diumenge, 1 de desembre de 2013

Robert J. Sawyer: “La guerra entre ciència i religió és l’assumpte més greu del nostre temps”

Opinió 
Robert J. Sawyer. Foto d'Adrià Guxens

També podeu llegir l'entrevista en anglès (VO) i en castellà (T).
Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.

Només cal creuar unes quantes frases amb Robert J. Sawyer per adonar-se que és un pou de coneixement. I a més, es nota que és professor, ja que no abandona un tema fins que veu que l’has entès del tot. Ara bé, per com va vestit –porta una samarreta oriental amb un drac daurat– no diries mai que aquest és un dels pocs escriptors que han guanyat els tres premis més prestigiosos de la literatura de gènere –el Nebula, l’Hugo i el John W. Campbell Memorial Award– sinó un fan més que ha acudit al Festival Celsius 232 d’Avilés per conèixer els seus ídols. Però és que per a Sawyer, l’important és el contingut, les metàfores que pot amagar un llibre. Per això defensa que la ciència ficció s’hauria de dir ficció filosòfica, perquè et planteja preguntes.
Adria’s News parla amb aquest escriptor canadenc que està ben orgullós de ser el primer autor de ciència ficció en tenir pàgina web. “Per això tinc el domini més xulo de tots”, diu, referint-se al portal www.sfwriter.com. És una entrevista que acaba ell mateix preguntant-me una cosa a mi: “No tindràs pas per casualitat un cotxe per portar-nos a l’Steven Erikson, la meva dona i a mi al Museu Juràssic d’Astúries?” Una addicció al saber i al coneixement que en el cas de Sawyer sembla no tenir límits.


 
Moltes persones es refereixen a tu com el degà canadenc de la ciència ficció. Sents que aquest títol comporta certa responsabilitat?
La CBC va ser qui primer em va anomenar així i sí, crec que ve amb certes responsabilitats. He format part activa de la lluita a favor del reconeixement del valor que tenen la ciència ficció i la fantasia per part dels diversos consells de les arts existents a Canadà. A començaments d’any vaig escriure un article d'opinió a l'Ottawa Citizen, que és el diari de més àmplia circulació de la capital canadenca, en el qual discutia com el Consell de les Arts de Canadà ha ignorat la ciència ficció sistemàticament, incloent la meva pròpia obra; en el meu cas, durant gairebé 20 anys.

Afortunadament això ja no és així.
No, ara tinc la sort de comptar amb una plataforma, de tenir veu a l'escenari nacional de Canadà, i crec que tinc la responsabilitat de recordar al poble i al govern canadenc que tenim escriptors de ciència ficció i fantasia de primera classe al país. He passat molt de temps com a mentor d'autors joves emergents de ciència ficció i fantasia. Ara mateix estic treballant amb una escriptora nativa canadenca. La ciència ficció ha marginat a la nostra gent nativa, així que ella està marginada com a dona, com a nativa i com a escriptora de ciència ficció. Vaig triar ser el seu mentor perquè, com diria Peter Parker: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.

Ets un dels pocs escriptors que han guanyat els tres premis principals del món de la ciència ficció: l'Hugo, el Nebula i el John W. Campbell Memorial Award. Esperaves guanyar-los?
El primer d'ells, el Nebula, el vaig guanyar al 1996 i, encara que em va encantar guanyar-los tots, aquest va ser el que va canviar la meva vida. De la nit al dia vaig passar de ser una promesa a un nom establert que venia exemplars. Va canviar la meva situació econòmica. Havia estat escriptor de ciència ficció a temps complet durant uns quatre anys, però portava una vida marginal. Guanyar el premi Nebula ho va canviar tot. Els meus ingressos a Amèrica es van duplicar, a Japó vaig passar a guanyar cinc vegades més… Des de llavors no m'he hagut de preocupar perquè es publiquessin els meus llibres o per tenir un públic. Després vaig guanyar l'Hugo i, finalment, el John W. Campbell Memorial Award. Sens dubte va ser genial guanyar-los tots, però el que va canviar la meva vida va ser el Nebula.

Compromís “Tinc la responsabilitat de recordar al poble i govern canadenc que tenim escriptors de ciència ficció de primera al país”.


Quan eres més jove volies ser paleontòleg. Què t'atreu d'aquesta professió?
Tota la meva vida m'han fascinat els dinosaures. El meu amic Robert Charles Wilson, un altre escriptor de ciència ficció canadenca que també ha guanyat l'Hugo, diu que segueixo mantenint les meves fascinacions juvenils: dinosaures, ciència ficció, pizza i llet amb xocolata. Crec que té raó [Riu].

Són bones fascinacions.
Són genials! Però a mi em criden l'atenció els dinosaures per la mateixa raó per la qual em cridava l'atenció la ciència ficció: perquè són una forma de vida alienígena. Quan jo era nen no teníem ni idea que aquest parc [l'entrevista s'està realitzant en un parc d'Avilés] estava ple de dinosaures, perquè als 60’ no sabíem que els ocells eren dinosaures. Pensàvem que aquestes increïbles criatures van viure i van morir possiblement per una catàstrofe còsmica, la qual cosa vam confirmar més endavant. Eren alienígenes en tots els aspectes, no com qualsevol altra cosa que va poder sobreviure. M'agrada investigar i anar construint el puzle gràcies a les restes fragmentàries i les pistes subtils que hi ha als fòssils, esbrinar com podria haver estat la seva fisiologia i estil de vida. Encara em fascina! El meu amic Steven Erikson, a qui entrevistaràs després, és arqueòleg, doncs és el mateix! És una fascinació per civilitzacions i formes de vida que van ser però que ja no existeixen. Això crea un dubte molt important: Per què tenim la sort d'existir?

Nosaltres tenim sort d'existir però has esmentat també als alienígenes. Creus que existeixen?
Absolutament.

Contactarem amb ells aquest segle?
Aquesta és una pregunta diferent [Riu]. Hi ha uns 400 bilions d'estels en la nostra galàxia i hi ha bilions o trilions de galàxies. Sembla molt probable que hi hagi vida en algun altre lloc de l'univers; que una petita quantitat de planetes hagi portat a vida intel·ligent. Fins i tot sospito que pot ser en el sistema solar: a Mart, als oceans d'Europa, saps? Sota la superfície. Així que no crec en alienígenes perquè no hi ha evidència empírica de la seva existència, però crec que és molt probable que existeixin. Crec que si contactem amb ells serà en aquest segle. Detectarem un senyal intel·ligent o haurem fet suficients estudis com per determinar que estadísticament és probable que estiguem sols. Ambdues respostes són sorprenents, però sí que crec que tindrem una resposta abans que acabi el segle.

Ciència Ficció “La seva feina no és predir el futur, sinó presentar totes les opcions per tal de poder decidir quin és el futur que volem”


Cal destacar en la teva obra la intersecció entre ciència i religió. Per què t'atreu aquesta mescla?
No sé com és aquí a Espanya, però als Estats Units, en particular, hem vist retrocedir a una nació que era la més avançada del segle XX. Estem canviant a l'home en la lluna i l'energia nuclear per una nació supersticiosa que atribueix  qualitats diabòliques a la ciència i als científics. La Terra es troba a la vora de l'abisme de la seva existència a causa del canvi climàtic, que indiscutiblement està causat per l'ésser humà. També és indiscutible per a la comunitat científica que el clima està canviant i que l'ésser humà n’és el responsable i que, per tant, tan sols les nostres accions resoldran el problema. La nació més evolucionada tecnològicament que hi ha hagut mai està retrocedint i deixant de costat la ciència per raons religioses. La supervivència de la raça humana! Tu, jo, tots depenem d'aquesta guerra entre ciència i religió. Hem de resoldre-ho ara o morirem com a raça, no hi ha assumpte més greu al nostre temps. Hem de triar entre el racionalisme, que és irònicament el camí a la salvació, o el misticisme, que porta al Armageddon.

Veig que tens un costat científic molt fort, però ets religiós?
No, no ho sóc. Respecto molt a la gent religiosa que es qüestiona les coses amb la ment oberta. Hi ha una metàfora en la meva novel·la Wake (2009), que tracta sobre una noia cega la millor amiga de la qual és musulmana i diu sentir la presència de Déu a la seva vida. La noia cega ha de pensar sobre això, sobre si quan la seva amiga li diu que pot veure els estels al cel, que ella mai ha vist, veure l’arc iris, que ella mai ha vist, que al final del carrer hi ha objectes verdosos, quan ella mai sabrà què és el color verd i no pot arribar al final del carrer… S'ho està inventant? Està delirant? Li està mentint o de debò té experiències que ella no pot tenir a causa d'un problema neuronal? La segona hipòtesi és més probable. I sobre les seves creences religioses? La seva amiga creu que ha estat tocada per algú que no l'ha tocada a ella i no està programada per experimentar-ho. Passa alguna cosa… No crec que Déu existeixi.

Què opines sobre el més enllà, la immortalitat? Ja que també en parles, a les teves novel·les.
No crec en el més enllà. Penso que creure en el més enllà és la noció humana més perniciosa que hi ha. El meu germà petit es va morir fa 55 dies. Se n'ha anat completament o el seu esperit segueix existint al cel, a l'infern, al limb o a un altre lloc? No. Se n'ha anat completament. Els processos bioquímics que eren Alan Sawyer van deixar d'existir el mes passat. S'han trencat els seus components químics i se n'ha anat. Estic absolutament convençut d'això i ell també ho hagués estat. També estic convençut que estem en una cúspide més enllà de la del clima, que ja he esmentat. La meva generació, i vaig néixer en els 1960, és l'última generació que morirà de causes naturals o la primera que viurà un període estès més enllà del que mai hem experimentat. He vist que aquí, a Avilés, estan fent Hècuba, d’Eurípides. Sóc un gran fan de la tragèdia grega. El meu autor favorit és Sòfocles. Quants anys va viure Sòfocles?

No ho sé
Noranta! Una edat acceptable fa 2400 anys… Va ser excepcional, però no un miracle. Avui dia noranta anys és una bona edat. Alguna gent viu cent, potser alguna gent dels Urals 110. Això és tot. Crec que al voltant de 115 és el màxim que s'ha documentat. Així que l'últim membre de la meva generació morirà als 115 anys més o menys o començarem a viure més, i serem els primers a viure 120 anys. Crec que és una realitat tecnològica i passarà. No hi ha res miraculós o sobrenatural en la mort, és un procés bioquímic. I jo preferiria viure més.

Religió “Creure en el més enllà és la noció humana més perniciosa que hi ha”


Per què?
En primer lloc perquè gaudeixo de la vida. En segon lloc per motius tals com la comunicació amb extraterrestres. L'única manera de comunicar-se a través de milers d'anys llum és una vida més perllongada. Si no, fas una pregunta, però quan arriba la resposta serà una altra persona qui l'obtingui. Així que necessitem vides més longeves per ser part de la civilització còsmica.

Així que necessitem una vida més llarga per debatre grans qüestions filosòfiques…
Sí, perquè encara queden tantes preguntes… com per exemple si existeix el lliure albir o no. És una pregunta interessant. O el debat sobre l'avortament i quan comença la vida, una cosa sobre la que estic escrivint en la meva última novel·la. Hem estat debatent sense progressar gaire. Una possible resposta és que són assumptes que es triga més dècades a resoldre. No hi ha hagut filòsofs que hagin pensat sobre això durant més d'un segle, i són preguntes que potser necessiten 120 anys d'estudi i contemplació. Simplement reiniciem i deixem les preguntes a la nova generació. Una vida més llarga és sens dubte necessària.

Per què escrius ciència ficció en lloc de fantasia?
Encara que es tendeix a ficar-les en el mateix sac jo crec que són antitètiques. La ciència ficció tracta sobre coses plausibles que poden passar. Sempre hi ha una manera d'arribar des de la nostra realitat a una història de ciència ficció. La manera normal és que el temps passi i ocorrin grans canvis en la nostra tecnologia i estructura social. Mai hi ha una manera de passar de la nostra realitat al món de la fantasia. La fantasia tracta sobre coses que no poden passar. Crec que la ciència ficció és important com a literatura perquè parla sobre coses que potser passaran en el futur. El seu treball no és predir el futur sinó presentar totes les opcions perquè com a espècie puguem decidir quin futur volem fer realitat.

Fantasia “Un missatge amb arrels en el món real és més important que un conte de fades i sempre ho serà”


Vols dir que es pot utilitzar per fer-nos pensar…
Vull dir que en fantasia derrotes als orcs, mates elfs, aconsegueixes l'anell i tornes a La Comarca, però no té res a veure amb la vida real. Encara que de vegades un escriptor de fantasia de gran ambició literària pot trobar una manera de dir alguna cosa interessant sobre la condició humana a través de metàfores, el fet que la narrativa se situï enmig de l'impossible tendeix a restar importància al que es diu. Ningú diu que El Senyor dels Anells sigui una obra important, és entretinguda i està molt ben escrita, però no és important. Fahrenheit 451, que traduït és Celsius 232! [El nom del festival en el marc del qual es duu a terme l'entrevista] Doncs és important. Un Món Feliç, ciència ficció, és important. Fins i tot La Màquina del Temps, d'H. G. Wells, que tracta sobre l'estructura social britànica, és important. Un missatge amb arrels al món real sempre és més important que un conte de fades, i sempre ho serà.

Has estat ensenyant ciència ficció a escriptors joves. Tenim talent per a anys? Viu la ciència ficció un bon moment?
Oi tant! Hi ha escriptors excepcionalment bons ara mateix, i la qualitat de la prosa és molt més bona del que solia ser. Internet ha canviat el món de forma meravellosa. Gràcies a Internet tinc almenys vint persones, entre experts i col·legues, que llegeixen els meus manuscrits abans de publicar-los. Els comentaris són inestimables. Alguns d'ells se centren en l'estil o en els aspectes tècnics, uns altres en el comentari polític de l'obra… la qualitat de l'obra augmenta molt. La millor ciència ficció que s'ha escrit mai s'està escrivint ara mateix. Dins de cinquanta anys, l'any 2063 jo tindré 103 anys i espero encara estar escrivint. De fet, espero que sigui la millor ciència ficció que he escrit mai. Sens dubte és bon moment per ser escriptor de ciència ficció.

Per què ara?
Perquè ens estem tornant més i més cosmopolites i hi ha més països en els quals s'escriu ciència ficció. La ciència ficció va ser creada per un francès, Jules Verne, i un anglès, H. G. Wells, i més tard va arribar a Estats Units. Avui dia hi ha una gran tradició a Espanya, Japó, Xina, Amèrica Llatina… Estem vivint l'edat del Renaixement de la ciència ficció.

Ciència Ficció “La millor ciència ficció que s’ha escrit mai s’està escrivint ara mateix”

Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

  • Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellàcatalà). 
  • Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
  • Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (angléscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglèscastellàcatalà).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada