diumenge, 13 d’octubre de 2013

Cristina Fallarás: “Quan veig que a Catalunya se’n volen anar d’Espanya, penso: jo també”

Opinió 
Cristina Fallarás fotografiada per Adrià Guxens

Si volen, també poden llegir l'entrevista en  castellà (VO).

Traducció de Mª Teresa Chaparro 

“El periodisme s’ha convertit en la construcció de portaveus d’un tipus d’empresa lligada al poder i al sistema financer”. Així és Cristina Fallarás: revolucionària, directa i una “periodista fins a la medul·la”, com diu ella; una periodista que durant la seva carrera ha passat per molts mitjans, tant de radio –SER, RNE–televisió –Cuatro, Antena 3– i premsa –El Mundo, ADN–,  tot i que ha tornat a passar per molts d’ells des que la van desnonar l’any 2012. Serà una entrevista intensa, i tots dos ho sabem. Ella encén una cigarreta i jo em demano un cafè sol. Adria’s News entrevista a Cristina Fallarás dins del Festival Celsius 232 d’Avilés per parlar sobre la nostra comuna professió, sobre la dura situació que està vivint Espanya i sobre el que vindrà després, que s’atreveix a explicar en el seu llibre, A la Puta Calle. Però ella ho té molt clar: “No hi ha futur en la mesura que ni tu ni jo podem preveure que és el que ens passarà”.


Vas estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com van ser els teus anys d'estudiant?
Doncs poc d'estudiant. Jo vaig anar molt poc a la facultat. Vaig arribar el 1986, l'any de les vagues pel català, amb la qual cosa la meitat del curs vam estar de vaga. Entre segon i tercer vaig muntar un diari a Nou Barris, un diari de barri gratuït, i aquí vaig començar a treballar de periodista. A partir de llavors ja vaig passar molt poc per la facultat; només per complir amb les assignatures estrictament necessàries que requerien la meva presència, com televisió i, en definitiva, les que tenia pràctiques. A les altres no hi vaig anar.

Com ha canviat la teva visió del periodisme des de llavors?
Aleshores el periodisme era una professió digna, ben remunerada, i amb la qual un aspirava a construir un futur i un discurs. En aquests moments el periodisme ha desaparegut o tendeix a desaparèixer com a professió. Ningú paga, ja, per ser periodista, la qual cosa vol dir que s'ha convertit en una professió difícilment digna, manipulada, esclavista i que no construeix futur.

Periodisme és una de les carreres amb la nota d'accés és més alta però, al mateix temps, també és una de les carreres amb menys sortides professionals.
Doncs sí. El periodisme té el seu mite i el mite del periodisme al segle XX és molt interessant perquè vam creure de debò que el fet que la societat estigués informada era rellevant. L'empobriment polític, econòmic, social i cultural que hem viscut els últims vint anys del segle XX i els primers del XXI, han fet que el periodisme es converteixi en una construcció de portaveus d'un tipus d'empresa lligada al poder i sobretot al sistema financer i la gent que va a estudiar ho fa pel mite del periodista del segle XX, imagino; només imagino, ja que no puc entendre per què algú en aquest moment estudia periodisme. La veritat és que faria falta una gran qualificació, per descomptat, per entendre què és la comunicació. La comunicació s'ha tornat hipercomplexa; la comunicació i la circulació d’informació i coneixement és més complexa ara que en cap altre moment de la història. Amb tot, no crec que això s'expliqui a les universitats de periodisme.

Estudiar “No puc entendre per què algú en aquest moment estudia periodisme”


Has passat per molts mitjans: la SER, El Mundo, RNE, El Periódico i Antena 3, entre d’altres. Per què tant canvi?
Per la curiositat, ja que abans un podia permetre's el luxe de pensar que quan ja ho havies après tot en un lloc podies canviar a un altre per seguir aprenent, és a dir, hi havia periodistes que funcionaven com a funcionaris, valgui la redundància, i es formaven allà. Allà es formaven, i bé, tenien construïda una família, tenien fills i allà s’ho muntaven.

I ara?
Bé, ara és que gairebé no n’hi ha, perquè com que si ets periodista t’acomiadaran abans o després, doncs no hi ha gaire funcionament, però aleshores volíem aprendre i volíem tocar tots els pals. Quan jo vaig entrar a la SER, va arribar un moment en què ja em va semblar que sabia tot el que era fer guions de ràdio, i vaig tenir la sort que em va contractar El Mundo per ser cap de cultura, i llavors una vegada vaig ser cap de cultura, vaig passar a ser cap de redacció, i una vegada vaig ser cap de redacció a Barcelona vaig poder permetre'm el luxe de dir: “Bé, deixo això perquè ja ho sé fer”, i llavors se'm van emportar a Madrid i vaig començar amb les teles… És a dir, la cosa era seguir aprenent i seguir creixent perquè sabies que tindries feina. Tingues en compte que l'atur, la mediocritat, la podridura i la misèria en la qual ens estan sumint, ens torna profundament conservadors i algú conservador prefereix mantenir el seu lloc a aprendre i a créixer. Això no existia llavors, per això vaig canviar tant de mitjà.

En quin mitjà vas tenir la teva millor experiència?
La millor experiència sens dubte va ser a Nou Barris muntant un diari de barri per a un sector, diguem, d'extraradi i molt pobre, però d'altra banda molt organitzat.

Són els teus inicis en el periodisme…
Els meus inicis, sí, però és que a més ho vaig muntar sense saber què feia, amb la qual cosa jo era molt verge i vaig poder fer-ho sense heretar vicis, aplicant el que jo creia que havia de ser la comunicació. Allò va durar gairebé deu anys i va ser una experiència meravellosa. Després he tingut molt bones experiències en molts diaris; sobretot fent crònica periodística a El Mundo. La meva pitjor experiència sempre, absolutament sempre, ha estat lligada a la televisió, on tot és espectacle, sí. És el que menys m'agrada i ara ja estic molt farta d'opinar.

ADN “Em van fer fora del diari ADN per torracollons”


Et van treure del diari ADN i ara aquest diari ja no existeix.
Em van treure del diari ADN i jo vaig muntar el diari ADN amb Albert Montagut per un encàrrec del Grupo Planeta. Vaig muntar la redacció, la línia, vaig contractar els periodistes i em vaig quedar primer de cap de redacció, després de sotsdirectora, i d'allà, quan estava embarassada de vuit mesos i havia començat la crisi, em van treure per diverses raons. Una, per torracollons, una altra perquè diem que tinc una visió de la vida i del periodisme molt diferent i després bé perquè els venia molt bé estalviar-se el meu sou i els va importar una merda que jo estigués embarassada de vuit mesos.

Què és per a tu l'ètica periodística?
No diferencio entre ètica periodística i ètica personal. Crec que cadascú ha de saber com enfrontar-se a la manera amb la qual es guanya la vida: com agenollar-se, com llepar una polla. Això en el periodisme, en la medicina i en qualsevol altre sector. Llavors, l'ètica és personal. Una altra cosa és que el periodisme en aquest moment estigui construït sobre la servitud financera i la servitud d'una empresa.

Has definit algunes vegades que el periodisme és com el sexe oral, oi?: “Al principi et fa fàstic, després dius bueno i al final t'agrada”. A mi el periodisme ja m'agrada ara. M'hauria de preocupar?
Igual et donaran pel cul.

Por “La por d’aquesta època és la por a perdre”


El novembre de 2012 va arribar el desnonament…
Doncs sí. Ara estic vivint en una caseta a La Floresta que em va deixar una periodista que em va fer una entrevista pel llibre A la Puta Calle, una dona fascinant que em va trucar  dues o tres setmanes després i em va dir: “He sentit que tens problemes per llogar un pis”. Llavors vaig començar a guanyar una miqueta més de diners perquè les coses em van començar a anar una mica millor, no gaire, no pots llogar un pis que no sigui un petit apartament, però clar, tampoc et llogarà ningú un pis primer, perquè no tinc nòmina, segon, perquè la meva declaració de la renda de l'any passat és totalment miserable i després, perquè finalment tothom em coneix i sap que sóc una desnonada. Llavors ningú et lloga un pis. Aleshores ella em va cridar i em va dir: “Tinc una caseta que vam comprar per passar-hi els caps de setmana, i crec que tenir una segona casa en aquest moment és un luxe que no haig de permetre'm i te la presto durant un any, per començar”.

I com vas explicar el desnonament als teus fills?
Bé, la meva filla petita és massa petita per entendre-ho; el meu fill gran ho ha entès perfectament. No fa falta explicar el desnonament perquè ells viuen el dia a dia del que està succeint. En qualsevol cas, el que jo sempre he fet és donar-los una educació molt política. El meu fill, des que és ben petit sap quina és la diferència entre allò públic i allò privat i com s’ha d'usar allò públic. Ell va viure el procés de l'empobriment i li vaig explicar per què hi ha una crisi, per què no és una crisi, sinó un sistema de repartiment de la riquesa que prioritza als rics i crea pobresa per esclavitzar la població, i això ho ha entès perfectament. De resultes d'això, hi ha un grup de la població que ens hem quedat fora del que anomenem el sistema i també ho ha entès, i per aquest motiu ens van prendre la casa, cosa que entén una mica menys però que assumeix.

Manca educació política a les escoles?
Manca educació política a tot arreu, manca educació política a la teva carrera, per exemple. Manca educació política a les universitats, a les escoles, a les famílies. Manca educació política al nostre passat. Som un país de silenci. Van passar quaranta anys del franquisme i ara han tornat a passar quaranta anys de democràcia i em quedo aclaparada. Em sorprèn el poc que hem construït en aquests quaranta anys que estan basats en el silenci i en la falsedat de la Transició.

Religió “Quan abandones el catolicisme tires cap al marxisme, que té el mateix discurs social traient la superstició”


Suposo que parles del que es coneix com “el fantasma del franquisme”.
És aquella frase de “no moguis res perquè ja ho tenim solucionat”, doncs no senyor. Els morts segueixen a les cunetes enterrats i aquells que van estar amb el dictador han estat presidents de comunitat autònoma, fundadors de partits, i els seus fills en aquests moments són grans empresaris de les grans empreses estatals espanyoles.

T'has volgut desmarcar de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) dient que ets mes violenta. Creus que és violència el que es necessita ara per resoldre o millorar aquest període?
Per descomptat. Crec que tot és violència, crec que la violència que està sofrint la societat espanyola és d'una virulència extrema. Cal tenir en compte que en aquest moment tres milions de famílies, tres milions de persones viuen sense cap ingrés. Tres milions! Dos milions de famílies viuen sense que cap dels seus membres ingressi diners a casa, això en una societat evolucionada, rica, perquè som el vuitè país més ric del món, i se suposa que un país punta, doncs això és un exercici de violència al que solament es pot respondre amb violència. No parlo d'armes però sí parlo d'amenaça. Cal amenaçar-los.

Últimament has sortit en molts mitjans. El que hem vist és un personatge que t'has creat per arribar a més persones?
És que cal crear un personatge, és imprescindible crear un personatge! Quan un s’exposa ha de tenir molt clar que hi ha una part que serà espectacle, perquè la societat està espectacularitzada. Llavors jo no volia exposar-me des de l'anàlisi o des de l'assaig; volia exposar-me des de l'experiència. Per exposar-te des de l'experiència és imprescindible que sàpigues que aniràs a mostrar una part de tu i que aquesta part de tu serà estomacada i violada i saber que sofriràs i, per tant, d'altra banda, has de crear-te un petit personatge que et permeti sobreviure al dolor.

I atacs a la teva persona no han faltat. Com passes per sobre de tots aquests comentaris negatius?
Bé, més que per sobre per sota. Diguem que quan jo vaig publicar el llibre A la Puta Calle, de fet, quan vaig començar a exposar-me ja en les meves columnes d'El Mundo, on explicava el meu procés de precarització i misèria, sabia que em donarien amb una bala. Llavors, era llançar això a la població en general, no solament als lectors d'El Mundo. Jo sabia que seria molt dur i anava preparada. M'ha sorprès, no sé si m'ha dolgut una mica, potser, però m'ha sorprès, sobretot, com la gent més propera, amb la qual jo tinc moltes coses en comú, ha estat la més violenta en contra meva.

Periodisme “El periodisme s’ha convertit en una professió difícilment digna, manipulada, esclavista i que no construeix futur”


Parlant del llibre A la Puta Calle, creus que aquest llibre canviarà alguna cosa?
Res.

No canviarà res?
Absolutament res.

Llavors, per què el vas escriure?
Primer, perquè m'ho va encarregar Planeta i necessitava aquests diners i segon, i principalment, perquè sóc periodista, de fons, de medul·la. I vaig pensar que hi havia un discurs i una experiència que no s'estava explicant. Cada vegada que es parlava dels desnonats es posava com a exemple a gent del que anomenaríem pobresa tradicional: immigrants, gitanos, gent pertanyent a barris molt deprimits i jo crec que era imprescindible demostrar que hi ha un sector de la població, que podríem anomenar ‘classe mitjana professional’, que estàvem essent despullats de tot. Una altra cosa és que aquest sector volgués romandre desapercebut.

Creus que la literatura sempre ha d'anar acompanyada d'un comentari social?
No, en absolut. Jo sempre vaig acompanyada d'un missatge social perquè no puc evitar-ho, però fins i tot la memòria pròpia, la memòria íntima, és social, és a dir, el món és tangiblement social. Quan les coses són còmodes, quan la vida és còmoda crec que tenim una certa responsabilitat negativa. Un ha de preguntar-se per què la seva vida és còmoda en un món on la supervivència és brutal. Llavors, aquí sí que hi havia una vessant social que finalment va ser la que em va portar, per exemple, a fer un diari de barri al 1988-1989, quan jo no necessitava aquest discurs en absolut. Crec que ve del catolicisme.

Formació “Falta educació política a les universitats, a les escoles, a les famílies i al nostre passat. Som un país de silenci”

Et vas formar en una escola catòlica?
Sí, jo vaig tenir una educació tremendament catòlica. La meva família és molt, molt catòlica, molt conservadora. Vaig estudiar al Sagrat Cor, i crec que quan abandones el catolicisme tires cap al marxisme impepinablement perquè té el mateix discurs social traient, diguem, la superstició. Doncs vaig tirar cap a aquí, però no crec que la literatura necessiti reflectir-ho, una altra cosa és que jo gairebé sempre la veig. O sigui, si llegeixo un llibre de, m'és igual, Italo Calvino, Nabokov, John Dos Passos o Philip Roth o Virginia Woolf, noto que allí batega i palpita alguna cosa tremendament social.

Què és per a tu escriure, doncs?
Una forma de ser millor. Jo quan no escric sóc molt pitjor persona i em faig mal, i llavors escriure és una forma de sobreviure, enunciar-me, és una manera de veure'm, i qualsevol novel·la, per molt exterior que sigui, és interna i és una forma d'enunciar-me i de sobte treure alguna cosa que és mes fàcil de manejar una vegada expressada.

Vas fundar sigueleyendo.es. Com va néixer la plataforma?
Sigueleyendo.es va néixer perquè molts amics meus i jo estàvem en atur, i vaig pensar que feia falta una plataforma que ens donés armes i pogués servir-nos en el moment en què necessitéssim eines. D'aquí va derivar a una plataforma d'edició digital perquè volia publicar algunes peces que no estaven publicades i que m'interessaven molt, acompanyada de comentaris d'opinió, de crítiques, i de donar una espècie de veu o expressió a certs escriptors que no la tenien.

M'he fixat que moltes de les portades són la il·lustració d'un insecte. Per què un insecte?
Quan una torna als contes infantils s'adona que reflecteixen les pors d'una època sempre, és a dir, Caputxeta o la Bella Dorment, o el Sastret Valent, reflecteixen les pors d'una època. Vaig pensar que demanar-li a certs narradors, sobretot de novel·la negra, que reinterpretessin els contes, acabaria conformant un mapa de les pors de la nostra època i així ha estat. I llavors vaig pensar quina era la diferència entre un nen i un adult, i se'm va ocórrer que la diferència entre un nen i un adult estava en els insectes. Al nen, un insecte li fascina; a l'adult li repugna i li fa por. Aquí hi ha un trànsit cultural que fa que ens enfrontem de forma diferent a la por, al fàstic, i a nosaltres mateixos. Per això vam posar un insecte en cadascun.

Ètica “No diferencio entre ètica periodística i ètica personal”


I quina és la por de la nostra època?
La por d'aquesta època és la por a perdre, a perdre les coses. Por a perdre la seguretat, por a perdre els diners, por a perdre els fills… La pèrdua és un horror perquè vivim en una societat construïda en la propietat i el consum, llavors d'aquí va lligada la corrupció, que és que et prenguin el que et pertany, va lligat el consum de drogues i el tràfic d'estupefaents, va lligada la desaparició de nens, a la prostitució. És la pèrdua del que és molt teu o consideres molt teu.

Llavors, ja que vius a Catalunya, quina posició tens en el debat sobre la independència?
Mira, jo, la independència la contemplo deslligada del nacionalisme perquè a mi, el nacionalisme m'avorreix perquè és romàntic i poc racional. I m'avorreix molt, m'avorreixen les magarrufes, m'avorreixen els signes, malgrat que hi ha certs signes que em commouen, m'avorreix la construcció de símbols i signes. No obstant això, actualment crec que la recuperació de la societat espanyola és molt difícil. Crec que han pervertit fins a la nàusea la construcció d’una democràtica representativa i els partits polítics, i crec que Espanya després del franquisme es podria haver reconstruït de forma lleugerament racional i culta i no s'ha fet. S'ha fet el mateix de sempre, perquè som una terra de cabres. Llavors la possibilitat de reconstruir un petit espai, encara que sigui Catalunya, m'interessa molt. Que Catalunya també està corrompuda, també, però crec que des d’allò més petit és mes fàcil refer que des d’allò més gran. El més gran ens supera. Jo miro amb molta simpatia la independència de Catalunya de la mateixa manera que miraria amb molta simpatia la independència d'Andalusia, de les Canàries o d'Extremadura i quan veig que volen sortir d'Espanya, penso: “Jo també”.

Hi ha futur?
No hi ha futur ni podem parlar de futur en la mesura en què el futur és l'expressió d’allò que succeeix al que un viu, és a dir, la conseqüència lògica i previsible. No és que hi hagi un futur dolent. Jo crec que no tenim ni un futur bo ni dolent; crec que en aquest moment no podem plantejar-nos el futur perquè alguna cosa s'ha trencat i encara no tenim la distància suficient per saber què és el que s'ha trencat i com ens ha desconnectat del que érem, i la irrupció del digital i la globalització han creat una ruptura radical en el discurs, en el transcurs de la història, que ens deslliga del futur. No hi ha futur en la mesura que ni tu ni jo de cap de les maneres podem preveure que és el que ens succeirà.

Atur “L’atur ens torna conservadors i algú conservador prefereix mantenir el seu lloc de treball a aprendre i créixer”


Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

  • Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellàcatalà). 
  • Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
  • Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (angléscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglèscastellàcatalà).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada