dissabte, 11 d’agost de 2018

Animal Horror Movies per a tots els gustos!

Opinió 

The Meg (2018)

Quan arriba la calor del mes d’agost les sales de cinema s’omplen de propostes refrescants on el mar i la platja són alguns dels nexes en comú dels films de la cartellera. Molts d’ells són comèdies de riure fàcil o històries d’un amor efímer d’estiu. Amb tot, hi ha alguns títols que prefereixen subvertir la pau i la calma de les vacances i despertar els pitjors malsons de les profunditats abissals. The Meg, de Jon Turtletaub, és una d’aquestes pel·lícules.  
El film narra l’expedició d’un submergible a la Fossa de les Marianes que es queda avariat al fons de l’oceà. El que no saben els seus tripulants és que en el punt més profund del planeta habita el depredador marí més perillós de tots els temps: el Megalodó. 
És evident que The Megés només un altre exponent de la tendència que va iniciar la ja mítica Jaws (1975), el primer blockbusterestiuenc que va fer que ens ho penséssim dues vegades abans de capbussar-nos mar endins. Des de llavors, hi ha hagut nombroses cintes de taurons assassins que o bé causen el caos en comunitats costeres o bé neden en cercle al voltant de bots salvavides a la deriva. Aquest és el cas d’Open Water (2003), una història basada en fets reals que va ocórrer a Les Bahames. Un altre exemple, encara més recent, és The Shallows (2016), dirigida pel català Jaume Collet-Serra, on l’antagonista de la cinta no era altre que el temut tauró blanc. 

I si els taurons són alguns dels animals preferits de les cartelleres estiuenques no són pas les úniques criatures capaces de sembrar el terror. De fet, podríem recular a Hitchcock per trobar-nos amb The Birds (1963), on una jove Tippi Hedren lluitava per sobreviure als atacs de corbs i gavines a Bodega Bay. No és la primera, però sí que és un dels màxims exponents del que es coneix com a Animal Horror Movie: pel·lícules que tenen un o més animals com a antagonistes absoluts. I sembla que no hi ha espècie que s’hagi pogut escapar de la mà dels guionistes!
Backcountry (2014) una parella acampa en un territori habitat pel temible ós negre. I més lluny, al continent australià, tenen lloc dues famoses pel·lícules d’aquest subgènere: Black Water (2007), un thriller basat en fets reals on els enemics són els cocodrils que infesten les aigües d’un territori pantanós, i Razorback (1984), on el dolent és, en aquest cas, un porc senglar. Fins i tot Joe Dante va fer la seva incursió en el gènere als inicis de la seva carrera rodant Piranha (1978). De fet, és habitual que moltes d’aquestes cintes tinguin per títol el nom de l’animal en qüestió. Només fa falta recordar Anaconda (1997), on una expedició liderada per Jennifer López es proposa caçar una anaconda de 12 metres; Frogs (1972), on les granotes, serps, aranyes i sangoneres d’una plantació contraataquen a l’aplicació d’un nou pesticida; o Tarantula (1955), on l’aràcnid homònim queda afectat per una substància química que fa que creixi de forma descomunal. 
Óssos, serps, cocodrils, taurons, aranyes... Són els típics animals que un podria imaginar-se com a “dolents” d’una pel·lícula. Ara bé, si us dic que a Cujo (1983) l’enemic és un gos de Sant Bernat la cosa canvia radicalment. El film està basat en la novel·la homònima de Stephen King que narra les vicissituds d’un poble nord-americà que ha de fer front a l’amenaça d’un gos que ha contret la ràbia a causa d’una mossegada de rat-penat. 
A vegades, però, l’animal en qüestió no és ni tan sols part de la vida real tal i com la coneixem. Així, podríem dir que hi ha certes pel·lícules que combinen el terror i la ciència ficció que tenen com a antagonistes monstres que van més enllà del món animal. Agafem si no Alien (1979), on un extraterrestre terroritza i va liquidant poc a poc els tripulants d’una nau espacial. O Juràssic Park (1993), on els científics escapen d’uns quants velociraptors. També podríem afegir-hi l’ésser octòpode que s’amaga entre la boira a The Mist (2007) i en una clau més còmica i desenfadada els Gremlins (1981) de Joe Dante, que també encaixen en l’apel·latiu de “monstres d’una altra dimensió”.
Però no ens desviem. Hem començat aquest article parlant de The Meg, on l’amenaça és un tauró gegant. Així, no podem oblidar-nos de totes les Animal Horror Movies de sèrie B, que encapçala la ja mítica Sharknado(2013), on els taurons i els tornados esdevenen una sola cosa. Igual d’inventives (i frikis) resulten pel·lícules que parteixen de la figura del tauró com a ens assassí i que son cada qual més ridícula que l’anterior. Em refereixo a títols com Sand Sharks (2012), Sharktopus (2010), 2 Headed Shark Attack (2012) o Dinoshark (2011) on els taurons es desplacen per sota la sorra, tenen cos de pop, dos caps, o parts de dinosaure, respectivament. 
Però el món no s’acaba amb els taurons. Tenim pel·lícules d’éssers creats a partir de les aranyes, com Lavalantula (2015), on els aràcnids escupen sang, o Ice Spiders (2007), on aquests animals ataquen per sorpresa un grup d’esquiadors que es preparen per les olimpíades. I canviant de terç, tenim el món dels ofidis. Aquí hi ha Piranhaconda (2012), que planteja un encreuament terrorífic entre una piranya i una anaconda, i Fire Serpent (2007), on un ésser reptilià de foc surt de la superfície solar per atemorir els terrestres. Ara bé, si m’he de quedar amb una proposta de sèrie B que s’adhereixi al subgènere de les Animal Horror Movies, aquesta no pot ser altra que Zombeavers (2014), on un grup de castors zombis radioactius fan la vida impossible a un grup de joves nord-americans que va a estiuejar en una casa al costat d’un llac. 

Zombeavers (2014)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada