Maren Ade: “Després de 'Toni Erdmann' crec que no necessitaré fer teràpia mai més!”

Maren Ade al Parlament Europeu. Foto: Matthijs van der Veer

També podeu llegir l'entrevista en anglès (v.o.) aquí.

Maren Ade (Karlsruhe, Alemanya, 1976) ens rep a Estrasburg amb un somriure cordial, però encara sense creure’s la bona ratxa per la que està passant la seva tercera pel·lícula, Toni Erdmann. Guanyadora dels premis de la crítica a Cannes i San Sebastián, acaba d’endur-se el Premi Lux que atorga el Parlament Europeu.

El Premi LUX és un gran ambaixador del cinema europeu. Tot i així, no deixa de ser una mica trist que necessitem premis com aquest per promoure i protegir el nostre cinema davant la invasió de Hollywood...

És cert, i crec que el més complicat és arribar als més joves, especialment per tot el temps que passen avui en dia davant de l’ordinador. És trist, sí, i per això crec que és molt important de preservar el cinema en la seva forma original: com a lloc comú on pots mirar una pel·lícula amb altra gent. I Toni Erdmann és un molt bon exemple de tot això, ja que senties la diferència quan el cinema estava ple i quan no.

Llavors, què creu que s’hauria de fer per dur a les sales la generació més jove?

Mira, quan Toni Erdmann ja portava dues setmanes en cartellera vaig pensar que hauria estat una bona idea oferir l’entrada gratuïta o a un preu molt reduït a tots els joves de menys de 25 anys durant el primer mes. Això els hauria ajudat a redescobrir el cinema en la seva forma original. Quan els meus pares eren joves, anaven al cinema cada dia perquè podien fiar-se de la programació, però això ja no passa perquè els cinemes han deixat de ser els temples tan especials que havien estat en el passat.

El Premi LUX no és el primer premi que rep Toni Erdmann. De fet, ja va guanyar el premi de la crítica als festivals de San Sebastián i Cannes, tot i que no va rebre cap dels premis del jurat oficial. Per això m’agradaria conèixer quina és la importància que dóna als reconeixements cinematogràfics.

Els premis estan bé per crear consciència, però no són el més important. Amb tot, he de dir que l’experiència de Cannes va ser molt, molt interessant. No et pots arribar a imaginar com em vaig sentir quan em van dir que la meva pel·lícula es projectaria a la Selecció Oficial. Per mi, això era LA cosa. No va ser fins més tard que em vaig adonar que hi havia una sèrie de premis pels quals el meu film podia optar! [Riu]. I, és clar, després hi va haver la bona reacció de la premsa, que va generar un cert ‘hype’, així que tothom va començar a esperar un premi. Tot i així, quan parlo amb altres cineastes tots coincidim que els premis no són tant importants, principalment perquè el cinema no és com el futbol. El partit de veritat es juga quan fas la pel·lícula; els premis depenen de més coses, com el procés de votació, si agrada o no als membres del jurat, etc. I sí que és cert que la nostra pel·lícula va ser popular a Cannes, però això no significa que fos la més radical o la pel·lícula que prengués més riscos, per la qual cosa els premis sempre són difícils de predir. I com he dit abans, no és com l’esport, perquè és impossible comparar diverses pel·lícules d’una manera científica.

“És molt important de preservar el cinema en la seva forma original”

Hi ha qui ha comparat, doncs, Toni Erdmann amb La Grande Bellezza en el sentit que cap de les dues pel·lícules va guanyar premis a Cannes, tot i que la primera després van acabar despuntant a la temporada de guardons cinematogràfics. El film de Sorrentino fins i tot es va endur l’Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa i ara Toni Erdmann ha estat enviada als Oscar com a candidata alemanya...

Sí! Ara som als Jocs Olímpics. Va ser genial que hi hagués tanta gent d’Alemanya que gaudís la meva pel·lícula, que no deixa de ser una mica especial. Després d’aquesta muntanya russa crec que no necessitaré fer teràpia mai més! [Riu]. Amb una mica de sort em serà més fàcil aconseguir un pressupost una mica més gran la propera vegada, ja que en algun moment hauré de fer una nova pel·lícula i llavors serà quan tornaré a estar sola.

Crec que el to que li va donar a Toni Erdmann és molt fresc: aquesta barreja de comèdia, absurd i tendresa funciona molt bé, al meu parer. Era quelcom que ja tenia al cap abans d’escriure el guió o ho va anar descobrint mentre treballava en el film?

El to sempre sorgeix de l’escriptura, en certa manera, i sabia que no volia fer una comèdia en el sentit més pur del terme. De fet, qui fa comèdia és el personatge del Winfried, tot i que ho fa des de la desesperació. Jo estava concentrada en explicar la simple història d’un pare que s’està transformant contínuament per tal d’acostar-se a la seva filla. I això ho vaig agrair molt, perquè significava que no calia que la graciosa davant del públic fos jo. Així, Toni Erdmann va sorgir de la necessitat de fer una pel·lícula sobre l’humor. El que no esperava, però, i això em va sorprendre molt, és que la gent gairebé plorés de riure al cinema.

Toni Erdmann va ser l’única pel·lícula del 2016 inclosa a la llista de la BBC que es titulava “Millors films del segle XXI”. Per això m’agradaria preguntar-li per tres pel·lícules d’aquest segle que li agradaria destacar...

Uau! Necessito pensar-ho una mica, això... M’agrada molt el cinema de Miguel Gomes i crec que escolliria Tabu (2012) com un dels films que més he gaudit d’aquest segle. Després afegiria Blissfully Yours (2002) i també m’agraden molt les pel·lícules llargues, així que Lav Díaz hauria d’entrar a la llista. Hi ha un film d’ell que m’agradaria recomanar en especial, si es tenen nou hores lliures. Em refereixo a Heremias (2006). Aquestes són les tres primeres bones pel·lícules del segle XXI que m’han vingut al cap, tot i que, afortunadament, n’hi ha moltes més.

“Els cinemes han deixat de ser els temples especials que havien estat en el passat”

Adrià Guxens amb la directora de cinema Maren Ade. Foto: Matthijs van der Veer