David Monteagudo: “Sóc un escèptic total”

David Monteagudo fotografiat per Adrià Guxens

“Si quieres escribir, no tengas prisa por publicar”. Aquesta frase de Javier Cercas s’ha convertit en una de les màximes de David Monteagudo, un escriptor que va començar a escriure als 40 anys, va publicar la seva primera novel·la, Fin –també adaptada per la gran pantalla– als 47 i que s’ha convertit en un dels escriptors més prometedors de casa nostra. Gallec d’origen, Monteagudo va aterrar a Catalunya quan era ben jove i no va trigar a participar activament en les seves tradicions, com la dels castells, que li van encantar. Aprofitant que som al Festival Celsius 232 d’Avilés, Adria’s News entrevista a David Monteagudo per parlar del seu llibre Brañaganda, la història del qual no passa gaire lluny...

Estem a prop de Galícia. M'hauria de preocupar pel lobishome?

Doncs sí, perquè pensa que aquesta geografia de muntanyes verdes i de valls sempre és bastant perillosa perquè encara hi ha bastants llops, i per lo tant, on hi ha llops també hi pot haver un lobishome, que és un llop una mica més especial.

Tan especial com el llibre on apareix, Brañaganda. Com neix aquesta novel·la?

Jo tinc bastant clar que el nervi del llibre, el seu esquelet, era recuperar un paisatge i un món màgic que és el de la meva primera infantesa, ja que jo als sis anys vaig anar cap a Catalunya, però encara tinc molts records d’aquella època perquè quan era petit ho vivia tot amb molta intensitat. A més a més, jo era fill d'una mestra rural que feia molt poc temps que era mestra i, per lo tant, l’enviaven a les contrades més perdudes enmig de la muntanya. Doncs allí vaig viure durant aquells primers anys en els que ja comences a crear els teus records, quan comences a veure coses que et queden gravades. Tot, en un paisatge completament aïllat de cases sueltes a la muntanya, en un lloc que era preciós.

I quin impacte va tenir canviar aquell indret tranquil per les terres catalanes?

Esclar, allò va quedar en el record com una cosa màgica que jo havia perdut. Diuen sempre que al darrere de tot escriptor, de qualsevol escriptor, hi ha una pèrdua no? No és que perdi oli, però que diuen que hi ha una pèrdua i jo penso que és veritat, perquè amb la literatura intentes recuperar alguna cosa sempre, algo que has perdut o que t'han tret, i per això penso que la motivació bàsica per començar a escriure Brañaganda és recuperar aquell paisatge, aquell món perdut, aquell paradís perdut de la meva infantesa.

I d’on surt el nom de Brañaganda?

Aquest nom és un topònim que està inventat; inclús he consultat a la llista dels pobles que no existeixi Brañaganda, però és un nom que s'assembla al lloc aquest que en aquesta novel·la retrato bastant clarament, un poble que es deia Brañatudille. Doncs en tota aquesta zona és molt normal que hi hagin noms de pobles, sobretot de la muntanya, que comencin per “Braña”, perquè “Braña” significa la típica pastura de l'estiu, que són aquestes pastures que estan més altes, gairebé tocant a les muntanyes, i on el ramader porta a pasturar el bestiar en l'època estiuenca, i és molt curiós, perquè quan parlo amb lectors meus i amics de la zona més mediterrània, ben pocs saben pronunciar-ho bé. Inclús algunes persones molt cultivades, com el meu amic el Jordi Llavina, s'enfarfega. I, en canvi, quan parles amb gent d'aquí, ho tenen claríssim. Després, “ganda” és una paraula gallega que vol dir ramadera, de fet. Per lo tant, seria un nom simbòlic, però que al mateix temps tenia per mi una remembrança amb el nom autèntic.

