La
Secció de Noves Visions de Sitges sempre ens apropa a un univers de pel·lícules
que, bé pel seu guió singular, narració experimental o posada en escena
avantguardista, resulten gairebé inclassificables. Aquest és el cas de The Wait, dirigida per M. Blash, un film
que comença amb la una misteriosa trucada telefònica que anuncia la resurrecció
de la mare de dues germanes d’Oregon, fet que generarà un nou context familiar
on el conflicte aflorarà des de tots els racons, sobretot en la relació entre
les dues protagonistes. Per una banda, l’Emma (Chloë Sevigny) viurà esperançada
i començarà a preparar la tornada d’ultratomba de la seva mare, mentre que
l’Angela (Jena Malone), molt més escèptica, començarà la relació amb un jove
per mantenir-se allunyada de la paranoia de la seva germana.
Aquest
fil principal, però, es va destrenant i genera una successió de fils
complementaris que passen per un jove que no ha sortit de l’armari, una nena
que ha de créixer sota la tutela d’una mare desequilibrada i un home que està
recopilant diversos elements del present per enterrar-los en una càpsula del
temps que no acaben d’acoblar-se bé. I si aquests són els ingredients que
individualment caracteritzen el mainstream
del cinema independent, a The Wait
els trobem en una dosi massa elevada i no fan més que desviar l’atenció d’un
film que no té una estructura estable.
A
més, The Wait ens apropa a una idea
que recorda massa a Melancholia (Lars
Von Trier, 2011) –fins i tot les dues protagonistes tenen una retirada a
Kristen Dunst i Charlotte Gainsbourg–, però explicada amb molta menys mà
esquerra que el realitzador danès. Aquest fet, juntament amb un final poc
aconseguit i explicat massa de pressa fa que, en el seu conjunt, la pel·lícula
de M. Blash sigui un film dispers que no aconsegueix sorprendre i que genera
una monotonia que no s’esvaeix en cap moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada