dimecres, 3 d’octubre de 2012

Santiago García-Clairac: “Òndia, però si estic viu!”

Opinió 



Si queréis leer la entrevista en castellano (VO) lo podéis hacer aquí. Traducció de M. Teresa Chaparro.
Molts coincidirem que Santiago García-Clairac és un dels escriptors més respectats dins del gènere de la literatura fantàstica al nostre país. És comunicatiu, entusiasta, agradable i estima molt la literatura i l'art. En Santiago ens parla dels seus inicis com a publicista, del seu nou projecte de ficció i fins i tot s'atreveix a comparar El Quixot amb Batman. Adria’s News parla amb l'escriptor de la famosa trilogia de l'Exèrcit Negre al Festival Celsius 232 d'Avilés.



Ets molt conegut pel teu espot publicitari de Repsol que va arribar fins al llibre dels rècords Guinness…
Sí, bé, això ve de què jo era creatiu publicitari i vaig inventar aquell espot. Es va rodar, va tenir molta acceptació i va ser molt curiós perquè el dia del rodatge van posar un avió de debò en el Passeig de la Castellana de Madrid. Recordo que les emissores de radio van dir: “Estan rodant a la Castellana. No baixin a l'avinguda”.
I què va passar?
Es va omplir la Castellana… És clar. Si no ho haguessin dit la gent no se n’hauria ni assabentat. Jo vaig aprofitar i vaig fer fotos del públic i vaig dir: “Enviem-les al llibre Guinness, a veure què passa, i els de els rècords Guinness van al·lucinar. Va ser el rodatge d'un espot amb més assistència de públic.
I a sobre un públic que no estava previst…
Sí, sí, les coses són així, i amb la gent és molt difícil, per això sempre dic que l'èxit ve quan vulgui i on vulgui. Nosaltres no ho organitzem.
També has fet storyboards i escrius, per la qual cosa la teva vocació suposo que és la de comunicar, oi?
Crec que sóc molt comunicatiu, almenys amb les dues coses que faig, que són escriure i dibuixar. Al final és el mateix crear un espot que un llibre.
El que fas, al cap i a la fi és crear...
És clar, perquè has d'arribar al cor al que et dirigeixes i trobar la via. És igual els camins que triïs. El cas és que arribis a la teva destinació. Llavors, en un espot ho fas utilitzant quaranta paraules i amb un llibre ho fas utilitzant-ne cent mil.
Tot i així, vas publicar el teu primer llibre quan ja eres una mica gran…
Sí, és que el meu problema va ser que jo volia publicar llibres, però vaig trigar molt fins que em vaig convèncer que a mi el que m'agradava realment era la literatura infantil i juvenil. Llavors, el primer llibre que vaig fer va ser Maxi l'Aventurer.
Per què literatura infantil?
Perquè jo ho porto dins, i ho van confirmar les vendes, ja que el públic que em va comprar era l'infantil. I és la meva manera de comunicar-me, de dir: “Jo em comunicaré amb aquest públic d'aquesta manera, que és la que a mi m'agrada”.
A part de la narrativa infantil i juvenil, el món en el qual et mous és el de la ficció.
És que jo crec que és un gènere que et permet moure amb una llibertat creativa impressionant. No hi ha cap altre gènere on tu creativament siguis més lliure. Tu manes. Tu ets el cap, allí.

Fama
“L'èxit ve quan vulgui i on vulgui”

La teva obra més coneguda és la trilogia de l'Exèrcit Negre. Parla-me’n una mica.
A veure, quan la vaig començar a crear, la idea era que seria una novel·la de cent pàgines. El que passa és que vaig començar a escriure, a prendre notes, a anar creant, i em vaig adonar que allò era molt gros, i llavors em vaig adonar que no cabia en les 100 pàgines que havia pensat. Jo mai havia escrit una trilogia i és clar, l'esglai va ser ben gros quan em vaig dir que allò ho era. Vaig pensar durant molt temps si m'atrevia o no, però em vaig animar.
O sigui, ja des del principi tenies pensada tota la història.
Sí, sí. Ho tenia pensat tot fins al final; ho sabia pràcticament tot. Sabia que serien tres llibres gruixuts, que ocuparien diversos anys de treball, i la gran pregunta que em va fer l'editorial va ser: “Podràs amb això?”
I què vas respondre?
Jo vaig respondre: “Jo crec que sí”, encara que també pensava: “T'estàs ficant en un embolic”, però vaig complir fins i tot en les dates. Ho vaig complir tot.
El protagonista, l’Arturo, té un cognom que també em resulta una mica familiar. Es diu Adragón. Suposo que és un homenatge al cicle artúric...
Bé, l’Arturo es diu Arturo perquè jo volia que es recordés al Rei Artús, però el cognom Adragón em va sortir d'un dibuix que vaig fer que és el que està a la portada del llibre [Agafa un tovalló i m'ho dibuixa]. És un logotip que quan el vaig inventar va ser molt bàsic, però jo tinc una virtut amb el dibuix, que és que dibuixo ràpid; faig molts esbossos.
És un dibuix simple però eficaç.
Sí. És una ‘A’ amb cap de drac i amb urpes. Aquest és el símbol de tot. I quan ho vaig dibuixar estava fent un petit curset medieval per escriure aquest llibre. I va ser així de bàsic, encara que després, per al llibre, li vam encarregar a un especialista per fer-ho més sofisticat.


Símbol de la saga l'Exèrcit Negre

 I com va sorgir la idea d'anar alternant en la trama el passat amb el present?
Jo crec que va sorgir gairebé al principi perquè vaig notar que la història era doble. Era difícil d'enfocar, sí, sí, però vaig acabar, i a més vaig ser molt atrevit, perquè s'havia fet ja moltes vegades que un personatge somia, recorda un altre món, i de tant en tant apareixen escenes però aquí vaig fer una divisió estructurada.
Vas necessitar un gran esforç de planificació, suposo…
Sí. Els capítols parells són els capítols de l'època actual i els capítols senars són els del passat. Així de clar. Eren cinc parts en cada llibre: 22 capítols dels quals 11 eren actuals i 11 succeïen en l'època passada.
Tot ho tenies molt calculat, veig…
Sí, seguint la meva línia. Per això els tres llibres tenen gairebé la mateixa quantitat de pàgines. Per això tant jo com l'editorial estàvem encantats, perquè sabíem el que estàvem fent. I com que sabíem com s’anomenaria el tercer llibre, l'editorial va aportar la idea que el primer llibre fos negre, el segon gris i el tercer blanc.
Va ser una obra de grandària molt diferent als teus llibres anteriors …
Jo no sabia si tindria les forces per acabar perquè estic habituat a treballar en curt. Fas un espot i són 50 paraules com a màxim, però si saps el que vols i a on vas, hi arribes. Aquesta és la meva manera d'actuar i de treballar.

Creativitat “A part de la ficció, no hi ha un altre gènere on tu creativament ets més lliure”

I ara quins projectes tens entre mans?
Sempre tinc diverses coses. No sóc dels que en comencen un llibre i després un altre, no. Necessito tenir diverses coses per estimular-me... Així que preparo una de ciència-ficció, tinc una infantil, tinc un no sé què… O sigui que tinc diverses coses i després la meva imaginació em va portant una mica a la que més toca a cada moment, suposo.
I què toca en aquest moment?
L'últim que acabo és una novel·la de ciència-ficció llarga que es publicarà ara a l'octubre o novembre, però ja està acabada, i ara veurem què passa amb aquesta història i mentrestant he començat a escriure una història que crec que és molt interessant, sobre un tema que em té molt apassionat, que és el dels nous empresaris joves que guanyen molts diners creant xarxes socials...
Com Mark Zuckerberg?
Sí, una mica. Però aquest és espanyol. És que ho veig de prop, coi, és que jo vaig conèixer un munt de xavals joves que han muntat una empresa a partir d'una idea i que ara estan guanyant molts diners. És un nou moviment, o sigui, no és un conte de fades. És una realitat i, a més, és consistent.
Guardes alguna anècdota especial d'algun moment de la teva vida?
El de l'espot va ser molt curiós però a part d'això... Home, hi ha una cosa que sempre explico que em va ocórrer en un col·legi de Santander, em sembla recordar. Vaig arribar a un col·legi d’un poblet per parlar d'un llibre meu, el de Maxi l'Aventurer, que va ser el meu primer llibre. Llavors vaig arribar i la professora no havia avisat als nens que jo hi aniria; havien llegit el llibre però no sabien que jo hi aniria, i recordo que al matí vaig entrar allí i la professora va dir: “Bé, aquí tenim a l'escriptor”. Tots es van quedar esbalaïts...
Segur que va ser una experiència molt bonica.
Sí, però el fort va ser que va haver-hi una nena que se'm va quedar així mirant i va dir: “Mare meva, però si està viu!” [Riures]. La xavala deia: “És Cervantes?”, i la professora deia: “No, aquest ja va morir”, i la nena: “Jules Verne?”, i la professora: “També va morir”. “I el de Harry Potter?”, continuava la nena. “No, el de Harry Potter viu a Anglaterra...” i de sobte arriba l'autor i la pobra va dir: “El tinc davant dels meus nassos!”. Jo sempre he pensat que algun dia escriuré un llibre sobre els meus viatges en els col·legis, perquè passen coses molt interessants i ho titularé així: “Òndia, però si estic viu!”
És molt irònic!
Sí, i molt directe, també. És que jo hagués donat la mà dreta per veure un autor quan era un xaval, la mà dreta! Ara és normal que molts autors hi vagin i això motiva als lectors a llegir més d'aquest autor i d'uns altres i a sobre és que llegir és una cosa que ara ja està més acceptada.
Tot i així, encara costa una mica...
Sí que costa, cal reconèixer-ho, podent jugar a la Play... Ara penso, si abans teníem cinc hores lliures eren per llegir i jugar al futbol, però ara ja també hi entren altres coses, i el temps es redueix perquè tenim més distraccions. I després et poses davant d'un llibre i dius: “El que m'he perdut durant aquest temps!”.
Per això les xerrades en els col·legis van bé. Són un bon incentiu…
Jo crec que és el segon millor, perquè el primer és que els nens vegin que els seus pares llegeixen a casa.

Obra “Els llibres més odiats per mi són els que no he publicat”

Amb quin llibre et quedes?
Dels meus o dels altres?
De qualsevol escriptor.
Home, hi ha una referència fonamental que és el llibre de Salinger: El Vigilant en el Camp de Sègol, que cal buscar un buit i llegir-ho.
I què em dius d El Quixot?
El Quixot és obvi. Tu llegeix-te el primer capítol de El Quixot, no la primera part, sinó el primer capítol. És sorprenent; és el manual perfecte per crear un heroi i tots els grans autors de superherois ho han hagut de llegir. Si compares com es crea El Quixot i com es crea Batman és igual. Batman té el Batmòbil, l’altre té el cavall; el Batman té en Robin, l’altre té a Sancho Panza; Batman té un amor que no acaba d'arribar i el Quixot també...
O sigui, tot això que surt ara es va inventar fa temps...
Tot això ho va inventar ell, tio! Encara que suposo que Cervantes ho haurà tret de tal… Però jo recordo haver analitzat aquest primer capítol i haver donat algunes xerrades sobre el tema perquè és increïble. I després hi ha un altre llibre que és el de Gabriel García Márquez: Cent Anys de Soledad.
Encara no l’he llegit, però si que he llegit el seu llibre Relat d'un Nàufrag.
Un llibre que tampoc està gens malament. O sigui, de Gabriel García Márquez jo dic que val tot perquè és molt bo, menys aquell que va escriure sobre un segrest.
I quin llibre em recomanaries d'algun escriptor que estigui en el Festival d'Avilés?
Bé, de Laura Gallego el llibre que m'agrada és La llegenda del Rei Errant. Suposo que a uns altres els semblarà millor un altre, però a mi aquest llibre em va semblar superior.
I a George R.R. Martin no l’has llegit?
No, no! [Riu]. Sé que haig de llegir-lo, sé que està pendent... Però és que ara estan començant a sortir autors que s'atreveixen a anar més enllà. És impressionant. Així que aquest sé que el llegiré.
I dels teus llibres suposo que t’estimes més la trilogia de l'Exèrcit Negre, oi?
Sí, perquè sembla que inevitablement és la mare de tots i crec que sí que quedarà per a la posteritat perquè conté tot el que jo porto d'infantil, el que porto de fantàstic i el que porto de juvenil. Tot i així, no sé si és el meu llibre favorit o no perquè són tots com a filles. Però et diré que sé quins són els llibres que més odio: els que no he publicat.
Per què?
Són llibres que no vaig acabar i que no els vaig ensenyar ningú i que no els publicaré mai, però confio en els que porto a l'editorial. És que crec que cal anar amb compte i cal reconèixer que un, de vegades, pot fer alguna cosa que està malament. Per això crec que un ha de ser selectiu, exigent i humil per reconèixer que en un moment determinat et pots equivocar.
I saber rectificar…
Sí. A més ara en aquests temps on sembla que ningú reconeix els errors, on ningú dimiteix quan ha contribuït a enfonsar el país, i diuen “No he estat jo…”. Sense voler parlar de política crec que cal ser més humil, més tranquil i sobretot més bo.

Infància “Hagués donat la mà dreta per veure un autor quan era xaval”



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada