dissabte, 10 de novembre del 2018

Quan la còpia esdevé l’original

Quién te cantará, de Carlos Vermut (2018)

Després de tot el fenomen que va significar Magical Girl (2014), Carlos Vermut tenia a tota la seva base fan esperant el seu retorn al cinema, quelcom similar al que passa al seu nou film: Quién te cantará (2018). En ell s’anuncia el retorn als escenaris de la cantant Lila Cassen, qui ha estat apartada dels focus mediàtics durant deu anys. La diferència és que Cassen, interpretada per Najwa Nimri, ha perdut la memòria. És per això que la seva representant (Carme Elías) contracta a una fan que l’imita nit rere nit al karaoke on treballa (Eva Llorach) perquè l’ajudi a recordar qui és. 
Així, estem davant d’una pel·lícula que estableix una dialèctica entre l’original i la còpia, i que també explora el si és possible canviar. I aquí Vermut ha demostrat que sí que és possible fer-ho. Molts el comparaven amb Almodóvar per la seva proximitat al gènere del melodrama, tot i que aquí més que mai queda clar que el seu cinema és força més fosc i contemplatiu que el del manxec, que aposta per l’excés i unes paletes cromàtiques molt més saturades que la subtilesa de la gamma de color que utilitza Vermut.

Si ens posem simplistes i essencialistes podríem establir que Quién te cantarápertany a un subgènere que té com a eix central el personatge d’una diva que té molt a prop alguna altra figura que actua com a la seva ombra i que, molt sovint, acaba sobrepassant-la i/o substituint-la. És per això que m’agradaria destacar algunes pel·lícules que, com el film de Vermut, giren al voltant d’aquesta relació perillosa.
Podríem dir que una de les pel·lícules fundadores d’aquest grup és All About Eve (1950), la història de com una actriu amateur(Anne Baxter) s’acaba convertint en una gran estrella després de treballar amb una diva del teatre (Bette Davis) i contribuir a la seva perdició professional. El film de Mankiewicz no és el primer que aborda el tema, però sí que és el més popular. Amb tot, si mirem més enrere podríem trobar altres exemples, com el de 42nd Street (1933), que explica com una suplent reemplaça l’actriu principal en un espectacle de Broadway i les conseqüències que se’n deriven. 
Sense marxar dels Estats Units, hi ha dos films més que mereixen la nostra atenció. El primer d’ells és Opening Night (1977), de John Cassavettes. A diferència dels títols mencionats fins ara, el debat que té la protagonista d’aquesta història (Gena Rowlands) és amb ella mateixa. Després de presenciar l’atropellament d’una fan que volia un autògraf seu l’actriu cau en una espiral de desequilibris i es comença a replantejar diversos problemes de la seva vida, com la vellesa, cada cop més evident, a la vegada que es va trobant arreu amb el “fantasma” de la seva fan.
L’altra pel·lícula estatunidenca que també aprofundeix en la indústria de l’espectacle és Fedora (1978), de Billy Wilder, que relata la vida d’una actriu que se suïcida (suposadament) per la pressió de diverses persones, entre elles una vella comtessa i la infermera que la cuidava. Com el film de Vermut, és una història plena de miralls i de desdoblaments d’identitat.
Finalment, però, toca viatjar fins a Europa per comentar dos altres films fonamentals per entendre aquest subgènere cinematogràfic. Si parlem de dualitat i d’un univers “meta”, cal recular fins a Persona (1966), d’Ingmar Bergman. Aquí l’actriu protagonista (Liv Ullmann) no és amnèsica, però sí que ha perdut la veu, la qual cosa provoca que depengui d’una infermera (Bibi Andersson) que la cuida, però que també l’obliga a capbussar-se en algunes de les seves ferides més profundes.
Per altra banda, tenimLas amargas lágrimas de Petra von Kant (1972) que, a l’igual que Quién te cantará, és un melodrama. Aquí la lluita de poder i influència és entre una famosa dissenyadora de moda, la seva secretària, qui alhora actua com a la seva esclava, i una jove atractiva a qui promet convertir en model. Com es d’esperar, és un triangle que acaba generant una espiral d’emocions conflictives que faran caure en una terrible depressió a la seva protagonista. 
Com queda clar després de veure tots aquests exemples, la premissa que explora Vermut a la seva nova obra no és precisament quelcom nou. Ara bé, la manera en com s’hi aproxima, la seva sensibilitat i el seu eclèctic cúmul de referents fan que Quién te cantaráesdevingui una pel·lícula críptica que et cala al subconscient i que lluita per no desaparèixer després de visionar-la.

Las amargas lágrimas de Petra von Kant (1972), de Reiner W. Fassbinder

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada