'The Zero Theorem', el viatge cyberpunk de Terry Gilliam

Christoph Waltz, Matt Damon i David Thelwis sota la batuta de Terry gilliam. Sembla que no hi pugui fallar res. I és que aquests són els noms que hi ha al darrere del film The Zero Theorem, que després de passar pel Lido de Venècia va arribar a al 46a edició del Festival de Sitges.

Segurament un etiquetaria el film dins del gènere de la ciència ficció, però el seu director no se sent pas còmode amb aquest denominatiu: “El futur no existeix en la mesura que quan ens referim a ell ja queda immediatament en el passat”. Així que ens hauríem de referir a The Zero Theorem més aviat com un film que passa en una realitat diferent a la nostra, on els anuncis et persegueixen pel carrer i on el sexe de connexió per fibra òptica està de moda.

El darrer film de l’ex-Monty Python segueix la vida del Qohen Leth (Christoph Waltz), un dels millors treballadors d’una multinacional de tecnologia punta que s’aïlla en una església reestructurada a la qual denomina “casa” tot esperant una trucada misteriosa que ha de canviar la seva vida per sempre. Però a mesura que passa el temps i el telèfon no sona, s’anirà adonant gràcies a alguns dels seus col·legues –dir “amics” seria massa agosarat– que hi ha vida a l’exterior, i les seves prioritats, en certa manera imposades per l’establishment de l’empresa dirigida pel personatge de Damon, canviaran del tot per tal d’encarar la vida des d’una altra òptica molt més orgànica i natural.

El món de Terry Gilliam enganxa i atrapa a l’espectador, característica que també comparteix The Zero Theorem, que compta amb una cinematografia excel·lent, unes interpretacions magnífiques –aquí s’ha de remarcar la feina dels joves Lucas Hedges i Mélanie Thierry –i una direcció artística molt ben aconseguida. I malgrat que al final et queda un regust alliçonador i que li falta un fil conductor de fons més potent, The Zero Theorem és una faula plena de subtileses i amb justes dosis d’humor que tracta el tema del gaudi de la vida, tan poc present a la nostra societat, que anhela sempre la perfecció quan, a vegades, com en Qohen mateix descobreix, val més que la Terra continuï el seu cicle que no pas que s’aturi per convertir en etern un moment especial, per idíl·lic que sigui.