dilluns, 17 de desembre de 2012

The Hobbit: un resultat inesperat

Opinió 


Quan Peter Jackson va acabar la trilogia de The Lord of the Rings va ser coronat, tant pels espectadors com per la crítica, com un dels reis del cinema i la tercera part de la saga, The Lord of the Rings: The Return of the King (Peter Jackson, 2003), va rebre onze premis Oscar, situant-se com una de les tres pel·lícules de la història que han rebut més estatuetes. L’èxit va ser tant descomunal que era d’esperar que The Hobbit, l’altre llibre popular de l’escriptor britànic J.R.R. Tolkien, arribés algun dia a la gran pantalla. Ara bé, el que ningú s’esperava és que ho fes en forma de trilogia, menys encara tenint en compte que aquest llibre té una extensió cinc vegades menor al conjunt de The Lord of the Rings. “Volia expandir el relat utilitzant el material que va deixar Tolkien”, deia Jackson en una entrevista a La Vanguardia. La decisió de convertir el llibre The Hobbit en tres pel·lícules va estar en boca de tots durant força temps, idea que molts van desaprovar però que es podia entendre, tant per raons artístiques com comercials.
Els temps passava i les expectatives creixien a mesura que van començar a aparèixer el primer tràiler i els vídeos del ‘making of’, fins que va arribar el gran dia de l’estrena. El resultat? El retorn de Peter Jackson a Middle-earth ha deixat un regust agredolç a molts dels fans que esperaven amb devoció aquesta entrega; fans que ja només començar el film deixarien anar un sospir d’indignació en veure que l’acció s’inicia encara durant l’època de The Lord of the Rings –el futur–, amb un Elijah Wood somrient que encara no sap el que li vindrà a sobre quan s'apoderi de l’anell únic. És que Peter Jackson no confia prou en el potencial de The Hobbit que ha de tirar de l’èxit de la trilogia de The Lord of The Rings?, es preguntaven molts.
Doncs potser no del tot, ja que Jackson explica en el film The Hobbit: An Unexpected Journey una història que dista molt del llibre original de Tolkien. Què hi fa en Radagast the Brown a la pel·lícula, quan no apareix ni una sola vegada a The Hobbit? I per què Jackson fa aparèixer al film Azog, l’orc que persegueix a Thorin Oakenshield, quan se suposa, segons els apèndixs de The Lord of the Rings, que està mort en el moment en què se situa la història de The Hobbit? Són preguntes sense una resposta clara del tot.
A part d’aquestes idees personals, Jackson també afegeix altres escenes dels apèndixs dels llibres de la saga de The Lord of the Rings. Així doncs, escenes com el White Council, la reunió de mags que té lloc a Rivendel per parlar del futur de Middle-earth, són incloses a la pel·lícula malgrat no aparèixer pròpiament al llibre de The Hobbit. Aquesta decisió no la trobo del tot errònia sempre hi quan sigui per expandir i aprofundir en el món de Tolkien. Però no sé fins a quin punt la cosa és així, perquè m’ensumo que la motivació principal que hi ha al darrere és la de promocionar el film amb l’aparició de grans estrelles de Hollywood, com Cate Blanchett (Galadriel) o Christopher Lee (Saruman), o bé la d’ajudar a arribar a completar les nou hores que han de durar en total les tres pel·lícules. De fet, Philippa Boyens, una de les guionistes del film, va explicar a la roda de premsa que la decisió d’incloure a Galadriel al film era la d’aportar una mica d’aire femení a la producció perquè “un comença a notar el pes de tretze nans peluts”. Si la motivació principal del cameo de Blanchett, doncs, és aquesta, no anem pas bé. I aquests potser són alguns dels canvis que s’han produït, però després hi ha totes les transformacions sui generis que han patit diverses de les grans escenes del llibre, com la de l’arribada dels nans i l’escena dels trolls, passant a convertir-se en quelcom força diferent.
Però tot això no és ni molt menys el més greu del film. El pitjor és que Jackson aposta durant tota la pel·lícula per un caire còmic, gairebé proper a la paròdia, que fa mal de veure. Si ja ho notàvem una mica a la trilogia de The Lord of the Rings, quan Gimli passava de ser l’heroi dramàtic dels llibres a un personatge còmic que estava de broma contínuament amb en Legolas, a The Hobbit l’efecte es multiplica. I precisament aquesta voluntat de convertir la pel·lícula en “apta per tots els públics”, i amb un afany especial per arribar, també, al públic infantil, no provoca sinó l’efecte contrari, fent que gran part del públic adult seguidor de l’obra de Tolkien se n’aparti enormement considerant-ho de poc respecte al llibre original, perquè és ben diferent explicar un conte per a nens que explicar-lo amb la intenció de fer gràcia.
Un altre factor controvertit de la pel·lícula és la decisió d’utilitzar la velocitat de 48 frames per segon en comptes de els 24 frames per segon habituals. “L’objectiu és fer l’experiència més captivadora”, ha declarat Jackson, però l'únic que aconsegueix, més aviat és que l’espectador pugui veure l’artificialitat de molts elements, accentuada per una gran sobreexposició, ja siguin dins de la mise-en-scene (el bastó d’en Gandalf no havia tingut mai l’aspecte de plàstic que té a The Hobbit), com en els efectes especials pròpiament dits (les àguiles gegants acaben convertint-se en imatges d’ordinador clarament perceptibles). Sens dubte, la decisió d’adoptar els 48 frames per segon era una arma de doble fil i Peter Jackson ho sabia. El que no sabem nosaltres és si realment volia millorar l’experiència cinematogràfica o si simplement es volia sumar a la llista de ‘directors innovadors’, com George Lucas o James Cameron.
En definitiva, The Hobbit s’ha convertit en un blockbuster de Hollywood que produeix simplement entreteniment quan podria haver estat una obra mestra del setè art. En comptes d’això, el film es rebaixa al nivells de les grans i esperades sagues del cinema que acaben decebent a milers de fans. Ara bé, no us deixarà indiferents. Com a mínim sortireu amb unes ganes boges de visitar Nova Zelanda perquè una altra cosa no, però els paisatges i localitzacions que mostra són superbs. 






2 comentaris:

  1. Salutacions, Adria's News! Perdona'm que, per un cop que t'escric, sigui per a portar-te la contrària, però com que el periodisme es basa en la diversitat d'opinions, estic segur que preferiràs la meva crítica al meu silenci ;)

    Bé, tots sabem que el fer una trilogía de The Hobbit és descaradament una estratègia comercial per treure pasta, això està clar. Però sincerament crec que molts fans pagaran encantats el preu de cada entrada, perquè el resultat és una peli que no té pressa en contar la història, i així, no ens perdem pràcticament cap escena ni cap detall del llibre. Al contrari, fins i tot n'afegeix, però sempre sent fidel a la història global de les obres de Tolkien, i això a mi m'agrada, encara que en ocasions sigui per fer aparèixer a les estrelles de Hollywood.

    Vaig llegir que Peter Jackson ampliaria la història original, afegint història que només es conta a The Silmarillion. Així, estic segur que a la segona entrega, s'aprofunditzarà encara molt més en la història del Consell Blanc, d'en Radagast, del Nigromant i d’en Gandalf (i no dic més per evitar spoilers). Per tant, crec que això és bo per als fans.

    El tema d'Azog també em va agafar desprevingut, però m’he informat una mica i crec que he entès la jugada de Jackson: Al final del llibre The Hobbit hi ha una gran guerra, i el líder del bàndol dels orcs, resulta que és el fill d'Azog. O sigui, que Jackson ha decidit que seria més peliculero que, enlloc d’haver pare i fill, doncs que els dos fossin un de sol, i així ja tindria construit l'enemic principal de la trilogía des de la primera peli fins a l’última. Criticable, però penso que acceptable.

    Un altre punt on estic en desacord és en acusar-la de paròdia còmica. És cert que té molts gags (més o menys graciosos) però l’humor és simplement un ingredient més com al Senyor dels Anells (i que a molts ens agradava) i penso que s’ha continuat en el mateix estil. Certament, les escenes humorístiques que més m’han agradat són les que ja apareixien al llibre, com és la invasió dels nans a la casa d’en Bilbo. A més, durant tota la pel•lícula, Martin Freeman interpreta fantàsticament al poruc i insegur hòbbit, amb moments d’humor molt anglès.

    Què defineix realment The Hobbit i, de fet, la diferencia de The Lord of the Rings? L’aventura! El que definia la història de The Lord of the Rings era, en primer lloc, la èpica. En canvi, en The Hobbit el primer és l’aventura. I la peli sobretot m’ha agradat perquè ressaltava l’aventura, igual que el llibre. Bilbo no té cap obligació de deixar la Comarca, on s’hi està tant bé, però acaba marxant només per la emoció de descobrir coses noves, de conèixer altres llocs, de créixer com a persona! Comença un llarg viatge i tot allò que va veient ha de ser màgic i fantàstic, perquè són coses que no ha vist mai quiet a casa. Quan vaig veure la peli em va agradar perquè vaig veure una aventura.

    Els paisatges són fabulosos. La música genial (tot i que em va espantar quan semblava que es convertís en un musical, però només es tractava de petits fragments que quedaven en harmonia amb la història, i crec que també apareixien al llibre). Els perills constants. Cada objecte és màgic. I els personatges són visualment molt caricaturescos, com cal esperar d’una història de fantasia.

    Un llibre mai serà el mateix que una pel•lícula, però estic convençut que aquesta és una excel•lent adaptació a la gran pantalla. I això ja és molt. La meva escena preferida, la de la trobada amb en Gòl•lum. Tot i que escurçada en endevinalles, em va encantar; potser és que m’agraden molt tots dos personatges...

    Per acabar, només comentar que NO vaig veure la peli en 3D. No és que em desagradi, però prefereixo no haver de pagar els 2 o 3 euros més que et claven. La fotografia i la il•luminació de la pel•lícula em van semblar boníssimes, però això dels 48 frames i les tres dimensions ni em va ni em ve. Com a mínim, en això estem d’acord que en Jackson, l’únic que vol és aprofitar la onada de ventes que aporten les “noves” tecnologies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro molt que t'hagis animat a comentar, Gerard. s'agraeix que la gent participi de manera ordenada i civilitzada per respectar la pluralitat d'opinions. És més, m'alegro que t'hagi agradat la pel·lícula, tot i que no pensi del tot com tu. Amb tot coincidim en molts aspectes, com ara que la millor escena és la que correspon al capítol 'Riddles in the dark' entre el Gollum i en Bilbo. Allí si que va ser força fidel al llibre malgrat ometre alguna de les enevinalles. Esperem per la següent, a veure com s'ho fa el senyor Jackson.

      Adrià G.

      Elimina