Dualitat “Sóc molt dual en molts aspectes: tinc la part vitalista física, però també tinc la part més intel·lectual i de creació”

Abans has dit que la teva mare era mestra, com la mare de l’Orlando, el protagonista de la novel·la. El teu pare també era pintor. Estan, doncs, tots els personatges basats en persones reals que tu coneixes?

Sí, sí, casi tots estan trets d'algun personatge real que jo vaig conèixer allà, com per exemple, el moliner que surt, el Felipe Arcuso.  En canvi, l'únic personatge que és més inventat expressament, és la senyora Freire. Tot i així, estic segur que si alguna persona dels que encara viuen al poble, perquè allà ja només queden tres o quatre cases de gent gran que es va morint, ha pogut llegir el llibre, segur que reconeix algun personatge i diu: “Mira, aquest és Famarelo, aquest és fulano...”

El pare, Don Enrique, és un personatge molt enigmàtic i, possiblement, el ben construït. Però suposo que el teu pare no era pas així...

A veure, jo aquí he posat bastant de material propi i tot i que, esclar, si tu fas literatura de ficció, i més si toques gènere fantàstic i tal, pues bueno, has de posar coses que tinguin chicha, que tinguin interès, i jo sempre he dit que he tingut una vida o una família sense grans drames i sense grans daltabaixos, ni tan sols infidelitats, ni canvis de parelles, ni morts, tampoc. Vull dir, que va ser una cosa bastant normal, bastant plàcida, i per lo tant vaig haver de fer-ho més intens, simplement exagerar.

Quina relació tenies amb el teu pare, de petit?

Diria que sí que és una relació semblant en certa manera a la de l'Orlando amb el seu pare, i sobretot el meu pare era un personatge semblant amb aquest Don Enrique perquè també era un home molt discret; un home, a més a més, amb una cultura increïble i amb una gran sensibilitat, però, en canvi, una persona que inclús passava per antipàtica o per estirada quan en realitat era bàsicament una timidesa terrible. Per això vull dir que el personatge realment té molts trets semblants als del meu pare, tot i que ell mai va seduir a cap joveneta, això ja t’ho puc assegurar.

El quadre que el pare fa a Cándida també és molt important. És un petit homenatge a ElRetrat de Dorian Gray, per casualitat?

No, penso que no. El que sí que he vist en la meva experiència com a lector és que el tema de parlar en un llibre sobre la creació pictòrica és interessant, queda bé i dóna un interès i una vidilla interessants, i no sé, penso més aviat en llibres del tipus betseller més contemporanis, com La Joven de la Perla, per exemple, que funciona per tractar un conflicte intern més intimista, però que en comptes de dir-ho tot molt explícitament queda com una mica amagat i, a part, hi ha aquesta relació de l'artista, del pintor, amb la seva model, que és molt interessant i és una cosa que dóna molt de joc.

Castells “Els castells són de les coses més maques que es poden fer ara, una activitat que no professional que es fa per amor a l'art”

Em va sorprendre molt el primer capítol del llibre, escrit en primera persona del plural. Per què vas prendre aquesta decisió?

Això té una explicació molt fàcil.  Sense comptar les típiques proves que fa un quan és adolescent, com algun horrible conte de tres pàgines, em vaig posar a escriure als 40 anys, precisament quan havia mort el meu pare, aquesta figura important en la meva vida. Doncs vaig dir: “Ara em toca escriure a mi”, i el primer llibre que vaig escriure van ser unes memòries, i realment una primera part d’aquestes memòries era tota la primera infantesa a Galícia fins els vuit o nou anys, i bueno, són 400 pàgines, i començaven amb un: “Vamos a saltar...” o “Vamos a hacer esto...”, i jo vaig dir: “Mira, és com un homenatge al llibre de memòries”. I, esclar, és una cosa si al final jo em converteixo amb un escriptor realment famós i molt cotitzat, llavors sí que potser tindrà interès aquest llibre de memòries, perquè a part és bastant novel·lat.

La resta del llibre, en canvi, està escrita des del punt de vista de l'Orlando, un personatge també molt interessant, perquè tot i ser el protagonista és un personatge molt passiu que es queda sempre el marge, com un observador...

Sí. Penso que això és una tècnica, una d'aquelles tries que has de fer quan has de començar el llibre. O sigui, tu tens clara una història, tens clar el que ha de passar al llibre, més o menys, i has de triar en quin temps verbal ho escrius, en quina persona... Són aquestes, les tries que són importants, i de vegades són coses que no venen claríssimes, sinó que les has de triar tu. Aleshores vaig triar escriure el llibre en primera persona però des del punt de vista del fill. Això és alguna de les coses que m'han retret, de vegades, dient: “Este niño resulta que habla a veces como si fuera un adulto”, i jo penso que no, que es bastant fidel precisament a l'actitud d'un nen, un nen que té 13 anys, que de fet ja està a punt de donar el pas cap a l'adolescència i que ja entén moltes coses o les pot anar analitzar, però en canvi sempre li falta una mica de informació, informació que acabes descobrint tu com a lector, per les coses que passen al seu voltant.

I que també descobrim pel pare, que és una persona culta.

Sí, i penso que un home que escriu llibres casi sempre acostuma a ser una persona cultivada, que ja té un vocabulari; en canvi, quan penso, no ser, amb el Miguel Delibes, que té el típic “Diario de un Cazador”, on parla amb la veu realment d'un caçador que es un conserge de instituto, doncs ell és el que narra, i és molt fidel perquè mai se surt de lo que es podria dir un home així de senzill, i és el gran encert del llibre, precisament, el parlar amb una veu senzilla, sense cultismes, sense ficar meta literatura ni coses d'aquestes. En canvi, en aquest llenguatge senzill, la profunditat i la reflexió filosòfica ve donada per lo que succeeix i no per la veu amb la que està narrada.

Independència “La Catalunya que a mi m'ofereixen, sobretot Convergència, no m’entusiasma”

Pel llibre sabem que l’Orlando és un noi que de petit no li agradava llegir.  Un altre referent biogràfic?

Sí, sí. Aquí realment he ficat tota la meva pròpia experiència i jo sóc un cas curiós, diguem-ne, perquè jo tinc les dues vessants, sóc molt dual en molts aspectes. Tinc la part vitalista física: he sigut atleta, corria maratons, he sigut casteller i a mi m'agrada està fora al carrer, però també tinc la part més intel·lectual o més de creació, i són dues coses que tinc sense que una tregui l'altra i jo, quan era un nen petit, pues el cas és que lo de la lectura era algo que no m'atreia; intentava llegir, perquè jo llegia, llegia bé, com un nen d'aquella edat, inclús més, perquè a casa meva hi havia tants llibres! I sempre estaven matxacant-nos amb el missatge de: “Hay que leer, hay que ser cultos”, i jo llegia coses que en teoria eren bones per nens o joves, lligava bé les frases, però no entrava a dins; és com la diferència entre veure un quadre o entrar en una pel·lícula.

L’Orlando descobreix el plaer de la lectura en un llibre: 20.000 Llegües de Viatge Submarí, de Jules Verne. Suposo que tampoc és una casualitat...

Doncs no, però a part d’aquest 20.000 Leguas de Viaje Submarino, que ja és tot un clàssic, tot i que Verne no deixava de ser un autor de betsellers del seu temps, vaig començar ja directament amb Dickens, Tolstoi... i més clàssics a saco, o sigui que jo sóc un cas com a lector que no he passat per Los Cinco ni res d'això.

Et volia llegir una cita de Don Enrique: “A mí me encanta la literatura fantástica y en cierto modo me gustaría creer en eso porque la vida así seria sin duda más emocionante”. Et volia preguntar, doncs, si de petit creies en la màgia i fantasia?

És curiós lo que diu, perquè allà defineix una mica la meva actitud vital al davant aquestes coses, que és en part heretada o molt influenciada pel meu pare, perquè realment jo sóc un escèptic total. A la que algú em surt o em parla de coses sobrenaturals i màgiques, hi ha algo que no m'ho crec, sempre malfio, així que jo sóc el típic que mai cauré ni amb les sectes, ni amb un vidente, ni amb coses d'aquestes, perquè és que no m'ho crec; sistemàticament tanco portes i, en canvi, m'agrada la fantasia, però com a un joc estètic o intel·lectual, fins i tot, i també disfruto amb les pel·lícules de ciència ficció, amb la literatura fantàstica, però en canvi no hi crec.

Perquè m’imagino que a Galícia més d’una vegada havíeu parlat de las meigas...

Sí, i jo veia lo atractiu que tenien les històries de meigas i de tot això sí que es parlava, ja que a casa es parlava de tot, tot i que érem més de cultura castellana perquè el pare era madrileny i la mera mare sí que era gallega, tot i que nascuda a Cuba, però bueno, eren altres temps. Llavors es considerava que la cultura gallega estrictament era una cosa folklòrica, regional, i que la cultura de veritat era la castellana.

Espera “Vaig tenir la sort d'estar quasi vuit o deu anys escrivint sense que em publiquessin res”

Per què vas ambientar la novel·la a la postguerra?

Això és un detall curiós que passa en algun altre llibre que he escrit, també, i que en algun moment pot desconcertar una mica. Esclar, jo ara tinc 51 anys i vaig viure a principis dels anys 60 en aquests pobles que parlo jo, i allò als anys 60 és que estàvem al segle passat, o sigui que pràcticament era una cosa molt endarrerida, i per lo tant jo retrato un món que és el meu, però també he tret coses dels meus germans, que tenen vuit anys més que jo, i fins i tot del meu pare, també, perquè jo he xuclat tota aquesta cosa i penso que és més interessant, ja que narres una història. En canvi, jo sóc una mica anti novel·la històrica per el sentit que no sóc d'aquest d'anar buscant documentació d'èpoques antigues, sinó que més aviat penso que allò que vaig conèixer jo ja és prou exòtic ara en el món que vivim perquè realment era una cosa molt, molt, tercermundista, i ja és prou antic com per situar-ho en aquest món on encara cola una història del lobishome.

Brañaganda és un llibre amb molts salts en el temps. Hi ha moments, per exemple, on sabíem que hi havia una nova víctima, però aleshores tiràvem enrere en el temps per conèixer de qui es tractava. Com vas decidir jugar amb la cronologia d’aquesta manera tan singular?

És curiós que ho comentis, perquè ara exactament no recordo molt bé perquè vaig prendre aquestes decisions. El que sí que tenia clar és que a mi m'interessava començar en el “paraíso perdido donde aquellos dos niños que aún son niños, aunque ella está a punto de convertir-se en otra cosa, están jugando por los prados” i que en aquell dia, succeís el primer assassinat del lobishome, tot i que llavors encara no se sap que és obra del lobishome perquè ho van atribuir quan van sortir més víctimes. Doncs això em va condicionar. I com que ja sé quins eren els capítols clau, com el que Don Enrique pinta el quadre de la Cándida o el de la cántara de leche veia que l'ordre de la intensitat que volia mantenir no coincidia sempre amb l'ordre cronològic.

Al llibre comentes que dues de les persones que viuen a la vall eren falangistes, però mai acabem de saber de qui es tracta...

En principi jo penso que son alguns que no estan identificats com a personatges  clarament, però el dia que es troben tots i que es tanquen allà amb el César Besteiro, en teoria estaven tots els homes de la vall, allà, però com sempre passa amb els meus llibres, un 10% del contingut cau, i jo tenia una explicació més sobre lo dels falangistes, sobre el pas dels falangistes per aquelles valls quan hi va haver la Guerra Civil; hi havia tot un capítol d’això, i ho vaig treure, però penso que no és important, ja que en el moment on es parla d'això, alguns lectors mosseguen aquest ham i es diuen: “Això és alguna venjança per qüestions polítiques”, però al final el conflicte és més intimista, fins i tot més metafísic, diguem, i no s’ha d’interpretar pas en clau política i ideològica.

Lobishome “Vaig descobrir que el lobishome no era qui jo pensava”

El final també és molt obert i ha generat certa controvèrsia. Aleshores he de preguntar: Qui és el lobishome?

Bueno, jo en principi tenia clar qui era el lobishome i havia triat, diguem-ne, el meu lobishome, el meu villano, i fins i tot el llibre tenia algunes claus, algunes notes que anava deixant més en plan com de novel·la policíaca, i jo anava amb aquest concepte de deixar-ho clar, que tampoc se n’enteraria molta gent... I el llibre el fas tu, però al final el llibre l'acaben de fer els teus lectors i vaig descobrir amb els comentaris que em feien els meus lectors previs a haver publicat el llibre, que jo estava equivocat, o sigui, que el lobishome no era qui jo pensava i vaig tenir que treure aquell camí, però són d'aquelles coses que no es poden dir, perquè si dius el secret la cagues, i és preferible que es quedi amb un misteri encara que algú s'indigni una mica o que faci patir algú, així que ho sento, però el secret me'l quedo jo.

Veurem l'adaptació cinematogràfica del llibre?

Això m'encantaria.

Has rebut alguna oferta?

No. Sé que s'ho han mirat els productors que van fer Fin, i amb cert interès, però no hi ha res.

I què en penses de l’adaptació de Fin?

És curiós perquè és una pel·lícula estranya que no ha funcionat a Espanya, però que a altres països s'està venent. I tret del repartiment, que és més comercial, per dir-ho així, no és una pel·lícula comercial, ja que està molt ben construïda, feta amb molt de rigor, tècnicament és molt correcta i està molt currada, però sigui com sigui, és una pel·lícula que es queda una mica a mig camí. Jo penso que el director, el Jorge Torregrossa, ha fet una bona feina, però potser ha sigut massa poruc o ha estat massa fidel al llibre, ja que ha fet una adaptació, simplement, sense fer la seva creació. I el llibre ja té grans detractors, malgrat l’èxit, això convertit en una pel·lícula coral sense cap protagonista, sense cap bo, sense cap heroi, amb un final obert que no explica perquè passen les coses, doncs són massa riscos per una pel·lícula de palomitas...

Galícia “Quan era petit es considerava que la cultura gallega era una cosa folklòrica i regional, i que la cultura de veritat era la castellana”

Cal entrar al món de la pel·lícula per gaudir-la.

Sí, i els actors estan naturals, en general, però quan tu entres en el joc que et planteja la pel·lícula i t'ho creus, doncs perfecte, però en canvi si et mantens i ho veus amb l’ull crític... És una peli que s'ha quedat a mig camí.

Alguna vegada has dit que “si l'èxit t'arriba de jove et pot castrar”, i que “va ser un encert començar a escriure als 40 anys”. Què li diries, doncs, a un jove de 20 anys, per exemple, que ja vol ser escriptor?

Fa un vaig llegir en un diari o una revista una entrevista que li feien en Javier Cercas, i ell deia una cosa que està molt bé: “Si quieres escribir, no tengas prisa por publicar”, i això em sembla que és una gran veritat. Si vols ser escriptor has d'escriure i escriure bé, fer un bon producte, també anar millorant... I jo en aquest sentit vaig tenir la sort d'estar quasi vuit o deu anys i pico escrivint sense que em publiquessin res, i quan acabava un llibre, en comptes d'estar esperant a que em diguessin algo, començava el següent i curiosament Fin és el penúltim que vaig escriure, així que si vols ser escriptor no tinguis pressa per publicar.

Abans has dit que has estat casteller. Què et va cridar l’atenció del món dels castells per convertir-te en un d’ells?

Doncs mira, quan vaig arribar a Catalunya i vaig veure algun cop castells, ja em van encantar i després, quan vaig anar a viure a Vilafranca del Penedès, que és una de les places castelleres més importants i últimament encara més amb el lideratge que porta la colla des de fa uns anys, pues allà vaig veure els castells de veritat, a la Festa Major. Un dia de Sant Fèlix em vaig enamorar i com ho faig tot, jo, llavors em vaig proposar ser casteller i hi vaig dedicar totes les meves energies durant una colla d'anys i al final pues vaig aconseguir que realment em deixessin pujar, perquè els castells hi ha qui es creu que és una cosa totalment amateur, que arribes allà i et fan pujar, però no; hi ha tota una jerarquies, una tècnica, i de mica en mica vaig aconseguir participar en tota aquesta renaixença, aquesta segona època dels castells que encara estem vivint ara.

Fin “És una pel·lícula que es queda a mig camí perquè ha estat massa fidel al llibre”

Quin castell recordes, en especial?

Doncs que vaig pujar en el cinquè pis, de quint, en el pilar de vuit, i els castells són de les coses més maques que es poden fer ara, una activitat que no és professional, que es fa per amor a l'art, i s'arriben a fer unes coses! Però ara ho tinc bastant abandonat, la veritat...

Com a gallec que porta vivint a Catalunya des de fa tant de temps, tinc curiositat per la teva postura vers el debat sobre la independència de Catalunya, que casa vegada és més present.

Doncs és complicat, perquè penso que està canviant tot, i des del punt de vista de la societat com a societat en si, doncs no existia una necessitat de ser independents. O sigui, la necessitat de ser independents o aquesta cosa que es cou per no ser independents és una cosa que afectava a un percentatge de la població molt reduït. Ara, si des del Govern de la Generalitat ja es parla d'això en sèrio i es potencia, pues bueno... Jo és que sóc més de la transversalitat, del rotllo sociata, per una Catalunya més transversal, més il·lustrada, més culta, però el que sí que vist és que això no té tiron popular. El que té tiron popular és el pujolisme, el rotllo campetxano de la moreneta, la botifarra i tot això, i la gent que és del país li agrada, i la gent que han vingut de fora però que volen ser catalans de ple dret, ràpidament s'agafen a això, ho entenen i ara últimament a l'independentisme, una opció més radical. Doncs això mola, són coses que molen ara, però en canvi, a mi lo que m'agradava era més una altra cosa, però com que veig que ara el PSC està en una crisis terrible doncs estic una mica a l’expectativa.

Votaries en una consulta?

Si s'ha de votar, pues jo votaré com tothom i, en fi, no sé, potser les coses canvien també, però penso que hem d'esperar una generació o dues, ara així de cop no sé què en penso, de la situació actual, que és una mica estranya però també garantia un cert equilibri, saps? Ja que la Catalunya que a mi m'ofereixen, sobretot Convergència, a mi tampoc m’entusiasma. Si em dius: “Bueno, si Catalunya és independent el futbol no tindrà la importància que té, ni la loteria nacional”, perquè aquí resulta que quan bé la loteria nacional espanyola tothom a comprar allà com a desesperats. Doncs si a mi em donessin com a promesa un país que em resultés atractiu... però és que ja l’hem vist una mica, amb el pujolisme i a mi què vols que et digui: no em resulta pas atractiu.

Infantesa “La motivació bàsica per començar a escriure Brañaganda és recuperar el paradís perdut de la meva infantesa”

Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

• Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellà, català). 
• Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellà, català).
• Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
• Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (anglés, castellà, català).
• Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellà, català).
• Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellà, català).
• Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglès, castellà, català).