diumenge, 17 de novembre de 2013

Steven Erikson: “Quan vaig acabar els llibres, ja podia morir atropellat per un autobús que hauria mort feliç igualment”

Opinió 

Steven Erikson. Foto: Adrià Guxens


També podeu llegir l'entrevista en anglès (VO) i en castellà (T).
Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.

Publicar deu llibres gruixuts i de tanta qualitat com els la sèrie de Malaz: El Libro de los Caídos no és fàcil. Però publicar un volum a l’any és encara més difícil; una tasca titànica. Doncs aquesta és la fita que ha aconseguit Steven Erikson, un escriptor que és trekker fins a la medul·la i que assegura que no està competint amb la saga de George R.R. Martin, malgrat les coincidències que hi pugui haver en la temàtica i el públic dels dos mons. Adria’s News parla amb Steven Erikson en el marc del Festival Celsius 232 d’Avilés descobrint que no té cap intenció d’adaptar la seva obra a la gran pantalla: “Els llibres són massa grans i hi ha massa personatges”. Una acritud vers el setè art que pot venir donada perquè de jove no es va poder pagar els estudis de cinema a la Universitat de Cardiff, fins i tot un cop l’havien acceptat. Però d’una cosa sí que està segur: “Si hagués fet cinema, no hi hauria hagut Malaz”. I en aquesta balança, els fans tenen clar què prefereixen.


Surto corrent del bar on he dinat per arribar a temps a l’entrevista amb l’Steven Erikson, el cèlebre autor de la sèrie fantàstica de Malaz: El Libro de los Caídos. Hem quedat en cinc minuts davant de la carpa d’activitats i no vull fer tard. Avilés és petit, però no seria la primera vegada que els seus carrers laberíntics em juguessin una mala passada. Afortunadament, les campanes tot just repiquen les quatre de la tarda quan arribo i ell encara no hi és. No hauria volgut que hagués hagut d’esperar-me.
M’assec en un banc i miro el rellotge. Només han passat cinc minuts. Sense tenir gaires alternatives, aprofito per repassar mentalment els temes que vull parlar amb ell. No sé quant de temps em donarà per fer l’entrevista, però sempre és millor tenir-ho tot al cap. Per si de cas.
Però els cinc minuts es converteixen en deu, en quinze, en vint, en trenta... i no sé si l’Steven s’ha oblidat de la nostra cita o bé si he estat jo que no l’he entès quan hem acordat l’hora. Al cap i a la fi, no estic acostumat a l’accent canadenc... Maleint el meu anglès, m’aixeco quan ja són tres quarts de cinc i, per curiositats de la vida, veig l’Steven a la llunyania venint cap a mi. Està menjant un Kit Kat. Quan em veu finalment, aparta l’snack i accelera el pas. “Em sap molt de greu. No recordava que havíem quedat. Fem l’entrevista?”, em diu. Definitivament estic entre l’espasa i la paret perquè en només deu minuts he quedat amb un altre escriptor, en Robert J. Sawyer, i per molt que m’agradi el que escriu l’Steven, un compromís és un compromís.
Visiblement incòmodes, tots dos intentem trobar una solució. A les sis comença la conferència d’en Sawyer, així que em proposa de fer l’entrevista a les cinc i mitja, just abans. Hi penso un moment i hi acabo accedint. Al cap i a la fi, millor entrevistar-me amb ell durant vint minuts que no pas quedar-me sense entrevista. Assenyala un bar i diu que m’estarà esperant a fora.
Mitja hora després, aquesta vegada sí, i amb l’interessant entrevista de Robert J. Sawyer a l’esquena, m’assec amb Steven Erikson per conèixer qui s’amaga al darrere de les ulleres de vidres foscos que no es treu ni per beure una cervesa.



Vas néixer a Toronto però et vas mudar al Regne Unit. Per què?
He viscut a Regne Unit dues vegades però ara torno a viure al Canadà. Responent a la teva pregunta, vaig tenir dos motius: la meva dona és anglesa i jo estava intentant publicar la meva primera novel·la, Los Jardines de la Luna, a Estats Units, però no ho aconseguia. No vaig tenir editor durant 18 mesos i vaig pensar que potser al Regne Unit tindria més sort perquè molts editors a Estats Units em van dir que les meves novel·les eren massa complicades. No els vaig creure i encara no els crec, perquè ara les meves novel·les es venen bé a Estats Units. Però els lectors britànics semblaven més disposats a fer front al que jo escrivia, així que ens vam mudar al Regne Unit per trobar agent i editor.

Es diu que la teva sèrie és alta fantasia. Què et sembla l'etiqueta?
Jo no diria que el que escric és alta fantasia. Tampoc sé si ho anomenaria baixa fantasia. Hmm…és fantasia èpica. Em vaig inspirar en la Il·líada. Com classificaries la Il·líada? Fantasia alta o baixa? Jo diria que té elements d’ambdues. Em va agradar molt crear una història en la qual no existeix el bé i el mal, on hi ha una escala de grisos, ambivalència i ambigüitat. És baixa fantasia? No ho sé. A més, gran part de l'alta fantasia està relacionada amb la noblesa i l'aristocràcia, és bastant semblant a l'estructura social europea durant l'edat mitjana i ho pots anomenar alta fantasia perquè té a veure amb prínceps i princeses, reines i reis, paladins i tota la resta. Les meves novel·les van més enllà: des de déus fins a lladres de carrer. Així que hi ha elements tant d'alta com de baixa fantasia.

Has creat aquest univers amb el teu amic Ian C. Esslemont. Com treballeu perquè no es produeixin errors en la narració ni en la història del vostre univers comú?
Estic segur que cometem errors contínuament. Vam crear aquest univers per poder jugar en ell, com en un joc de rol, i dividíem les històries que teníem entre els dos. Llavors, ell va utilitzar alguns dels personatges que jo havia deixat enrere i viceversa. Ens hem mantingut apartats del camí de l'altre, potser aquesta és la raó. A més estem en contacte contínuament i som molt clars pel que fa als elements que volem portar endavant encara que al mateix temps les coses es vagin obrint.

Objectiu “El final de la saga era com un imant que m’encoratjava a seguir endavant”

Tant l’Ian com tu escriviu llibres sobre el mateix món que no segueixen un ordre estrictament cronològic. Quin ordre recomanaries a un nou lector?
Uau! [Pensa]. Alguna persona troba que la meva primera novel·la, Los Jardines de la Luna, és complicada, així que recomano a la gent començar per Las Puertas de la Casa de la Muerte, la segona novel·la, i sembla que funciona. D'altra banda, la novel·la curta de l’Ian, La Noche de los Cuchillos, és la primera cronològicament; ocorre entre el meu pròleg de Los Jardines de la Luna i la resta de la novel·la. Jo diria que es pot començar per qualsevol d'elles.

L’any 2000 vas dir que la teva sèrie Malaz: El Libro de los Caídos tindria un total de deu llibres. Em sorprèn que va acabar tenint exactament deu llibres. Com vas saber des del principi la seva extensió?
Bé, va ser una decisió més o menys arbitrària, però volia un repte. Especialment en una sèrie llarga no vols avorrir al lector i el fet de no anticipar el que passarà i sorprendre als lectors al llarg de deu llibres ha estat un gran desafiament. Però tens raó, tenia escenes finals que van haver d'esperar deu o onze anys abans que pogués arribar a elles. El final de la sèrie era com un imant que m'impulsava cap a endavant.

Vas escriure gairebé un llibre per any. Va ser difícil?
No ho sé. Veig escriptors com Robert J. Sawyer, o fins i tot en Joe Abercrombie i m'adono que van aconseguir publicar els seus llibres a una edat molt més primerenca que jo. Vaig trigar vuit anys a trobar editor per a Los Jardines de la Luna. De vegades estava impacient. Bé, no impacient, però sentia la necessitat d'assegurar-me que acabaria la sèrie. Recordo una anècdota en la qual una dona de 76 anys estava en una signatura de llibres de Robert Jordan [autor de La Rueda del Tiempo] i quan va arribar el seu torn li va preguntar que quan acabaria la sèrie perquè no volia morir abans d'això. Em va impactar molt. Hi ha lectors que esperen, no solament al fet que continuï la història, sinó a que aquesta acabi. Llegeixes tota la sèrie per una raó. L'escriptor arriba a algun lloc i porta al lector amb ell; llavors hem acabat. Per a mi és un gran plaer escriure. Sempre he escrit ràpid, però és genial poder escriure un llibre a l'any i no haver de preocupar-se per res més.

Fantasia “Crec que és l’únic gènere on tu pots convertir en realitat una metàfora”


Al principi de Los Jardines de la Luna esmentes una paraula que sembla que t'agrada molt: “ambició”.
Si per a mi alguna cosa no és un repte tampoc ho serà per al lector. Suposo que en algun moment vaig decidir que l'escriptura activa em recompensa perquè suposa un desafiament. L'escriptura passiva, per contra, és familiar i còmoda; alguna cosa que gairebé puc escriure mentre dormo. El que vull és aquest desafiament a tothora. Suposo que aquesta és una de les raons de la meva ambició. Si ho has de fer, llança't i crea un món i una història a la qual la gent pugui tornar una vegada i una altra. Molts dels meus fans diuen que la segona i tercera vegada que llegeixen les novel·les les gaudeixen, segurament, més que la primera vegada. Així que l'ambició ha fet alguna cosa pels llibres, suposo que ha afegit profunditat i ressonància.

Creus que alguna vegada escriuràs una sèrie tan gran com aquesta?
No. Quan vaig acabar l'últim llibre estava en un estat psicològic rar. Durant deu o quinze anys vaig viure la sèrie i el món que havia creat. Quan vaig acabar vaig sentir que si hagués sortit al carrer i m'hagués atropellat un autobús, hagués mort satisfet. D'alguna manera és alarmant. Sents que has fet el que et vas proposar i és el teu llegat, per bé o per malament, però ets tu el que ho ha creat. Vaig trigar molt a recuperar energies i tornar a asseure'm a escriure. Amb la sèrie sentia que havia fet tot el que podia; ja estava fora de les meves mans.

Com t'ha influenciat la teva formació acadèmica d’arqueòleg i antropòleg a l'hora d'escriure?
M'interessava la creació i caiguda de civilitzacions perquè era arqueòleg i suposo que també m'interessava com les civilitzacions van en cicles i estudiar què sobreviu. Per exemple, vaig veure molts elements rurals venint amb tren des de Madrid. Em vaig adonar que encara que l'Imperi Romà va tenir una gran presència al Regne Unit, allà pràcticament no ha sobreviscut l'arquitectura, però l'estil arquitectònic a Espanya és fonamentalment romà. No solament els monuments arqueològics, sinó també l'estil és persistent més enllà de la civilització romana i ara és emblemàtic aquí. Doncs m'encanta adonar-me d'aquest tipus de coses.

George R.R. Martin “Si cregués que hi hagués competència o rivalitat entre nosaltres, he perdut, i de lluny”


Per què prefereixes la fantasia a la ciència ficció?
Crec que és l'únic gènere que et permet prendre una metàfora i fer-la real, mentre que en qualsevol altra instància és portar-ho una mica massa lluny, fins i tot en ciència ficció. Amb el gènere fantàstic pots fer qualsevol metàfora real amb éssers vius, la qual cosa permet fer comentaris sobre la condició humana i la nostra realitat amb més llibertat que de qualsevol altra manera.

En quins projectes estàs treballant actualment?
Vaig començar una trilogia de la qual ha sortit el primer llibre, Forge of Darkness, que cronològicament se situa centenars d'anys abans a la sèrie de Malaz. A més, estic a mig fer d'una novel·la, però em vaig adonar que necessito un descans, estava molt cansat. Però el descans que em vaig prendre va ser per escriure una novel·leta de 75.000 paraules. És una novel·la que parteix de Star-Trek que es diu Willful Child i que serà el meu proper llibre, que crec que sortirà inicis de l'any vinent. Va ser molt divertit canviar completament de veu i estil per escriure una comèdia excessiva, bàsicament. He estat fan de Star-Trek durant molts anys, és un dels meus universos favorits… Així que no em va importar prendre algunes cites; tot de bona fe, per descomptat. Ara tinc el segon llibre per acabar i crec que diré als meus agents i editors que necessito prendre'm un descans durant un any. Vull recarregar-me per assegurar-me d'estar al cent per cent en el tercer llibre.

A la sobrecoberta del teu llibre Forge of Darkness hi ha un comentari que diu que el llibre interessarà als fans de George R.R. Martin “pels seus personatges i intriga, però que va molt més allà en el terreny de la imaginació”. Això ha creat controvèrsia entre els fans de Martin.
No ho entès mai. Abans de res, si cregués que hi ha competició o rivalitat entre Martin i jo, jo he perdut en escreix, així que en aquest aspecte no hi ha competició, però des del principi vaig saber que els fans han creat dues comunitats, encara que en George i jo mai hem pensat d'aquesta manera. Vam parlar fa uns anys, al principi de la sèrie, i tots dos, que vam començar en aquest món com a fans abans de ser escriptors, sabem que els lectors del gènere fantàstic ho llegeixen tot, que són lectors voraços. També és interessant la coincidència que Los Jardines de la Luna, la meva primera novel·la, i Joc de Trons sortissin al mateix temps. Independentment, tots dos vam tenir la noció que havíem de matar personatges. Va ser 100% coincidència.

Ambició “Escriure el que és familiar i còmode és quelcom que gairebé puc fer dormint”


Utilitzes un pseudònim. Per què?
No va ser la meva elecció. Aleshores publicava ficció contemporània amb el meu nom i quan els editors del Regne Unit van veure que publicaria una novel·la de fantasia van cridar al meu agent i li van dir que havia de trobar un pseudònim.

Per què Erikson, llavors?
És el cognom de soltera de la meva mare. Llavors, quan el llibre es va fer més i més popular i vaig signar un contracte de nou anys, els meus primers editors van tornar i van dir que havien canviat d'opinió i que volien publicar-me, però ja era massa tard.

Sent de Canadà, què et sembla el debat sobre la independència de Quebec?
Molt bona pregunta. No m'ho havien preguntat mai, abans. Suposo que en el sentit pràctic seria molt difícil que el Quebec es tornés independent, i crec que és aplicable a la majoria de les regions i províncies que tenen la seva pròpia identitat cultural i s'han vist sotmeses en un país més gran. Econòmicament és extremadament difícil, però admiro el que ha fet el Quebec referent a la seva cultura, el suport a les arts i la llengua francesa. És extraordinari i seria genial que la resta del Canadà s'involucrés tant. Admiro el seu esforç per mantenir la seva identitat cultural d'una manera positiva a través de les arts. Per mi, aquesta és la direcció correcta.

Qualitat “Si no sento que el que escric és un repte, el lector tampoc ho farà”


Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

  • Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellàcatalà). 
  • Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
  • Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (angléscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglèscastellàcatalà).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada