una carrera.

Final “Va ser horrible perquè vaig pensar que potser hauria d’escriure 30 o 50 llibres més abans de poder fer d’això una carrera”

Així que necessitaves idees…

Em va agradar la idea d'escriure alguna cosa més curta, més centrada. No volia fer una sèrie enorme, volia escriure alguna cosa a la qual la gent hi pogués tornar i que tingués sentit, així que vaig decidir escriure novel·les independents, cadascuna amb un estil diferent. Sens dubte no són tan complicades ni denses, però succeeixen al mateix món i tracten sobre algun dels personatges secundaris portats al primer pla. Per decidir l'estructura bàsica d'aquestes novel·les pensava en pel·lícules. Vaig basar l'estructura bàsica de La Mejor Venganza en A Quemarropa (John Boorman, 1967), que tracta sobre l'assumpte de la venjança dels gàngsters, però volia un personatge principal femení perquè la trilogia ja era molt masculina.

Hi ha set capítols principals, set personatges a cada equip, set ciutats i set víctimes. Per què set?

Suposo que set em va semblar un bon número. Vaig pensar en sis o potser cinc, però hauria estat massa poc; una longitud inadequada per a mi, i crec que el set funciona bé. Volia repetició: una ciutat, algú que és assassinat… M'agradava la idea i volia fer-ho el més variat possible i desenvolupar la personalitat dels antagonistes i les ciutats per donar a cadascun d'ells un sentiment de realitat que es traslladaria al llenguatge en tot el seu sentit. Sipani és una ciutat amb boira i…

Sipani s'assembla a l'anagrama d'un país real força conegut. Ho vas fer expressament?

No, crec que no, però les coses passen. Styria sembla ser una part d'Àustria, però quan ho vaig escriure no me’n vaig adonar. La idea era donar la major varietat possible. A més, crec que set relats curts unificats en un és una cosa bona.

Vas basar el llibre en el renaixement italià i molts dels noms semblen venir del llatí: Vitari, Stolicus, Victus, Verturio, etc. Va ser a propòsit?

Sí, sempre faig que els noms imitin la vida real, i volia que sonessin italians o fins i tot espanyols, especialment si m'apropo a una cultura. Això dóna unitat i convida el lector a capbussar-se un ambient coherent.

Estil “La tècnica del punt de vista et dóna el millor i el pitjor de cada personatge i també involucra molt al lector”

Per què vas utilitzar la tècnica del punt de vista?

Per a mi sempre ha tingut sentit, és la manera d'escriure. Crec que a l'era de Tolkien la tendència era utilitzar el narrador omniscient, la qual és bastant poderosa i flexible, però dóna un sentiment de distanciament. No involucra tant al lector. El que m'agrada del punt de vista és que et dóna el millor i el pitjor de cada personatge en primera persona, i un sentit d'immediatesa que alhora et permet guardar secrets. Així que és una manera d'escriure molt flexible, però que també involucra molt al lector.

Entre cada bloc de capítols vas escriure diverses pàgines sobre la història de la Monza, la protagonista.

És despietada, però al llarg de la història ens adonem que és molt més que això. La idea era utilitzar aquests capítols per revelar la seva història personal, la justificació de les seves raons i potser sentir-se una mica més bé amb ella, coneixent la seva trajectòria.

La Monza acaba estant embarassada. De qui és el fill?

Bé, suposo que es pot viure sense saber-ho. Podria ser d’Escalofríos o de Rogont. El dubte està aquí; saps que el fill creixerà sent fill de Rogont, encara que potser en realitat no ho sigui. M'agrada escriure sense estar segur d'algunes coses.

Crec que Nicomo Cosca és un dels millors personatges de la teva història.

Sí, suposo que és el clàssic condotiero, algú amb un gran sentit de l'humor i una personalitat extravagant, amb grans qualitats però també amb grans defectes que acaben desembocant en conseqüències tràgiques. Em vaig basar una mica en el Quixot. I, de fet, Nicomo Cosca també apareix als tres primers llibres, però em fascinava la idea d’una persona sense por de les batalles i amb un gran carisma, però que també fos demagoga i una influència negativa per a ella mateixa.

Nicomo Cosca “Em vaig basar una mica en Don Quixot perquè és algú amb un gran sentit de l’humor i una personalitat extravagant”

George R.R. Martin va escriure que el teu millor llibre és La Mejor Venganza...

El que m'agrada molt de les meves novel·les independents és que volia provar alguna cosa lleugerament diferent cada vegada. Los Héroes és una història de guerra narrada des de la tècnica del punt de vista, però que es duu a terme en un lloc i un temps concrets. Red Country és gairebé un western amb dos punts de vista principals, així que és una mica més centrat. Intento fer una cosa diferent cada vegada i per això la gent té diferents opinions sobre quin llibre els agrada més, i això m'agrada molt perquè manté l'audiència fresca. Crec que La Mejor Venganza és, dels meus llibres, el més desagradable. És salvatge i els personatges són més foscos. Suposo que vaig anar tan lluny com vaig voler a l'hora de fer personatges antipàtics. Crec que hi ha qui ho troba massa fred. Potser em vaig adonar més tard que el fet de tenir personatges antipàtics porta a qüestionar-ho tot més i més. Així que crec que és el llibre més divisiu, però això està bé. No vull que tothom estigui encantat tota l'estona perquè llavors correria el risc de ser avorrit.

Solies ser editor de cinema.

Sí, solia ser editor de cinema, sobretot de música, esdeveniments i alguns documentals. Però vaig començar a escriure al mateix temps.

Crec que ho noto en el teu estil. A La Mejor Venganza jugues molt amb el muntatge en paral·lel, per exemple en la part del Cardotti. Com t'ha influenciat haver estat editor a l'hora d'escriure?

Sens dubte m'ha influenciat molt. Tot el que t'agrada i el que no t'agrada té una influència en tu. Ser editor em va ajudar a l'hora de crear el ritme de la història. També aprens coses. Si estàs construint una seqüència, per exemple, comences a adonar-te del que no has d'ensenyar. Escriure és sobre les coses que no escrius. No cal descriure-ho tot. L'error típic de l'escriptor de novel·les és voler descriure-ho tot i no centrar-se en les coses importants.

T'agraden les pel·lícules de Tarantino? Perquè puc veure una mica de La Nòvia en la Monza…

Sí, molta gent m'ho ha dit i òbviament són històries similars, però no crec que m'influenciés Kill Bill. La pel·lícula no em va agradar gaire, però crec que la tradició de la dona venjadora es remunta amb anterioritat: els drames de venjança italians, Shakespeare… Curiosament pensava en A Quemarropa.

L'última pel·lícula de Tarantino va ser un western, igual que la teva última novel·la.

Aquesta m'agrada molt més. Crec que és un cineasta frustrat, Reservoir Dogs i Pulp Fiction van ser genials al seu temps, però s’ha distret provant masses gèneres diferents, cosa que de fet també he fet jo, però sens dubte jo ho he fet millor [Riu]. Django Desencadenado em va agradar, encara que la vaig trobar incòmoda perquè els westerns solen ser basats en el silenci, així que és una combinació estranya.

Obra “No vull que tothom estigui encantat amb ella perquè correria el risc de ser avorrit i m’agrada mantenir l’audiència fresca”

Recentment has signat un acord per escriure quatre novel·les més. Sabem que una d'elles serà una novel·la independent. seran les altres tres una trilogia?

Sí, aquest és el pla. Seran llibres més curts dirigits a un públic juvenil, i la trama estarà plena de girs.

Ets un escriptor jove. Construiràs un món nou o planeges utilitzar el de La Primera Ley durant un temps?

El que escriuré ara passa en un món nou, però crec que tornaré a La Primera Ley perquè m'interessa menys el món que la gent que viu en ell, i crec que hi ha infinites històries que es poden explicar en aquest món. A més, m'agrada força que en incorporar un personatge a la història puguis triar-ne un altre de secundari ja utilitzat, que passa a ser més important. M'agrada la sensació d'un món viu i canviant.

Veurem una sèrie de televisió?

Espero que sí. Tens 300 milions de dòlars?

Potser després de vendre aquesta entrevista…

Si els tens, avisa’m. Sempre hi ha coses que van passant, però crec que com a escriptor t'has de centrar a escriure, i si es presenta un cineasta bé, genial, però no pots comptar-hi. Però si al final la gent adequada vol comprar els drets, doncs millor.

En la teva sèrie hi ha regnes que volen separar-se de la resta i d’altres que volen unir-se en un per ser més grans. Aquí a Espanya hi ha diverses regions, com Catalunya, que volen ser independents. Què en penses?

Bé, al Regne Unit tenim Gal·les i Escòcia. És una pregunta difícil: on traçar la línia. La història és diferent en cada cas. A Escòcia la violència queda en el passat, mentre que al País Basc el record és bastant recent. La guerra civil espanyola és gairebé una memòria latent, mentre que la britànica és molt més remota. No sé gaire sobre Catalunya excepte que produeix gairebé tots els diners, veritat? Doncs és difícil.

Univers “Me interessa menys el món que la gent que viu en ell i crec que hi ha infinites històries que es poden explicar al món de La Primera Ley”

Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

• Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellà, català). 
• Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellà, català).
• Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
• Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (anglés, castellà, català).
• Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellà, català).
• Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellà, català).
• Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglès, castellà, català).