dimecres, 10 d’octubre de 2012

Alejo Cuervo: “Joc de Trons serà un clàssic de referència al mateix nivell de El Senyor dels Anells”

Opinió 




Si queréis leer la entrevista en castellano (VO) lo podéis hacer aquí

Traducció de M. Teresa Chaparro.

Alejo Cuervo és l’editor de Ediciones Gigamesh, segell que s’ha encarregat de portar al castellà la saga Cançó de Gel i de Foc, de George R.R. Martin. Tota una personalitat en el món de la ciència-ficció, Cuervo explica que era l’únic friqui de la classe. Ara és molt més que això: és el ‘precursor’, com s’autodenomina ell mateix; fins i tot apareix a la saga de còmics Fanhunter, de Cels Piñol, on encarna a l’antagonista, el Papa Alejo. Adria’s News parla amb aquesta eminència de la literatura fantàstica sobre Joc de Trons, la Llibreria Gigamesh i l’editorial amb el mateix nom, en el marc del Festival Celsius 232 d’Avilés descobrint que, a part de tenir a Isaac Asimov en un altar, no li agradaria gens regnar en els Set Regnes de Ponent.


El tracto d'Alejo, de senyor Cuervo, de Papa Alejo o d'Alejo I?
Jo només admeto dos tractaments: el tuteig o el de santedat.
Em quedo amb el tutejament, doncs.
Perfecte [riu].
El teu cognom és Cuervo. T'agradarà, llavors, la Guàrdia de la Nit.
Bé [riu], té la seva gràcia i dóna per fer acudits, per descomptat.
Com va arribar Joc de Trons a Gigamesh?
A veure, abans de començar a editar pel meu compte vaig estar d’assessor a Martínez Roca més de deu anys, portant les seccions de fantasia i ciència-ficció. Cristina Macía –la traductora de la saga– treballava de traductora habitual a Martínez Roca i en aquella època, abans que escrivís Joc de Trons, l'única cosa que quedava inèdita a Espanya de Martin eren Windheaven i la novel·la de terror The Armaggedon Rag. 
Llavors ja coneixies a Martin amb anterioritat?
Sí. Jo sóc lector de Martin de sempre. El primer que vaig llegir d'ell va ser Dying of the Light i era molt jovenet; des de llavors vaig fer-me’n fan incondicional. A veure, tots els que ho havíem llegit érem fans seus, ja que és una de les grans figures de la seva generació. Portava deu anys sense publicar perquè va estar de guionista a Hollywood i després d'aquesta etapa va tornar a l'escriptura publicant Joc de Trons. 
En aquella època, com estava el mercat del gènere fantàstic a Espanya? 
Bé... Joc de Trons surt al mercat en un moment que aquí a Espanya era de cul-de-sac editorial. Llavors jo vaig sortir de Martínez Roca i vaig estar dos anys abans de començar a publicar. En aquell moment no hi havia editorials comprant ni demanda de drets i quan vaig decidir engegar la col·lecció va ser quan tothom estava reduint i vaig poder triar el que vaig voler, pràcticament. Quan va sortir Joc de Trons me’l vaig llegir com a seguidor d'ell i com a fan.
Quina va ser la teva reacció?
Vaig gaudir molt la novel·la, vaig veure que era molt bona, tot i que no la vaig considerar revolucionària en el seu moment. Sí que la vaig veure molt comercial i que es podia gaudir molt, però no pensava pas que canviaria el món. Era una totxana de llibre i per a mi editar allò era posar-me en una aventura d'una envergadura tremenda, perquè era el principi i tots els llibres d'aquesta grandària els treuen fraccionats, aquí.
Llavors vas comprar els drets…
Sí, perquè en aquella època que no hi havia ningú més interessat en aquest tipus de coses… Era una sèrie nova de fantasia amb un primer volum totxo i aquí no hi havia gaire costum de publicar sèries inacabades, però  el potencial que tenia Joc de Trons estava clar i calia estar molt pendent. Quan va sortir la segona novel·la vaig veure que ja va entrar a la llista dels més llegits del New York Times i en aquell moment vaig decidir recuperar l’obra de Martin. Per això vaig comprar Dying of the Light, perquè la comunitat friqui més articulada venia de  la ciència-ficció. 

George R.R. Martin “Independentment del final que doni a la seva obra, Martin ja és història, ja es un referent”

La fantasia s'ha afegit a posteriori…
Sí, i en aquell moment i aquella època els lectors coneixien a Martin com a escriptor de ciència-ficció i tocava refrescar aquest coneixement. Era com dir: “Recordeu Dying of the Light!”. Però hi havia riscos perquè jo em vaig obstinar a treure-la en un volum per llegir-lo en una sola unitat. Però per fer això i al mateix temps treure-ho a un preu assequible per al mercat, em vaig haver de mullar una mica en el tiratge de la primera edició i confiar en les vendes. Treballava en aquella època amb 2.000 exemplars per a reedicions i coses d'expectativa baixa i 3.000 quan les expectatives eren optimistes. Per a Joc de Trons vaig haver de fer-ne  4.000. I va sortir en un sol volum quan la gent fraccionava novel·les igual de gruixudes. Em van dir que estava boig en aquell moment!
I la resposta del públic va ser molt bona, suposo…
Va ser espectacular i les vendes van ser esplèndides des del primer moment. La gent que va estar involucrada en la producció del llibre tal com van acabar amb el primer van agafar el segon volum en anglès i en molts casos era el primer llibre en anglès que es llegien en la seva vida [riu]. I a la llibreria, quan es va posar a la venda va coincidir en una Hispacon a Barcelona i el vam presentar aquí. A la llibreria va fer els rècords dels més venuts i des de llavors no ha sortit de la llista dels 10 més venuts de la llibreria. 
Quan Xoc de Reis va arribar al rànquing del New York Times i es va veure que el primer volum funcionava, vau tenir problemes amb les altres editorials amb el tema dels drets?
No, a veure, una sèrie, un cop s'està publicant amb un editor, s'ha de completar per als seus lectors. Encara així, les vendes i la distribució que tenia a Llatinoamèrica eren gairebé inexistents i vaig haver de revertir els drets. 
Corominas –l'il·lustrador de les portades– m'ha comentat que li vas fer un resum de Joc de Trons per a la primera portada. Com es pot resumir una obra tan complexa?
Dient que era un fulletó i explicant-li quatre elements per a la il·lustració, concretament, la idea era parlar-li dels huargs. Llavors ell va triar posar-hi també l'espasa i en Jon, i aquesta és la portada del primer volum.

Llibres “Quan vaig treure Joc de Trons en un sol volum em van dir que estava boig”

Què diferència en Martin dels altres autors de fantasia?
A veure, és molt bo, però sobretot els mèrits que té i el que a mi em fa gràcia d'ell. I és un mestre jugant amb la subversió de les expectatives. I ja no només parlo de girs de trama, sinó de la pròpia expectativa. La literatura de consum generalment busca satisfer una sèrie de mecanismes de gratificació del lector: que el lector estigui amb el protagonista i guanyi o s'enfronti a molts perills i al final els superi tots havent de pagar més o menys el preu pel camí o no. Però existeixen una sèrie de mecanismes de gratificació que ja estan tipificats i Martin els coneix tots i sap manejar-los perfectament. Llavors el que fa és posar tot aquest engranatge en marxa i posar-te en un tòpic per castigar-te després donant-li la volta. Diu: “Una cosa és la ficció, però al món real les coses no van així”. 

Sí, perquè el seu món és molt realista per ser un llibre de fantasia…
És clar, i ell ho aprofita per imposar unes regles sobre els mecanismes de gratificació típics. Si el lector té una expectativa li dóna  just  el  contrari del que està buscant. La reacció primària de molts lectors que es troben amb això és de xoc. Com pots tallar-li el cap al protagonista!? [riu]. O les expectatives romàntiques que pugui tenir la Sansa. Això està molt ben adaptat a la sèrie. Visualment ho recreen i fomenten l'expectativa, i és la mateixa tècnica. Es tracta d’educar el lector de gènere en el realisme: donar-li una lliçó de realisme. Hi ha un article preciós que es diu L'Emperador de Totes les Coses, de Norman Spinrad, que és una crítica indirecta… bé molt, molt directa al llibre Game of Ender, però codifica molt bé tot el que és la història primària dins del model de l'heroi en tota la ficció d'una manera brutal. 

Sí, en Martin es dedica a llançar-nos hams contínuament perquè piquem…
Hams, caramels… En Martin vol que ens els mengem però és que després tornes enrere i és que és clar: t'ho està anunciant! Però com que estàs encegat amb les teves expectatives no ho veus venir. I el talent que té per explotar aquesta vena… Totes les escenes més famoses dels llibres tenen nom, fins i tot les Noces Vermelles. Està fomentant això, la subversió de les expectatives, i decapitant el seu pare, l'heroi legítim… l'expectativa és que Robb es convertirà en l'heroi, que a més té una venjança personal i quan s'embarca en un amor romàntic i vénen els Frey i diuen: “Escolta, que havíem signat un contracte”. Això és  una mort anunciada com poques s'han pogut anunciar. I ell t’enxampa sense esperar-ho! Però si analitzes una mica dius: “Com més m'hagi impactat aquesta escena més expectatives tenia jo en aquest personatge i esperava guanyar amb ell”. Però bàsicament aquest és el mecanisme.
Quina relació tens amb George?
Bé, l’he tractat una mica en convencions de fora a les quals  he anat però les vegades que l’he tractat més ha estat a les seves gires espanyoles. Em toca fer d'amfitrió. Quan se’l convidava a la Setmana Negra en col·laboració amb Gigamesh i jo em preocupava d'estar al davant de tot perquè en surti content. La Parris –la dona de Martin– està molt encantada; bé, ara és una altra història perquè ja estan disparats i hi ha molta gent darrere d'ells, però abans estava encantat amb el tracte amb els fans. Bé, és que jo en sóc fan també, perquè no em ve un client, sinó que em ve George Martin i me n’encarrego jo! És un plaer.
No avança res de la trama? 
No [riu]. Estaria boig si se li escapés alguna cosa.
Què en penses de la sèrie de televisió?
Bé, m’agrada molt. Toca les claus visuals adequades perquè fa èmfasi en les mateixes coses que les novel·les. A més, la sèrie és més realista que la major part de la cinematografia històrica i apropa al públic el realisme brut de Joc de Trons. I després, a part de que com a adaptació estigui impecablement ben feta, hi ha una altra cosa que passa més inadvertida però que a mi em sembla revolucionària des del punt de vista de la història de la cinematografia dels gèneres, que és que crec que és la primera vegada en tota la història del cinema que es fa fantasia adulta en sèrie sense concessions. De novel·les sí que n’ hi ha hagut de literatura fantàstica adulta escrita amb molta serietat, però aquesta intenció de la sèrie de ser fidel al llibre és magnífica. A El Senyor dels Anells hi ha moltes concessions de pressupost, de comercialitat… 
Per exemple?
Es veuen les concessions en les escenes llargues inacabables per fer després el videojoc que no estan justificades des del punt de vista artístic. D'altra banda, en Gimli passa de ser un personatge tràgic a un personatge secundari còmic que fa pallassades per satisfer, també, al públic infantil. Aleshores la pel·lícula es converteix de sobte en un producte de disseny i no en un “explicaré aquesta història de fantasia correctament”. Això significa que no confies en la potència dramàtica de Gimli i, en el seu lloc, hi poses un tipus còmic que saps que et funciona per a un rang d'audiència. No estàs fent fantasia,  estàs fent un paquet per vendre-ho a un públic. A Joc de Trons, els productors no s'avergonyeixen de fer fantasia, i això no s'havia fet mai abans.

Fins i tot els personatges de la sèrie no són actors gaire coneguts, si exceptuem a Sean Bean…
Sí, que tot i així tenia un contracte a temps limitat [riu]. És que abans no es prenia de debò la fantasia. 

Realisme “Joc de Trons busca donar una lliçó de realisme al lector de gènere”

Deixarà Joc de Trons petit a la saga de Harry Potter o a El Senyor dels Anells? Serà un clàssic?
Jo crec que deixarà enrere a Harry Potter ràpidament i que serà un clàssic de referència al mateix nivell de El Senyor dels Anells independentment que la cagui al final, en el pitjor dels casos, cosa que jo no crec que passi, perquè en  Martin tota la vida ha estat un especialista en els finals; és un dels millors constructors de finals que conec i els finals de Fevre’s Dream i de Dying of the Light… Si haig de donar exemples de finals perfectes de referència en la literatura de gènere, per a mi aquestes dues serien les novel·les adequades. I posar en dubte la capacitat d'aquest senyor per solucionar un final brillant a mi em sembla de pena. Independentment del que faci, en Martin ja és història, ja és un referent. Ja ha fet història. En els viatges no importa cap a on arribes sinó el propi camí i en aquest sentit Lost era una sèrie collonuda fins que va arribar el final, i una vegada que et donen el final-estafa no et fan venir ganes de tornar a veure la sèrie. No és aplicable en el cas d’en  Martin. 
Va dir que el final de la saga seria una mica amarg…
Sempre ha fet finals romàntics en el millor sentit del terme, però en certa manera bonics...
Com regnaries tu en els Set Regnes?
Amb molta cura [riu].
Suposo que no voldries ser el rei…
[Buff]. Ningú voldria viure allà. És un bon món per visitar en la ficció però et deixa molt clar que allà els únics que tenen drets són els nobles i tota la resta és carn de canó. Com a ficció s'agraeix aquest contrast moral que no tenen gaires novel·les històriques. En moltes d'aquestes novel·les els personatges reaccionen com la veïna del cinquè; com si tinguessin la mateixa moral d'ara, i la vida humana era molt barata en aquella època... Això es transmet en Joc de Trons. Ningú amb seny se li acudiria anar-hi, ni que fóra noble.
Parlem de la llibreria Gigamesh. Amb aquest nom suposo que es vol homenatjar a l'heroi sumeri Gilgamesh…
Doncs no [riu].
A no? I a què es deu tanta coincidència?
Durant molt de temps no ho explicàvem obertament, però ara ja no passa res. Li vam posar aquest nom per veure qui distingia la referència i qui no, i va ser per Stanislaw Lem, un escriptor polonès. Et diria que és un dels mestres de la ciència-ficció a Europa i probablement el més influent de totes les literatures de l'est, amb grans obres com Solaris. Bé, sense digressions, la qüestió és que aquest senyor un bon dia es va plantar i va dir que la crítica literària com a gènere tenia un problema des del punt de vista artístic. Com que sempre anava supeditada a l'obra general, la crítica en si no podia aspirar a la categoria d'art. 
Bona reflexió…
Sí, i Lem va dir que la forma més òbvia d'eliminar aquest tipus de problema era prescindir de l'obra original. Per això va elaborar un llibre de crítiques de llibres imaginaris amb la pretensió de portar la crítica a la categoria d'art. El llibre es diu Perfect Vacuum i és un dels seus llibres més importants, juntament amb Imaginary Magnitude, on va fer pròlegs de llibres imaginaris i va elevar el pròleg a la categoria d'art. Bé, doncs el Gigamesh és un suposat llibre d'un escriptor irlandès que es diu Patrick Hannahan i és un dels llibres que critica a l’obra Perfect Vacuum.
Una mica rebuscat, oi?
Doncs encara és més rebuscat que el Gigamesh conté codificats tots els coneixements de la humanitat. Per exemple, aplicant la matriu que s'obté amb les primeres lletres del paràgraf del capítol quatre i aplicant la matriu resultant al capítol cinc pots obtenir el plànol de la catedral. En realitat el que fa és fer una crítica soterrada a la forma de la literatura, al camí de l'acumulació de referències de James Joyce. Realment és un llibre mític. És com tenir la Biblioteca de Babel.

