Steven Erikson. Foto: Adrià Guxens |
Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.
Publicar deu llibres gruixuts i de tanta
qualitat com els la sèrie de Malaz: El Libro de los Caídos no és fàcil. Però publicar un volum a l’any és encara
més difícil; una tasca titànica. Doncs aquesta és la fita que ha aconseguit
Steven Erikson, un escriptor que és trekker
fins a la medul·la i que assegura que no està competint amb la saga de George R.R. Martin, malgrat les coincidències que hi pugui haver en la temàtica i el
públic dels dos mons. Adria’s News parla amb Steven Erikson en el marc del
Festival Celsius 232 d’Avilés descobrint que no té cap intenció d’adaptar la
seva obra a la gran pantalla: “Els llibres són massa grans i hi ha massa
personatges”. Una acritud vers el setè art que pot venir donada perquè de jove
no es va poder pagar els estudis de cinema a la Universitat de Cardiff, fins i
tot un cop l’havien acceptat. Però d’una cosa sí que està segur: “Si hagués fet
cinema, no hi hauria hagut Malaz”. I en aquesta balança, els fans tenen clar
què prefereixen.
Surto corrent del bar on he dinat per
arribar a temps a l’entrevista amb l’Steven Erikson, el cèlebre autor de la
sèrie fantàstica de Malaz:
El Libro de los Caídos. Hem quedat en
cinc minuts davant de la carpa d’activitats i no vull fer tard. Avilés és
petit, però no seria la primera vegada que els seus carrers laberíntics em
juguessin una mala passada. Afortunadament, les campanes tot just repiquen les
quatre de la tarda quan arribo i ell encara no hi és. No hauria volgut que hagués
hagut d’esperar-me.
M’assec en un banc i miro el rellotge. Només
han passat cinc minuts. Sense tenir gaires alternatives, aprofito per repassar
mentalment els temes que vull parlar amb ell. No sé quant de temps em donarà
per fer l’entrevista, però sempre és millor tenir-ho tot al cap. Per si de cas.
Però els cinc minuts es converteixen en
deu, en quinze, en vint, en trenta... i no sé si l’Steven s’ha oblidat de la
nostra cita o bé si he estat jo que no l’he entès quan hem acordat l’hora. Al
cap i a la fi, no estic acostumat a l’accent canadenc... Maleint el meu anglès,
m’aixeco quan ja són tres quarts de cinc i, per curiositats de la vida, veig
l’Steven a la llunyania venint cap a mi. Està menjant un Kit Kat. Quan em veu
finalment, aparta l’snack i accelera el pas. “Em sap molt de greu. No recordava
que havíem quedat. Fem l’entrevista?”, em diu. Definitivament estic entre
l’espasa i la paret perquè en només deu minuts he quedat amb un altre
escriptor, en Robert J. Sawyer, i per molt que m’agradi el que escriu l’Steven,
un compromís és un compromís.
Visiblement incòmodes, tots dos intentem
trobar una solució. A les sis comença la conferència d’en Sawyer, així que em
proposa de fer l’entrevista a les cinc i mitja, just abans. Hi penso un moment
i hi acabo accedint. Al cap i a la fi, millor entrevistar-me amb ell durant
vint minuts que no pas quedar-me sense entrevista. Assenyala un bar i diu que
m’estarà esperant a fora.
Mitja hora després, aquesta vegada sí, i
amb l’interessant entrevista de Robert J. Sawyer a l’esquena, m’assec amb
Steven Erikson per conèixer qui s’amaga al darrere de les ulleres de vidres
foscos que no es treu ni per beure una cervesa.
Vas néixer a Toronto però et vas mudar al Regne Unit. Per què?
He viscut a Regne Unit dues
vegades però ara torno a viure al Canadà. Responent a la teva pregunta, vaig
tenir dos motius: la meva dona és anglesa i jo estava intentant publicar la
meva primera novel·la, Los Jardines de la Luna, a Estats Units, però no ho aconseguia. No vaig tenir editor durant 18
mesos i vaig pensar que potser al Regne Unit tindria més sort perquè molts
editors a Estats Units em van dir que les meves novel·les eren massa
complicades. No els vaig creure i encara no els crec, perquè ara les meves
novel·les es venen bé a Estats Units. Però els lectors britànics semblaven més
disposats a fer front al que jo escrivia, així que ens vam mudar al Regne Unit
per trobar agent i editor.
Es diu que la teva sèrie és alta fantasia. Què et sembla l'etiqueta?
Jo no diria que el que escric és
alta fantasia. Tampoc sé si ho anomenaria baixa fantasia. Hmm…és fantasia
èpica. Em vaig inspirar en la Il·líada.
Com classificaries la Il·líada? Fantasia alta o baixa? Jo diria que té elements
d’ambdues. Em va agradar molt crear una història en la qual no existeix el bé i
el mal, on hi ha una escala de grisos, ambivalència i ambigüitat. És baixa
fantasia? No ho sé. A més, gran part de l'alta fantasia està relacionada amb la
noblesa i l'aristocràcia, és bastant semblant a l'estructura social europea
durant l'edat mitjana i ho pots anomenar alta fantasia perquè té a veure amb
prínceps i princeses, reines i reis, paladins i tota la resta. Les meves
novel·les van més enllà: des de déus fins a lladres de carrer. Així que hi ha
elements tant d'alta com de baixa fantasia.
Has creat aquest univers amb el teu amic Ian C. Esslemont. Com treballeu perquè no es produeixin errors en la narració ni en la història del vostre univers comú?
Estic segur que cometem errors
contínuament. Vam crear aquest univers per poder jugar en ell, com en un joc de
rol, i dividíem les històries que teníem entre els dos. Llavors, ell va
utilitzar alguns dels personatges que jo havia deixat enrere i viceversa. Ens
hem mantingut apartats del camí de l'altre, potser aquesta és la raó. A més
estem en contacte contínuament i som molt clars pel que fa als elements que
volem portar endavant encara que al mateix temps les coses es vagin obrint.
Objectiu
“El final de la saga era com
un imant que m’encoratjava a seguir endavant”
Tant l’Ian com tu escriviu llibres sobre el mateix món
que no segueixen un ordre estrictament cronològic. Quin ordre recomanaries a un
nou lector?
Uau! [Pensa]. Alguna persona troba
que la meva primera novel·la, Los
Jardines de la Luna, és complicada, així que recomano a la gent començar
per Las Puertas de la Casa de la Muerte,
la segona novel·la, i sembla que funciona. D'altra banda, la novel·la curta de l’Ian,
La Noche de los Cuchillos, és la
primera cronològicament; ocorre entre el meu pròleg de Los Jardines de la Luna i la resta de la novel·la. Jo diria que es
pot començar per qualsevol d'elles.
L’any 2000 vas dir que la teva sèrie Malaz: El Libro de los Caídos tindria un total de deu llibres. Em sorprèn que va acabar tenint exactament deu llibres. Com vas saber des del principi la seva extensió?
Bé, va ser una decisió més o menys
arbitrària, però volia un repte. Especialment en una sèrie llarga no vols
avorrir al lector i el fet de no anticipar el que passarà i sorprendre als
lectors al llarg de deu llibres ha estat un gran desafiament. Però tens raó,
tenia escenes finals que van haver d'esperar deu o onze anys abans que pogués
arribar a elles. El final de la sèrie era com un imant que m'impulsava cap a
endavant.
Vas escriure gairebé un llibre per any. Va ser difícil?
No ho sé. Veig escriptors com
Robert J. Sawyer, o fins i tot en Joe Abercrombie i m'adono que van aconseguir
publicar els seus llibres a una edat molt més primerenca que jo. Vaig trigar
vuit anys a trobar editor per a Los
Jardines de la Luna. De vegades estava impacient. Bé, no impacient, però
sentia la necessitat d'assegurar-me que acabaria la sèrie. Recordo una anècdota
en la qual una dona de 76 anys estava en una signatura de llibres de Robert
Jordan [autor de La Rueda del Tiempo] i quan va arribar el
seu torn li va preguntar que quan acabaria la sèrie perquè no volia morir abans
d'això. Em va impactar molt. Hi ha lectors que esperen, no solament al fet que
continuï la història, sinó a que aquesta acabi. Llegeixes tota la sèrie per una
raó. L'escriptor arriba a algun lloc i porta al lector amb ell; llavors hem acabat.
Per a mi és un gran plaer escriure. Sempre he escrit ràpid, però és genial
poder escriure un llibre a l'any i no haver de preocupar-se per res més.
Fantasia “Crec que és l’únic gènere on tu pots convertir en realitat una metàfora”
Al principi de Los
Jardines de la Luna esmentes una paraula que sembla que t'agrada molt:
“ambició”.
Si per a mi alguna cosa no és un
repte tampoc ho serà per al lector. Suposo que en algun moment vaig decidir que
l'escriptura activa em recompensa perquè suposa un desafiament. L'escriptura
passiva, per contra, és familiar i còmoda; alguna cosa que gairebé puc escriure
mentre dormo. El que vull és aquest desafiament a tothora. Suposo que aquesta
és una de les raons de la meva ambició. Si ho has de fer, llança't i crea un món
i una història a la qual la gent pugui tornar una vegada i una altra. Molts
dels meus fans diuen que la segona i tercera vegada que llegeixen les novel·les
les gaudeixen, segurament, més que la primera vegada. Així que l'ambició ha fet
alguna cosa pels llibres, suposo que ha afegit profunditat i ressonància.
Creus que alguna vegada escriuràs una sèrie tan gran com aquesta?
No. Quan vaig acabar l'últim
llibre estava en un estat psicològic rar. Durant deu o quinze anys vaig viure
la sèrie i el món que havia creat. Quan vaig acabar vaig sentir que si hagués
sortit al carrer i m'hagués atropellat un autobús, hagués mort satisfet.
D'alguna manera és alarmant. Sents que has fet el que et vas proposar i és el
teu llegat, per bé o per malament, però ets tu el que ho ha creat. Vaig trigar
molt a recuperar energies i tornar a asseure'm a escriure. Amb la sèrie sentia
que havia fet tot el que podia; ja estava fora de les meves mans.
Com t'ha influenciat la teva formació acadèmica d’arqueòleg i antropòleg a l'hora d'escriure?
M'interessava la creació i
caiguda de civilitzacions perquè era arqueòleg i suposo que també m'interessava
com les civilitzacions van en cicles i estudiar què sobreviu. Per exemple, vaig
veure molts elements rurals venint amb tren des de Madrid. Em vaig adonar que
encara que l'Imperi Romà va tenir una gran presència al Regne Unit, allà
pràcticament no ha sobreviscut l'arquitectura, però l'estil arquitectònic a
Espanya és fonamentalment romà. No solament els monuments arqueològics, sinó
també l'estil és persistent més enllà de la civilització romana i ara és
emblemàtic aquí. Doncs m'encanta adonar-me d'aquest tipus de coses.
George
R.R. Martin “Si cregués que hi hagués
competència o rivalitat entre nosaltres, he perdut, i de lluny”
Per què prefereixes la fantasia a la ciència ficció?
Crec que és l'únic gènere que et
permet prendre una metàfora i fer-la real, mentre que en qualsevol altra
instància és portar-ho una mica massa lluny, fins i tot en ciència ficció. Amb
el gènere fantàstic pots fer qualsevol metàfora real amb éssers vius, la qual
cosa permet fer comentaris sobre la condició humana i la nostra realitat amb
més llibertat que de qualsevol altra manera.
En quins projectes estàs treballant actualment?
Vaig començar una trilogia de la
qual ha sortit el primer llibre, Forge of Darkness, que cronològicament se situa centenars d'anys abans a la sèrie de
Malaz. A més, estic a mig fer d'una novel·la, però em vaig adonar que necessito
un descans, estava molt cansat. Però el descans que em vaig prendre va ser per
escriure una novel·leta de 75.000 paraules. És una novel·la que parteix de
Star-Trek que es diu Willful Child i
que serà el meu proper llibre, que crec que sortirà inicis de l'any vinent. Va
ser molt divertit canviar completament de veu i estil per escriure una comèdia
excessiva, bàsicament. He estat fan de Star-Trek durant molts anys, és un dels
meus universos favorits… Així que no em va importar prendre algunes cites; tot
de bona fe, per descomptat. Ara tinc el segon llibre per acabar i crec que diré
als meus agents i editors que necessito prendre'm un descans durant un any.
Vull recarregar-me per assegurar-me d'estar al cent per cent en el tercer
llibre.
A la sobrecoberta del teu llibre Forge of Darkness hi ha un comentari que diu que el llibre interessarà als fans de George R.R. Martin “pels seus personatges i intriga, però que va molt més allà en el terreny de la imaginació”. Això ha creat controvèrsia entre els fans de Martin.
No ho entès mai. Abans de res, si
cregués que hi ha competició o rivalitat entre Martin i jo, jo he perdut en escreix,
així que en aquest aspecte no hi ha competició, però des del principi vaig
saber que els fans han creat dues comunitats, encara que en George i jo mai hem
pensat d'aquesta manera. Vam parlar fa uns anys, al principi de la sèrie, i
tots dos, que vam començar en aquest món com a fans abans de ser escriptors,
sabem que els lectors del gènere fantàstic ho llegeixen tot, que són lectors
voraços. També és interessant la coincidència que Los Jardines de la Luna, la meva primera novel·la, i Joc de Trons sortissin al mateix temps.
Independentment, tots dos vam tenir la noció que havíem de matar personatges.
Va ser 100% coincidència.
Ambició
“Escriure el que és familiar
i còmode és quelcom que gairebé puc fer dormint”
Utilitzes un pseudònim. Per què?
No va ser la meva elecció.
Aleshores publicava ficció contemporània amb el meu nom i quan els editors del
Regne Unit van veure que publicaria una novel·la de fantasia van cridar al meu
agent i li van dir que havia de trobar un pseudònim.
Per què Erikson, llavors?
És el cognom de soltera de la
meva mare. Llavors, quan el llibre es va fer més i més popular i vaig signar un
contracte de nou anys, els meus primers editors van tornar i van dir que havien
canviat d'opinió i que volien publicar-me, però ja era massa tard.
Sent de Canadà, què et sembla el debat sobre la independència de Quebec?
Molt bona pregunta. No m'ho
havien preguntat mai, abans. Suposo que en el sentit pràctic seria molt difícil
que el Quebec es tornés independent, i crec que és aplicable a la majoria de
les regions i províncies que tenen la seva pròpia identitat cultural i s'han
vist sotmeses en un país més gran. Econòmicament és extremadament difícil, però
admiro el que ha fet el Quebec referent a la seva cultura, el suport a les arts
i la llengua francesa. És extraordinari i seria genial que la resta del Canadà
s'involucrés tant. Admiro el seu esforç per mantenir la seva identitat cultural
d'una manera positiva a través de les arts. Per mi, aquesta és la direcció
correcta.
Qualitat
“Si no sento que el que
escric és un repte, el lector tampoc ho farà”
Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013
- Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellà, català).
- Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellà, català).
- Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
- Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (anglés, castellà, català).
- Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellà, català).
- Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglès, castellà, català).
- Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellà, català).
- Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglès, castellà, català).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada