'Patrick', un encefalograma pla

En Charles Dance no necessita pas l’armadura ni l’escut dels Lannister per fer-nos por i respecte. A Patrick, de fet, només li cal una bata blanca i un estereoscopi; la seva mirada gèlida ja fa la resta. I és que en Tywin Lannister va acudir al Festival de Sitges per presentar el seu darrer film, Patrick, l’òpera prima de Mark Hartley, remake de la pel·lícula de 1978 amb el mateix nom, on encapçala el repartiment juntament amb l’actriu Sharni Vinson (You’re Next).

Just abans de la projecció a l’Auditori, el Hartley va avisar que en Charles no havia vist encara el final cut del film i, per tal de quedar bé, va demanar a l’audiència que, si us plau, “s’espantés quan s’havia d’espantar” i que “saltés de la butaca després de cada ensurt que havia preparat”. Dit i fet. El públic va obeir, però no li va ser difícil, ja que el film és una constant banda sonora de cops sobtats i batecs de cor accelerant-se que aconsegueix posar a prova els nervis del més valent. El problema és que Patrick es queda només en això: un conjunt d’escenes que només volen crear tensió amb molts buits de guió, i dic conjunt d’escenes perquè moltes de les seqüencies estan separades per uns talls negres que no contribueixen a l’estil global s’acaben fent pesats i no fan més que rebaixar el film a un nivell post-estudiantil poc meditat.

La resta, l’opressiva vida d’una clínica privada dirigida per la mà de ferro de Charles Dance i la seva filla (Rachel Griffiths), el triangle amorós del que és captiva la protagonista (Sharni Vinson), i un malalt en coma (Jackson Gallagher) que desenvolupa poders telequinètics i que es comunica mentalment mitjançant missatges d’ordinador i SMS a la manera que Tom Riddle parlava amb Harry Potter a través del seu diari a la segona entrega de la saga, fan de la pel·lícula una experiència monòtona i previsible que només se salva per unes bones interpretacions, una bona ambientació escènica i la bona música de Pino Donaggio.