Ian Watson: “No podies treballar amb Stanley Kubrick si estaves tremolant”

Ian Watson fotografiat per Adrià Guxens

També podeu llegir l'entrevista en anglès (VO) i en castellà (T).

Traducció al català de Mª Teresa Chaparro.

L’Ian Watson és un home que té moltes coses per explicar i, potser perquè és escriptor, les explica amb molta gràcia; és un home que no et deixa fer l’entrevista tal com l’has organitzada, sinó que t’obliga a improvisar; és un home xerra tant que se li ha de fer les preguntes entre calada i calada de les dues cigarretes que es fumarà durant l’entrevista; és un home que explica coses tan increïbles que a vegades et fa qüestionar si el que diu és veritat i és un home que just abans de fer-li la fotografia et demana que intentis reflectir la seva saviesa, la seva ironia i, especialment, el seu sentit de l’humor sec. Adria’s News parla al Festival Celsius 232 amb l’escriptor Ian Watson, que recentment ha publicat El Inca de Marte i 50 Recetas con Nombre, per conèixer per què creu que hi ha marees al Mediterrani, per què no s’ha llegit El Senyor dels Anells i, sobretot, com va ser treballar amb Stanley Kubrick en l’elaboració de la història d’Intel·ligència Artificial, el film que finalment va acabar dirigint Steven Spielberg.

Quan et vas adonar que volies ser escriptor?

Bé, als 10 o 11 anys ja volia ser escriptor, però tenia diverses ambicions primerenques perquè vivia en una zona molt avorrida al nord d'Anglaterra. Al principi volia ser col·leccionista de cactus al desert d'Arizona perquè quan era petit no hi havia gaires cactus a les botigues. Eren molt poc comuns i a mi em semblaven plantes d'un altre planeta perquè eren molt diferents de qualsevol altra cosa. També volia ser químic, però se'm donava molt malament la química. Durant un examen pràctic hi havia un experiment anomenat valoració. Havíem de xuclar un tub fins a sentir l'alcohol mentolat a la boca, i accidentalment em vaig empassar mig litre i vaig decidir deixar la química.

Llegies ciència ficció aleshores?

Sí, vaig començar a llegir força aviat. De miracle, a la biblioteca pública, tenien primeres edicions de A. E. van Vogt, Asimov, Alfred Bester. Estaven allà barrejades amb tots els altres llibres i els vaig llegir perquè els noms dels autors els feien semblar savis, rars… Així que m'intrigava què podia haver-hi allà. Eren molt més interessants que noms com Charles Dickens o Jane Austin, bah! Van Vogt! Mira el seu nom…

Així que el que et va portar a llegir ciència ficció van ser els noms dels autors…

I a més, bé, al 1956, quan tenia tretze anys, hi havia una ràdio intel·lectual produïda per la BBC que es deia The Third Program o alguna cosa així. Un diumenge a la tarda van emetre una dramatització de tres hores d'una novel·la de ciència ficció de la qual segurament no has sentit a parlar: A Voyage to Arcturus, de David Lindsay. Ara l'estan tornant a publicar en anglès una vegada darrera una altra. No era un escriptor de ciència ficció, però tenia una gran imaginació. Bàsicament, el principi és bastant normal, però després els personatges van al far i miren l'estel Arcturus. Una mica més tard són transportats cap a ell en un gran cilindre de metall i una vegada allà veuen que cada zona té una filosofia de vida diferent. És un llibre que, igual que els de van Vogt, pot ser llegit de forma preciosa o molt dolenta i maldestra, però quan ho vaig escoltar a la ràdio durant tres hores va ser al·lucinant.

Quan et vas convertir en escriptor a jornada completa?

Vaig escriure unes tres novel·les curtes a la universitat, molt pretensioses i estilístiques. Bàsicament no tenia suficient experiència de vida, però tractava de mantenir el meu estil. Volia escriure la frase perfecta, així que res del que escrivia es publicava. Tenia moltes ganes de ser escriptor, però necessitava saber sobre què escriure.

Noms “Els escriptors de ciència ficció tenen noms molt més interessants que Charles Dickens o Jane Austin”

És quelcom important.

Sí que ho és. Però quan era jove, la tia d'Oscar Wilde li va preguntar què seria de gran i ell va contestar que seria escriptor. Ella li va preguntar sobre què escriuria i ell va respondre que un no escriu sobre coses, un simplement escriu. És alguna cosa així, però quan vaig acabar la universitat vaig aconseguir treball a l'est d’Àfrica. M'ho van donar perquè havia estudiat una carrera de recerca, però no era prou respectat com per aconseguir treball acadèmic a Anglaterra, així que em van enviar allà.

Primer Àfrica, després Tòquio… Són força diferents, veritat?

Molt. El que em va sorprendre d'Àfrica va ser el món no occidental, les seves creences alternatives i els seus paisatges i història tan diferents. Hi havia grans ciutats en el passat. No va estar bé que els europeus anessin a Àfrica a portar una civilització que ja estava aquí! I Tòquio em va despertar de cara al futur, perquè, fins i tot, a finals dels 1960 Tòquio era una ciutat futurista. No m'interessaven gaire les formes més elegants de la cultura japonesa, com per exemple el kabuki. M'interessaven molt més la vulgaritat popular i la lluentor del sintoisme i les Portes de Milions d'Entrades, on sembla que estiguis viatjant pel teu propi flux sanguini.

Una bona intersecció…

Sí, hi havia una conjunció perfecta entre això i els robots i la publicitat. A més, en aquest temps Tòquio estava bastant contaminada i només es veia el Mont Fuji tres dies a l'any: durant les festes de Cap d’Any, quan ningú condueix ni treballa. Els arbres tenien ampolles nutritives per mantenir-los vius, 20.000 professors van tenir gota a les cordes vocals a causa de la contaminació, hi havia malalties industrials… Així que hi havia un sentiment de zona de catàstrofe, una mescla entre l'apocalipsi, un futur utòpic i la intersecció de les creences tradicionals populars. Aquí és on vaig començar a escriure ciència ficció; com un mecanisme de supervivència.

Com era ensenyar al Japó?

La universitat a la qual treballava va contractar massa professors el primer any, així que jo impartia una classe a la setmana. La resta del temps, a part d'una mica d'administració, jugava al joc dels quadrats amb un mecànic indi i anava a nedar per veure els esculls de coral… Vaig arribar a Japó al 1967 i al 1970 es renovaria el tractat de seguretat entre Estats Units i Japó. Així que tres anys abans els estudiants militants es van posar en vaga, que va durar dos anys i mig. Durant aquest temps, al principi, els altres professors japonesos i jo havíem de caminar entre files d'estudiants per anar a recollir els nostres sobres marrons de diners i després, un any més tard, la policia va prendre la universitat i durant 18 mesos més vam haver de caminar entre files de policies per recollir els diners. En aquest temps ens van apujar el sou cinc vegades. Caminava molt pels carrers de Tòquio i anava a Kyoto tantes vegades com podia permetre'm i, per descomptat, tenia temps per escriure. Doncs tot això va ocórrer a la vegada.

Tolkien “Prefereixo llegir els escriptors de la decadència francesa del segle XIX que no pas El Senyor dels Anells”

He sentit que no has llegit El Senyor dels Anells…

No. Mai ho vaig fer en el seu moment. Era estudiant a Oxford i Tolkien encara era viu. Vaig anar a un parell de conferències del seu fill, Christopher Tolkien. A la universitat vaig haver d'estudiar literatura anglosaxona, medieval, escandinava i islandesa. No m'interessava gaire la mitologia ni les llengües, així que llegir El Senyor dels Anells hagués estat una prolongació del dolor. Prefereixo llegir als escriptors de la decadència francesa del segle XIX i ara és massa tard per a això.

Com va ser rebre una trucada de Stanley Kubrick per desenvolupar la història d'Intel·ligència Artificial amb ell?

Bé, sabia que Kubrick vivia a Anglaterra i que no agafava avions ni es movia. També sabia que un amic meu estava treballant amb ell, en Bob Shaw, un escriptor de ciència ficció irlandès. De fet, ell solament va durar sis setmanes perquè era massa nerviós, i no podies treballar amb Kubrick si estaves tremolant. En Bob solia arribar a l'estació a les deu en lloc de les onze per prendre un whisky i tranquil·litzar-se fins que el xofer de Kubrick, Emilio D’Alessandro, va començar a sospitar i va presentar-se a l'estació una hora abans i va veure què estava fent en Bob. Ell no podia enfrontar-se a l'estrès de treballar amb Kubrick, així que vaig rebre una trucada del seu assistent. Em va donar molt poca informació i em va dir que a en Kubrick li agradaria conèixer-me i que enviarien un cotxe a recollir-me, però com jo volia tenir el control de la situació els vaig dir que ja hi aniria amb el meu cotxe.

Com va ser la reunió? En Kubrick és una llegenda però no té gaire bona fama en el tracte humà...

Doncs va ser molt hospitalari, tenia un sentit de l'humor sec i se centrava moltíssim en el que feia. L’Stanley i jo vam compartir menjar xinès per emportar i em va demanar que escrivís un conte de 12.000 paraules: era una prova. Em va dir que em pagaria 20.000 dòlars i vaig pensar que sonava molt bé. Així que vaig escriure les 12.000 paraules, que mai seran publicades perquè pertanyen a Warner Brothers. Poc després d’enviar-li-ho em va demanar que tornés. Vam prendre menjar xinès una altra vegada i em va dir que el que havia escrit no li servia per al projecte però li va agradar el com ho vaig fer, i em va preguntar si m'agradaria treballar amb ell cada setmana. Vam treballar junts durant nou mesos.

Àfrica “No va estar bé que els europeus arribessin a Àfrica per portar la civilització quan aquesta ja hi era!”

No et feia por ser acomiadat com en Bob Shaw?

Bé, només vaig tenir un parell de col·lapses mentals durant aquest període, però va haver-hi dues coses que em van mantenir fora de perill. El primer és que mai vaig creure que aquella història acabaria sent una pel·lícula i després, que vaig insistir en les meves pròpies condicions: li vaig dir a Stanley que solament treballaria al matí i els dies entre setmana. Òbviament va intentar fer-me cedir, però el truc amb Stanley era no deixar-se cremar i no espantar-se pel fet que et podia acomiadar en qualsevol moment. Vaig sobreviure aquesta aventura surrealista i vaig escriure la història per a la pel·lícula. Quan vaig acabar Stanley la va llegir i va dir que ho sentia molt però se sentia desanimat i hauríem de deixar de treballar junts. Vaig ser una de les poques persones que va tenir el privilegi de ser acomiadada per telèfon personalment per l’Stanley. Tres mesos després em va trucar i em va preguntar si recordava el que havia escrit per a ell, li vaig dir que sí; així que vam continuar.

Com vas reaccionar quan et van dir que Spielberg dirigiria la pel·lícula?
Bé, em va fer pena que l’Stanley es morís. Va treballar molt per acabar Eyes Wide Shut, i si no hagués mort probablement encara estaria treballant en el projecte. I, a més, l’Stanley ja m'havia dit que li havia preguntat a l’Spielberg si podia dirigir la pel·lícula.

Et va agradar la seva versió?

No era la versió de Spielberg; era bastant fidel a la pel·lícula que volia fer l’Stanley, encara que hi havia algunes intrusions, com per exemple una bicicleta que veiem que crec que no estava allí. Un professor de la universitat de Moscou que estava escrivint una tesi doctoral sobre les diferències entre ambdues versions em va fer la mateixa pregunta i li vaig dir que bàsicament no hi havia diferències. Em va enviar un correu dient que tothom li deia el mateix i que probablement hauria d'abandonar la tesi. Ell creia que en els últims 20 minuts de la pel·lícula hi havia algun tipus de sentimentalisme per part de Spielberg, però era exactament el que vaig escriure filmat per ell.

Et va semblar bé rebre el crèdit de “història per Ian Watson” o creies que mereixies més?

Em va semblar força bé.

Per què no vas voler escriure el guió?

Per començar no sóc guionista. A més crec que Spielberg esperava aconseguir una nominació a l'Oscar al millor guió ja que no el va guanyar amb E.T., que crec que va ser el seu primer guió per a una pel·lícula de ciència ficció. Res d'això va passar, en part perquè la pel·lícula era massa intel·ligent i poètica perquè els americans la poguessin entendre, encara que va ser la quarta pel·lícula que va fer més diners a tot el món aquell any. A més, Spielberg va trobar coses que jo havia escrit i oblidat perquè l’Stanley em va dir que les eliminés de la història.

Intel·ligència Artificial “I. A. va ser massa intel·ligent i poètica perquè els americans la poguessin entendre”

                           

Recentment has publicat a Espanya El Inca de Marte. Per què Mart? Per què l'Imperi Inca?

Hmm… No se si vaig escollir Mart o els inques, primer. El que passa és que no m'interessen gaire els maies i la gent estava començant a interessar-se pel calendari, que era bastant banal, i a ningú li interessaven els pobles quítxues. A més, per casualitat, el mateix any que vaig publicar el llibre va sortir La Guerra de les Galàxies i a la famosa escena del bar parlen quítxua perquè és un idioma tan poc conegut que funciona molt bé com a llengua alienígena. A part d'això, els inques no tenien coses tan típiques com rituals de sang i déus amb noms estranys, tals com Tezcatlipoca o Quetzalcoatl…

I després hi ha l'anècdota amb l'aigua…

Déu meu! Al principi vaig dir que hi havia aigua a Mart, però quan vaig investigar més a fons vaig descobrir científicament que no n’hi havia, tal com la gent creia. Vaig haver de corregir el meu error en el mateix nombre d'espais, lletres i caràcters que hi havia a la versió de la novel·la on escrivia que hi havia aigua a Mart. Més tard vaig rebre la meva còpia de la revista New Scientist i el titular deia: “Es troba aigua a Mart”. Merda! Si no ho hagués investigat hauria tingut raó! Encara no s'ha provat que el que deia en el meu llibre estigués malament, la qual cosa està bastant bé després de 40 anys. Així que pot ser que tingui raó!

Parlant sobre aigua, he sentit una altra història relacionada amb aigua, però aquesta té a veure amb el sud d'Espanya i amb nedar.

Sí! He deixat de nedar per sempre. Va ser en una platja a Almeria; a uns 100 metres de la costa hi havia un banc de sorra i jo estava allà dempeus mirant al meu voltant i només vaig avançar un metre que em vaig enfonsar i vaig entrar en el pànic de preofegament. Això em va demostrar que sí que hi ha marees al Mediterrani. Havia llegit un llibre de Stephen Baxter anomenat Inundació sobre com l'aigua que està sota la superfície de la terra comença a sortir fins que acaba cobrint l’Everest, la qual cosa va tenir un efecte negatiu al meu cervell. Així que vaig escriure un conte curt en el qual passa el contrari, una gran quantitat d'aigua desapareix de la superfície i el Mediterrani s'asseca. Vaig enviar el conte a la revista Nature, que és la meca dels científics però que publica un conte curt de ciència ficció a l'última pàgina, i el meu amic que editava aquesta secció em va dir que no hi havia marees al Mediterrani. Jo li vaig preguntar que com es diu aquella cosa que el nivell d'aigua puja a la platja dues vegades al dia i llavors torna a baixar. De totes maneres, vaig triomfar sobre l'ortodòxia científica de Nature i van publicar el meu conte, però no tornaré a la platja.

Atur “Vaig ser una de les poques persones privilegiades en ser acomiadada personalment per telèfon per Stanley Kubrick”

Estàs casat amb Cristina Macía, traductora a l'espanyol de Joc de Trons. T’he de preguntar, doncs: t'agraden els llibres?

“M'encanta Joc de Trons” fi de la cita. En realitat no els he llegit [murmurant]. Normalment no m'agrada l'heroisme fantàstic, prefereixo la ciència ficció. Així que igual que El Senyor dels Anells no he llegit Joc de Trons, però m'encanta la sèrie de l’HBO. M'agraden moltes altres coses que ha escrit George R.R. Martin, per exemple, quan va sortir la seva primera novel·la, Muerte de la Luz, la vaig llegir gairebé immediatament amb admiració i bla, bla, bla…

Fa poc has escrit un llibre a quatre mans amb Cristina: 50 Recetas con Nombre.

Jo vaig investigar i vaig escriure les històries, Cristina va preparar les receptes i algú va traduir les meves històries. Ens ho vam passar molt bé perquè vaig descobrir molts fets rars de la història, com ara que sembla que durant el segle XIX va haver-hi una història secreta des del punt de vista gastronòmic. Moltes coses van ocórrer a causa de la gastronomia: el duc que va expulsar als britànics de Mallorca va descobrir la maionesa a Maó i la va portar de tornada a França per desenvolupar-la i un xef francès anomenat Olivier va portar la maionesa a Rússia i és el creador de l’amanida russa, que a Rússia és coneguda com a “amanida Olivier”. A Espanya l’amanida russa era molt popular però el nom va haver de canviar-se a amanida russa nacional a causa de Franco.

Quina és la teva recepta favorita del llibre?

Pollastre a la Marengo, perquè hi ha moltes mentides sobre aquest plat. Napoleó va utilitzar la versió falsa de la batalla de Marengo. Va fer que semblés un gran èxit militar quan en realitat gairebé va perdre, però gràcies a aquest plat la versió falsa de la història es va fer més popular.

Kubrick “Mai vaig creure que Intel·ligència Artificial acabés sent una pel·lícula”

Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

• Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellà, català). 
• Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellà, català).
• Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
• Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (anglés, castellà, català).
• Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellà, català).
• Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglès, castellà, català).
• Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellà, català).
• Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglès, castellà, català).