Àlex Gorina: “El 3-D és un circ per treure més pasta”

Adria’s News entrevista a Àlex Gorina, el presentador del programa Sala 33, del Canal 33, i de La finestra indiscreta, a Catalunya Ràdio, que ha esdevingut un dels crítics de cinema més destacats del nostre país. Parlem amb ell dels seus inicis com a cinèfil, dels premis Oscar, que s’entregaran aquest diumenge al Teatre Kodak de Los Angeles i també coneixerem la seva opinió sobre determinats aspectes de la indústria cinematogràfica.

D’on ve la seva dèria pel cinema?

Sóc conscient que des de ben petit m’agradava molt el cinema i la veritat és que aquesta passió va fluir d’una manera molt natural. Vaig començar amb Pinocho i anava a les sistemàticament a les sessions que programava els diumenges el col·legi on estudiava. Allà vaig veure molts clàssics del cinema. Després, l’any 1965 vaig descobrir la revista Fotogramas i a partir de llavors em vaig aficionar molt a participar al Consultotri de Mr. Belvedere, on vaig aprendre a expressar-me i a pensar sobre cinema. Tot i així, no hi va haver un moment clau que vaig canviar el chip, sinó que la meva afició al cinema va ser un progrés continu.

I pensava que s’hi acabaria dedicant?

No, per qüestions familiars. Jo era el fill gran i se suposava que treballaria amb el meu pare, però un dia vaig fer el salt. Sens dubte, vaig tenir molta sort perquè vaig conèixer el Jaume Figueras i aquest va ser un fet decisiu a la meva carrera.

Una carrera que l’ha convertit en un dels crítics més coneguts del país. Quines qualitats ha de tenir un crític de cine?

Haver vist tot el cinema que es pugui i més, conèixer la història del cinema i buscar molta informació. És a dir, tenir una base sistemàtica de coneixement cinematogràfic i tenir una certa cultura general, capacitat per expressar-se de manera escrita i oral, capacitat de sintetitzar i també d’equilibrar els criteris més aviat personal i subjectius amb una mica de naturalitat. També s’ha de saber respectar els clàssics però entendre que el cinema és una cosa en progrés on s’han de tenir els ulls molt oberts i predisposats a entendre tot allò nou que arriba. El que és ben clar és que un crític no té la paraula absoluta, sinó una opinió, que si la gent ha considerat que és valuosa, val, però no és més que una opinió.

“El Jaume Figueras és el mestre, la  persona que més sap de cinema d’aquest país”

I aquesta opinió influeix als professionals del cinema, com els actors i directors?

I tant, diguin el que diguin. Tot i que és molt habitual que t’expliquin que no les llegeixen ni en fan cas, no és veritat, exceptuant un parell de casos. A ningú li agrada que li diguin que la seva pel·lícula no ha agradat i si un director amic teu et diu: “Què t’ha semblat?”, que li has de dir? O li fas la pilota o li dius la veritat, encara que dolgui i, per això, el crític, que està acostumat a tractar amb els directors, alguns dels quals acaben esdevenint amics, ha de ser equilibrat per   què no s’enfadin. A vegades he demanat de no fer la crítica d’una determinada pel·lícula, perquè sé que puc ferir algú.

Abans d’anar a veure una pel·lícula determinada es documenta molt?

Avui en dia estem sobresaturats d’informació prèvia fins al punt que és molt difícil de veure les pel·lícules en un estat virginal ideal. Els spoilers estan per tot arreu i això no pot ser. Almenys la primera vegada que veus una pel·lícula has de tenir la possibilitat de ser un espectador més i deixar-te portar pel director. També passa molt que et crees falses expectatives d’una peli de la qual et parlen molt bé i que, al final, no t’acaba agradant tant. En canvi, quan he de veure una peli d’algú nou en aquest món, sí que intento saber alguna cosa més, però arriba un moment en què ja no sabem ni quina és la font d’informació a la que hem de donar crèdit.

Pren apunts mentre mira una pel·lícula de la qual ha de fer una crítica després?

Ho feia de jove perquè tenia una certa inseguretat. Després ho deixava de fer perquè em semblava un ridícul. Però, en canvi, quan vaig a festivals on veig vuit pelis cada dia sí que intento prendre alguna nota, ja que moltes d’aquestes pelis s’estrenaran aquí nou mesos després i, tot i que és bo tornar-les a veure, no les pots veure totes de nou.

Abans ha comentat que va tenir molta sort de conèixer en Jaume Figueras i ara el podem veure setmanalment a la secció Ni blanc ni negre del seu programa, Cinema 3. Quina relació té amb ell?

Hi tinc una relació de col·lega que va començar a ser paternofilial, però el Jaume és la persona que sap més de cinema d’aquest país; és el mestre. El Jaume era Mr. Belvedere a Fotogramas i quan jo li escrivia no sabia ni qui era, però hi escrivia molt. Aleshores, va arribar un moment que es va posar en contacte perquè em volia conèixer i, a arrel d’aquest contacte i una certa amistat que es va iniciar quan vaig tornar de la mili, vaig deixar de treballar al negoci del meu pare i em va oferir d’integrar-me al grup de Círculo A, que era pioner en la programació a sales de versió original. A partir d’aquí, els nostres camins es van separar però sempre s’han creuat i ara jo estic a la televisió amb una cosa i ell amb una altra, però cadascú fa una aparició al programa de l’altre. Jo li tinc un respecte i un agraïment infinits, encara que molt sovint opinem diferent.

L’hem vist entrevistar a gent molt important. Si s’hagués de quedar només amb una entrevista que l’hagués sorprès força?

L’entrevista més trista que he fet mai és la que vaig fer a Jacques Tati, que va ser una de les primeres que vaig fer quan ja estava a Catalunya Ràdio. Tati va venir a Sabadell a recollir un premi i vaig aconseguir parlar-hi, tot això sis mesos abans que morís. Quan vaig començar l’entrevista vaig veure immediatament que no em seguia i no per la llengua, perquè domino molt el francès, sinó perquè llavors no es coneixia que tenia Alzheimer, i tot el que li preguntava es quedava a l’aire perquè no es recordava de res. Vaig acabar l’entrevista molt frustrat perquè jo l’admirava moltíssim. I ho recordo perquè era molt jove, molt innocent, amb molta il·lusió, i vaig pensar que era jo qui no havia sabut portar el tema. Una cosa similar va passar entre Peter Bogdanovich i Charles Chaplin. Però entrevistes positives també n’he tingut, com quan vaig parlar amb  Sam Fuller, Fellini o Polanski. Però al final ja no sé quan és una entrevista i quan és una conversa.

“Un crític no té la paraula absoluta”

Com es prepara una entrevista amb una celebritats?

Depèn del cas. Quan és una entrevista de promoció, lògicament has d’haver vist la peli. Si és de trajectòria has de creure’t capacitat i conèixer bé la seva vida i obra.

Aleshores has de dominar bé diverses llengües, oi?

Jo l’anglès no el domino tant com el francès, que és el que s’estudiava a la meva època. Tan de bo conegués l’anglès tant com el francès, però em falta un punt de seguretat i riquesa de vocabulari. Tot i així, també puc fer una entrevista en anglès, però depèn, també, de la procedència de la persona. No és el mateix parlar amb un anglès, un australià o amb algú negre d’Estats Units que tingui argot i, normalment, quan estic en un festival, que estàs cansat, i he d’entrevistar algú en anglès, aprofito el traductor. Amb italià també he fet alguna cosa.

És necessària la carrera de periodisme per ser crític de cine?

No. Jo no la tinc. El Jaume no la té. Home, a veure. Mal no fa, però no és necessària perquè el que és important és tenir cultura general i tenir cultura cinematogràfica i això no tens per què obtenir-ho amb la carrera i saber escriure i expressar-se ja ve de do natural.

“Que no li donin un Oscar a Hazanavicius!”

Què en pensa de la gala dels Premis Gaudí?

La gala va ser massa improvisada i jo sé que no es va assajar prou i sé que s’havia quedat que no es dirien determinades parts del guió que al final van aparèixer. Aleshores, si tu pactes una cosa i fan una altra entenc que hi hagi gent que s’ofengui. Estic d’acord quan dic que la gala ha de ser crítica i t’has de poder expressar, però si ofens, tens un problema i l’altra persona et pot reclamar; has de saber a què te la jugues. També hi havia coses que estaven bé, però. La posada en escena, els números musicals i els balls em van encantar. El ritme de la gala, en canvi, em va semblar dolent, els que anunciaven els guanyadors em van semblar penosos perquè no sabien llegir i els que eren actors sembla mentida que no sabessin improvisar. S’havia d’assajar i no es va assajar pou i, a més, els que reben un premi han de saber que no poden fer un discurs interminable. Si fas un discurs com el de la Mireia Ros, endavant, però has de saber fins a quin punt el teu discurs és apropiat o no. I en quant als punts que s’han fet famosos, com el del cavall,  el del conseller o el del Villaronga, es va traspassar la ironia i el sarcasme arribant a l’ofensa.

Aleshores va ser un problema de la direcció?

El director i responsable de la gala, Joel Joan, és, a més a més, el president de l’Acadèmia. I si tu ets el president de l’acadèmia no t’has de representar a tu mateix amb el teu diari polític, sinó representar a tota l’acadèmia amb tot el ventall d’opinions que hi pugui haver. Per això, entenc que part de l’Acadèmia es pugui sentir ofesa perquè qui els representa ha pres una actitud que no és la correcta. El president hauria de ser més curós ja que com a president de l’Acadèmia no pot fer segons què.

I què me’n diu de la gala dels Goya?

Trobo que va ser massa formal i poc arriscada, excepte alguns moments determinats. Va ser una gala molt ‘col·lega’, per entendre’ns, però molt curosa. I en un moment en què les coses estan com estan és estrany, perquè l’Acadèmia sempre havia estat molt crítica amb el poder, i més encara en èpoques del Partit Popular. Per això és estrany que, de cop i volta, s’hagin tronat més exquisits en tot i no s’hagin atrevit a dir res.

Per tant, entenc que no li va agradar gaire...

No la vaig trobar especialment divertida. Jo tenia moltes esperances dipositades en la presentadora, Eva Hache,  però va faltar un millor guió i més espontaneïtat per part d’ella. I sobretot els discursos del president de l’Acadèmia i les dues vicepresidentes em van semblar llarguíssims i en el moment crític que viu el cinema avui en dia, haurien d’haver opinat en el tema de les noves tecnologies, els drets d’autor, etc. A mi m’agradava més Àlex de la Iglesia, estiguessis o no d’acord amb la seva opinió, però al menys es comportava com un líder.

“Aquest any, l’Oscar hauria de ser per a Glenn Close”

Parlem dels Òscars. No creu que hi ha hagut molt bones pel·lícules enguany?

Tot és opinable. Jo entre les finalistes d’enguany en tinc unes quantes que m’agraden. Precisament, no sóc molt fan de The Artist ni de The Descendants, tot i que m’agraden i em semblen pel·lícules respectabilíssimes. The Artist ha estat una pel·lícula molt simpàtica, amb una ocurrència molt agradable de veure però s’ha anat empenyent massa cap amunt, em sembla que és excessiu. Ha agafat una actitud una mica snob. A mi m’ha agradat molt Midnight in Paris i Hugo i, fins i tot jo, que no sóc gens Spielberg, he quedat sorprès de la seva darrera pel·lícula, War Horse, la qual gairebé defenso, tot i que cauen algunes coses.

Tot i així, qui creu que guanyarà?

The Artist, suposo, tot i que hi ha hagut anys on hi ha hagut sorpreses, com l’any de Brokeback Mountain, que va guanyar l’Oscar al millor director però no el de millor pel·lícula que, finalment, se’l va endur Trash. També va haver l’any que va guanyar En tierra hostil quan tothom pensava que Avatar seria la guanyadora... Ara, però, si hem de fer cas al recorregut de premis, The Artist té tots els números de guanyar.

I qui guanyarà el premi del millor director?

Michel Hazanavicius. No entenc quan es separa el vot de millor director i millor pel·lícula. Si jo pogués decidir, però, el premi seria indiscutiblement per Woody Allen, que també hauria de guanyar la millor pel·lícula. El que passa és que Hugo,  de Scorsese, s’hi assembla molt, són molt pròximes. Són dues pelis sobre viatges al passat, a Paris, sobre la màgia i els inventors de l’art.

I què en pensa de The Help?

No m’ha agradat gens. És una peli que em fa gràcia, però que està carregadíssima de tics. És una peli políticament correcta i no em crec res del que diuen ni crec que les actrius ho hagin fet fantàsticament bé; em posen molt nerviós. Tampoc m’ha agradat gens The Tree of Life tot i que, objectivament, obsequiaria a Malick , què és un director que se li ha de fer un reconeixement per tot el que ha fet abans. Abans que el Hazanavicius, que acaba de començar. Que esperi una mica, que ja li arribarà! Hi ha una mar de directors boníssims que no van guanyar mai l’Oscar: Orson Welles o Alfred Hitchcock, per exemple, tot i que si mirem més cap aquí hi trobaríem Paul Anderson, Cronenberg, David Linch, Ridley Scott i Alexander Payne. Hi ha molts directors bons que no han guanyat. Que no li donin un Oscar a Hazanavicius!

Ha trobat a faltar la presència d’alguna pel·lícula al palmarès?

S’hauria d’haver donat més importància a Drive, potser, i sí que hi faltaria Shame.

SI hagués de decidir el millor actor principal a qui li donaria el premi?

Jo, indubtablement, li donaria a Gary Oldman. El Clooney m’agrada molt, però ja té un Oscar. El Jean Dujardin també està molt bé, però jo que sé...  Gary Oldman fa la seva interpretació amb una sobrietat absoluta, però trobo a faltar el Michael Fassbender d’una manera evidentíssima entre els nominats.

 “A vegades he demanat de no fer la crítica d’una determinada pel·lícula, perquè sé que puc ferir algú”

Creu, doncs, que guanyarà Jean Dujardin per The Artist?

Sí, però no ho sé... George Clooney pot donar la sorpresa.

I també hi haurà sorpresa amb Meryl Streep o se l’emportarà tal com tothom vaticina?

Jo amb ella tinc clar que està sublim, però la Glenn Close no ha guanyat mai l’estatueta i ja s’ho mereix; se li hauria de reconèixer. Michelle Williams també està molt bé, fent de Marilyn Monroe i és la primera vegada que una actriu que la imita no sembla un ‘putón berbenero sinó la Marilyn íntima,  i crec que fa una interpretació molt humil. Està molt bé. Però aquest any el premi hauria de ser per Glenn Close.

I quina de les actrius i actors secundaris es mereix l’Oscar?

Cristopher Plummer ja el té guanyat, no hi ha dubte, i hi estic d’acord. I de dona, Janet McTeer, indiscutiblement; seguríssim. Aquest seria el meu vot.

Parlem dels guions...

Jo votaria a Woody Allen però si he de dir cap on pot anar la cosa... tal com està podria guanyar-lo A Separation, però The Artist ja ha guanyat premis de guió, cosa que em sembla absurda. Puc entendre que guanyi la millor peli, música i actor, però guió! Em sembla... I guió adaptat molt evidentment serà el premi que tindrà The Descendants.

La banda sonora, llavors, també serà per The Artist?

Sí, seguríssim i, a més, realment és una banda sonora molt atractiva, feta amb molt esforç, molt llarga, molt complerta i molt sorprenent. El John Williams també està molt bé en les seves dues candidatures, més a War Horse que a Tintin, però són dues nominacions que es fan mal mútuament. La banda sonora de Hugo és preciosa però el seu compositor, Howard Shore, ja té diversos Oscars. I Alberto Iglesias és el perdedor absolut.

“La categoria de millor música original és de les que més malament voten els acadèmics”

Tot i així, l’any passat la banda sonora de The Social Network va ser la sorpresa...

Sí, un atac de modernitat, potser... Em va sorprendre, i mira que no m’agrada aquesta banda sonora. Mai me la posaria a casa! Una altra cosa és que a dins de la peli funcioni. Com En el cas dels Goya, la de millor música original és una de les categories que sistemàticament pitjor voten els acadèmics. No en tenen ni idea. L’Alberto Iglesias ja ha guanyat 10 Goyas! Voten perquè així donen un premi a la peli de l’Almodóvar, però deixen fora de joc a molts compositors espanyols boníssims. Em sembla una cosa ridícula.

I quina serà la pel·lícula guanyadora de parla no anglesa?

A Separation, jo crec que sí. Però també és una categoria que et porta sorpreses de tant en tant.

I la millor pel·lícula d’animació?

Pot guanyar Rango, però vull creure que ens podem sorprendre per Chico & Rita, perquè és molt original per ells i toca una cultura musical, també americana, generant així un punt de nostàlgia de l’Amèrica dels 40s i 50s que els pot agradar. Tot i així,  és una peli molt adulta i els americans tenen un problema: el món de l’animació ha de ser cinema familiar i no estan acostumats al cinema adult d’aquest tipus.

L’animació està molt relacionada amb el 3-D. S’acabarà consolidant?

No ho sé, però el poden imposar tant com vulguin, que jo el trobo incomodíssim; ens han estafat per tot arreu. La primera vegada que he vist un 3-D que m’ha agradat és a Hugo, però espero que no s’imposi; és una llauna. Si es consolida la televisió en 3-D no m’imagino anar tota la família amb ulleres. Em molesta. De moment és un circ per treure més pasta. També es va dir en un moment determinat que l’acoloriment de les pel·lícules antigues acabaria amb les que són en blanc i negre, i al final no ha passat.

El cinema és un vehicle d’expressió que ens enriqueix i identifica

Està a favor del doblatge?

No. Sempre em poso de banda de la versió original. Hi ha pelis doblades clàssiques que em costen molt de veure però, en versió original, estan bé. Tot i així, jo sempre diré que hi hagi les dues opcions i que cadascú triï la que vulgui.

I dóna suport als remakes i a les pel·lícules extretes de llibres?

Depèn. A veure, de remakes se n’han fet sempre. Quantes versions de Hamlet, Sherlock Holmes i Romeu i Julieta hem vist? El que és important és que facis una versió amb un llegat personal. Si el que has de fer és copiar l’altra peli i l’altra peli ja està molt bé, doncs potser l’aniré a veure per curiositat, però no cal.  Però insisteixo, si hem pogut veure 60 Hamlets, perquè no podem veure 60 cops Cleopatras? Ni sí, ni no. El que no té molt de sentit és que una peli es rodi un any i el vinent la tornin a rodar en un altre país. Això em sembla lamentable.

Quantes vegades va al cinema a la setmana?

No ho sé. Què vols dir: quants cops vaig a veure pelis o quants cops vaig al cinema?

Diguem, quantes pel·lícules sol veure setmanalment...

De pelis moltes. De fet, cada dia en veig unes quantes.

Ja per acabar, com definiria el cinema?

Ufff! [Bufa] El cinema és un vehicle d’expressió que ens comunica, que ens explica, que ens enriqueix i que ens identifica; és un vehicle d’expressió que, a més a més, a vegades és entreteniment, a vegades és un art i a vegades és una indústria. No té per què ser art sempre, però... Si tot fos art, les obres d’art acabarien devaluant-se. Quan la gent em diu cada setmana que ha vist la millor peli de l’any jo sempre els dic que és impossible que hi hagi 50 obres mestres en un any! A la vida, hi ha algunes pelis que són obres d’art, moltes que no ho son, però que estan molt bé que existeixin, i també hi ha molta porqueria, com ha passat sempre. Per tant hi ha art, indústria, espectacle, entreteniment i  comunicació.

*Si voleu conèixer les prediccions als Oscars, podeu llegir aquest article.