The Hobbit: un resultat inesperat

Quan Peter Jackson va acabar la trilogia de The Lord of the Rings va ser coronat, tant pels espectadors com per la crítica, com un dels reis del cinema i la tercera part de la saga, The Lord of the Rings: The Return of the King (Peter Jackson, 2003), va rebre onze premis Oscar, situant-se com una de les tres pel·lícules de la història que han rebut més estatuetes. L’èxit va ser tant descomunal que era d’esperar que The Hobbit, l’altre llibre popular de l’escriptor britànic J.R.R. Tolkien, arribés algun dia a la gran pantalla. Ara bé, el que ningú s’esperava és que ho fes en forma de trilogia, menys encara tenint en compte que aquest llibre té una extensió cinc vegades menor al conjunt de The Lord of the Rings. “Volia expandir el relat utilitzant el material que va deixar Tolkien”, deia Jackson en una entrevista a La Vanguardia. La decisió de convertir el llibre The Hobbit en tres pel·lícules va estar en boca de tots durant força temps, idea que molts van desaprovar però que es podia entendre, tant per raons artístiques com comercials.

Els temps passava i les expectatives creixien a mesura que van començar a aparèixer el primer tràiler i els vídeos del ‘making of’, fins que va arribar el gran dia de l’estrena. El resultat? El retorn de Peter Jackson a Middle-earth ha deixat un regust agredolç a molts dels fans que esperaven amb devoció aquesta entrega; fans que ja només començar el film deixarien anar un sospir d’indignació en veure que l’acció s’inicia encara durant l’època de The Lord of the Rings –el futur–, amb un Elijah Wood somrient que encara no sap el que li vindrà a sobre quan s'apoderi de l’anell únic. És que Peter Jackson no confia prou en el potencial de The Hobbit que ha de tirar de l’èxit de la trilogia de The Lord of The Rings?, es preguntaven molts.

Doncs potser no del tot, ja que Jackson explica en el film The Hobbit: An Unexpected Journey una història que dista molt del llibre original de Tolkien. Què hi fa en Radagast the Brown a la pel·lícula, quan no apareix ni una sola vegada a The Hobbit? I per què Jackson fa aparèixer al film Azog, l’orc que persegueix a Thorin Oakenshield, quan se suposa, segons els apèndixs de The Lord of the Rings, que està mort en el moment en què se situa la història de The Hobbit? Són preguntes sense una resposta clara del tot.

A part d’aquestes idees personals, Jackson també afegeix altres escenes dels apèndixs dels llibres de la saga de The Lord of the Rings. Així doncs, escenes com el White Council, la reunió de mags que té lloc a Rivendel per parlar del futur de Middle-earth, són incloses a la pel·lícula malgrat no aparèixer pròpiament al llibre de The Hobbit. Aquesta decisió no la trobo del tot errònia sempre hi quan sigui per expandir i aprofundir en el món de Tolkien. Però no sé fins a quin punt la cosa és així, perquè m’ensumo que la motivació principal que hi ha al darrere és la de promocionar el film amb l’aparició de grans estrelles de Hollywood, com Cate Blanchett (Galadriel) o Christopher Lee (Saruman), o bé la d’ajudar a arribar a completar les nou hores que han de durar en total les tres pel·lícules. De fet, Philippa Boyens, una de les guionistes del film, va explicar a la roda de premsa que la decisió d’incloure a Galadriel al film era la d’aportar una mica d’aire femení a la producció perquè “un comença a notar el pes de tretze nans peluts”. Si la motivació principal del cameo de Blanchett, doncs, és aquesta, no anem pas bé. I aquests potser són alguns dels canvis que s’han produït, però després hi ha totes les transformacions sui generis que han patit diverses de les grans escenes del llibre, com la de l’arribada dels nans i l’escena dels trolls, passant a convertir-se en quelcom força diferent.

Però tot això no és ni molt menys el més greu del film. El pitjor és que Jackson aposta durant tota la pel·lícula per un caire còmic, gairebé proper a la paròdia, que fa mal de veure. Si ja ho notàvem una mica a la trilogia de The Lord of the Rings, quan Gimli passava de ser l’heroi dramàtic dels llibres a un personatge còmic que estava de broma contínuament amb en Legolas, a The Hobbit l’efecte es multiplica. I precisament aquesta voluntat de convertir la pel·lícula en “apta per tots els públics”, i amb un afany especial per arribar, també, al públic infantil, no provoca sinó l’efecte contrari, fent que gran part del públic adult seguidor de l’obra de Tolkien se n’aparti enormement considerant-ho de poc respecte al llibre original, perquè és ben diferent explicar un conte per a nens que explicar-lo amb la intenció de fer gràcia.

Un altre factor controvertit de la pel·lícula és la decisió d’utilitzar la velocitat de 48 frames per segon en comptes de els 24 frames per segon habituals. “L’objectiu és fer l’experiència més captivadora”, ha declarat Jackson, però l'únic que aconsegueix, més aviat és que l’espectador pugui veure l’artificialitat de molts elements, accentuada per una gran sobreexposició, ja siguin dins de la mise-en-scene (el bastó d’en Gandalf no havia tingut mai l’aspecte de plàstic que té a The Hobbit), com en els efectes especials pròpiament dits (les àguiles gegants acaben convertint-se en imatges d’ordinador clarament perceptibles). Sens dubte, la decisió d’adoptar els 48 frames per segon era una arma de doble fil i Peter Jackson ho sabia. El que no sabem nosaltres és si realment volia millorar l’experiència cinematogràfica o si simplement es volia sumar a la llista de ‘directors innovadors’, com George Lucas o James Cameron.

En definitiva, The Hobbit s’ha convertit en un blockbuster de Hollywood que produeix simplement entreteniment quan podria haver estat una obra mestra del setè art. En comptes d’això, el film es rebaixa al nivells de les grans i esperades sagues del cinema que acaben decebent a milers de fans. Ara bé, no us deixarà indiferents. Com a mínim sortireu amb unes ganes boges de visitar Nova Zelanda perquè una altra cosa no, però els paisatges i localitzacions que mostra són superbs.