dimarts, 14 d’agost de 2012

Londres 2012, punt i final

Opinió 

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. Amb un espectacle musical de més de tres hores de durada, l'stablishment britànic, amb l'ajut determinant dels voluntaris, ha posat el tancament a dues setmanes molt intenses tant en l'aspecte humà, com en l'esportiu i, per què no dir-ho, en el televisiu i publicitari.

La capital britànica, en aquests jocs, ha volgut destacar les seves personalitats més reconegudes. La cerimònia d'obertura va portar a les pantalles d'arreu del món un musical de lloança a la Gran Bretanya i als seus invents (molt encertat parlar del sistema sanitari i de la invenció de l'Internet i les ecografies), però no va voler transmetre el sentit d'unitat i de col·laboració que altres fites com Pekín o Barcelona havien portat a escena.

Al tancament dels seus tercers Jocs Olímpics, Londres ha continuat pel mateix camí i ha ofert un macroconcert en què ha quedat demostrada la superioritat musical de les illes britàniques, almenys sobre occident. La primera mitja hora, en què les atraccions més turístiques de la capital anglesa lluïen en paper de diari i en miniatura ha estat carregada de sentiments i de bellesa, però ha acabat donant pas, als concerts dels diferents grups sense més espurna o esperit olímpic.

Dins de la ronda de concerts, on, de tant en tant, han recuperat el protagonisme els esportistes i l'esperit olímpic, el més desencertat ha estat el de George Michael. Sense cap tipus de posada en escena, i amb dos cançons seguides com a protagonista al bell mig de l'estadi, el cantant britànic ha pogut provocar els primers símptomes de somnolència a molts espectadors. Ara bé, d'una forma ben diferent han irromput les Spice Girls a l'estadi olímpic d'Stratford, amb uns espectaculars taxis folrats de LEDs; espectacle pur.




Una altra de les senyes d'identitat d'aquest cerimònia de tancament ha estat la sobredosi d'Union Jack. A cada possible pla apareixia una bandera britànica. M'agradaria saber què s'hagués dit si la Xina comunista ens hagués col·lapsat d'aquesta manera amb les seves ensenyes revolucionàries. Tot i això, s'entén el fervor nacionalista, i més ara que a Escòcia comencen a plantejar-se què és això del Regne Unit.

I entre tot aquest fervor per l'star system britànic (durant molt poca estona ha tingut el protagonisme la societat britànica o els voluntaris), Rio de Janeiro ha irromput amb força al mig de l'estadi i ens ha deixat amb ganes de veure què seran capaços de fer d'aquí a quatre anys. Sembla que deixarem de banda els personalismes londinencs i tornarem a les grans demostracions col·lectives que han engrandit països com la Xina i Catalunya.

Llegiu a un que ja frisa perquè arribi el 2016 per gaudir tant de les cerimònies com de les dues setmanes d'esport en què el futbol deixa de ser el rei i en què les dones passen a tenir el mateix protagonisme que els homes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada