'Grand Piano' desafina una mica

Crítica publicada també a Núvol i Directa.

Seguint la tònica dels darrers anys, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya també ha optat enguany per inaugurar l’esperada festa del cinema de gènere amb una coproducció catalana: Grand Piano, un film dirigit per Eugenio Mira i protagonitzat per un Elijah Wood que va acaparar tots els flaixos en una intensa jornada marcada pel fred i les baixes temperatures.

Si mirem enrere, a Sitges hi ha hagut inauguracions per a tots els gustos: des de grans èxits com El Orfanato (J.A. Bayona, 2007), elogiat tant pel públic com per la crítica, fins a films amb resultats més modestos, com Los Ojos de Julia (Guillem Morales, 2010) o, més recentment, El Cuerpo (Oriol Paulo, 2012). Grand Piano es queda, doncs, en un punt entremig.

La pel·lícula explica la història d’en Tom Selznick, un dels pianistes més aclamats de la seva generació que va ser deixeble d’un dels grans genis del piano, mort recentment. Selznick, que fa cinc anys que no trepitja els escenaris després del fracàs estrepitós en el seu darrer concert, on va interpretar una peça que molts qualifiquen d’impossible, torna a l’activitat, però el que no s’espera pas és trobar-se escrites a la partitura tota una sèrie d’amenaces que l’obligaran a no fallar cap nota si no vol que la seva esposa, una famosa actriu interpretada per Kerry Bishé, mori.

Tot i aquesta suculent premissa i amb un equip tècnic i artístic ple de talent, començant pels productors, el tàndem Rodrigo Cortés – Adrián Guerra, creador de Buried (2010) i Red Lights (2012), Grand Piano no aconsegueix mantenir-nos clavats al seient degut a repeticions de guió innecessàries que allarguen el que podria haver estat el thriller de l’any. Aquest fet, juntament amb uns secundaris còmics que trenquen els moments de tensió contínuament i tota una sèrie d’inexactituds musicals (des de quan es fa el descans entre el segon i tercer moviment d’una peça musical? Des de quan les notes del piano s’allarguen sense que el pianista utilitzi el pedal en cap moment?) fan que mai acabis d’entrar completament a la història.

Una altra de les oportunitats perdudes d’Eugenio Mira ha estat utilitzar el recurs de Seven (David Fincher, 1995), on s’ocultava el nom d’una de les estrelles del film per fer el thriller més afectiu i mantenir el suspens fins al final. En el cas de Grand Piano, no hem parat de veure el nom de John Cusack en promocions i en els pòsters del film contínuament, fet que contribueix a que l’espectador es faci una idea ben aviat de com acabarà la pel·lícula, fent que la tensió sigui en molts casos inefectiva.

Amb tot, Grand Piano compta amb bones interpretacions i això és una molt bona notícia, ja que els papers d’Elijah Wood i Don McManus (que fa director de l’orquestra) són tot un “desafiament”, tal com indicava Wood a la roda de premsa; un desafiament superat amb nota, aconseguint traslladar-nos en un univers, el de la música clàssica, que sovint és oblidat per la indústria audiovisual. A més a més, la conjunció de música i cinematografia, propera a l’estil de Brian de Palma i que no pot evitar de recordar-nos a pel·lícules com The Man Who Knew Too Much (Alfred Hitchcock, 1956) o Le Locataire (Roman Polanski, 1976), que el mateix Eugenio Mira anomena com a font d’inspiració, s’encarrega de portar a la gran pantalla una història que, si no fos per les inconsistències del guió, hauria pogut esdevenir una de les pel·lícules de l’any.