dijous, 2 de juny de 2011

El taló d’Aquil·les de les acampades

Opinió 


Escric aquest text en resposta a l’article que va publicar Quim Monzó a La Vanguardia del passat 19 de maig. Com ja és habitual en ell, Monzó es va mullar de cap a peus defensant la seva postura respecte les acampades que estant tenint lloc a diferents punts d’Espanya. A Monzó no li agraden els termes mitjos i quan ha de donar el seu punt de vista sobre alguna cosa sempre es col·loca en un dels dos extrems. Jo, en canvi, opino diferent. No crec en el blanc ni en el negre en estat pur sinó que penso que hi ha una extensa gama de grisos entre ambdós colors. La meva resposta al seu article es troba dins d’aquests tons intermedis.
M’agradaria començar dient que estic molt a favor de les manifestacions, reivindicacions i, en general, de qualsevol expressió d’opinió personal, però en el cas de les acampades de la Plaça Catalunya i de la Puerta del Sol crec que, tot i que hi ha força gent que té molt clar contra què protesta, la gran majoria de manifestants no estan units per una reclamació comuna: alguns critiquen el bipartidisme, altres els polítics, altres les retallades i altres el sistema en general. Això no és una manifestació uniforme. Només cal comparar la xifra del diumenge 22 de maig –150.000 revoltats a tot l’Estat– amb la de les autèntiques protestes com la del 10 de juliol –amb més d’un milió de manifestants a Barcelona–. I quina va ser la clau de l’èxit aquesta última? Doncs que molta gent va sortir al carrer unida en un clam per aconseguir la independència de Catalunya. En canvi, els manifestants de la Plaça Catalunya estan disgregats i no hi ha cap consens entre ells. De fet, a la Plaça Catalunya no hi ha les mateixes persones cada dia, fermes sota els seus ideals, sinó que la gent va i ve constantment. Això demostra que no és un moviment estable ara per ara. I, tal com diu Monzó, aquells que es queixen només del bipartidisme –que, almenys, és la versió oficial del per què de les acampades– ja tenen la solució: votar a partits minoritaris que satisfacin la seva manera de veure el món. Que aquests no surten vencedors de les eleccions? Doncs una de dos: o bé els acampats són una minoria o bé ells mateixos es traeixen votant a partits majoritaris en comptes dels que ells realment volen, pensant que ni que els hi donessin el seu vot obtindrien representació política. Això, l’únic que fa és afavorir que els ajuntaments siguin monocromàtics.
A més a més, el fenomen de les acampades s’està allargant tant que la situació s’està frivolitzant i ja se n’està fent un xou mediàtic; només cal veure com s’ha batejat aquest moviment: Spanish Revolution. De fet, les mateixes acampades s’han convertit en un atractiu turístic important. La gent que ve a Barcelona passa expressament per Plaça Catalunya per fer-se una fotografia amb els manifestants i així poder-la ensenyar a amics i familiars tot dient: “Vaig ser a la revolució d’Espanya del 2011”. I no sóc l’únic que he sentit més d’una vegada a algú, ja sigui a la universitat, als ferrocarrils o al bar, dient: “L’acampada ja dura molts dies i encara no hi hem anat. Més val que hi anem abans que no es dissolgui”. I és precisament aquest tipus de gent qui fa que aquest moviment de protesta perdi credibilitat. És cert que la situació actual és insostenible i també crec que hem de posar fil a l’agulla contra aquells que ens enganyen i es gasten els nostres diners. Però per això els manifestants haurien d’elaborar unes propostes comunes, un full de ruta, ja que l’única manera de fer-se escoltar i obtenir resultats tangibles és que tots ells actuïn com una sola persona, amb una sola veu. Serà llavors quan veurem satisfetes les nostres expectatives.

8 comentaris:

  1. Com ja t'he dit discrepo en molts aspectes, i crec que algunes de les coses que dius són conseqüència de la falta d'informació al respecte.

    Sí que hi ha uns manifests i unes propostes a fer, amb les que es va convocar la manifestació del 15 de maig i que han provocat tot això. http://www.democraciarealya.es/?page_id=234 La majoria de les acampades les han debatut i ampliat; així que no ens podem queixar de falta de propostes.

    Per altra banda voldria dir-te que no necessàriament el vot a un partit minoritari afebleixi el bipartidisme, mira't l'anàlisi dels resultats de les últimes eleccions a Terrassa i et sorprendràs. http://egar.cat/2011/05/23/els-partits-tenen-una-important-assignatura-pendent/

    I l'última discrepància, que no té a veure amb el moviment sinó amb una afirmació. El 10 de juliol la gent no va sortir al carrer a demanar la independència ja que, et recordo, anava el mateix Montilla al capdavant (el qual estarem d'acord que no podem considerar independentista). Hi havia sentiment independentista majoritari, probablement sí; tothom hi era allà per la independència, rotundament no.

    ResponElimina
  2. Estic força d'acord amb el que dius, Albert ja que vcotar els partits petits tampoc és la solució per aconseguir eradicar el bipartidisme. Votant a múltiples agrupacions polítiques -algunes d'elles de tamany molt reduït, locals-, el que s'aconsegueix és una divisió del vot que reforça, en molts casos, precisament el bipartidisme que en percentatge obntindria més vots, encara que no fossin vots absoluts. Tot i així, crec que no témer de votar als partits petits és un primer pas per fer front al bipartidisme i potser d'aquí un temps ja no només són quatre gats qui voten aquestes formacions.

    Pel que fa al manifest el trobo molt correcte i adient però trobo que no totes aquestes mesures s'han de fer de cop ja que sinó tenen molts números perquè no es compleixin. Crec que s'ha de prioritzar. També vull dir que hi ha molta gent de Plaça Catalunya, com exposo a l'article, que no hi acudeix per motivacions ideològiques o de queixa i que possiblement desconeix el manifest i només hi va a fer el borinot.

    Tot i així, gràcies per comentar.

    Fins aviat! ;)

    ResponElimina
  3. Adrià estic d'acord amb el que has escrit.
    En primer lloc crec que l'acampada va començar sent un moviment de protesta, de crítica sobre algun aspecte que no estaven d'acord. Criticar és molt fàcil i per tant jo crec que el queè els va faltar va ser donar respostes. Un cop van començar a donar respostes el moviment es va desfer, cadascú diea la seva i és, com tu molt bé has dit, quan la gent ja no anava a la una (uns no volen que hi hagir retallades, els altres no volen el bipartidisme...) però ara tots van per separat i no és el què s'esperava d'es d'un principi.

    ResponElimina
  4. Sí, tens raó, falta coordinació, això és evident. Però el que també és evident és que alguna cosa ha començat a bullir. La gent no s'uneix per qualsevol cosa i això vol dir que el sistema no funciona, que alguna cosa passa.
    Personalment, prefereixo falta de coordinació que conformisme.

    ResponElimina
  5. Sè que és un article d'opinió, però penso que t'has deixat endur pel que els medis de comunicació diuen de l'acampada. Estic d'acord amb tu en alguns aspectes com ara que la gent hi va per després poder dir que hi ha estat i que el fenomen perd molta credibilitat d'aquesta manera,

    però si no hi has anat habitualment durant les assamblees i no has viscut el fenòmen des de dins, no crec que puguis afirmar el que s'hi està coient. Estan prenent moltes decisions i avançant molt més del que sembla des de fora.

    Tampoc es pot pretendre que en 3 setmanes es trobin solucions a problemes que després de 30 anys de transició per assolir la democràcia (cosa no aconseguida) encara son vigents.

    Tot i així m'ha agradat molt, Adrià, per algo cadascú té el seu punt de vista :)

    +1 per la Patrícia.

    ResponElimina
  6. ei Adrià!
    Trobo molt encertada la teva visió sobre l'acampada i tot aquest moviment, és més, el meu article d'opinió, en alguns punts, té certa similitud amb el teu. Principalment els dos estem d'acord en que hi hagi manifestacions per una democràcia real, però en el que no estic d'acord (i si ho he entès bé, tu tampoc) és en la forma que s'ha dut a terme, el fet d'acampar a Plaça Catalunya i tota la gent que s'hi ha afegit a manifestar-se no pel moviment principal, sinó que cadascú ha demanat el que volia (no al racisme, sí a un habitatge digne, de tot!). A més, jo també recolzo la idea d'anar tots a una a per coses concretes i no intentar canviar tot el que no ens agrada de cop i cadascú per la seva banda. Així que trobo el teu article molt encertat :)

    ResponElimina
  7. Ja em perdonaràs, Adri, però subratllo el que ha dit l'Albert pel que fa a la falta d'informació. No obstant, el que m'ha fallat és el to general del teu article: molt escèptic.
    Ja sé que no sóc ningú per dir-te què has de fer o pensar, però et demano que et paris a pensar en totes les coses que estan malament, ja no a Espanya, sinó al món.
    Ens l'estan fotent doblades a tots, aquí i a la conxinxina (i el pitjor és que ens agrada). Hi ha fam, incultura, i només importen els 0 que tenim al compte corrent. El que més em rebenta, és que això va cap a pitjor.
    Ja sé que sona molt apocal·líptic, però no considero descabellats molts dels possibles futurs que plantegen les pel·lícules de ciència ficció: el món arrasat per l'home i 4 burgesos vivint a ciutats de ferro enmig del desert? Per què no?
    Estem anant cap al puto nihilisme. Sense adonar-nos-en acabarem amb nosaltres mateixos.
    Has vist Matrix? La gent és feliç endollada en aquelles màquines. Cert, el que viuen no és real, però què importa?
    Doncs ara mateix, molts vivim en aquest oasi que han creat els mitjans de comunicació i el sistema per mantenir-nos entretinguts. Pa i circ? Tots hem nascut al puto circ, com cullons podem imaginar que hi ha alguna cosa més fora d'aquesta fira de Belens Estebans, ONGs i multinacionals carnívores.

    Doncs això, que el món està que es cau a trossos. Entén que defensi a capa i espasa qualsevol possible solució que aparegui a l'horitzó.

    ResponElimina
  8. Tienes razón y en parte estoy de acuerdo contigo Adrià, no es un movimiento uniforme, pero tiene su porqué. Democracia Real Ya organizó la manifestación #15M publicando un manifiesto y defendiendo unas propuestas, en cambio, las #acampadas, consecuencia que NO producto de DRY (PUNTO IMPORTANTE, las acampadas no son DEMOCRACIA REAL YA) , son un movimiento espontáneo y como tal aglutina en un principio muchas ideologías dispares. ¿Qué ha pasado? Yo creo que el objetivo principal, al menos en cuanto a hechos se refiere, ha sido la sensibilización más que el cambio (más que nada porque el cambio, la alternativa, es muy difícil de encontrar, los de arriba ya hace mucho tiempo que montaron su tinglado, y lo han hecho demasiado bien). En un lugar lo promueve verde y en otro lugar amarillo, y verde quiere que amarillo forme parte de su #acampada y así con todos los “colores”. En BCN por ejemplo, las caras conocidas son de Revolta Global, Esquerra independentista y anticapitalista, etc. y rebajan su tono para que más gente se sume. Esto produce lo que dices Adrià, y a mi también me molesta que a veces parezca únicamente un movimiento anti-derechas de simpatizantes de la misma izquierda del sistema que es súbdita y cómplice, pero en el fondo no está mal, y ya habrá merecido la pena, si al menos alguna persona despierta y se da cuenta de que somos esclavos del sistema.

    Por otro lado, estoy contigo en que deben desalojar las plazas. Creo que sería más inteligente por su parte ir saliendo a manifestarse con fuerza en determinadas fechas y no alargar más una acampada que puede acabar en suicidio.

    Y buen artículo, defiendes bien tu opinión y eso es lo que importa, porque opiniones diferentes siempre vas a encontrar. Apa, aquí mi palique, ¡un saludo!

    ResponElimina