dilluns, 3 de setembre de 2012

Danny Elfman, el peix gros de Tim Burton

Opinió 


Article publicat a la Revista DeCine dels mesos setembre-octubre.

El món de l’art és complex. L’art és un, però hi ha tantes maneres d’interpretar-lo com persones al món. I segurament és per això que molts directors de cinema intenten trobar algú amb qui comparteixin la seva visió artística. El cas de Tim Burton és especialment paradigmàtic perquè no s’ha acontentat amb només un soci, sinó que s’ha envoltat de tot un equip extraordinari. Per la part interpretativa és evident que Johnny Depp és el seu actor fetitxe, igual que la seva dona, l’Helena Bonham Carter, però gairebé sempre ha comptat, també, amb la dissenyadora de vestuari Colleen Atwood i el compositor Danny Elfman. I precisament el tàndem Burton–Elfman, ha estat un dels més fructífers de la història del cinema sobrepassant, ja, els 25 anys d’una col·laboració gairebé ininterrompuda. És evident que Tim Burton té ben clar que Danny Elfman és el seu home, ja que tal com ell mateix va dir: “Gairebé ni parlem de la música de les meves pel·lícules; els dos tenim la mateixa línia de pensament i estem molt connectats”.







De casos de cooperació entre directors i compositors en tenim a cabassos: des de John Williams i Steven Spielberg a James Horner i James Cameron, passant per Danny Elfman i Tim Burton, que aquest octubre assoliran la que serà la seva quinzena col·laboració amb la imminent estrena de Frankenweenie, un remake del seu primer curtmetratge, filmat l’any 1984, que homenatjava el famós Frankenstein, de Mary Shelley. Frankenweenie explica la història d’un jove científic, en Víctor, que aconsegueix ressuscitar el seu gos mort, fet que originarà tot un seguit de conseqüències monstruoses. Amb la participació d’actors  també concurrents en l’obra de Burton, entre els quals destaca Winona Ryder, el llargmetratge aconseguirà una fita històrica: ser la primera pel·lícula en blanc i negre filmada amb la tècnica stop-motion que es projecti en IMAX 3-D. Com és habitual, doncs, Danny Elfman hi posarà la música, però per entendre el perquè de la bona relació entre Burton i el seu recurrent compositor cal traslladar-se més d’un quart de segle enrere.

Imatge del pòster de Frankenweenie



Una relació incipient
Al darrere d’una música tan singular com la de Danny Elfman no hi podíem trobar una persona corrent. I és que Elfman no és un compositor gens tradicional. Nascut en el si d’una família d’artistes, va començar a estudiar música en un conservatori i va atendre a classes particulars, activitats que va abandonar ben aviat per instruir-se de manera autodidacta. El talent faria la resta, ja que als 26 anys va entrar a formar part de la banda Oingo Boingo, que acabaria liderant. Però un bon dia de l’any 1985 un jove director de cinema anomenat Tim Burton va confessar-li que era un gran fan del seu grup i va demanar-li si podria ser el compositor de la banda sonora d’un film que s’havia de dir Pee-wee’s Big Adventure (1985). Elfman no sabia si la seva manca de formació musical seria un gran handicap a l’hora de participar en aquell projecte, però finalment va acceptar l’encàrrec. L’score que en va sorgir va estar molt influenciat pels músics clàssics de l’època contemporània que Elfman venerava, com Sergei Prokofiev o Erik Staie, però tot i que en aquell moment no ho sabia, amb aquella col·laboració havia posat el primer peu en la que seria una brillant carrera com a compositor de bandes sonores.
Burton i Elfman no van trigar a adonar-se que compartien molt més que haver nascut a l’estat de Califòrnia; es complementaven l’un a l’altre. I aquella simbiosi artística generaria l’atmosfera ideal que precisaven els films de Burton: un ambient gòtic, a vegades tenebrós, a vegades melancòlic i altres cops, simplement, diferent al cànon musical de l’època. Entusiasmats, doncs, amb els resultats de Pee-wee’s Big Adventure, van decidir posar fil a l’agulla per tirar endavant una nou projecte plegats: Beetlejuice (1988).
Com és lògic després d’un èxit tan sonat, ni Burton, ni Elfman, ni els productors de Beetlejuice esperaven obtenir grans beneficis amb el nou llargmetratge. Segurament aquest és el motiu pel qual la música del film està feta més sui generis que la seva predecessora. I potser és per aquesta recerca d’un estil propi i per unes ganes boges d’arriscar que Elfman aconsegueix compondre una banda sonora molt singular, plena de canvis i de matisos, que va contribuir a repetir l’èxit que havia viscut amb Burton feia només tres anys.
El tàndem que havien constituït funcionava perfectament i aquella nova onada d’elogis per part de la crítica n’era la prova. Havia arribat el moment de proposar-se nous reptes. Havien de fer un pas endavant i projectar-se ja no només als Estats Units, sinó al món sencer.

Imatge de Beetlejuice



El salt a l’èxit
Batman (1990) va ser la primera superproducció que Hollywood va encomanar a Burton, una gran oportunitat que ni ell ni Elfman podien desaprofitar, menys encara sabent que hi havia una basta legió de seguidors de l’heroi de Gotham City que esperaven amb ànsies el llargmetratge. La pel·lícula, però, no va pas decebre i el tema principal del film es va convertir en un símbol per a molts. No era d’estranyar que repetissin amb la seqüela Batman Returns (1992).
La música d’aquesta darrera pel·lícula, però, va quedar en un segon pla després de la reeixida Edward Scissorhands(1991), que s’ha erigit com una de les obres mestres de Burton i, per descomptat, també d’Elfman. La seva música, aquí, ha estat tan aclamada i s’ha fet tan coneguda que ja s’ha utilitzat en diversos anuncis, el més recent dels quals, el de la loteria del passat Nadal de 2011.
I parlant del Nadal no podia faltar comentar una de les pel·lícules més personals de Tim Burton: The Nightmare Before Christmas (1993). Aquest és possiblement el film que va portar més feina a Danny Efman, ja que a part de la música incidental (música d’ambient) va haver de compondre les diferents cançons dels personatges, escriure la lletra –a quatre mans amb Burton– i fins i tot va posar la veu al conegut Jack Skellington. Com a resultat, la cançó ‘This is Haloween’ no va trigar a convertir-se en un clàssic modern.
Tot i així, alguna cosa va passar entre Burton i Elfman durant la producció de The Nightmare Before Christmas, ja que la música de la següent pel·lícula del realitzador californià, Ed Wood (1994), la va posar Howard Shore (Hugo, The Lord of the Rings). Afortunadament, el conflicte es va resoldre i Elfman va tornar de nou al costat de Burton, aquesta vegada per quedar-s’hi.
Les següents col·laboracions del duo Elfman-Burton, però, no van tenir el resultat esperat ja que la música dels films Mars Attacks! (1996), Sleepy Hollow (1999) i Planet of the Apes (2001) va ser, en certa manera, repetitiva i discreta, exempta de l’originalitat i la frescor que havia caracteritzat l’obra d’Elfman en temps passats. Dels finals de la dècada dels ’90 i el principi de la següent, destaca la música de Good Will Hunting (1997), que li va fer guanyar una nominació a l’Oscar, i Spiderman (2002). La mala ratxa d’Elfman va acabar amb el canvi de mil·lenni; encara havia de fer molta bona música.

Imatge de Edward Scissorhands



Vampirs, Oompa Loompa i altres bèsties
Danny Elfman va remuntar la seva carrera amb la pel·lícula Big Fish (2003), que també li va valer una nominació als Premis de l’Acadèmia. En general, els films de Tim Burton solen donar més importància a l’ambient, la construcció dels personatges, l’escenografia i la caracterització que no pas a l’argument; és a dir, Burton crea móns, però Big Fish és una de les poques pel·lícules que se centra més en la història, en el nus narratiu, que no pas en la resta d’elements. És per això que Elfman aporta una banda sonora totalment diferent a les que ens tenia acostumats, fent una música amb molta corda i absència de cors.
Dos anys més tard abordaria una nova col·laboració amb Burton al compondre la banda sonora per a Charlie and the Chocolate Factory (2005), una música molt peculiar que, tot i tenir un clar segell Elfman, ens sorprendria amb tot d’efectes electrònics i harmonies estranyes. A més a més, el compositor californià, tal com va passar a The Nightmare Before Christmas, va haver de crear la melodia de tot un reguitzell de cançons i es va tornar a posar al darrere el faristol per donar veu als números musicals dels divertits Oompa Loompa.
La següent pel·lícula de Burton va ser The Corpse Bride (2005), estrenant-la dos escassos mesos després de la seva precedent. El film, amb un potent ambient gòtic, també conté nombroses peces vocals, per la qual cosa Elfman es va veure, de nou, involucrat en la creació d’un score complex, que s’aproparia molt a The Nightmare Before Christmas, sense arribar a superar-lo. Malgrat tot, el tema ‘Piano Duet’ ja és una de les partitures més descarregades a la xarxa pels seguidors d’Elfman.
Entusiasmat amb les produccions que contenien alguna que altra cançó, Burton va decidir que el seu següent pas com a director havia de ser el de portar un musical a la gran pantalla i, d’acord amb les seves preferències artístiques, no era d’estranyar que l’afortunat fos Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007). Com també és lògic, Elfman no va participar en la creació de la banda sonora del film, que agafa la música original de l’obra de Stephen Sondheim.
Així doncs, la propera col·laboració d’Elfman amb el seu etern company va ser Alice in Wonderland (2010), una pel·lícula que no va ser gaire alabada per la crítica però que, deixant de banda el seu fil narratiu, té molt bons components artístics, entre els quals destaca una magnífica banda sonora amb un tema principal difícil d’oblidar. En canvi, a la darrera pel·lícula de Burton, Dark Shadows (2012) la música d’Elfman és poc rellevant i no presenta elements innovadors.

Imatge de The Corpse Bride


Les altres cares de Danny Elfman
Tot i l’estret vincle que uneix Tim Burton amb Danny Elfman, el compositor no s’hi ha volgut casar de manera vinculant ja que també ha col·laborat repetidament amb altres directors, com Gus Van Sant (Good Will Hunting, Milk), Sam Raimi (Spiderman), Barry Sonnenfeld (Men in Black) o l’espanyol Guillermo del Toro (Hellboy). Tant en aquestes participacions com en les seves intromissions al món televisiu –el tema de la famosa sèrie The Simpsons és seu –Elfman ha demostrat repetidament la seva capacitat per reinventar-se i, tot i que gairebé tota la seva filmografia es basa en la història de monstres i superherois, ha aconseguit ser prou versàtil per oferir tipus de música molt diferents, cosa que no es pot dir d’altres compositors.
Malauradament, la feina d’Elfman i Burton mai ha estat prou reconeguda per la gran indústria del cinema ja que cap dels dos ha aconseguit mai alçar la famosa estatueta daurada. El cas d’Elfman és especialment curiós, ja que només una de les quatre nominacions que ha rebut per part de l’Acadèmia ha estat per posar música a un dels films de Burton (Big Fish) quan, sense cap mena de dubte, són precisament les seves col·laboracions amb el director californià les que han donat els millors resultats musicals.
Deixem, doncs, que ens sorprengui amb Frankenweenie, però intueixo que la banda sonora no baixarà el llistó d’una carrera plena d’èxits. Potser es tracta de temes gòtics, com a The Corpse Bride, homenatjant, així, la novel·la de Mary Shelley en la qual es basa el film, o potser torna als seus orígens musicals, els de Pee-wee’s Big Adventure ja que, no ho oblidem,  Frankenweenie va ser l’òpera prima de Burton. Però ben mirat, val més deixar-se sorprendre perquè amb Tim Burton ja se sap: no val la pena aventurar-se a fer prediccions ja que, en el seu cas, la ficció supera –i de lluny– la realitat.
Les cinc millors bandes sonores de Dany Elfman

#5 Spiderman (2002)






#4 Charlie and the Chocolate Factory (2005)


#3 The Nightmare Before Christmas (1993)


#2 Big Fish (2003)


#1 Edward Scissorhands (1991)

6 comentaris:

  1. Solo con ver el nombre de Tim Burton la notícia gana puntaje!!
    Si se pudieran hacer peticiones me pido que el siguiente sea sobre el supermaestro Johnny Depp!!
    Muy buena la noticia *o*

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tim Burton es genial y este es el primer artículo de un ciclo de reportajes sobre compositores de bandas sonoras que iré haciendo para cada número de la revista DeCine de Barcelona.
      Respeto la segunda cuestión, si me lo proponen estaré encantado de hablar de Jhonny Depp, al que considero un genio.

      Gracias por leer el artículo y más aún por comentarlo! :)

      Elimina
  2. Molt bon article. M'has fet il·lusionar altre cop, saps quina estic escoltant oi? La número 1, és clar!

    Espero el següent escrit doncs ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Albert! M'alegro que t'hagi agradat. Veig que coincidim, pel que fa a la jerarquia de les cançons. El 'Grand Finale' de l'Edward Scissorhands és preciós!

      Fins aviat!

      Elimina
    2. No puedo coincidir!!
      La banda sonora de Big Fish es más emotiva y suave, en mi opinión la número 1.
      De paso decir que la película también es genial, no puedo compararla con la de Edward Scissorhands porque no la he visto, pero el listón es alto

      Elimina
    3. Big Fish es preciosa (tango la peli como la BSO) pero el Grand Finale me encanta. Cuestión de gustos, supongo. La cuestión es que Danny Elfman es un genio.

      Elimina