Sèrie “És la primera vegada en tota la història del cine que es fa fantasia adulta en sèrie sense concessions”

Tornem a la llibreria que, per cert, va néixer abans que l'editorial amb el mateix nom…
Bé, és la continuació del treball que jo portava fent a Martínez Roca, però en lloc de treballar per a tercers ho feia per a mi mateix. Sí que havia de fer més coses, com la producció de llibres i l'engegada del projecte editorial pel meu compte, però sóc fan de la fantasia i de la ciència-ficció i m'agrada publicar els textos que més gaudeixo. El que passa és que havia de fer una cosa amb tirades molt ajustades perquè no pretenia arribar a totes les parts, sinó cobrir la part més essencial del mercat i l'objectiu era cobrir les despeses o tenir unes pèrdues menors, perquè treure els llibres com a llibreria produeix un efecte publicitari molt fort. 
I afortunadament va funcionar!
Sí, de fet en una època en què la llibreria ja havia aconseguit el seu sostre, els pics de creixement els tenia quan apareixia algun llibre de la nostra col·lecció. Amb aquesta coartada em limitava a cobrir despeses i treia un rèdit publicitari. A mi m'agrada divulgar autors i publicar el que a mi m'agrada sense haver de convèncer  ningú.
Gairebé tots els llibres que publica Gigamesh són d'autors estrangers...
Sí, fem sobretot traduccions. De textos espanyols només en tenim dos.
No hi ha bona matèria aquí, doncs?
Comparativament, la ciència-ficció espanyola és molt pitjor que la de fora. Jo mai discrimino; a mi el llibre m'ha d'agradar, m'és igual que sigui anglès, xinès, rus, alemany o espanyol, però la freqüència en què m'agraden llibres espanyols d'aquest gènere és molt menor que la del mercat dels Estats Units. Són mercats més grans, la gent que té més oportunitats de professionalització i desenvolupa grans carreres i jo com a editor vull els millors llibres.
 Entenc que no sol arribar ningú freelance a Espanya amb una prosa similar a la nord-americana pel que fa al gènere fantàstic…
No. L'únic cas espontani conegut d'un autor amb la mateixa qualitat que els autors anglosaxons en les últimes dècades va ser precisament Stanilsaw Lem, sent polonès. Té una preparació acadèmica i un bagatge cultural impressionants i per alguna raó, a ell li feia gràcia la ciència-ficció i portava conreant el gènere durant molts anys. 
Heu pensat obrir-vos al mercat en català o obrir més botigues amb els beneficis que heu tret amb la vostra saga estrella, Cançó de Gel i Foc, de George R.R. Martin?
No, no tinc cap necessitat de complicar-me la vida. Jo edito molt poc i la gent es queixa que publiquem molt poc. Per què cal entrar ara en un altre idioma? Per diversificar-me encara més i fer encara menys en tots dos àmbits? No. I amb les botigues el mateix. Les botigues funcionen bé i són un referent dins del sector a Espanya. Per què complicar-me la vida obrint sucursals o muntant una franquícia? No era el meu objectiu.
Per què vau decidir acabar amb la Revista Gigamesh i amb els Premis Gigamesh? 
Bé, els premis existien des de l'etapa en què vaig decidir editar el fanzine, abans que es convertís en revista, i van arribar fins a l'any 1988-1989, quan comencem a publicar, i Quarantine, que va ser el primer títol que vam treure, va guanyar el premi aquell any a la millor novel·la de ciència-ficció. Llavors vaig dir: no podem estar donant un premi i competint per ell al mateix temps. No era just.

Editorial “M’agrada divulgar autors i publicar el que a mi m’agrada, sense tenir que convèncer a ningú”

I la revista?
La revista la vam estar fent molts anys amb la mateixa coartada publicitària dels llibres. El fet que la llibreria edités la Revista Gigamesh representava una publicitat molt important a la llibreria i el cost que tenia comparat al de gastar diners en premsa, anuncis o el que fos, era molt més constructiu. Era una forma més eficaç per estar en contacte amb el fandom. Una revista compleix molt més la funció proselitista. Diguem que tot això sorgeix de vici personal i de voler compartir-ho i viure d'això al mateix temps. 
No sembla haver-hi cap desavantatge, llavors, per calusurar-la…
N’hi havia una, que era que al final havíem de decidir entre publicar una novel·la o publicar un número de la revista amb un nombre de pàgines similars i l'impacte que tenia sobre el mercat era comparativament menor perquè sí que et fa molt popular, però les novel·les arriben a moltíssima més gent. Durant una època sí que van coexistir les dues coses. Gaudíem molt fent-la, però també era la temporada en què van començar a desaparèixer revistes com a conseqüència d'Internet. Al final, en última instància, érem cada vegada més perfeccionistes i la confecció de la revista consumia més treball fins que va arribar el moment de triar, perquè la revista ens estava frenant. De fet, no ho vaig decidir directament, però cada vegada em feia més mandra lluitar per a l’edició de cada número i revisar coses. A més, era en el moment en què en Martin va començar a vendre. 
Tornarà la revista en un futur?
No. És en una nevera i crec que la hi deixarem.
El segell Gigamesh publica terror, ciència-ficció i fantasia, però no m'imagino la teva editorial traient un llibre com Harry Potter, per exemple…
A veure, dir Harry Potter és una mica trampós. Si em dius no m'imagino que publiqui juvenil? En general la col·lecció està orientada a adults, però la meva única exigència és que a mi m'enganxi. Si em cau a les mans un juvenil com Tales of Earthsea de Le Guin jo em caso amb ell. De juvenil, a Martínez Roca vaig treure un altre clàssic del juvenil que va ser la saga de Prydain, de Lloyd Alexander, que és una sèrie fantàstica de cinc llibres semblant a El Senyor dels Anells pel que fa a estructura i dotada amb una finesa i un sentit de l'humor molt gran. Però quan una obra juvenil és realment bona interessarà tant als joves com els adults. Per exemple, Toy Story és una pel·lícula infantil, però a mi em sembla una de les obres mestres del cinema recent. 
Però et quedes amb la fantasia, la ciència-ficció o el terror?
Em quedo amb tot, però a la pràctica llegeixo menys terror que qualsevol altre gènere. Les meves primeres lectures i el meu primer amor va ser la ciència-ficció perquè no existia la fantasia en la seva fórmula comercial. Però quan vaig descobrir Conan em va molar molt. I hi ha molts creuaments entre aquests gèneres. Però la metàfora sempre ha de ser racional. No es pot fer un “tot val” i vas fent. No. Hi ha novel·les en què s'observa un element de ciència-ficció en el tractament de la màgia; un exemple és Earthsea. Però ja et dic, no m'agrada quedar-me només amb un gènere. Jo llegeixo per temporades i el que em  ve de gust. En qüestions de mercat, doncs sí, la fantasia va guanyant terreny, però això respon que tinguem una visió optimista o pessimista de la societat. Si el futur és optimista, el futur és un bon lloc on evadir-se, en el qual una ficció pot funcionar com a novel·la d'evasió. Mira la ciència-ficció clàssica: ens prometia un futur millor, però ara ja no; ens mostra un món podrit. I aquest no és un lloc tan agradable per desconnectar dels teus problemes quotidians o de la crisi.

Premi Gigamesh “No podíem estar donant un premi i estar competint per ell al mateix temps”

Tu també has estat lector de còmics. Què aporta un còmic que no té una novel·la?
Et diré una ximpleria: la facilitat de la lectura. Un còmic et proporciona una lectura molt més directa i que requereix molta menys atenció que la lectura d'una novel·la, i com diu la frase de sempre: “Més val una imatge que mil paraules”. Si hi ha un bon guió i la imatge recolza aquest text, tens un bon producte i et proporciona una experiència molt semblant a la que et permet accedir la narrativa d'una manera molt més ràpida i accessible.
Llavors prefereixes un bon text que una bona imatge…
Sí, com a lector, en el còmic sempre m'ha semblat molt més important el guió que el dibuix. El que busco és l'experiència d'arrossegar-me en una experiència de ficció. I hi ha grans còmics amb un nivell de grafisme molt bàsic. A vegades les coses senzilles i simples són més difícils i funcionen meravellosament millor. Per mi, una de les influències més bèsties al món del còmic és Harold Foster. Si s'adaptés Joc de Trons amb aquest nivell de grafisme ens quedaríem tots amb calçotets. 
I què opines del manga?
Està bé, però el manga que més m'agrada és del que menys arriba aquí. Per exemple, tinc predilecció per Sanctuary i d'anime m'agrada molt Hikaru no Go, que és una de les típiques sèries didàctiques d'esports, però m'agrada perquè t'explica molt bé la tradició del joc de Go, que sempre m’ha entusiasmat. De dibuixos m'agrada molt el Shin Chan. Veus? Un altre exemple d'alguna cosa infantil-juvenil que em sembla gloriós. 
Et consideres friqui?
Totalment. Sempre ho he estat, però el que passa és que a l’escola l'únic friqui de la classe era jo, encara que llavors no se'ns anomenava friquis; jo era la bestiola rara que llegia novel·les de marcians. I ara m'he convertit en alguna cosa molt més respectable que això. Ara sóc el precursor.
I què deien els teus companys d’escola?
Tinc una anècdota simpàtica de l’escola, de petitó, a primària. Recordo estar al pati del col·legi un dia que havia aconseguit un exemplar d'una novel·la molt difícil d'aconseguir, de la qual no hi havia cap edició als mercats, que era The Foundation Series d'Isaac Asimov. I m'estava llegint aquesta obra en un raconet, tot tranquil, quan de sobte va aparèixer el brètol de la classe amb dos dels seus satèl·lits a la cerca de brega. Doncs mentre m'intentava intimidar-me li vaig deixar anar la frase: “La violència és l'últim recurs de l'incompetent”. I se’n va anar. Des de llavors tinc a Isaac Asimov en un altar [riu].
Quines novetats ens prepara el segell Gigamesh?
Bé, acaba de sortir ara la reedició de The Shockwave Rider, que ja ho havíem retardat molt pel tema de Dansa de Dracs. Per a mi és la millor novel·la de John Brunner, i et diria que parla de la revolució mundial que estem vivint en aquests moments, digues-li 15-M, revoltes estudiantils o Primavera Àrab; parla del fet que de sobte en la població descobreix que pot usar les xarxes socials per intervenir activament en la vida política o poder canalitzar una sèrie de protestes que ningú no pot amagar. Aquest és precisament el tema, escrit els anys ’70, però és que Brunner està parlant de com ens sentim ara des del passat. Només ara podem adonar-nos de com l’ha clavada. 

Ciència-ficció “Comparativament, la ciència-ficció espanyola és molt pitjor que la de fora”



Articles relacionats:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada