Article publicat a la Revista DeCine dels mesos setembre-octubre.
El món de l’art és complex. L’art és un, però
hi ha tantes maneres d’interpretar-lo com persones al món. I segurament és per
això que molts directors de cinema intenten trobar algú amb qui comparteixin la
seva visió artística. El cas de Tim Burton és especialment paradigmàtic perquè
no s’ha acontentat amb només un soci, sinó que s’ha envoltat de tot un equip
extraordinari. Per la part interpretativa és evident que Johnny Depp és el seu
actor fetitxe, igual que la seva dona, l’Helena Bonham Carter, però gairebé
sempre ha comptat, també, amb la dissenyadora de vestuari Colleen Atwood i el
compositor Danny Elfman. I precisament el tàndem Burton–Elfman, ha estat un
dels més fructífers de la història del cinema sobrepassant, ja, els 25 anys d’una
col·laboració gairebé ininterrompuda. És evident que Tim Burton té ben clar que
Danny Elfman és el seu home, ja que tal com ell mateix va dir: “Gairebé ni
parlem de la música de les meves pel·lícules; els dos tenim la mateixa línia de
pensament i estem molt connectats”.
De casos de cooperació entre directors i
compositors en tenim a cabassos: des de John Williams i Steven Spielberg a
James Horner i James Cameron, passant per Danny Elfman i Tim Burton, que aquest
octubre assoliran la que serà la seva quinzena col·laboració amb la imminent
estrena de Frankenweenie, un remake del seu primer curtmetratge,
filmat l’any 1984, que homenatjava el famós Frankenstein, de Mary
Shelley. Frankenweenie explica la història d’un jove científic, en
Víctor, que aconsegueix ressuscitar el seu gos mort, fet que originarà tot un
seguit de conseqüències monstruoses. Amb la participació d’actors també concurrents en l’obra de Burton, entre
els quals destaca Winona Ryder, el llargmetratge aconseguirà una fita històrica:
ser la primera pel·lícula en blanc i negre filmada amb la tècnica stop-motion
que es projecti en IMAX 3-D. Com és habitual, doncs, Danny Elfman hi posarà la
música, però per entendre el perquè de la bona relació entre Burton i el seu recurrent
compositor cal traslladar-se més d’un quart de segle enrere.
Imatge del pòster de Frankenweenie |
Una relació
incipient
Al darrere d’una música tan singular com la de
Danny Elfman no hi podíem trobar una persona corrent. I és que Elfman no és un
compositor gens tradicional. Nascut en el si d’una família d’artistes, va
començar a estudiar música en un conservatori i va atendre a classes
particulars, activitats que va abandonar ben aviat per instruir-se de manera
autodidacta. El talent faria la resta, ja que als 26 anys va entrar a formar
part de la banda Oingo Boingo, que acabaria liderant. Però un bon dia de l’any
1985 un jove director de cinema anomenat Tim Burton va confessar-li que era un
gran fan del seu grup i va demanar-li si podria ser el compositor de la banda
sonora d’un film que s’havia de dir Pee-wee’s Big Adventure (1985).
Elfman no sabia si la seva manca de formació musical seria un gran handicap a
l’hora de participar en aquell projecte, però finalment va acceptar l’encàrrec.
L’score que en va sorgir va estar molt influenciat pels músics clàssics de
l’època contemporània que Elfman venerava, com Sergei Prokofiev o Erik Staie,
però tot i que en aquell moment no ho sabia, amb aquella col·laboració havia
posat el primer peu en la que seria una brillant carrera com a compositor de
bandes sonores.
Burton i Elfman no van trigar a adonar-se que
compartien molt més que haver nascut a l’estat de Califòrnia; es complementaven
l’un a l’altre. I aquella simbiosi artística generaria l’atmosfera ideal que precisaven
els films de Burton: un ambient gòtic, a vegades tenebrós, a vegades melancòlic
i altres cops, simplement, diferent al cànon musical de l’època. Entusiasmats,
doncs, amb els resultats de Pee-wee’s Big Adventure, van decidir posar
fil a l’agulla per tirar endavant una nou projecte plegats: Beetlejuice (1988).
Com és lògic després d’un èxit tan sonat, ni
Burton, ni Elfman, ni els productors de Beetlejuice esperaven obtenir
grans beneficis amb el nou llargmetratge. Segurament aquest és el motiu pel
qual la música del film està feta més sui generis que la seva
predecessora. I potser és per aquesta recerca d’un estil propi i per unes ganes
boges d’arriscar que Elfman aconsegueix compondre una banda sonora molt
singular, plena de canvis i de matisos, que va contribuir a repetir l’èxit que
havia viscut amb Burton feia només tres anys.
El tàndem que havien constituït funcionava
perfectament i aquella nova onada d’elogis per part de la crítica n’era la
prova. Havia arribat el moment de proposar-se nous reptes. Havien de fer un pas
endavant i projectar-se ja no només als Estats Units, sinó al món sencer.
Imatge de Beetlejuice |
El salt a l’èxit
Batman (1990) va ser la primera superproducció que
Hollywood va encomanar a Burton, una gran oportunitat que ni ell ni Elfman
podien desaprofitar, menys encara sabent que hi havia una basta legió de
seguidors de l’heroi de Gotham City que esperaven amb ànsies el llargmetratge. La
pel·lícula, però, no va pas decebre i el tema principal del film es va
convertir en un símbol per a molts. No era d’estranyar que repetissin amb la
seqüela Batman Returns (1992).
La música d’aquesta darrera pel·lícula, però,
va quedar en un segon pla després de la reeixida Edward Scissorhands(1991), que s’ha erigit com una de les obres mestres de Burton i, per
descomptat, també d’Elfman. La seva música, aquí, ha estat tan aclamada i s’ha
fet tan coneguda que ja s’ha utilitzat en diversos anuncis, el més recent dels
quals, el de la loteria del passat Nadal de 2011.
I parlant del Nadal no podia faltar comentar
una de les pel·lícules més personals de Tim Burton: The Nightmare Before Christmas (1993). Aquest és possiblement el film que va portar més feina a
Danny Efman, ja que a part de la música incidental (música d’ambient) va haver
de compondre les diferents cançons dels personatges, escriure la lletra –a
quatre mans amb Burton– i fins i tot va posar la veu al conegut Jack
Skellington. Com a resultat, la cançó ‘This is Haloween’ no va trigar a
convertir-se en un clàssic modern.
Tot i així, alguna cosa va passar entre Burton
i Elfman durant la producció de The Nightmare Before Christmas, ja que la
música de la següent pel·lícula del realitzador californià, Ed Wood (1994),
la va posar Howard Shore (Hugo, The Lord of the Rings). Afortunadament,
el conflicte es va resoldre i Elfman va tornar de nou al costat de Burton,
aquesta vegada per quedar-s’hi.
Les següents col·laboracions del duo
Elfman-Burton, però, no van tenir el resultat esperat ja que la música dels
films Mars Attacks! (1996), Sleepy Hollow (1999) i Planet of the Apes (2001) va ser, en certa manera, repetitiva i discreta, exempta de
l’originalitat i la frescor que havia caracteritzat l’obra d’Elfman en temps
passats. Dels finals de la dècada dels ’90 i el principi de la següent, destaca
la música de Good Will Hunting (1997), que li va fer guanyar una
nominació a l’Oscar, i Spiderman (2002). La mala ratxa d’Elfman va
acabar amb el canvi de mil·lenni; encara havia de fer molta bona música.
Imatge de Edward Scissorhands |
Vampirs, Oompa
Loompa i altres bèsties
Danny Elfman va remuntar la seva carrera amb
la pel·lícula Big Fish (2003), que també li va valer una nominació als
Premis de l’Acadèmia. En general, els films de Tim Burton solen donar més
importància a l’ambient, la construcció dels personatges, l’escenografia i la
caracterització que no pas a l’argument; és a dir, Burton crea móns, però Big
Fish és una de les poques pel·lícules que se centra més en la història, en
el nus narratiu, que no pas en la resta d’elements. És per això que Elfman
aporta una banda sonora totalment diferent a les que ens tenia acostumats, fent
una música amb molta corda i absència de cors.
Dos anys més tard abordaria una nova
col·laboració amb Burton al compondre la banda sonora per a Charlie and the Chocolate Factory (2005), una música molt peculiar que, tot i tenir un clar
segell Elfman, ens sorprendria amb tot d’efectes electrònics i harmonies
estranyes. A més a més, el compositor californià, tal com va passar a The
Nightmare Before Christmas, va haver de crear la melodia de tot un
reguitzell de cançons i es va tornar a posar al darrere el faristol per donar
veu als números musicals dels divertits Oompa Loompa.
La següent pel·lícula de Burton va ser The Corpse Bride (2005), estrenant-la dos escassos mesos després de la seva
precedent. El film, amb un potent ambient gòtic, també conté nombroses peces
vocals, per la qual cosa Elfman es va veure, de nou, involucrat en la creació
d’un score complex, que s’aproparia molt a The Nightmare Before
Christmas, sense arribar a superar-lo. Malgrat tot, el tema ‘Piano Duet’ ja
és una de les partitures més descarregades a la xarxa pels seguidors d’Elfman.
Entusiasmat amb les produccions que contenien
alguna que altra cançó, Burton va decidir que el seu següent pas com a director
havia de ser el de portar un musical a la gran pantalla i, d’acord amb les
seves preferències artístiques, no era d’estranyar que l’afortunat fos Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007). Com també és lògic, Elfman
no va participar en la creació de la banda sonora del film, que agafa la música
original de l’obra de Stephen Sondheim.
Així doncs, la propera col·laboració d’Elfman
amb el seu etern company va ser Alice in Wonderland (2010), una pel·lícula que no va ser gaire alabada per la
crítica però que, deixant de banda el seu fil narratiu, té molt bons components
artístics, entre els quals destaca una magnífica banda sonora amb un tema
principal difícil d’oblidar. En canvi, a la darrera pel·lícula de Burton, Dark Shadows (2012) la música d’Elfman és poc rellevant i no presenta elements
innovadors.
Imatge de The Corpse Bride |
Les altres cares de
Danny Elfman
Tot i l’estret vincle que uneix Tim Burton amb
Danny Elfman, el compositor no s’hi ha volgut casar de manera vinculant ja que
també ha col·laborat repetidament amb altres directors, com Gus Van Sant (Good
Will Hunting, Milk), Sam Raimi (Spiderman), Barry Sonnenfeld
(Men in Black) o l’espanyol Guillermo del Toro (Hellboy). Tant en
aquestes participacions com en les seves intromissions al món televisiu –el
tema de la famosa sèrie The Simpsons és seu –Elfman ha demostrat
repetidament la seva capacitat per reinventar-se i, tot i que gairebé tota la
seva filmografia es basa en la història de monstres i superherois, ha
aconseguit ser prou versàtil per oferir tipus de música molt diferents, cosa
que no es pot dir d’altres compositors.
Malauradament, la feina d’Elfman i Burton mai
ha estat prou reconeguda per la gran indústria del cinema ja que cap dels dos
ha aconseguit mai alçar la famosa estatueta daurada. El cas d’Elfman és especialment
curiós, ja que només una de les quatre nominacions que ha rebut per part de
l’Acadèmia ha estat per posar música a un dels films de Burton (Big Fish)
quan, sense cap mena de dubte, són precisament les seves col·laboracions amb el
director californià les que han donat els millors resultats musicals.
Deixem, doncs, que ens sorprengui amb Frankenweenie,
però intueixo que la banda sonora no baixarà el llistó d’una carrera plena
d’èxits. Potser es tracta de temes gòtics, com a The Corpse Bride, homenatjant,
així, la novel·la de Mary Shelley en la qual es basa el film, o potser torna
als seus orígens musicals, els de Pee-wee’s Big Adventure ja que, no ho
oblidem, Frankenweenie va ser
l’òpera prima de Burton. Però ben mirat, val més deixar-se sorprendre perquè
amb Tim Burton ja se sap: no val la pena aventurar-se a fer prediccions ja que,
en el seu cas, la ficció supera –i de lluny– la realitat.
Les cinc millors bandes sonores de Dany Elfman
#5 Spiderman (2002)
#4 Charlie and the Chocolate Factory (2005)
#3 The Nightmare Before
Christmas (1993)
#2 Big Fish (2003)
#1 Edward Scissorhands (1991)
Solo con ver el nombre de Tim Burton la notícia gana puntaje!!
ResponEliminaSi se pudieran hacer peticiones me pido que el siguiente sea sobre el supermaestro Johnny Depp!!
Muy buena la noticia *o*
Tim Burton es genial y este es el primer artículo de un ciclo de reportajes sobre compositores de bandas sonoras que iré haciendo para cada número de la revista DeCine de Barcelona.
EliminaRespeto la segunda cuestión, si me lo proponen estaré encantado de hablar de Jhonny Depp, al que considero un genio.
Gracias por leer el artículo y más aún por comentarlo! :)
Molt bon article. M'has fet il·lusionar altre cop, saps quina estic escoltant oi? La número 1, és clar!
ResponEliminaEspero el següent escrit doncs ;)
Hola Albert! M'alegro que t'hagi agradat. Veig que coincidim, pel que fa a la jerarquia de les cançons. El 'Grand Finale' de l'Edward Scissorhands és preciós!
EliminaFins aviat!
No puedo coincidir!!
EliminaLa banda sonora de Big Fish es más emotiva y suave, en mi opinión la número 1.
De paso decir que la película también es genial, no puedo compararla con la de Edward Scissorhands porque no la he visto, pero el listón es alto
Big Fish es preciosa (tango la peli como la BSO) pero el Grand Finale me encanta. Cuestión de gustos, supongo. La cuestión es que Danny Elfman es un genio.
Elimina