diumenge, 31 d’agost del 2014

Carles Bosch: “No existirà cinema català si Televisió de Catalunya no torna a ser el motor audiovisual”

Carles Bosch, periodista i documentalista.                       Foto: Adrià Guxens

Carles Bosch (Barcelona, 1952) és un dels grans referents del periodisme català modern. Implicat des del principi en el naixement de Televisió de Catalunya i, molt en especial, en la creació del programa 30 minuts, Bosch ha voltat per desenes de països per donar les claus dels conflictes que han sacsejat el món des de llavors. Tot això utilitzant una eina, la del reportatge audiovisual, que ha anat masteritzant amb el temps. Però la seva vinculació amb el periodisme de qualitat sembla que no ha estat suficient per garantir la seva vinculació amb Televisió de Catalunya, ja que Bosch acaba de rebre un cop baix que l’ha deixat tocat. “A mi m’han fet mal”, comenta, referint-se a l’ERO que ha afectat a tots els majors de 61 anys de la televisió pública. A més a més, va ser una marxa que no el va deixar amb gens bon gust de boca, doncs el seu penúltim documental, que s’havia d’emetre en prime time, “el van censurar”.
Però la trajectòria de Carles Bosch no només ha brillat en el terreny del periodisme pur i dur, sinó que també ha triomfat en el terreny del llargmetratge. Per això quedo amb ell a Bausan Films, la productora que va ajudar-lo a tirar endavant el seu primer documental per a cinema: Balseros. Un debut, el seu, que arribar fins al cim de la indústria del cinema mundial en ser un dels cinc nominats a l’Oscar al millor documental l’any 2002. “El cinema documental serveix per explicar la possibilitat d’un món millor”, comenta Bosch, admetent que aquesta frase pot sonar una mica cursi. Aquest gènere, amb el que va repetir després a Setembres (2007) i Bicicleta, cullera poma (2010), on retratava com l’Alzheimer estava afectant la vida de l’expresident Pasqual Maragall, li ha donat moltes alegries, tot i que ara no descarta iniciar-se en el món de la ficció, ja que sempre ha tingut al coco una pel·lícula sobre la Guerra d’Iran.

Adria’s News parla amb Carles Bosch per conèixer què pensa sobre la Televisió de Catalunya actual, per saber com va viure l’experiència de trepitjar la catifa vermella dels Oscars i per descobrir com veu la indústria del cinema català.


Existeix el cinema català?
Jo crec que sí o, com a mínim, hi ha unes ganes de que hi hagi una cosa que es digui cinema català; no forçosament cinema en català, però sí un cinema que surti d'aquí. Crec que existeix un petit orgull que mostra que sabem fer les coses i que es poden arribar a fer pel·lícules de nivell internacional.
De fet, les pel·lícules catalanes més internacionals curiosament han coincidit amb la crisi econòmica...
Tinc la sensació que la crisi ha donat excusa per moltíssimes coses, i una de les últimes excuses ha estat amb el tema de la Televisió de Catalunya (TVC) i, per a mi, el paper de la televisió pública és fonamental. És curiós com, fins ara, jo havia vist directors de cinema de fora de Catalunya que sempre intentaven comptar amb TVC perquè s'havia convertit en un referent d'excel·lent coproductor per cinema; de cinema català, evidentment, de cinema espanyol i, a vegades, inclús de cinema europeu. Desafortunadament, veig per companys meus que volen fer cinema, que cada vegada més, TVC es convertirà amb un mini-coproductor, i és molt difícil anar a buscar finançament a l'estranger si d'entrada la televisió pública del teu àmbit no ha apostat pel teu projecte. És més, jo crec que no existirà cinema català si TVC no torna a ser el motor audiovisual del nostre país.
Dius que TVC serà, a partir d’ara, un mini-coproductor però, de fet, aquest any, ja no ha participat en cap coproducció. Creus, doncs, que aquest problema s’acabarà amb la crisi o perdurarà com a manera de fer d’ara en endavant?
Evidentment, s'han trobat amb la crisi, però la forma de sortir de la crisi es pot fer de moltes maneres. Una de les maneres és apostar fort. Per exemple, avui mateix he sabut d'un productor que està fent no se què, que em sembla que es passarà al Canal 33 i que farà que la productora sobrevisqui durant dos mesos i que TVC tingui una horeta més de programació. Aquesta no és la fórmula. La fórmula és: “Som conscients que aquí hem assolit un nivell internacional? Doncs anem a fer coses internacionals!” I això no vol dir que no siguin coses d'àmbit local, també, ja que qualsevol pel·lícula que tu facis sempre serà local en el sentit que estaràs explicant una història que passa en un lloc concret i en un moment de la història concret, però segons com ho facis, allò pot ser una cosa que interessi a tot el món. Serà així, com aquesta productora realment aconseguirà sortir de la crisi i no senzillament limitar-se, com estan fent tots, a arribar a final de mes.

Oscar “Va aconseguir que se m’obrissin moltes portes, curiosament no tant aquí com a fora”

Parlant de projecció, recentment s'ha creat l’Acadèmia del Cinema Català i els Premis Gaudí, que ja n’has guanyat un. Calia, però, una acadèmia de cinema catalana?
Jo sóc bastant crític, no amb l’Acadèmia del Cinema Català, però sí amb els Gaudí, de la mateixa forma que sóc molt crític amb els Goya, potser perquè jo he passat per l'experiència dels Gaudí, dels Goya i dels Oscar. Crec que aquí ens estem equivocant perquè, en el cas dels Oscar, tot és tan seriós, tan mil·limetrat i tan obligatori que només pugui votar aquella gent que realment té capacitat d'opinar sobre maquillatge o sobre guió, i tan obligatori que aquell que voti hagi vist totes les pel·lis que han arribat a la final... En canvi, tant als Goya com als Gaudí tothom pot votar-ho tot sense demostrar que hagi vist ni una pel·lícula, ni tan sols aquella que ha votat. Això produeix coses tan estranyes com, per exemple, que Balseros (2002), el nostre documental que va estar nominat a l’Oscar, no estigués nominat al Goya perquè l’èxit internacional va venir després de la votació dels Goya. Llavors, als Goya va guanyar una cosa que era una lluita contra el PP, com aquest any, que ha guanyat Las maestras de la República (2013), que sembla ser que no té cap nivell, però alhora de votar tothom s’anima: “Vinga, visca l'escola pública!”. I crec que tenir una acadèmia del cinema a Catalunya està bé, però no veig, tampoc, que, en aquest sentit, s'estigui fent res potent.
Bicicleta, cullera, poma (2010 )va guanyar el Gaudí, però ja venies d'una nominació més potent, la de l’Oscar...
Mira, a mi quan em van dir que Bicicleta, cullera, poma estava nominat pels Goya i els Gaudí, la meva reacció va ser la de dir: “No sé si és la millor pel·lícula, però aquest any guanyarem”. Era un film que s'havia vist molt perquè teníem a Pasqual Maragall, l’Alzheimer, molta premsa, vam estar a San Sebastián... I a l’hora de votar sabíem que la gent votaria Bicicleta cullera poma primer, perquè té un títol molt encertat, que no és meu, per cert, i, a més a més, la gent diria: “Pobret Maragall i pobret  Alzheimer”. Amb això no vull dir potser també ens ho hauríem merescut, però potser aquell any algun director hauria pogut quedar-se frustrat, com nosaltres vam estar quan no vam guanyar el Goya amb Balseros. No és cap tonteria, això dels premis Gaudí, ni ho són els premis Goya, i s'ha de fer bé perquè al darrera hi ha moltes frustracions personals i molts catacracs econòmics. La gent vol guanyar els Gaudí i vol guanyar els Goya per molt més que una qüestió d'ego, ja que el premi pot fer que aquella pel·lícula aguanti o no aguanti a la cartellera o que aquella productora sobrevisqui o no sobrevisqui.

Recolzament “És molt difícil anar a buscar finançament a l'estranger si d'entrada la televisió pública del teu àmbit no ha apostat pel teu projecte”

Va ser Balseros un gran punt d'inflexió a la teva carrera?
La meva carrera com a periodista ja estava consolidada, però era la meva primera pel·lícula documental de cinema, tot i que ja havia dirigit documentals breus per la tele. Així doncs, que amb la primera arribis a una nominació a l'Oscar, d'alguna forma et consagra, la qual cosa és una mica perillosa. Recordo que el codirector de Balseros, Josep Maria Domènech, em va dir una frase molt encertada: “És veritat que ser nominat a l'Òscar ja és un súper-premi, però encara no vol dir res perquè dins del teu interior saps que encara no ho has aconseguit del tot, així que no te duermas en los laureles...” Però vam aconseguir que se m’obrissin moltes portes, curiosament no tant aquí com a fora, i la nominació va fer que si jo volgués demanar feina de professor de taller de documentals o volgués anar a buscar diners als Estats Units, potser no ho aconseguiria, però com a mínim es posarien al telèfon. De fet, sempre que vaig a Estats Units i em presenten a algú, encara que no tingui res a veure amb el món del cinema, ho fan com a Oscar nominee. I aquesta etiqueta queda per tota la vida.
Creus que l’has sabuda aprofitar?
Doncs no ho sé, perquè també sóc bastant mandrós a l’hora de vendre'm a mi mateix, i crec que una de les coses que falta a Catalunya, i ha faltat sempre al món del periodisme, al món del reportatge i al món del cinema, és una figura intermèdia entre els creadors i el capital. Mira, a l'últim projecte que vaig fer em vaig gastar 12.000€ per arribar a la conclusió que aquella pel·lícula no donaria de si, que no valia la pena continuar perquè aquell personatge no em garantia res que aconseguís fer una gran pel·li. Crec que hauria estat bé tenir al costat un productor que s'hagués sentit atret pel projecte i que hagués confiat en mi, ja que així ens hauríem pogut partir les despeses i potser el film hauria arribat a diferent port. Insisteixo que està molt bé fer petites cosetes per sobreviure, però tinc molt clar que si volem sortir de la crisi i si volem refermar la nostra carrera professional, hem de pensar en coses internacionals, i per això has d'invertir; per assegurar-te que no estàs venent fum al possible productor. I per aconseguir-ho falta aquesta figura que agafi la meva idea i que la comenci a treballar per acostar-la als productors.

Ideologia “Aquella televisió de la qual estaven orgullosos els catalans no és la televisió que volen els actuals directius”

Però, sovint, la ficció funciona millor a nivell internacional que no pas un documental, que acostuma, precisament, a documentar situacions més properes al director i el seu entorn.
Tens raó, i a mi m'està succeint ara. Des de fa temps que arrossego una possible pel·lícula de ficció que sempre he tingut al coco. És una cosa de la que vaig ser testimoni a la Guerra d'Iran. Jo en aquells moments no pensava ni que faria cinema documental, ni que tindria èxit fent cinema documental, ni que algun dia em plantejaria la possibilitat de fer ficció. I al darrera hi ha una excel·lent pel·li de ficció, però entre la meva idea i els diners hi ha un recorregut en què faria falta aquesta figura que en altres àmbits seria una mica com el mànager de l'artista. I no és que jo estigui pensant que jo necessito un mànager, que seria d’un luxe i d'un ego brutal.
I què hauria de ser, doncs?
La veritat és que no estaria malament que l’Acadèmia del Cinema Català fos una eina per aconseguir-ho. Esclar, jo segueixo dient que a Catalunya tenim un nivell absolutament de primera divisió. Com accedir als diners de primera divisió? Aquí és on els creadors ens quedem aturats. I en el cas de Balseros, com que era una bona pel·li, vaig decidir anar-me’n jo amb els meus diners a Estats Units, a Cuba, a Miami, a Sundance... I repeteixo, van ser els meus diners, i no els de TVC, que era el principal coproductor.
Per cert, he vist que no ets membre de l’Acadèmia del Cinema Català...
No, no sóc membre de l'acadèmia. M'agradaria, crec que ja em toca, i també podria ser membre de l'acadèmia espanyola i de la de Hollywood, a l’haver estat nominat. En el cas de Hollywood suposo que no ho sóc perquè em va fer molta mandra la paperassa, que sembla ser que era molt fàcil, però en el cas dels Gaudí i els Goya, i fixa’t que parlem d'acadèmia, però jo de seguida me'n vaig a la cirereta: els premis... Perquè segueixo dient que aquestes acadèmies no podrien viure sense aquesta meravella, aquesta trufeta a dalt del pastís. De fet, crec que no existiria l’acadèmia de Hollywood sense els Oscar. I no existiria Hollywood sense la pantalla dividida amb la cara dels nominats esperant el premi. Doncs no sóc membre de l'Acadèmia del Cinema Català perquè ja fa temps que tinc ganes de veure que tenen la voluntat de canviar una sèrie de coses. Per mi, participar-hi, si no és perquè es puguin canviar les coses des de dins, és com donar el vist i plau a una cosa amb la que no estic d’acord. I, a veure, no és que la critiqui globalment, ja que valoro molt a les persones que estan donant el seu temps gratuïtament perquè això funcioni, però crec que s'han de plantejar una sèrie de coses. I en aquest sentit, la primera cosa que s’hauria de fer és que els Gaudí es donessin d'una forma molt més seriosa, que la gent que es mereix guanyar no sortís amb profundes decepcions, i canviar el mecanisme de la votació.

Tractament “L’etiqueta d’Oscar nominee queda per tota la vida”

Podríem dir que Balseros ha estat el punt àlgid del cinema català?
No ho sé. Si parlem de cinema en termes de glamour i notorietat internacional, potser sí, ja que Hollywood, afortunadament, ja no està només a les mans del cinema purament comercial, sinó que accepta pel·lícules de qualitat, i al terreny del cinema documental s'hi arriba amb qualitat, i no amb comercialitat... [Pensa] Home, la veritat és que fa deu anys de l’Oscar, però recordo que la televisió i que tots els diaris d'aquí van parlar-ne molt. Jo em sentia una mica superat, perquè no deixava de ser un periodista que l'havia encertat fent una molt bona pel·li. No sabíem que un documental que surt de Catalunya podria arribar a estar nominat com a millor documental internacional. Realment és un súper-èxit, i en el seu moment es va vendre com el gran èxit del cinema català. Però a partir d'aquí no passa res, ja que a la següent pel·lícula, que vaig fer al cap de dos anys, vaig tenir molts problemes en trobar un productor.
Recentment, també hi ha hagut diversos èxits, com Pa negre (Agustí Villaronga, 2010), Lo Imposible (J.A. Bayona, 2012) o Història de la meva mort (Albert Serra, 2013), cadascun a la seva manera. Estem en una edat d’or del cinema català?
Bé, a Catalunya sempre ens ha caracteritzat la rauxa i el seny. La rauxa seria la creativitat, que jo crec que és inherent en nosaltres, i el seny ve a l’hora de plantejar-se els projectes, però sí que crec que aquí s'han fet coses prou pirades i tocades del bolet, però al mateix temps prou serioses, com a voluntat de fer una cosa valenta. Mira sinó a Dalí, que jo estic segur que tenia molt clar que estava fent coses absolutament creatives i avançades al seu temps, però al mateix temps sabia que allò havia de ser professional perquè hi havia tota una indústria al seu darrere. I crec que molts dels èxits que han sortit del cinema català estan composats d'aquestes dues vessants: la rauxa i el seny. Aleshores, els èxits que has comentat, i jo també afegiria coses de l’Isaki Lacuesta, el José Luis Guerín, la Isabel Coixet i destacaria els esforços i la dedicació d'alguns productors com Tono Folguera, que darrerament està fent moltíssimes coses, entre les que destaca el film 10.000 KM. Crec que d’aquí sempre que han sortit coses, millors o pitjors, que s'han parit amb la voluntat d'agradar-nos a nosaltres, però oblidant-se, també, de la frontera de l’Ebre i l’estatal. Sempre s'han fet les coses pensant en que tenim capacitat de jugar a les grans lligues. 

Humilitat “Sóc bastant mandrós a l’hora de vendre'm a mi mateix”

Aquest any ha estat Neus Ballús qui ha guanyat el Gaudí per La Plaga (2013), que té un format proper al documental. Què en penses?
D'entrada jo crec que La Plaga no és un documental. No estic dient res en contra de la Neus Ballús, i potser ella és la primera que està encantada de sentir això, ni tampoc estic dient que el documental sigui un gènere menor a la ficció. Amb tot, jo crec que ni el fet que els personatges siguin real, ni que es basi en una història real, fa que una pel·lícula acabi sent un documental. Això ho fa docu-drama, que és un concepte cinematogràfic diferent que prové dels anys 70. El que dic és que és un contrasentit que la pel·lícula sigui un documental quan dos dels seus protagonistes han optat a premis al millor actor; alguna cosa està fallant... Crec que és un gènere en què tot és més o menys vàlid si l'espectador ho té clar. I és possible que la Neus Ballús pensés que l'espectador tindria molt clar quin era aquest joc, llavors perfecte, tot és absolutament honest.
Passa sovint aquesta ambigüitat, en els documentals?
Mira, fa deu anys, quan jo estava defensant Balseros per festivals nord-americans, vaig coincidir amb Agustí Villaronga, que presentava un film que es deia Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002). És una pel·lícula excel·lent, i de fet va ser la representant mexicana als Oscar. Doncs a la pel·lícula hi ha un moment on volen que l'espectador es cregui que allò és un documental, quan en realitat tots són actors. Val, en aquell cas era fonamental que l'espectador no sabés que tot allò era fals, però ell mai no va presentar aquell projecte com a pel·lícula documental, sinó com a pel·lícula de ficció. Hi havia honestedat.
Diries que el documental és el gènere català per excel·lència?
Jo crec que el documental ha estat una de les grans potes de la indústria audiovisual catalana, igual que actualment una de les grans potes de la ficció és tot el que s’està fent a l’ESCAC. En el cas del documental, jo crec que la Pompeu ha tingut molta importància, tot i que sóc bastant crític que diguin que el que ells fan és documental de creació perquè sembla com si les altres universitats no estiguessin creant els documentals. Jo t'asseguro que utilitzar com a matèria prima el periodisme pot ser de vegades molt més creatiu perquè no pots inventar res, ja que els que provenim del periodisme, lo que no has filmado, no existe. I que tu amb aquesta matèria prima inamovible i sagrada puguis arribar a fer una cosa que faci que la gent s'ho passi bé, vol dir que sense la necessitat d’una mentida, hem fet quelcom que té molt de mèrit. Jo em podria sentir una mica ofès si algú digués que a Balseros no hi ha creativitat.

Documental “Crec que el documental ha estat una de les grans potes de la indústria audiovisual catalana”

Per tant la Pompeu seria la gran pota actual dels documentals...
La pota de la Pompeu és evident, però hi ha una altra pota important que s'ha de considerar que és TVC. Fa 30 anys es va inventar una televisió amb una voluntat innovadora, cosmopolita, que és el que crec que en aquests moments s'està perdent. Els reportatges del programa 30 minuts s'han venut a televisions de tot el món. Per tant, aquí ja hi ha una llavor del que després, sumat també amb els esforços de la Pompeu, ha confluït amb el documental que es feia a Catalunya. Aconseguir que el 30 minuts estigués en prime time durant 30 anys i que, ara, el Sense ficció també sigui prime time vol dir que se'ns està demanant als autors ser periodistes i al mateix temps ser entertainers. El 30 minuts va ser una excel·lent escola d’on van sortir professionals com Paco Escribano (productor de Descalç sobre la terra vermella), Francesc Relea (director de Serrat y Sabina: el símbolo y el cuate), etc. Tots provenim del periodisme, i fa 30 anys érem uns pringats que estàvem en un despatxet i que se’ns va demanar que féssim una molt bona televisió.
Per tant, amb aquests orígens, suposo que et consideres més periodista que cineasta...
A mi em va costar molt utilitzar la paraula cineasta, malgrat que la paraula periodista ha estat molt desprestigiada, i ho entenc. Jo encara segueixo estimant la professió de periodista, que m’ha permès explicar històries de conflictes armats o de temes socials durant molts anys, i ho he fet sabent que era periodista. Però el dia que vaig fer el salt a la gran pantalla amb Balseros jo no tenia la sensació que m'estava reconvertint en cineasta; estava mantenint la meva professió de periodista però utilitzant un suport que era diferent. I el que és curiós és que la primera vegada que vaig sentir la paraula cineasta va ser a Amèrica Llatina, ja que ens van dir “Ah, ustedes son el equipo de cineastas”, i jo pensava “Però si som tres desgraciats amb un trípode i una càmera! Què tenim de cineastes?”. El que vaig entendre és que hi ha països on no existia llibertat d'expressió, on no existia una televisió pública com cal o, en el cas d'Estats Units, eren tot televisions privades que apostaven per una televisió molt més comercial. Les televisions no produïen documentals i, en canvi, a Europa s'havia arribat a un nivell de llibertats en que les televisions públiques estaven apostant per aquest format constantment, i fins i tot explicaven coses que anaven en contra dels governants d'aquell moment.

Polítics “Tinc claríssim qui són els bons i qui són els dolents en aquesta pel·li”

I ara ja no passa, això?
Jo tinc la sensació que, tant a Catalunya com a Espanya, però sobretot a Catalunya, per explicar moltíssimes coses els periodistes ens veiem obligats a reconvertir-nos en cineastes perquè la televisió pública ens posarà moltes barreres per l'excusa econòmica, tot i que aquesta amagarà moltes vegades una excusa ideològica.
Com a treballador de la televisió pública catalana, t’has vist afectat per l’ERO i t’han prejubilat. T’ho esperaves, però?
Si vols que et digui la veritat, no m’havia plantejat mai quan s'acabaria la meva vinculació a TVC. Per mi, era com el medi natural en el qual havia pogut desenvolupar la meva professió i sé que en els últims anys estaven fent una cosa de la que em sento una mica pioner, que és ajuntar la pública amb el capital privat. Balseros ja era una primera experiència de coproducció amb diners públics però amb productores privades i tant de bo no es perdi mai. Bicicleta, cullera, poma també és un altre exemple, ja que no va ser ni idea meva, sinó del director de TVC, que va em va dir: “Escolta’m, m'agradaria que pensessis la possibilitat de dirigir una pel·lícula documental sobre aquest tema”. Després, la idea de que Pascual Maragall fos un únic personatge i tot això ja va ser meu, i com que era una bona oportunitat de fer una pel·lícula amb bastant de pressupost, vam anar a buscar productores privades i a donar-los negoci, en el bon sentit de la paraula. Però, esclar, de cop i volta tot canvia, comença una crisi econòmica i arriba al poder Convergència, i no perquè sigui aquest partit en concret, sinó pel tipus de persones que en aquests moments estan fent d'executors de la forma de pensar, que ens hem trobat que tot ha canviat, i que ara estan manant unes persones amb qui jo no tinc res a veure i que possiblement tot el que jo hagi pogut fer prèviament els importa un pepino.
Quina solució s’hauria d’haver pres, doncs, per “salvar” TVC?
Home, quan es decideix que a la TVC han de fer a fora molta gent perquè és la seva forma d'afrontar la crisi, evidentment nosaltres des de dins de la televisió veiem moltes altres fórmules de sortir de la crisi que no passen per fer fora a dos-cents i pico treballadors i reduir com està reduint el sou dels meus excompanys. Bé, doncs en el moment en què es plantegen que faran fora una sèrie de persones podien seleccionar-los per molts motius: haurien pogut dir els que són menys productius, els pitjors, els no-sé-què... És molt difícil de definir, i al final van treure aquesta solució de fer fora els més grans. Bé, ves a saber si al darrera no hi ha una mica d'ideologia, perquè els més grans  no deixem de ser aquells que vam parir aquella televisió de la qual tots, fins i tot els convergents, estaven absolutament orgullosos; aquella televisió que va aconseguir ser líder d'audiència, que feia uns productes que s'estaven venent a l'exterior, i una televisió que jo crec que era bastant més plural que no pas la televisió pública que s'estava fent a d'altres autonomies, i ja no diguem des de Madrid. Doncs potser aquella televisió de la qual estaven orgullosos els catalans no és la televisió que volen els actuals directius.

ERO “M'agradaria que la Acadèmia del Cinema Català i el Col·legi de Periodistes m'haguessin trucat i fet costat”

Clar, dius que fan fora els més grans, però precisament perquè estan fent fora a treballadors, no en poden entrar de nous, en aquest cas els més joves que surten de les facultats de periodisme. On porta tot això?
Jo recordo que al 30 minuts moltes vegades dèiem: “Ei, compte, xavals, que nosaltres ens estem fent grans, i potser no estem veient temes perquè ja no tenim l'edat de veure’ls”. Aquesta era una preocupació que teníem sempre, però jo em quedo bastant content quan segueixo veient que moltes de les coses que a mi m'interessen, inclús a nivell musical, quadren perfectament amb el que interessa a generacions que no tenen res a veure amb la meva, que vénen molt després. És a dir, l'obligació del periodista és no envellir suficientment i agafar experiència per no perdre de vista que hi ha una gent que no té la teva edat que té formes de pensar i inquietuds diferents. Per tant, t'has de renovar constantment i, de fet, jo crec que ho he fet sempre, doncs a les meves pel·lícules sempre agafava un equip que era molt més jove que jo.
Aquesta és la fórmula que has trobat, però quina ha de ser la fórmula de TVC per renovar la seva gent?
Esclar, si per renovar tu has de fer fora a la gent que hi és jo no estic d'acord; has de trobar altres fórmules... Bé, recordo que, a més a més, una de les propostes que jo vaig fer és que, en lloc de fer fora a un percentatge de gent, i jo en aquells moments no sabia que a més a més estava a la llista dels que farien fora, era la de reduir part del nostre sou. Jo estaria disposat a baixar part del meu sou si aquest sou se'n va a que les noves generacions puguin començar a entrar a treballar a la tele, encara que sigui menys hores. També he de dir que jo, fins a una certa edat, també me la vaig jugar, i amb els quatre duros que tenia, o treballant per aquí, treballant per allà, me n'anava pel món a fer de periodista. Però ara que hem marxat els que ja hem fet 61 anys, de fet, s’ha convertit automàticament en una de les televisions més joves del món, ja que és absolutament impensable en cadenes de fora que respectem molt que un govern hagi decidit que una persona amb 61 anys ja no és vàlida. Parlem clar, jo em sento deu mil vegades més jove d'esperit que el senyor que m'ha fet fora i em sento més jove que l'Artur Mas, i estic més connectat amb el que és el món i amb les coses que passaran en el futur que els governants d’aquests moments.
No és una qüestió d’edat...
No, és una qüestió de coco, i tinc clar que sortirem de la crisi amb un esperit molt més jove que el que tenen precisament els nostres dirigents. Jo quan veig polítics com l'Homs, o quan veig el Brauli Duart a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals estic veient uns tios que em semblen antiguos, a més m'encanta dir-ho en castellà, els veig, casposos, i no va per aquí la solució als nostres problemes, al contrari. Jo recordo haver fet reportatges i documentals pel món o aquí i, a vegades, em trobava algun polític convergent que em reconeixia i em deia: “Escolta'm, Carles, he vist aquell reportatge teu, i et volia donar les meves felicitacions”. És a dir, no és un tema de que siguin convergents o no, són aquest tipus de convergents, com serien també aquest tipus de gent de dretes que no té cap coneixement de les eines que ens faran sortir de la crisi, almenys de l'àmbit del que jo entenc, que és el de la cultura.

Feina “No m’havia plantejat mai quan s'acabaria la meva vinculació a Televisió de Catalunya”

A vegades el món de la cultura, i el del documental més especialment, rep una etiqueta: “és avorrit”. Per què aquest prejudici?
És curiós, perquè jo de vegades he vist directors de cinema de ficció tan boníssims com Jonathan Demme (director d’El silenci dels anyells) o, fins i tot, Wim Wenders (director de Buena Vista Social Club) que ens podien donar mil lliçons de com fer una cosa atractiva i divertida. No oblidem que el cinema documental quan s'anunciï a les pàgines dels diaris sortirà a les pàgines de cultura, però sortirà a les pàgines de cultura allà on hi ha espectacles, de manera que la paraula entertainment no s’ha de mal interpretar, i hem de fer que la gent s'ho passi bé, que tampoc és un concepte merament comercial: t'ho pots passar molt bé perquè t'han donat art por la vena, de manera que el cinema documental no forçosament ha de ser una cosa absolutament light. Agafa a Werner Herzog, un tio que t'està explicant el cinema documental amb un ritme de pel·lícula de ficció. Perquè siguem francs: una pel·lícula d’hora i mitja amb algú parlant-te de l’Alzheimer no se la menja ningú, i la nostra obligació era precisament que la gent s'ho mengés, perquè, si no, per què ho fem?
Quina és la funció que ha de tenir el cinema?
Qualsevol funció. És a dir, no hi ha una sola funció del cinema. Tot depèn del projecte que tens a les mans, d'on han sortit els diners i què t'han demanat aquests diners. Uns diners públics et poden demanar unes coses, uns diners privats et poden demanar unes altres. Uns diners privats et poden dir: “Escolta'm, no m'importa si fas una pel·li absolutament d'autor i que la vegin quatre gats perquè ja tinc ganes d’experimentar”. A mi m’encantaria que, en un moment donat, vingués un productor i em digués: “Escolta'm, sempre has estat obligat a que les teves pel·lis arribessin a molta gent perquè havia uns diners públics, perquè tocaves temes socials, no tens ganes de fer una palla mental?”. I respondria: “Jo sí, però són els teus diners, tu estàs d'acord que jo em jugui els teus diners? Perfecte”. I suposo que en un moment donat, i ara ja ens traslladem a un altre tipus de cinema, si una persona li està demanant a un director que faci Loca academia de policia 8, o jo que sé, o Santiago Segura 12, t'està demanant això perquè vol guanyar duros. Bé, és un negoci; a més a més d'altres coses també és un negoci. Jo defenso que el cinema documental, i ara em poso una mica cursi, serveix per explicar la possibilitat d'un món millor. Ei! Que el cinema de ficció també i, afortunadament, ara, fins i tot a Hollywood, és impressionant quan veus pel·lis amb diners nord-americans de directors consagrats que s'estan dedicant a explicar-li a la seva pròpia gent com d’egoistes van ser a Iraq.
És injust que siguem tan crítics amb els nord-americans, doncs?
Està bé ser crític, però a vegades els nord-americans ens donen lliçons de llibertat i de democràcia de les que hauríem d’aprendre molt, i més ara que la nostra televisió pública cada vegada és menys democràtica. Els meus pares eren una gent molt conservadora i no es creien el que jo, un rojillo, els hi explicava del que estaven fent les dictadures a Amèrica Llatina; no es creien coses que ara tothom dóna per acceptades, com que es torturava a la gent, que robaven els nens de les mares, que llançaven la gent d'esquerra des dels avions a l'oceà. Bé, doncs Costa-Gavras va fer una pel·li que es deia Missing (1982) amb diners de Hollywood i que estava basada en fets reals que van succeir a Xile durant el cop d'estat de Pinochet, amb Jack Lemmon com a actor principal. I ell era un actor comercial, que no esperaries pas que es posés a fer aquest paper d’un cine més compromès. Doncs el meu pare va anar a veure aquesta pel·li perquè era fan de Jack Lemmon i va sortir aprenent una cosa que ni mil diaris ni deu documentals televisius li haurien ensenyat.

TVC “La nostra televisió pública cada vegada és menys democràtica”

Aleshores, per què creus que és tan important el cinema?
Jo penso que és important que tinguem cinema si considerem que el cinema és pur entreteniment, però sobretot és important si el cinema és cultura i si la cultura l'estem utilitzant perquè la gent s'enriqueixi, perquè la gent aprengui, perquè la gent tingui matisos, perquè la gent ompli el seu coco. Amb el cinema li estàs donant a la gent eines de coneixement de la realitat del món i, en el cas més concret del cinema documental, però, per què no, també del cinema de ficció, li estem ensenyant unes veritats que existeixen i que estan passant, així que el cinema és tan fonamental com la llibertat d'expressió.
Dius que el cinema és fonamental, però actualment pateix diversos obstacles. Per una banda, l’IVA del 21%, i per l’altra la pirateria, la reducció d’espectadors, els costos de la digitalització, etc. Quin és el problema més greu?
Jo ja fa un temps que he tirat la tovallola en aquest terreny perquè considero que hi ha gent que està més al tanto. Penso que potser he estat més ficat en una guerra personal per tot el tema del desmantellament de la televisió pública de Catalunya i no he pogut estar pendent de la decepció global que veig en el sector, de com de difícil li estan posant a l'autor per arribar a crear i a l'espectador arribar a poder gaudir de la creació dels autors. No seria correcte que jo digués si el que s'hauria de fer és això o el que s'hauria de fer és allò, ja que tinc claríssim quins són els bons i quins són els dolents en aquesta pel·li. En aquests moments, els governants, tant a Catalunya com a nivell d'estat, tinc claríssim que són els dolents i que la resta de ciutadans estem perdent la guerra. De fet, el meu penúltim documental a la tele s'havia d'emetre en prime time i el van censurar, passant-lo a les dotze de la nit perquè era sobre les retallades i l'estat del benestar, de manera que jo he sigut víctima de tot això. I jo, dins d’aquesta pel·lícula que sembla de l’oeste, no m’he callat mai. Fins i tot vaig entrar al Parlament amb companys de la tele i vam intervenir mentre estava parlant el Brauli Duart al crit de “Visca Catalunya democràtica!”. Bé, suposo que estava signant la meva sentència de mort...
T’han fet fora del sistema...
En aquests moments, ni nominacions a l'Oscar, ni Premi Nacional de Cultura, que me'l va donar Jordi Pujol, ni el Premi Onda Internacional em serviran de res. M'agradaria que la Acadèmia del Cinema Català m'hagués trucat o que el Col·legi de Periodistes m'hagués trucat i que m'haguessin fet costat, que em diguessin: “Òstia, les estàs passant putes...”, encara que només fos això. Però jo no tinc la sensació de que pertanyo a una cosa sòlida. Esclar que pertanyo al cinema català; molts centenars pertanyem al cinema català, però quan arriben les vacas flacas, o quan ens fan mal, perquè a mi m'han fet mal, no tinc la sensació de que hi hagi un col·lectiu que m'estigui donant suport, i no tenen res en contra meva, al contrari. Em consta que em valoren i que agraeixen el meu gra de sorra, però en aquest sentit no tenim força.

Futur “El cinema català no sobreviurà fent només pel·lis en català”

I m’imagino que els Gaudís, que són més de casa nostra, tampoc ajuden gaire...
Clar, tu has dit abans que jo tinc un Gaudí, però jo no tinc un Gaudí. El té la productora i t'asseguro que l'ànima he sigut jo. Qui ha ajuntat els productors he sigut jo. I, en canvi, en el cas de l’Oscar al Millor Documental, qui té el premi, o qui està nominat i té dret a pujar a l'escenari, és el director. El productor només pot pujar si el director ho vol i si està en el projecte des del seu inici. Aquí que volem copiar tant a Hollywood, què passa? A mi, per exemple, amb Bicicleta, cullera, poma, em va trucar l'acadèmia dels Gaudí per dir-me que havia d'anar a fer la foto dels nominats i l'endemà em truca una senyoreta dient: “Disculpi, hi ha un errada que és que vostè no ha d'anar a la foto perquè no està nominat”. Doncs, òstia, ho sento, però em va fer molt de mal perquè jo vaig patir molt amb Bicicleta, cullera, poma i, en aquest cas, el suport de TVC va ser excel·lent però, en canvi, la productora que va coproduir em va deixar amb pilotes moltes vegades. I pel que fa a l'estatueta, finalment he de dir que tinc un Goya perquè els meus productors es van enrotllar, van demanar una còpia i la van pagar ells, i estic molt content amb aquest Goya perquè el meu pare va morir la nit de l’entrega dels premis i per mi tenia un valor afegit.
A Catalunya es dóna una gran atomització a nivell de productores. És bo?
Pel que fa al tema de les productores, jo no puc parlar-te’n, però tinc la sensació de que, com a mínim, s'estan reunint cada vegada més. Penso que PROA ja comença a ser alguna cosa.
Cap on va el cinema català?
Ui, no en tinc ni idea, jo, però el que tinc clar és que aquí realment sí que no han d'existir fronteres. Hem d’anar a vendre les nostres pel·lícules a França, Anglaterra, Estats Units, Amèrica Llatina... El cinema català s'ha de plantejar que no sobreviurem, ni en broma, fent pel·lis només en català i no sobreviurem si no recordem que tenim nivell de primeríssima divisió i que hem d'aspirar a fer coses internacional. Si tu em preguntes cap a on ha d'anar, doncs ha d'anar a que sorgeixin figures intermèdies entre els productors i els creadors que sàpiguen parlar idiomes, fer un bon dossier de premsa i jugar-se uns duros per anar a visitar a una sèrie de persones perquè tu, com a creador, sàpigues que hi ha una persona que està cavalcant al teu costat.

Llibertat “El cinema és tan fonamental com la llibertat d'expressió”

  Cicle de cinema català
  1. ALBERT SERRA, cineasta guanyador del Festival de Locarno 2013. (Català)
  2. ÀLEX GORINA, presentador del programa Sala 33, del Canal 33 (Català)
  3. ÀNGEL COMAS, historiador i crític de cinema (Català)
  4. ÀNGEL SALA, director del Festival de Sitges (Català)
  5. ARNAU BATALLER, compositor de bandes sonores (Català)
  6. CARLES BOSCH, periodista, documentalista i director de Balseros, film pel qual va estar nominat a l'Oscar. (Català)
  7. CAMILO TARRAZÓN, president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya (Català)
  8. DANI DE LA ORDEN, director de Barcelona, nit d'estiu (Català)
  9. ESTEVE RIAMBAU, historiador i crític de cinema i director de la Filmoteca de Catalunya (Català)
  10. FERRAN MASCARELL, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Català)
  11. JAUME FIGUERAS, presentador del programa Cinema 3, del Canal 33 (Català)
  12. JAUME ROURES, soci fundador de Mediapro (Català)
  13. MAR COLL, directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella (Català)
  14. MARC PRADES, co-fundador de Screenly (Català)
  15. NEUS BALLÚS, directora de cinema i guanyadora dels Premis Gaudí 2013 amb La plaga (Català)
  16. NORA NAVAS, actriu a Pa Negre i Tots volem el millor per a ella (Català)
  17. PERE PORTABELLA, cineasta i polític (Català)
  18. PERE VALL, redactor en cap de la revista Fotogramas (Català)
  19. SERGI CASAMITJANA, director de l'ESCAC (Català)
  20. SUSANNA JIMÉNEZ, cap de coproduccions de TV3 (Català)

1 comentari:

  1. Felicitats per l'entrevista. Estic totalment d'acord amb el que diu el Carles Bosch.

    ResponElimina