diumenge, 6 d’octubre de 2013

David Simon: “Si el diner parla estem fotuts, i ara mateix el diner està cridant”

Opinió 
David Simon fotografiat per Adrià Guxens

Si volen llegir l'entrevista en una altra llengua, ho poden fer en anglés (VO) i en castellà (T).

Traducció de Mª Teresa Chaparro 

David Simon és, sens dubte, una de les figures més respectades dins de la indústria audiovisual mundial. Començant com un jove periodista de la secció d’homicidis al diari de Baltimore, Simon no va trigar a escalar pocisions fins a situar-se a l’Olimp de la televisió per haver creat, si no la millor, una de les sèries més mítiques de tots els temps: The Wire. Adria’s News entrevista a David Simon en el marc del Festival Celsius 232 d’Avilés per conèixer un home que tot i haver-les viscut de tots colors, diu que ara té més por que mai.


A un home de la talla de David Simon no se’l pot fer pas esperar, així que arribo a l’hotel on m’han citat amb trenta minuts de marge. Allí em trobo amb diversos periodistes, que estan esperant fora de la sala on es produirà l’entrevista. Alguns estan asseguts, altres caminen amunt i avall neguitosos. El denominador comú: les seves cares llargues. En veure’m, un home gran em confirma les meves sospites: porta quaranta minuts de retard. Quan pregunto el perquè, em diuen que en David Simon encara pateix un fort jet lag i que, a més, el dia anterior va estar escrivint fins a altes hores de la matinada. Sense poder fer gaire cosa més, m’assec a esperar el meu torn.
Finalment, la responsable de premsa em fa passar en una sala que m’és extremament familiar. De seguida me n’adono que era allí on tot just ara fa un any vaig entrevistar a l’autor de Joc de Trons, George R.R. Martin. Però si en Martin es va acomodar en una de les guarnides butaques de la cambra, encarat a una finestra, per gaudir de les belles vistes del municipi asturià, en David Simon es troba assegut en un sofà emplaçat en un racó de la sala, a l’ombra. Al seu davant hi ha una petita taula amb dues tasses de cafè, ja buides, i una llauna de Coca-Cola. De seguida s’aixeca a rebre’m i creuem quatre paraules, no més, perquè tots dos sabem, com a periodistes que som, que en la nostra professió el temps és or, i quinze minuts són quinze minuts. Així doncs, David Simon s’asseu de nou al sofà, tornant a ser la figura central d’aquell quadre de clarobscurs, però s’afanya a demanar una tercera tassa de cafè a la responsable de premsa, que ja estava marxant. “Alguna cosa més?”, li pregunta ella. “Sí, un iogurt amb trossos de fruita”, respon en David Simon. Una mica de dolçor per parlar d’un món més amarg del que voldríem.


Què (What), Quan (When), On (Where), Qui (Who), Per què (Why) i Com (How). Aquestes són les sis ‘W’ del periodisme. Quina d'elles troba més important?
Bé, diria que el perquè és el que importa.

Llavors haig de preguntar-li per què…
Perquè el qui, què, on, quan i com són dades, són assumpcions que es poden obtenir. Si no, sens dubte falta alguna cosa a la història, però jo diria que qualsevol adolescent llest amb un mòbil i una credencial pot anar a les institucions o autoritats i obtenir el qui, què, on, quan i com. El perquè és el que fa que el periodisme sigui un joc per a adults. Explicar per què passa alguna cosa, què ha causat cert esdeveniment o circumstància… És quan el periodista arriba a ser un observador més seriós i perspicaç. El perquè és molt difícil i és quan el periodisme es posa més interessant.

A Espanya la carrera de periodisme és una de les sol·licitades, però alhora és una de les que genera menys llocs de treball. Com hem arribat a aquest punt?
Tan sols puc parlar pel meu país [EUA], però suposo que aquí s'han donat algunes de les mateixes característiques. Al meu país la indústria del periodisme va cometre dos errors fonamentals. El primer d'ells va ser que ens vam vendre al mercat. No vull dir que diaris i revistes no estiguessin impulsades pel mercat, per descomptat que ho estaven, però parlo de quan eren empreses familiars, no corporacions. En viure a les ciutats on publicaven les notícies, les famílies eren entitats cíviques, hi havia un cert orgull en el que feies que tenia menys a veure amb la quantitat de diners que guanyaves i més a veure amb el teu estatus dins la comunitat. El pecat original del periodisme a Estats Units van ser les corporacions, quan les grans cadenes van comprar tots els diaris, van anar a Wall Street i van dir: “Què hem de fer per agradar-vos?” Així que Wall Street va començar a besar-nos el cul, perquè no els interessa pas el benestar de la indústria.

Però suposo que passa amb qualsevol indústria, no només amb la del periodisme.
Sens dubte. El que va passar amb els diaris també va passar amb els fabricants de cotxes a Amèrica. Als anys 70’ van anar als fabricants i els van dir que haurien de guanyar més diners. Fer cotxes de pitjor qualitat perquè la gent hagués de comprar més. Van preguntar què els importava si tenien el monopoli, però en realitat no tenien el monopoli perquè els cotxes japonesos i alemanys eren de major qualitat, així que van ser bastant ingenus. El mateix va ocórrer amb els diaris. Jo era el periodista número 150 o 200 que va deixar la el Diari de Baltimore, i això era al 1995. Internet no existia, no era una cosa a tenir en compte. Ja estaven reduint plantilla i jo no estava content amb el seu producte.

Periodisme “El ‘perquè’ és quan el periodisme es converteix en un joc d’adults”


Per què?
Ja no importava publicar notícies; l'única cosa que volien era fer diners, i Wall Street va fer molts diners. Llavors va arribar Internet, i ara estan massa insegurs. Hauries d'haver escoltat les estupideses que van dir… Part del problema va ser que quan va arribar Internet la gent que havia aparegut a les notícies era la gent que entenia que les notícies eren en realitat el producte i avaluar les notícies era l'única cosa important que vam fer. L'home que dirigia l'empresa quan jo vaig marxar havia estat venedor de cereals per a General Meals dos anys abans. Venia cereals! Doncs el van posar a càrrec de l'empresa i quan parlava a la redacció no esmentava ni una sola vegada res sobre informació ni notícies. Tot era un producte.

Què opina sobre l'impacte d'Internet?
Pel que fa a blogs i periodisme no professional, Internet no pot reproduir una redacció. Pot oferir llibertat d'opinió, la qual cosa és meravellósa, ja que la gent pot comentar. Però no talarem arbres durant gaire més temps…

Veig que li interessa molt la figura de les redaccions. No estem donant-los massa importància en lloc de fer el periodisme d'abans, el de sortir al carrer per buscar històries?
Sobretot importa qui troba la història. Està bé que algú persegueixi una història, pot ser que, fins i tot, descobreixi coses molt rellevants que han de ser investigades, però jo necessito la redacció per fer periodisme. Part del millor periodisme que he vist durant la meva carrera van ser històries que algú va trobar interessants, on es va veure que hi havia alguna cosa més al darrere, que hi havia raons pel que succeïa. El que està passant amb Snowden, per exemple. The Guardian va donar una mica d'informació fonamental sobre com funcionen els programes de l’NSA [Agència Nacional de Seguretat] però el que diuen que és important de la història no ho és. No han danyat els fonaments legals del que està passant i reivindiquen la violació de la quarta esmena de la Constitució. En realitat l'han millorada i no existeixen! Vaig cobrir comunicacions durant quinze anys. Tot està assegurat, no depenen de l'acte patriòtic, sinó que depenen del consentiment de tercers sobre assumptes concernents a la quarta esmena que es van decidir quan Jimmy Carter era president. Només es pot obtenir aquesta perspectiva des de la redacció! I ara estan descentralitzades… Internet és genial perquè la gent tingui la seva opinió, no estic en contra d'això, però tinc molt respecte a les organitzacions que reuneixen notícies i estan recolzades per membres institucionals i estàndards de valors.

Paper “No talarem arbres durant gaire més…”


Arribat aquest punt, amb la revolució digital perseguint-nos, com hauria d'ensenyar-se periodisme a la universitat?
Crec que el periodisme no ha canviat, però el periodisme modern té una finestra molt estreta. Fa cent anys tots els diaris eren parcials. És una finestra molt estreta en referència als anys en què en tots els diaris nord-americans reivindicaven ser el diari de la setmana, el diari federalista… No hi havia cap tipus de professionalisme, el que importava eren els ideals patriòtics. Després de Vietnam i del Watergate, el periodisme va començar a madurar, fins que 30-40 anys després va començar a esfondrar-se. És una finestra molt estreta. T'apartaves del govern, eres respectuós, et constituïes com a part del procés d'autogovern, però de vegades no estar d'acord és el teu treball com a periodista. Així que, pel que concerneix el procés de sortir al carrer i buscar notícies, no crec que hagi canviat a l'era d'Internet. El que hem de conservar és l'aspecte institucional i la idea que fem això per guanyar-nos la vida i ser lliures d'haver d'empassar-nos la merda de ningú,. A Baltimore em van posar a cobrir a la policia, així que…

Va escriure Homicide després de la seva experiència amb l'Estació de Policia de Baltimore. Ahir va dir que els va deixar revisar el llibre abans de publicar-ho. Per què no els va mantenir apartats de la seva obra perquè fos més imparcial?
Havia signat un contracte que estipulava que l'única raó per la qual el departament de policia podia revisar la meva obra era si hi havia una dada en particular en un cas pendent, així que hi havia moltes restriccions. Si deien que no els agradava com cert detectiu parlava jo podia dir que no formava part del contracte. El llibre va ser publicat al 1991 i els casos eren de 1988, així que la gran majoria ja havien estat adjudicats i no hi havia gaires canvis, només era per protegir el treball d'algun cas en particular. Així, si no els agradava la manera en què Terry McLarney es comportava a la pàgina 542 i volien que ho canviés, jo podia dir que no.


Problemes “Si no podem oferir serveis mèdics sense que el país faci fallida, com collons se suposa que farem front a l’escalfament global?”


Diu que The Wire és com una tragèdia grega. El seu treball tendeix a mostrar la realitat amb matisos molt foscos. Queda espai per a la llum?
Sí. Crec que The Wire no és misantròpica per a res, només estem parlant d'una tragèdia grega, però sento molta por pel que fa a assumptes greus, coses com el medi ambient. El meu país no és capaç de proveir-nos de sanitat pública. És increïble! Si no som capaços d'oferir serveis mèdics sense que el país se’n vagi a la ruïna, com collons se suposa que farem front a l'escalfament global? Parlant d'aquests assumptes tan seriosos crec que som a punt d'estavellar-nos. No tenim suficient velocitat per enlairar i ja no podem parar, i em fa por. No queda una altra opció que lluitar, però encara tinc fe en què algunes persones arribin en el moment adequat, i de vegades em sorprenen i són capaces de prendre les regnes d'una institució i reformar-la.

Així que no és pessimista del tot…
Bé, algunes coses estan molt macerades, la qual cosa em fa ser pessimista. Encara creiem en el gran home de la història, creiem que si triem a l'home adequat, amb el cor en el seu lloc, ho solucionarà tot. La Cort Suprema va criticar el fet que les empreses estan formades per gent, però les empreses sempre han estat formades per gent que està sota la llei. La mentida subjacent, la que impedeix la reforma i que la gent pugui controlar la seva pròpia destinació cap a l'autogovern, és que els diners són discurs. Els diners no són discurs. T'interessa gastar diners per fer diners, vols gastar diners en tu mateix… Aquí està el debat. Vols gastar diners per controlar el govern i decidir quines prioritats té aquesta societat? Si el diner parlen estem fotuts, i ara mateix el diner està cridant. Els diners estan a tot arreu, a Amèrica, a Europa… Fins que no hi hagi una revolució en contra d'això, un finançament públic de les eleccions i la gent pugui mostrar els seus ideals i no sigui capaç de comprar el seu camí al cim, estic molt preocupat.

Futur “Encara tinc fe en els individus; a vegades, són capaços de prendre les regnes d’una institució i reformar-la”



Especial entrevistes Festival Celsius 232 d'Avilés 2013

  • Entrevista amb David Simon, creador de The Wire (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Cristina Fallarás, periodista i escriptora de A la Puta Calle (castellàcatalà). 
  • Entrevista amb Christopher Priest, autor d'El Truc Final (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Elio Quiroga, cineasta i escriptor de El Despertar (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Ian Watson, creador de la història d'Intel·ligència Artificial (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb David Monteagudo, escriptor de Fin i Brañaganda (català).
  • Entrevista amb Steven Erikson, escriptor de la saga Malaz: el Libro de los Caídos (angléscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Ana Campoy, escriptora de la sèrie de llibres Les Aventures de Alfred & Agatha (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Robert J. Sawyer, escriptor de FlashForward (anglèscastellàcatalà).
  • Entrevista amb Carlos García Miranda, autor de Enlazados i guionista de Los Protegidos y El Internado (castellàcatalà).
  • Entrevista amb Joe Abercrombie, escriptor de la trilogia La Primera Ley (anglèscastellàcatalà).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada