diumenge, 22 de desembre de 2013

Dilma Rousseff, la dama de ferro d’esquerres

Opinió 


El món mira aquests dies al Brasil després de la topada diplomàtica entre la Presidenta de la República, Dilma Rousseff, i el President dels Estats Units, Barack Obama, arran del cas de les escoltes telefòniques desvetllat per Edward Snowden. Un xoc, que ha anat més enllà dels cercles de l’alta política i ha arribat fins a la societat brasilera.
La polèmica és fruit d’una llei que vol nacionalitzar les bases de dades del Brasil per tal d’evitar un nou cas d’invasió de la privacitat per un país aliè. Aquesta és una de les poques crisis polítiques que han afectat a Dilma Rousseff, que ja fa gairebé tres anys que està al capdavant del govern brasiler.


Que Dilma Rousseff nasqués a la pròspera ciutat de Belo Horizonte no podia ser pas casualitat, sinó més aviat una premonició. I és que aquell nadó que naixia en el si d’una família benestant ara fa seixanta-cinc anys tenia un horitzó molt brillant, si els núvols no l’espatllaven. Era una qüestió de voluntat.
Els primers anys de Dilma van ser importants, però l’educació catòlica que va rebre no va ser suficient perquè s’aferrés als valors tradicionals. Va ser el tàndem de ser filla d’un exiliat búlgar i d’ingressar a una escola de secundària amb un fort activisme els que crearien una sinergia que iniciaria la jove Dilma a la política. A més, la incipient dictadura militar, que duraria 21 anys i que demostrava que alguna cosa no rutllava al Brasil, va ser decisiva perquè la jove dels Rousseff agafés les rendes de la seva vida i apostés per quedar-se a canviar el país en comptes de fugir, com havia fet el seu pare anys enrere.
L’afició a lectura va ser un altre element clau a l’hora de donar forma política a Dilma, que després de devorar el llibre Revolució en la revolució de Régis Debray va passar a l’acció involucrant-se amb la milícia Comandament d’Alliberament Nacional (COLINA). Allí no va ser pas de les que sortia al carrer amb una pistola, com la majoria dels seus companys, sinó que es va quedar a segona fila, adquirint experiència en la gestió i lideratge d’una organització on la presència femenina era escassa. Amb tot, el gènere no la va salvar de ser detinguda i torturada pel règim, passant tres anys a la presó per dissident i revolucionària.
Després de passar per altres organitzacions i partits, Dilma Rousseff va trobar en el Partit dels Treballadors (PT) una agrupació política on s’hi estava còmoda. La seva eficiència al capdavant de la Secretaria de Mines i Energia i les preocupants apagades elèctriques del Brasil van fer que el president del moment, Lula da Silva, la fitxés com a Ministra Nacional d’aquesta cartera. Era l’oportunitat que Dilma necessitava per demostrar les seves dots; el moment que podria donar un gir a la seva carrera. I amb el lema “Llum per a tots”, Rousseff no només es va guanyar l’aprovació del president, sinó també la dels milers de brasilers que van recuperar l’electricitat gràcies a un desplegament descomunal de polítiques públiques i un rellançament de l’economia del sector. Una estratègia econòmica purament capitalista, que s’allunyava molt dels seus inicis marxistes.
A partir de llavors, i com si fos una animadora que dóna suport al seu equip de futbol, Rousseff es va anar apropant cada vegada més al cercle de Lula, acompanyant-lo a tot arreu. I a poc a poc, va anar escalant posicions, aconseguint un gran èxit del Programa d’Acceleració del Creixement (PAC) i fent-se amb el càrrec de Cap del Gabinet. Per aquell llavors, el mandat de Lula ja s’acabava, i veient que havia de lluitar per la continuïtat de les seves polítiques va entonar la famosa frase: “Jo escolliré el meu successor. No puc dir qui és, però els puc assegurar que hi ha moltes possibilitats que sigui una dona”. I era cert que la de Dilma Rousseff era una cara poc coneguda, però com a mínim era una cara que no estava tacada per cap escàndol ni per la corrupció.
La campanya de Dilma era, però, una arma de doble fil. Si es volia convertir en propera Michelle Bachelet o en la següent Cristina Fernández de Kirchner, havia de projectar la seva imatge d’una manera molt diferent; no n’hi havia prou en ser aclamada per part de la premsa, com per la Red Globo, que la qualificava de “La Joana d’Arc de la Guerrilla” o de “La Papissa de la subversió”.
Dilma havia de trobar un model a seguir i es devia fixar en Margaret Thatcher, una dona amb qui estava a les antípodes ideològicament, però amb qui tenia en comú la fredor a l’hora de tractar els assumptes i una ràpida capacitat de decisió. Així que emulant la Dama de ferro, es va canviar el pentinat i va alterar la seva manera de parlar formal per una més propera a l’electorat, en un intent d’absorbir part del carisma del seu mentor Lula. Tots aquests canvis van culminar quan va aconseguir la presidència i va donar la seva primera entrevista oficial a la Red Record en comptes de a la Red Globo, com s’havia fet tradicionalment. Una entrevista que van conduir dues dones.
El governador de l’estat de Sergipe, Marcelo Déda, reaccionaria a l’elecció de Dilma amb la frase: “Cap president resisteix en el càrrec si no tingués part de la personalitat feta de ferro. I ningú triomfa en la política si permet que el ferro sigui el material absolut del seu perfil”. Però amb la cadira del Palácio da Alvorada ja semblava que ningú podia aturar a Dilma Rousseff, que semblava que no tenia por a res: “No se’m critica per ser dura, sinó per ser dona. Sóc una dona dura envoltada d’homes tous”, havia dit alguna vegada. Però quan algú és tot de ferro es pot trencar i la fractura que comença ara al Brasil amb el conflicte de la nacionalització de les bases de dades posarà a prova la que segons la revista Forbes és la segona dona més poderosa del món, després de Merkel. Un poder que haurà de resistir de manera estoica però sense deixar de somriure.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada