Si queréis leer la entrevista en castellano (VO) lo podéis hacer aquí.
Traducció de M. Teresa Chaparro.
Traducció de M. Teresa Chaparro.
El tracto d'Alejo, de senyor Cuervo, de Papa
Alejo o d'Alejo I?
Jo només
admeto dos tractaments: el tuteig o el de santedat.
Em quedo amb el tutejament, doncs.
Perfecte
[riu].
El teu cognom és Cuervo. T'agradarà, llavors, la
Guàrdia de la Nit.
Bé [riu], té
la seva gràcia i dóna per fer acudits, per descomptat.
Com va arribar Joc de Trons a Gigamesh?
A veure, abans
de començar a editar pel meu compte vaig estar d’assessor a Martínez Roca més
de deu anys, portant les seccions de fantasia i ciència-ficció. Cristina Macía
–la traductora de la saga– treballava de traductora habitual a Martínez Roca i
en aquella època, abans que escrivís Joc
de Trons, l'única cosa que quedava inèdita a Espanya de Martin eren Windheaven i la novel·la de terror The Armaggedon Rag.
Llavors ja coneixies a Martin amb anterioritat?
Sí. Jo sóc
lector de Martin de sempre. El primer que vaig llegir d'ell va ser Dying of the Light i era molt jovenet;
des de llavors vaig fer-me’n fan incondicional. A veure, tots els que ho havíem
llegit érem fans seus, ja que és una de les grans figures de la seva generació.
Portava deu anys sense publicar perquè va estar de guionista a Hollywood i
després d'aquesta etapa va tornar a l'escriptura publicant Joc de Trons.
En aquella època, com estava el mercat del gènere
fantàstic a Espanya?
Bé... Joc de Trons surt al mercat en un moment
que aquí a Espanya era de cul-de-sac editorial. Llavors jo vaig sortir de
Martínez Roca i vaig estar dos anys abans de començar a publicar. En aquell
moment no hi havia editorials comprant ni demanda de drets i quan vaig decidir
engegar la col·lecció va ser quan tothom estava reduint i vaig poder triar el
que vaig voler, pràcticament. Quan va sortir Joc de Trons me’l vaig llegir com a seguidor d'ell i com a fan.
Quina va ser la teva reacció?
Vaig gaudir molt
la novel·la, vaig veure que era molt bona, tot i que no la vaig considerar
revolucionària en el seu moment. Sí que la vaig veure molt comercial i que es
podia gaudir molt, però no pensava pas que canviaria el món. Era una totxana de
llibre i per a mi editar allò era posar-me en una aventura d'una envergadura
tremenda, perquè era el principi i tots els llibres d'aquesta grandària els
treuen fraccionats, aquí.
Llavors vas comprar els drets…
Sí, perquè en
aquella època que no hi havia ningú més interessat en aquest tipus de coses…
Era una sèrie nova de fantasia amb un primer volum totxo i aquí no hi havia gaire
costum de publicar sèries inacabades, però
el potencial que tenia Joc de
Trons estava clar i calia estar molt pendent. Quan va sortir la segona novel·la
vaig veure que ja va entrar a la llista dels més llegits del New York Times i
en aquell moment vaig decidir recuperar l’obra de Martin. Per això vaig comprar
Dying of the Light, perquè la
comunitat friqui més articulada venia de la ciència-ficció.
George
R.R. Martin “Independentment del final que doni
a la seva obra, Martin ja és història, ja es un referent”
La fantasia s'ha afegit a posteriori…
Sí, i en
aquell moment i aquella època els lectors coneixien a Martin com a escriptor de
ciència-ficció i tocava refrescar aquest coneixement. Era com dir: “Recordeu Dying of the Light!”. Però hi havia
riscos perquè jo em vaig obstinar a treure-la en un volum per llegir-lo en una
sola unitat. Però per fer això i al mateix temps treure-ho a un preu assequible
per al mercat, em vaig haver de mullar una mica en el tiratge de la primera
edició i confiar en les vendes. Treballava en aquella època amb 2.000 exemplars
per a reedicions i coses d'expectativa baixa i 3.000 quan les expectatives eren
optimistes. Per a Joc de Trons vaig
haver de fer-ne 4.000. I va sortir en un
sol volum quan la gent fraccionava novel·les igual de gruixudes. Em van dir que
estava boig en aquell moment!
I la resposta del públic va ser molt bona,
suposo…
Va ser
espectacular i les vendes van ser esplèndides des del primer moment. La gent
que va estar involucrada en la producció del llibre tal com van acabar amb el
primer van agafar el segon volum en anglès i en molts casos era el primer
llibre en anglès que es llegien en la seva vida [riu]. I a la llibreria, quan
es va posar a la venda va coincidir en una Hispacon a Barcelona i el vam
presentar aquí. A la llibreria va fer els rècords dels més venuts i des de
llavors no ha sortit de la llista dels 10 més venuts de la llibreria.
Quan Xoc de Reis va arribar al rànquing del New York Times i es va veure que el primer volum funcionava, vau tenir problemes amb les altres editorials amb el tema dels drets?
Quan Xoc de Reis va arribar al rànquing del New York Times i es va veure que el primer volum funcionava, vau tenir problemes amb les altres editorials amb el tema dels drets?
No, a veure,
una sèrie, un cop s'està publicant amb un editor, s'ha de completar per als seus
lectors. Encara així, les vendes i la distribució que tenia a Llatinoamèrica
eren gairebé inexistents i vaig haver de revertir els drets.
Corominas –l'il·lustrador de les portades– m'ha
comentat que li vas fer un resum de Joc
de Trons per a la primera portada. Com es pot resumir una obra tan
complexa?
Dient que era
un fulletó i explicant-li quatre elements per a la il·lustració, concretament,
la idea era parlar-li dels huargs. Llavors ell va triar posar-hi també l'espasa
i en Jon, i aquesta és la portada del primer volum.
Llibres “Quan vaig treure Joc de Trons en un sol volum em van dir
que estava boig”
Què diferència en Martin dels altres autors de
fantasia?
A veure, és
molt bo, però sobretot els mèrits que té i el que a mi em fa gràcia d'ell. I és
un mestre jugant amb la subversió de les expectatives. I ja no només parlo de girs
de trama, sinó de la pròpia expectativa. La literatura de consum generalment
busca satisfer una sèrie de mecanismes de gratificació del lector: que el
lector estigui amb el protagonista i guanyi o s'enfronti a molts perills i al
final els superi tots havent de pagar més o menys el preu pel camí o no. Però
existeixen una sèrie de mecanismes de gratificació que ja estan tipificats i
Martin els coneix tots i sap manejar-los perfectament. Llavors el que fa és
posar tot aquest engranatge en marxa i posar-te en un tòpic per castigar-te després
donant-li la volta. Diu: “Una cosa és la ficció, però al món real les coses no
van així”.
Quina relació tens amb George?
Bé, l’he
tractat una mica en convencions de fora a les quals he anat però les vegades que l’he tractat més
ha estat a les seves gires espanyoles. Em toca fer d'amfitrió. Quan se’l convidava
a la Setmana Negra en col·laboració amb Gigamesh i jo em preocupava d'estar al
davant de tot perquè en surti content. La Parris –la dona de Martin– està molt
encantada; bé, ara és una altra història perquè ja estan disparats i hi ha
molta gent darrere d'ells, però abans estava encantat amb el tracte amb els
fans. Bé, és que jo en sóc fan també, perquè no em ve un client, sinó que em ve
George Martin i me n’encarrego jo! És un plaer.
No avança res de la trama?
No [riu]. Estaria
boig si se li escapés alguna cosa.
Què en penses de la sèrie de televisió?
Bé, m’agrada
molt. Toca les claus visuals adequades perquè fa èmfasi en les mateixes coses
que les novel·les. A més, la sèrie és més realista que la major part de la
cinematografia històrica i apropa al públic el realisme brut de Joc de Trons. I després, a part de que
com a adaptació estigui impecablement ben feta, hi ha una altra cosa que passa
més inadvertida però que a mi em sembla revolucionària des del punt de vista de
la història de la cinematografia dels gèneres, que és que crec que és la
primera vegada en tota la història del cinema que es fa fantasia adulta en
sèrie sense concessions. De novel·les sí que n’ hi ha hagut de literatura
fantàstica adulta escrita amb molta serietat, però aquesta intenció de la sèrie
de ser fidel al llibre és magnífica. A El
Senyor dels Anells hi ha moltes concessions de pressupost, de comercialitat…
Per exemple?
Es veuen les
concessions en les escenes llargues inacabables per fer després el videojoc que
no estan justificades des del punt de vista artístic. D'altra banda, en Gimli passa
de ser un personatge tràgic a un personatge secundari còmic que fa pallassades
per satisfer, també, al públic infantil. Aleshores la pel·lícula es converteix
de sobte en un producte de disseny i no en un “explicaré aquesta història de
fantasia correctament”. Això significa que no confies en la potència dramàtica
de Gimli i, en el seu lloc, hi poses un tipus còmic que saps que et funciona
per a un rang d'audiència. No estàs fent fantasia, estàs fent un paquet per vendre-ho a un
públic. A Joc de Trons, els
productors no s'avergonyeixen de fer fantasia, i això no s'havia fet mai abans.
Realisme “Joc de Trons busca donar una lliçó de realisme al lector de
gènere”
Deixarà Joc
de Trons petit a la saga de Harry Potter o a El Senyor dels Anells? Serà un clàssic?
Jo crec que
deixarà enrere a Harry Potter ràpidament i que serà un clàssic de referència al
mateix nivell de El Senyor dels Anells
independentment que la cagui al final, en el pitjor dels casos, cosa que jo no
crec que passi, perquè en Martin tota la
vida ha estat un especialista en els finals; és un dels millors constructors de
finals que conec i els finals de Fevre’s
Dream i de Dying of the Light… Si
haig de donar exemples de finals perfectes de referència en la literatura de
gènere, per a mi aquestes dues serien les novel·les adequades. I posar en dubte
la capacitat d'aquest senyor per solucionar un final brillant a mi em sembla de
pena. Independentment del que faci, en Martin ja és història, ja és un
referent. Ja ha fet història. En els viatges no importa cap a on arribes sinó
el propi camí i en aquest sentit Lost
era una sèrie collonuda fins que va arribar el final, i una vegada que et donen
el final-estafa no et fan venir ganes de tornar a veure la sèrie. No és
aplicable en el cas d’en Martin.
Va dir que el final de la saga seria una mica
amarg…
Sempre ha fet
finals romàntics en el millor sentit del terme, però en certa manera bonics...
Com regnaries tu en els Set Regnes?
Amb molta cura
[riu].
Suposo que no voldries ser el rei…
[Buff]. Ningú
voldria viure allà. És un bon món per visitar en la ficció però et deixa molt
clar que allà els únics que tenen drets són els nobles i tota la resta és carn
de canó. Com a ficció s'agraeix aquest contrast moral que no tenen gaires
novel·les històriques. En moltes d'aquestes novel·les els personatges
reaccionen com la veïna del cinquè; com si tinguessin la mateixa moral d'ara, i
la vida humana era molt barata en aquella època... Això es transmet en Joc de Trons. Ningú amb seny se li
acudiria anar-hi, ni que fóra noble.
Parlem de la llibreria Gigamesh. Amb aquest nom
suposo que es vol homenatjar a l'heroi sumeri Gilgamesh…
Doncs no
[riu].
A no? I a què es deu tanta coincidència?
Durant molt de
temps no ho explicàvem obertament, però ara ja no passa res. Li vam posar
aquest nom per veure qui distingia la referència i qui no, i va ser per
Stanislaw Lem, un escriptor polonès. Et diria que és un dels mestres de la
ciència-ficció a Europa i probablement el més influent de totes les literatures
de l'est, amb grans obres com Solaris.
Bé, sense digressions, la qüestió és que aquest senyor un bon dia es va plantar
i va dir que la crítica literària com a gènere tenia un problema des del punt
de vista artístic. Com que sempre anava supeditada a l'obra general, la crítica
en si no podia aspirar a la categoria d'art.
Bona reflexió…
Sí, i Lem va
dir que la forma més òbvia d'eliminar aquest tipus de problema era prescindir
de l'obra original. Per això va elaborar un llibre de crítiques de llibres
imaginaris amb la pretensió de portar la crítica a la categoria d'art. El
llibre es diu Perfect Vacuum i és un
dels seus llibres més importants, juntament amb Imaginary Magnitude, on va fer pròlegs de llibres imaginaris i va
elevar el pròleg a la categoria d'art. Bé, doncs el Gigamesh és un suposat
llibre d'un escriptor irlandès que es diu Patrick Hannahan i és un dels llibres
que critica a l’obra Perfect Vacuum.
Una mica rebuscat, oi?
Doncs encara
és més rebuscat que el Gigamesh conté codificats tots els coneixements de la
humanitat. Per exemple, aplicant la matriu que s'obté amb les primeres lletres
del paràgraf del capítol quatre i aplicant la matriu resultant al capítol cinc
pots obtenir el plànol de la catedral. En realitat el que fa és fer una crítica
soterrada a la forma de la literatura, al camí de l'acumulació de referències
de James Joyce. Realment és un llibre mític. És com tenir la Biblioteca de Babel.
Sèrie “És la primera vegada en tota la història del cine que es fa
fantasia adulta en sèrie sense concessions”
Tornem a la llibreria que, per cert, va néixer
abans que l'editorial amb el mateix nom…
Bé, és la continuació del treball que jo portava fent a Martínez Roca, però en lloc de treballar per a tercers ho feia per a mi mateix. Sí que havia de fer més coses, com la producció de llibres i l'engegada del projecte editorial pel meu compte, però sóc fan de la fantasia i de la ciència-ficció i m'agrada publicar els textos que més gaudeixo. El que passa és que havia de fer una cosa amb tirades molt ajustades perquè no pretenia arribar a totes les parts, sinó cobrir la part més essencial del mercat i l'objectiu era cobrir les despeses o tenir unes pèrdues menors, perquè treure els llibres com a llibreria produeix un efecte publicitari molt fort.
Bé, és la continuació del treball que jo portava fent a Martínez Roca, però en lloc de treballar per a tercers ho feia per a mi mateix. Sí que havia de fer més coses, com la producció de llibres i l'engegada del projecte editorial pel meu compte, però sóc fan de la fantasia i de la ciència-ficció i m'agrada publicar els textos que més gaudeixo. El que passa és que havia de fer una cosa amb tirades molt ajustades perquè no pretenia arribar a totes les parts, sinó cobrir la part més essencial del mercat i l'objectiu era cobrir les despeses o tenir unes pèrdues menors, perquè treure els llibres com a llibreria produeix un efecte publicitari molt fort.
I afortunadament va funcionar!
Sí, de fet en
una època en què la llibreria ja havia aconseguit el seu sostre, els pics de
creixement els tenia quan apareixia algun llibre de la nostra col·lecció. Amb
aquesta coartada em limitava a cobrir despeses i treia un rèdit publicitari. A
mi m'agrada divulgar autors i publicar el que a mi m'agrada sense haver de
convèncer ningú.
Gairebé tots els llibres que publica Gigamesh són
d'autors estrangers...
Sí, fem
sobretot traduccions. De textos espanyols només en tenim dos.
No hi ha bona matèria aquí, doncs?
Comparativament,
la ciència-ficció espanyola és molt pitjor que la de fora. Jo mai discrimino; a
mi el llibre m'ha d'agradar, m'és igual que sigui anglès, xinès, rus, alemany o
espanyol, però la freqüència en què m'agraden llibres espanyols d'aquest gènere
és molt menor que la del mercat dels Estats Units. Són mercats més grans, la
gent que té més oportunitats de professionalització i desenvolupa grans
carreres i jo com a editor vull els millors llibres.
Entenc que no sol arribar ningú
freelance a Espanya amb una prosa
similar a la nord-americana pel que fa al gènere fantàstic…
No. L'únic cas
espontani conegut d'un autor amb la mateixa qualitat que els autors anglosaxons
en les últimes dècades va ser precisament Stanilsaw Lem, sent polonès. Té una
preparació acadèmica i un bagatge cultural impressionants i per alguna raó, a
ell li feia gràcia la ciència-ficció i portava conreant el gènere durant molts
anys.
Heu pensat obrir-vos al mercat en català o obrir
més botigues amb els beneficis que heu tret amb la vostra saga estrella, Cançó de Gel i Foc, de George R.R.
Martin?
No, no tinc
cap necessitat de complicar-me la vida. Jo edito molt poc i la gent es queixa
que publiquem molt poc. Per què cal entrar ara en un altre idioma? Per
diversificar-me encara més i fer encara menys en tots dos àmbits? No. I amb les
botigues el mateix. Les botigues funcionen bé i són un referent dins del sector
a Espanya. Per què complicar-me la vida obrint sucursals o muntant una
franquícia? No era el meu objectiu.
Per què vau decidir acabar amb la Revista Gigamesh i amb els Premis Gigamesh?
Bé, els premis
existien des de l'etapa en què vaig decidir editar el fanzine, abans que es convertís en revista, i van arribar fins a
l'any 1988-1989, quan comencem a publicar, i Quarantine, que va ser el primer títol que vam treure, va guanyar
el premi aquell any a la millor novel·la de ciència-ficció. Llavors vaig dir:
no podem estar donant un premi i competint per ell al mateix temps. No era
just.
Editorial “M’agrada divulgar autors i publicar el que a mi m’agrada,
sense tenir que convèncer a ningú”
I la revista?
La revista la
vam estar fent molts anys amb la mateixa coartada publicitària dels llibres. El
fet que la llibreria edités la Revista Gigamesh
representava una publicitat molt important a la llibreria i el cost que tenia
comparat al de gastar diners en premsa, anuncis o el que fos, era molt més
constructiu. Era una forma més eficaç per estar en contacte amb el fandom. Una revista compleix molt més la
funció proselitista. Diguem que tot això sorgeix de vici personal i de voler
compartir-ho i viure d'això al mateix temps.
No sembla haver-hi cap desavantatge, llavors, per
calusurar-la…
N’hi havia
una, que era que al final havíem de decidir entre publicar una novel·la o
publicar un número de la revista amb un nombre de pàgines similars i l'impacte que
tenia sobre el mercat era comparativament menor perquè sí que et fa molt
popular, però les novel·les arriben a moltíssima més gent. Durant una època sí
que van coexistir les dues coses. Gaudíem molt fent-la, però també era la
temporada en què van començar a desaparèixer revistes com a conseqüència
d'Internet. Al final, en última instància, érem cada vegada més perfeccionistes
i la confecció de la revista consumia més treball fins que va arribar el moment
de triar, perquè la revista ens estava frenant. De fet, no ho vaig decidir
directament, però cada vegada em feia més mandra lluitar per a l’edició de cada
número i revisar coses. A més, era en el moment en què en Martin va començar a
vendre.
Tornarà la revista en un futur?
No. És en una
nevera i crec que la hi deixarem.
El segell Gigamesh publica terror, ciència-ficció
i fantasia, però no m'imagino la teva editorial traient un llibre com Harry
Potter, per exemple…
A veure, dir
Harry Potter és una mica trampós. Si em dius no m'imagino que publiqui juvenil?
En general la col·lecció està orientada a adults, però la meva única exigència
és que a mi m'enganxi. Si em cau a les mans un juvenil com Tales of Earthsea de Le Guin jo em caso amb ell. De juvenil, a
Martínez Roca vaig treure un altre clàssic del juvenil que va ser la saga de
Prydain, de Lloyd Alexander, que és una sèrie fantàstica de cinc llibres
semblant a El Senyor dels Anells pel
que fa a estructura i dotada amb una finesa i un sentit de l'humor molt gran.
Però quan una obra juvenil és realment bona interessarà tant als joves com els
adults. Per exemple, Toy Story és una
pel·lícula infantil, però a mi em sembla una de les obres mestres del cinema
recent.
Però et quedes amb la fantasia, la ciència-ficció
o el terror?
Em quedo amb
tot, però a la pràctica llegeixo menys terror que qualsevol altre gènere. Les
meves primeres lectures i el meu primer amor va ser la ciència-ficció perquè no
existia la fantasia en la seva fórmula comercial. Però quan vaig descobrir
Conan em va molar molt. I hi ha molts creuaments entre aquests gèneres. Però la
metàfora sempre ha de ser racional. No es pot fer un “tot val” i vas fent. No.
Hi ha novel·les en què s'observa un element de ciència-ficció en el tractament
de la màgia; un exemple és Earthsea.
Però ja et dic, no m'agrada quedar-me només amb un gènere. Jo llegeixo per
temporades i el que em ve de gust. En
qüestions de mercat, doncs sí, la fantasia va guanyant terreny, però això
respon que tinguem una visió optimista o pessimista de la societat. Si el futur
és optimista, el futur és un bon lloc on evadir-se, en el qual una ficció pot
funcionar com a novel·la d'evasió. Mira la ciència-ficció clàssica: ens
prometia un futur millor, però ara ja no; ens mostra un món podrit. I aquest no
és un lloc tan agradable per desconnectar dels teus problemes quotidians o de
la crisi.
Premi Gigamesh
“No podíem estar donant un premi i estar competint per ell al mateix temps”
Tu també has estat lector de còmics. Què aporta
un còmic que no té una novel·la?
Et diré una ximpleria:
la facilitat de la lectura. Un còmic et proporciona una lectura molt més
directa i que requereix molta menys atenció que la lectura d'una novel·la, i com
diu la frase de sempre: “Més val una imatge que mil paraules”. Si hi ha un bon
guió i la imatge recolza aquest text, tens un bon producte i et proporciona una
experiència molt semblant a la que et permet accedir la narrativa d'una manera
molt més ràpida i accessible.
Llavors prefereixes un bon text que una bona
imatge…
Sí, com a
lector, en el còmic sempre m'ha semblat molt més important el guió que el
dibuix. El que busco és l'experiència d'arrossegar-me en una experiència de
ficció. I hi ha grans còmics amb un nivell de grafisme molt bàsic. A vegades
les coses senzilles i simples són més difícils i funcionen meravellosament
millor. Per mi, una de les influències més bèsties al món del còmic és Harold
Foster. Si s'adaptés Joc de Trons amb
aquest nivell de grafisme ens quedaríem tots amb calçotets.
I què opines del manga?
Està bé, però
el manga que més m'agrada és del que menys arriba aquí. Per exemple, tinc predilecció
per Sanctuary i d'anime m'agrada molt
Hikaru no Go, que és una de les
típiques sèries didàctiques d'esports, però m'agrada perquè t'explica molt bé
la tradició del joc de Go, que sempre m’ha entusiasmat. De dibuixos m'agrada
molt el Shin Chan. Veus? Un altre exemple d'alguna cosa infantil-juvenil que em
sembla gloriós.
Et consideres friqui?
Totalment.
Sempre ho he estat, però el que passa és que a l’escola l'únic friqui de la
classe era jo, encara que llavors no se'ns anomenava friquis; jo era la
bestiola rara que llegia novel·les de marcians. I ara m'he convertit en alguna
cosa molt més respectable que això. Ara sóc el precursor.
I què deien els teus companys d’escola?
Tinc una
anècdota simpàtica de l’escola, de petitó, a primària. Recordo estar al pati
del col·legi un dia que havia aconseguit un exemplar d'una novel·la molt
difícil d'aconseguir, de la qual no hi havia cap edició als mercats, que era The Foundation Series d'Isaac Asimov. I
m'estava llegint aquesta obra en un raconet, tot tranquil, quan de sobte va
aparèixer el brètol de la classe amb dos dels seus satèl·lits a la cerca de brega.
Doncs mentre m'intentava intimidar-me li vaig deixar anar la frase: “La
violència és l'últim recurs de l'incompetent”. I se’n va anar. Des de llavors
tinc a Isaac Asimov en un altar [riu].
Quines novetats ens prepara el segell Gigamesh?
Bé, acaba de
sortir ara la reedició de The Shockwave
Rider, que ja ho havíem retardat molt pel tema de Dansa de Dracs. Per a mi és la millor novel·la de John Brunner, i
et diria que parla de la revolució mundial que estem vivint en aquests moments,
digues-li 15-M, revoltes estudiantils o Primavera Àrab; parla del fet que de
sobte en la població descobreix que pot usar les xarxes socials per intervenir
activament en la vida política o poder canalitzar una sèrie de protestes que
ningú no pot amagar. Aquest és precisament el tema, escrit els anys ’70, però
és que Brunner està parlant de com ens sentim ara des del passat. Només ara
podem adonar-nos de com l’ha clavada.
Ciència-ficció “Comparativament, la ciència-ficció espanyola és molt pitjor
que la de fora”
Articles relacionats:
- Entrevista amb George R.R. Martin (castellà, català, anglès).
- Entrevista amb Alejo Cuervo, editor de Juego de Tronos i director de Ediciones Gigamesh (castellà, català).
- Entrevista amb Enrique Corominas, il·lustrador de la saga Canción de Hielo y Fuego (castellà, català).
- Entrevista amb Cristina Macía, traductora de la saga A Song of Ice and Fire al castellà (castellà, català).
- Entrevista amb Elio M. García Jr i Linda Antonsson, autors de The World of Ice and Fire i webmasters a westeros.org (anglès)
- Entrevista amb Mar Albacar, traductora de A Dance with Dragons al català.
- Crítica de Juego de Tronos.
- Entrevista amb Lisa Tuttle, coautora amb en George R.R. Martin de Windhaven (català, anglès).
- Conferència de George R.R. Martin al Festival Celsius d'Avilés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada