Javier Ruescas: “Tinc memòria de qui m’ajuda i qui no”

Si queréis leer la entrevista en castellano (VO) lo podéis hacer aquí. Traducció de M. Teresa Chaparro.

Javier Ruescas és geni i figura. És optimista i es mostra proper en tot moment. Em diu que una vegada va voler ser actor i bé podria ser-ho perquè és molt expressiu quan fa referència als seus records i experiències passades. Però és que una persona que publica el seu primer llibre als 21 anys ha de ser algú molt especial; i així és el Javier. Adria’s News parla amb aquest joveníssim escriptor en el marc del Festival Celsius d'Avilés tenint assumit que no trigarem gaire a sentir parlar més d'ell perquè la seva passió i la seva ambició el portaran molt lluny.

Vas publicar el teu primer llibre als 21 anys. Eres molt jove!

Doncs sí. Estava flipat. Va ser una sorpresa tremenda però també un alleujament i un honor que l'Editorial Versátil, que a sobre estava arrencant, confiés en mi. Jo recordo estar amb la meva xicota i dir-li: “Qui ens anava a dir que seria aquesta novel·la (Contes de Bereth I) la que trencaria la barrera de la publicació...”. 

Què va significar per a tu poder publicar un llibre?

Per mi va ser un somni fet realitat. Crec que tant Versátil com jo vam anar aprenent plegats. O sigui, les editores portaven al món editorial des de feia temps, però Versátil va néixer pràcticament amb Bereth. Recordo que el dia en què m'havien d'arribar els llibres tenia classe al matí i treballava a la tarda i estava molt emocionat. Vaig arribar a la nit i vaig cridar a la meva mare: “On són els llibres, on són?” I no hi eren. Però a meitat del sopar va trucar la veïna i va dir “Ha arribat això”, i jo, “Surt d’aquí!”.  Agafar el llibre em va fer una il·lusió enorme però no obstant això no tanta com m’esperava perquè havia viscut molt intensament tot el procés.

Era un camí d'emocions que culminava allà.

Sí, i va ser molt sorprenent per als meus amics, perquè deien “Aquest és el que escriu”, però alguns no s’ho van creure fins que van veure el llibre publicat. Allò em va fer molt feliç.

Com pot una persona tan jove obrir-se camí al difícil món editorial?

No en tinc ni idea, t'ho juro. Jo no he fet res de particular, res antinatural, no he fet res artificial, que jo sàpiga, per aconseguir alguna cosa. Jo escric perquè necessito explicar unes històries i per comprendre la meva realitat, que és només meva, i pot ser diferent a la de les altres persones. Doncs jo arribo a aquesta realitat mitjançant l'escriptura, així com uns altres hi arriben amb la música o la poesia. Això és el principal per a mi. He d'escriure sempre coses que de debò m'interessin i que  em preocupin.

Se’t veu una persona molt activa...

 Sí. Sóc una persona molt activa, i molt nerviosa, i quan el llibre ja és al carrer, proposo idees de promoció a l'editorial, etc. Intento ser una persona molt propera als lectors ja que sóc lector, abans que escriptor, i em recordo de petit fent les cues de la Laura Gallego per tal que em signés els llibres. Jo aquesta part no l'oblido i espero no oblidar-la mai. Si alguna vegada deixés de ser proper als lectors seria més per falta de temps que per falta de ganes. De moment, però, responc tots els missatges que rebo per qualsevol mitjà. 

Potser el personatge de l'escriptor està una mica mitificat…

Clar! Sobretot quan ets jove, que veus la figura de l'escriptor gairebé inassolible. Veus a un autor com George R.R. Martin i dius “Buah!”, però és un ésser humà com tu i com jo, i també s'aixeca, i de vegades està cansat i de vegades es troba malament, com tothom. I quan ets autor t'adones de tot això. En les presentacions veig als nens tremolant, doncs no saben com dir-te que els ha agradat molt el llibre. De vegades diuen: “Què proper, quina bona persona!”, però és que jo sóc el més normal del món. 

Literatura  “Quan ets jove veus gairebé inassolible la figura de l’escriptor”

El món editorial també fa una mica de por. És també “la cosa més normal del món”?

Sí. Sé que sembla un monstre de ferro gegant que es vol menjar i destrossar el manuscrit, però és que el formen persones tan humanes… Tu el que vols trobar és un lector i aquí trobaràs un lector. Per això has d'entendre que ho estàs enviant a persones i no a un ordinador. Si una editorial et demana un capítol d'un llibre, les teves dades biogràfiques i el resum de la novel·la, doncs dóna-li això. Si en vol més ja t’ho demanarà. És molt desconegut el procés editorial i intento llimar tots els dubtes al respecte a qui em pregunta.

T'han subestimat alguna vegada per ser un escriptor tan jove?

En el meu cas no, o si passa no m'ho diuen en la cara. Però jo tot el que m’he trobat fins ara han estat facilitats i moltíssima ajuda, amics i companyerisme. Almenys al món juvenil hi ha moltíssima compenetració. És que tots som amics. La sort que vaig tenir és que vaig publicar Bereth en un mes de març i a l'abril vaig anar a Sant Jordi. I a Sant Jordi vaig conèixer molts autors, com la Susana Vallejo, per posar un nom. I després va arribar el primer festival de sagues fantàstiques i ens van reunir a tots allà, en un hotel. Però és que hi eren tots! I a mi, poder conèixer i poder parlar amb totes aquestes persones em va motivar moltíssim i vaig crear amb ells vincles ja no només professionals, sinó també personals. 

Llavors, aquest festival també deu ser una reunió d'amics…

Doncs sí. Al cap i a la fi, les presentacions les fem totes entre nosaltres perquè ens hem escoltat moltes vegades. Però ja et dic, el fet de ser jove et fa diferent i és un avantatge per a mi. Jo sóc jove ara però ja creixeré però tinc memòria per a qui m'ajuda i qui no. Qui sap si en un futur seré jo qui els ajudi a ells.

Companyerisme  “En el món juvenil hi ha moltíssima compenetració”

Situem-nos uns anys enrere. Eres bon estudiant?

No. Certament no era molt bon estudiant. Era de cincs i sisos. Les lletres tampoc se'm donaven especialment bé ja que llengua la passava sempre raspada, igual que les matemàtiques. A mi m'agradava més la ciència i, l'anàlisi sintàctica, era un infern per a mi. A més, no tenia ni idea del que volia fer amb la meva vida. 

De fet, vas començar estudiant enginyeria però ho vas deixar per començar amb  el periodisme.

Bé, era el que més s'apropava a ser escriptor perquè jo això d'escriure sempre ho he tingut molt clar des dels onze anys. Però no va ser fins als catorze o quinze que vaig dir: “Faré una novel·la llarga, la publicaré i la voldrà tothom perquè sóc un nen prodigi”. Després em van dir: “Vés-te’n a la merda”, però sempre he estat una mica caparrut. Quan estava en l'ESO em van preguntar què volia ser de gran. I jo deia: “És que vull ser actor o escriptor, però és que per a això no hi ha carrera”. No sabia què fer. I arran d'allà vaig començar a moure'm força. Vaig dir: “Faré el batxillerat de salut per no tancar-me portes”. Llavors, quan vaig arribar allà, vaig voler ser domador de dofins però la cosa era difícil perquè havia de treure nota per entrar a biologia o veterinària.

Com et va anar la selectivitat?

La veritat és que em va anar fatal; com el cul, i la mitjana no em va donar gaire alta. La vaig aprovar raspada. La meva mare em va dir: “Fes enginyeria forestal, que no es necessita nota”. I vaig començar aquesta carrera. Total: de les muntanyes als dofins hi ha només un pas, oi? [Riu]. Llavors vaig estar sis mesos en què solament vaig veure àlgebra i física i ho vaig deixar. Aquesta va ser una decisió molt difícil perquè jo, per primera vegada després de diversos anys, deixant-me arrossegar per la tradició, vaig haver de tallar i dir: “Prou, vaig a prendre les regnes del meu futur de debò”. Em van dir: “Doncs ho tens clar”, i em van posar en una gasolinera, on havia de fer de tot a jornada completa. Després, al setembre, vaig començar periodisme i comunicació audiovisual, però com no era bon estudiant vaig deixar la comunicació audiovisual [Riu].

Encara així, tens clar que vols ser escriptor abans que periodista, oi?

Sí, sí. És que el periodisme jo el porto per una altra branca. He tingut la sort que quan vaig començar a treballar a la pàgina web de Crepuscle, que va ser la primera web espanyola que es va fer sobre Crepuscle, i la més gran, mai vaig imaginar que m'aportaria tant, perquè quan la vaig començar, Crepuscle, era solament un llibre més en la prestatgeria. No era famós. A partir d'allí va començar a créixer tot i es va fer immens i quan vaig començar a treballar en periodisme vaig parlar amb Alfaguara, amb la qual ja havia contactat anteriorment quan els havia ajudat en les presentacions de la Stephanie Meyer a Madrid. Allà vaig tenir la sort de veure l'altra cara del periodisme.

La part més institucional, la dels gabinets de premsa, suposo…

Exacte. I després vaig estar treballant en cinema amb Aurum, que és la distribuïdora de Crepuscle, i allà vaig aprendre una infinitat de coses. El món del cinema és un món molt més actiu que el de la literatura. Hi ha festes, actors, premieres, rodes de premsa, fans… Era una bogeria. Llavors, arran de tot aquest drama mental, va néixer el meu llibre Tempus Fugit, que va d'uns tipus que poden robar el futur a la gent. Quan et pregunten: “Què vols ser de gran?” molts diuen: “Això, però no goso per vergonya, perquè no guanyaré diners, per la crisi, perquè és molt treball, etc”. Aquest va ser l'argument de Tempus Fugit, que va sorgir arran de la meva pròpia experiència de treball, ja que, de sobte, m'ho passava bé fent el que feia.

Models  “¡A la Laura Gallego li dec moltíssim!”

Tens rutines a l'hora d'escriure?

Intento escriure tots els dies; sense horaris, això sí, però intento escriure un capítol al dia, generalment a la meva habitació. Però mai se sap; de vegades ho faig a l'autobús. 

Un capítol? De quantes pàgines estem parlant?

D'unes deu pàgines.

Planifiques molt els teus llibres abans de començar a escriure'ls?

La teoria és que planifico, a la pràctica és una aventura. És que la creació és un ens tan lliure que no el pots constrènyer ni posar-li una cotilla. Tot i així, és molt útil tenir un mapa des del principi per saber com comença la història, com continua i com acaba. Els finals, en el meu cas, em preocupen molt i per això els vull tenir molt clars abans de començar la novel·la. Després, quan em poso a escriure, sí que puc corregir coses de l'esquema principal ja que els propis personatges et poden sorprendre i et poden fer girar cap a on menys t'ho esperes. 

Dirigeixes una revista digital de literatura juvenil que es diu ‘El Temple de les Mil Portes’. Parla-me’n una mica...

El Temple de les Mil Portes és una revista de literatura juvenil online que farà el seu cinquè aniversari al desembre. Va ser un projecte d'amics per a lectors joves; tots sortim del fòrum de Laura Gallego, on vaig conèixer un grup d'amics que ara són els meus millors amics; fins i tot hi vaig conèixer a la meva xicota. És que a la Laura li dec molt perquè ella va ser la primera autora que vaig anar a veure en una signatura de llibres! I ara, poder parlar amb ella enviar-li els meus llibres i que comparteixi els seus comentaris… És molt fort. 

Suposo que la fantasia és el gènere on et trobes més còmode…

Sí. Jo crec que tots els que comencem a escriure de joves estem més còmodes amb la fantasia perquè crees un món i poses les seves regles, i encara que has de seguir-les, i això és el més difícil, tens més llibertat. Però amb el del Temple som un grup de joves que vam veure que hi havia un buit enorme i volíem omplir-lo. Vàrem pensar en fer una revista que parlés només de literatura juvenil, gènere que fins al moment només sortia publicat en petits espais en els diaris i revistes especialitzades. Volíem fer reportatges de tot tipus, entrevistes, ressenyes... I el més fascinant de tot és com hem crescut. Cada any s'estan duplicant les visites. Potser cada número es descarrega ja 12.000 vegades. Al principi anàvem a poc a poc però hem entrevistat a autors de la talla de Michelle Smith o Ricky Jordan, que només ha concedit una entrevista, i ha estat al Temple. 

Escola “L’anàlisi sintàctica era l’infern, per a mi”

La teva nova novel·la, Play, sortirà a la tardor…

Sí, però si abans deia que la fantasia m'encanta, això és realisme pur i dur. Un realisme que havia adquirit al cinema i amb l'experiència de viure tan de prop el fenomen fan. A mi em va impressionar molt quan van venir a Espanya els actors de Crepuscle perquè tenien poc més de 20 anys. A més, no és el mateix veure un espectacle des d'un costat de la tanca, on crides, que estar a l'altre costat, on ets tu qui posa les tanques allà í, qui crida al de seguretat, qui veu que l'hotel té un ascensor que va directament al garatge perquè els actors agafin un cotxe… Això és el que el món no coneix. 

I a Play et vas basar en com et vas sentir amb la teva trobada amb els actors de Crepuscle…

Sí, però explico una cosa una mica diferent; explico com Internet canvia la història de dos germans que es fan famosos gràcies a Youtube. La curiositat d'aquesta novel·la és que jo em vaig plantejar quan un artista deixa de ser un artista per convertir-se en un personatge; aquesta dicotomia entre el talent i la fama. I aquesta dicotomia està representada per dos germans, l’Aarón i el Leo. L’Aarón canta molt bé i és preciós tot el que fa, però ho fa només per a ell, mentre que el seu germà Leo és un noi molt guapo i esperpèntic que sempre ha volgut ser famós. Llavors, quan Leo troba la música del seu germà, decideix gravar-se a si mateix cantant, però amb les cançons del seu germà de fons. En aquest moment ambdues forces s'uneixen i aquest joc és el de Play. 

Et reconeixes en algun dels personatges?

Em reconec en tots dos, encara que aquests siguin molt diferents. Estic molt il·lusionat perquè és la meva novel·la més personal.

Hi haurà continuació?

Sí, i això és una exclusiva que dic ara aquí al Festival Celsius. Tinc previst fer una trilogia. 

Aprofitant que George R.R Martin és aquí, a Avilés, em sento obligat a preguntar-te com valores la seva obra.

Jo vaig tenir la sort de llegir Joc de Trons quan la saga encara no era tan famosa, fa ja quatre o cinc anys. Vaig llegir seguits els tres primers llibres però des de llavors no n’he pogut llegir ni un més, encara que els tinc tots comprats, perquè he començat a treballar, i són llibres tan grossos que he de parar i sempre que els agafo vaig llegint poc a poc. El bo que tenen aquests llibres no és que es faci fantasia per a un públic majoritari, sinó que fa que aquesta fantasia sigui tan real, amb uns personatges tan reals… i aquí és igual que hi hagi dracs.

Play  “Sortirà a l’octubre i tinc previst fer una trilogia ”